Un submarí anomenat Podemos

Podemos està de moda i el seu líder, Pablo Iglesias, és omnipresent. Els mitjans de comunicació en van plens -a favor i en contra- i les enquestes avisen: en aquests moments, Podemos seria primera en intenció de vot directe en cas d’eleccions legislatives, tot i que en còmput global quedaria segona, a poca distància del PP. La seva irrupció a Catalunya i Euskadi, per bé que més matisada, posa potes enlaires els respectius parlaments, especialment el segon, on arracona EH-Bildu i amenaça l’hegemonia nacionalista. 

Ahir, El Periódico obria la seva edició dominical amb una entrevista a Pablo Iglesias, acompanyada d’un parell d’articles que li feien la gara-gara: un de Xavier Sardà (‘Jo m’autoinculpo’), a la contraportada, i un altre del seu director, Enric Hernàndez (‘El cavall de Troia’). Es diria que, caigut en desgràcia el PSC, el diari de referència del Grupo Zeta abandona la nau oficialista -només l’integrista Joaquim Coll segueix fidel a la línia- i s’uneix a l’armada mediàtica que dóna suport a la tercera via que encarna el xicot de la cueta: l’única que, sumada a la resta de posicions immobilistes, pot llençar per la borda el procés català cap a la independència. El viratge d’El Periódico respon a dos factors: la necessitat d’adaptar-se als possibles escenaris polítics de futur que s’obren al país per seguir venent i influint sobre l’opinió pública catalana, i l’oferta de l’empresari José Manuel Lara per adquirir el 23% de les accions del diari. Recordem que Iglesias és qui és, en bona part, gràcies a les seves aparicions televisives a La Sexta i la resta de plataformes del Grupo Planeta.

Mala peça al teler

Amb Podemos comparteixo l’anàlisi sobre la situació política i econòmica -com ja la compartia el 15M, tot i les meves reserves sobre l’heterogeneïtat d’aquell moviment-, i algunes de les receptes, però m’indigna –quin verb tan escaient!- la cascada de renúncies ideològiques i la moderació en el llenguatge que s’han produït en tan poc temps: just el que va de les eleccions europees als últims sondejos demoscòpics. Si tot això ja passa sense tenir cap peu a les institucions, quantes coses quedaran al calaix quan toquin poder! Ja no hi haurà “impagament” o “quitació” del deute il·legítim, sinó “reestructuració”; ni renda mínima garantida, i la pensió serà als 65 anys, i no pas als 60. Altres coses que m’inquieten: no són republicans -però tampoc monàrquics-, ni d’esquerres. Podemos diu que representa “la gent” i més concretament la “de baix”, però la seva gènesi política sembla dissenyada mes aviat des “de dalt”. En relació a Catalunya han deixat escrita alguna frase que sona bé, com ara que “la societat catalana té especificitats que no es poden tutelar”, però això sona tan vague, i tan manipulable! Tot plegat, lideratge, discurs i renúncies, ens recorda el Felipe González dels primers temps i el PSOE sorgit de Suresnes: un president i un partit que en només una dècada van acabar podrits, abraçant el terrorisme d’Estat i la corrupció. Quan hi ha, en la proposta de Pablo Iglesias, d’honestedat i quan d’impostura i de mercadotècnia? 

En les darreres setmanes s’han prodigat a Catalunya els articles i les reflexions sobre Podemos. L’ex-alellenc Joan Martínez Alier en signa una en què no dubta a definir-ne el discurs i les formes com a populistes i les assimila, més concretament, al peronisme argentí. També han estat moltes les opinions suscitades a les xarxes socials des d’una òptica estrictament catalana. El seu líder ha fet mèrits: la setmana passada va omplir a vessar el pavelló de la Vall d’Hebron, tot un avís per a navegants. A ICV estan ben acollonits i Joan Herrera ja pidola una coalició... 

Iglesias, súbdit del rei 

La visita d’Iglesias a Barcelona va estar marcada per la seva picabaralla amb la CUP via Twitter; sana i de bon rotllo. Els independentistes van emplaçar-lo a través d’una carta oberta a parlar sense embuts del dret a decidir, i ell se’n va voler escapolir proclamant que no abraçaria mai Artur Mas, a diferència de David Fernàndez. Als pocs instants circulava per la xarxa una fotografia seva encaixant la mà al rei Felip VI. L’antropòleg Manuel Delgado, que també té un article interessant sobre l'auge d'aquest fenonem polític a Catalunya, va ser taxatiu: “aquest home i jo hem acabat”, va tuitar. 

De les concomitàncies i les diferències entre la CUP i Podemos n’ha parlat, per exemple, Vilaweb. Nosaltres ho deixem per a més endavant. El que interessa constatar aquí és que la CUP ha aconseguit centrar el debat i que, malgrat l’estirabot, Iglesias no ha pogut eludir-lo. La prova és que les cinc primeres preguntes de l’entrevista a El Periódico versen sobre aquesta qüestió. La reiteració és símptoma de les seves evasives. Amb tot, algunes coses són meridianes: Catalunya no és “subjecte polític sobirà”, raó per la qual no hi ha lloc ni per a un “referèndum acordat” com l’escocès, ni per a una “declaració unilateral d’independència”. Enlloc d’això, Iglesias planteja “un procés constituent per obrir el cadenat de 1978” i discutir-ho tot democràticament. I remarca: “totes les possibilitats són totes”. Però no concreta més. Qui ho ha de discutir: els partits, els governs o els electors? I quins electors: només els catalans o tots els espanyols? 

L’enemic a batre? 

Coincidint amb la gira d’Iglesias pel cinturó roig barceloní -amb entrevista a Els Matins de TV3 inclosa-, el portaveu de CDC, Josep Rull, va definir la nova formació com a “cavall de Troia” del sobiranisme. Carregar les tintes contra Podemos únicament contribueix a enfortir-la. No errem, doncs, l’objectiu. Podemos no és l’enemic. 

La formació té molts números d’esdevenir el pol de referència no sols dels descontents, sinó també d’una part significativa dels sentiments espanyols a Catalunya. Més enllà de frenar l’ascens de C’s i d’erosionar el PSC-PSOE, ICV i PP, allà on Podemos promet fer forat és en l’abstenció: gent empipada que no votava i que ara ho farà. Constitueix, per tant, l’única oferta capaç de revertir la majoria social mobilitzada a favor de la independència i situar-la per sota del 50% gràcies a la incorporació al joc polític d’antics abstencionistes. Com escriu el director d’El Periódico: “Iglesias apunta al cor metropolità [...] Si vota la Catalunya immune a l’imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem[os], sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir”. 

Podemos és una proposta política espanyola, dissenyada i dirigida per spin doctors de la Universidad Complutense de Madrid, adreçada a l’elector hispanocèntric. És una oferta de regeneració democràtica interessant -indefugible, gosaria dir- per a Espanya, però contraproduent per a Catalunya. 

El submarí ha emergit en el pitjor moment per als interessos independentistes. La culpa, com sempre, és només nostra: hem anat massa lents i se’ns ha covat l’arròs. En els pròxims mesos, Podemos farà la feina bruta al bipartidisme, avortarà el procés d’emancipació nacional perquè capgirarà la correlació de forces a Catalunya, però no governarà Espanya perquè PP-PSOE li faran la pinça o, en el seu defecte, els poders fàctics l’enfonsaran com han desacreditat abans altres persones i moviments mitjançant les males arts i la filtració de dossiers secrets. 

Per la part que ens toca, l’esquerra independentista ha de saber estar a l’alçada, com fins ara ha fet. I això passa per oblidar-se de Mas i de Junqueras -perquè són ells que estan enterrant el procés- i per forjar una aliança anticapitalista i independentista a l’entorn de la CUP, Procés Constituent i tants col·lectius compromesos amb les lluites socials com sigui possible. Aquesta és la nostra Syriza.

Nadal de 1184: morir a la foguera

Aquest migdia, quan ens hem entaulat a l’entorn de l’escudella l’Arç ja sabia que el tió que va cagar anit no era de veres. Ara fa passar el tràngol jugant al Catan en bona companyia al costat de la llar de foc. Pobre Arçonet... 

És clar que pitjor ho va passar el joglar Artuset, que va ser cremat viu tal dia com avui de fa 830 anys, o poder més, a mans d’una colla de jueus. La cosa va anar més o menys així: “l’Artuset va prestar al rei Alfons dos-cents morabatins; i el va portar ben bé un any amb ell i no li'n va tornar ni cinc. I un dia s'esdevingué que el joglar Artuset es va barallar amb un jueu, i els jueus es van llançar sobre Artuset i el van ferir greument, a ell i a un company seu. I Artuset i el seu company van matar un jueu; i a causa d'això els jueus van anar a veure el rei i li van pregar que per venjar-se'n els donés Artuset i el seu company per matar-los, i a canvi li donarien dos-cents morabatins. I el rei va accedir a lliurar-los-els i va acceptar els dos-cents morabatins. I els jueus van fer cremar Artuset i el seu company el dia de Nadal, tal com conta Guillem de Berguedà en un sirventès on diu mal del rei”. En deixà testimoni el trobador occità Bertran de Born, gràcies al qual ens ha pervingut la composició original. 

L’any 2003, Francesc Ribera -cantant, entre d’altres, de Brams, Aramateix i Dijous Paella- va adaptar i musicar l’obra coneguda del seu paisà: 31 composicions directes i punyents dirigides contra el rei, el bisbe d’Urgell i diversos nobles. A l’esquerra en teniu l’original i, a la dreta, la versió d’en Titot, que podeu escoltar clicant aquí. 

E fetz una mespreison / I va fer un greuge 

don om no’l deu razonar / que no li hauríem de perdonar 

q’el jorn de la Naïsion fetz dos crestias brusar / [Alfons, rei de l'Aragó] per Nadal va fer cremar 

Artus ab autre, son par / Artuset i un bon germà

e non degra aisi jutgar / no els havia de lliurar 

a mort ni a passion / a morir en tal passió

dos per un juzieu felon / per un jueu traïdor. 

Cent mil demòcrates, i encara

1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Aquest és el suport explícit d'una part del poble de Catalunya a la seva independència, a la vista de l'escrutini del procés participatiu celebrat el passat 9N i a manca del recompte dels vots emesos a l'estranger i dels dipositats posteriorment a les delegacions territorials de la Generalitat. És molt o és poc? És força. N'hi ha prou que ho vulgui un terç del cos electoral per sortir de l'òrbita espanyola? Depèn. L'amic Xavier Amat dilucida ambdues qüestions en aquest article.

El nivell de mobilització dels malcontents va ser certament elevat. No només dels independentistes, sinó també dels federalistes i els confederals. És evident que cap de les dues opcions no ha tocat sostre -ni el SíSí, ni el SíNo-, però haurem de convenir que hi estem a prop. I haurem de reconèixer, també, que la frontera entre les dues posicions és summament permeable. En un referèndum vinculant, no pocs dels que el 9N van votar SíSí se'n desdirien; així que no val a badar. Dependrà, bàsicament, de tres factors: de la intransigència del Govern espanyol per seguir abordant la qüestió; de la seriositat i la unitat d'acció i de discurs de les forces sobiranistes, i de la capacitat d'atracció de Podemos a Catalunya. Cada cop són més les veus catalanes hispanocèntriques esperançades amb la possibilitat d'un canvi polític a Espanya i obnubilades amb el miratge d'un nou encaix... Res de res.

Però no és d'això que volia escriure, així que torno al començament: 1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Els independentistes ens hem comptat, i tal com diu el president espanyol, "hay un hecho innegable: en Cataluña hay muchísimos más catalanes que independentistas". Posats a dir bajanades, no és pas aquest l'únic fet contrastable: gràcies al 9N, ara sabem que els unionistes catalans compromesos amb l'exercici del dret a decidir amb prou feines arriben a 100.000. La resta s'ha esborrat del mapa. 

Què vull dir amb això? Que els dos bàndols han jugat les cartes segons les seves conveniències, i que la partida segueix oberta. L'independentisme -o el sobiranisme, si comptem ICV- és qui més ha arriscat: ha construït un discurs en positiu, integrador, transversal, de futur i d'esperança; ha apostat per la mobilització ciutadana i ha dut el pes de la iniciativa política i institucional. Tot plegat ha acabat desembocant en una votació, com s'havia promès. L'espanyolisme, per contra, s'ha reclòs en l'immobilisme. El seu és un discurs ranci, negacionista i bel·ligerant, parapetat rere una interpretació restrictiva i interessada del marc legal i dels preceptes constitucionals. A diferència del catalanisme, l'unionisme ha renunciat a la mobilització popular, coneixedor de les dificultats que entranya aplegar 30.000 persones el 12 d'octubre. 

Quina ha estat, doncs, l'estratègia del PP, C's i l'aparell del PSC? Autoexcloure's del procés i alimentar l'exclusió d'una part de la ciutadania del debat. O la fractura social, utilitzant la seva terminologia. Insegur de la seva forca real al carrer, l'unionisme s'ha quedat massivament a casa per no legitimar el 9N, ni haver-ne de reconèixer el resultat. I ho han fet amb arguments pobríssims, com ara l'apel·lació constant al discurs de la por o a tota mena d'insídies, com ara pretendre que la reivindicació independentista és una cortina de fum per salvar el coll d'Artur Mas. I tot això per no parlar del joc brut de l'Estat. I així es produeix la paradoxa que aquells que denuncien en titulars la "farsa" del 9N per manca de garanties democràtiques (cens, interventors...) són els mateixos que han impedit la celebració d'un referèndum legal i acordat. 

Tanmateix, el 9N haurem fet un passet més.

L'alè dels nostres aliats

El 9N serà un dia per recordar. Els catalans estem corrent una cursa de fons cap a la llibertat. És una cursa sense balises, costa amunt i plena d'obstacles; d'una gran exigència tècnica. 

És també una prova popular. Hi poden participar tots els majors de 16 anys. També els avis. Algunes persones fa temps que la disputen i d'altres s'hi han afegit darrerament. En aquests moments els atletes superen els dos milions i cada dia se n'apunten de nous. Per això la correm a poc a poc. I tanmateix avui la línia de meta és més a prop. 

Com passa a la marató, la marxa atlètica o el ciclisme en ruta, no és permès de fer relleus. Arribar-hi serà mèrit, únic i exclusiu, dels corredors. Però haurà estat important l'alè i els ànims del públic. A alguns la cursa no els agrada gens i tracten de forçar-ne l'exclusió del calendari internacional, i d'altres se la miren des de la barrera, entre indiferents i suspicaços. Però també hi ha incondicionals: gent que n'aplaudeix l'esforç, que corre uns metres al costat de l'atleta o que li ofereix un glop d'aigua. 

El setembre de 2013 vaig identificar qui eren alguns d'aquests aficionats: els nostres aliats. Aquests dies no ens han fallat i han tornat a fer palès que ens segueixen fent costat. 

M'estic referint als 10.000 bascos que han compost un mosaic amb una gran senyera a la platja de Zurriola de Sant Sebastià, i més en concret als pobletans de Zumarraga, que han intepretat una sentida versió de L'estaca de Lluís Llach; als nabarresos -amb b- que s'hi han solidaritzat aquest migdia al centre de Pamplona; als jornalers i aturats del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) que han fet campanya a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels catalans; als independentistes sards de l'IRS i als corsos de Corsica Libera que han tornat a visitar-nos el 9N; als occitanistes que han fet campanya a l'Aran a favor del #ÒcÒc; als republicans irlandesos i als nacionalistes escocesos que ens han passat el testimoni, i als diputats europeus del grup dels Verds, així com als representants flamencs i escocesos que han format part de la comissió d'observadors internacionals. 

Ser agraït és de ben nascut o, si ho preferiu, de ben parit és ser agraït. Gràcies, doncs, a tots ells. Visca els pobles!

Pels avis, pel fill, per tots

El 9N votaré. Jo, molts anys abstencionista crític, votaré per la independència d'un bocí dels Països Catalans. Jo, militant independentista de cor llibertari, votaré per la proclamació de l'Estat català. 

Ho faré per un munt de raons, totes de pes. La llista seria tan llarga que me l'estalvio, però deixeu-me dir que ho faré pel passat i, sobretot, que ho faré per l'avenir: per la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la promoció de la llengua i de la cultura, la preservació del territori, la nacionalització dels sectors estratègics... I tantes altres coses que dins l'Estat espanyol no aconseguirem mai. Serem capaços els catalans i les catalanes? 

Com més passa el temps, més ganes tinc d'engegar a dida el sistema polític, legal i financer que regeix les nostres vides i d'encetar un procés constituent des de baix i completament al marge de les hipoteques d'Espanya: no només el règim sorgit de l'any 1978, sinó tot. Ho deia Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Ho deia Gaziel: "Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon". Són, en conseqüència, "dos pobles de fusió impossible", condemnats a viure "en perpètua tensió". I ho diu la saviesa popular, en català i en portuguès:

D'Espanya, ni bon vent, ni bon casament.

De espanha nem bom vento nem bom casamento. 

D'això de demà, en alguns ministeris i palauets dels barris alts de Barcelona se'n riuen, tot i que d'altres ja no ho veuen tan clar: "porten quatre anys amb la mateixa cantarella i el souflé no baixa". Nosaltres som els primers que som conscients de la veritable significació i l'abast de la votació. Ens agraden les costellades, les paellades i les calçotades -juntes o per separat- i sabem que requereixen una llarga digestió. Podríem actuar de manera expeditiva, però de moment hem preferit fer-ho així: democràticament, pacientment, conjuntament. Aquesta és la nostra força; la força de la gent: una força cívica, plural i transversal. Com el poble de Catalunya. 

Aquest país ha de ser de tothom i per a tothom: els que es diuen Laia, Kevin o Abdul. Com deia Jordi Rull el dia que es va aprovar la llei de consultes al Parlament, "això de Catalunya funciona [hauria de funcionar, matiso jo] de la següent manera: aquí no preguntem a la gent d’on ve, sinó on volem anar plegats". 

Sigui quina sigui, la mobilització de demà serà un èxit gràcies també a la gent de Súmate, o com ella: immigrats i fills d'immigrats d'altres pobles d'Espanya que potser no tenen el català com a llengua pròpia, però que comparteixen les reivindicacions i les aspiracions socials i polítiques d'una part significativa de la ciutadania. I en l'aspecte econòmic, igual com emigrar els anys 50 i 60 els va permetre de guanyar-se les garrofes amb molt de sacrifici, ara confien a aplanar el futur als seus néts i besnéts catapultant Catalunya a la independència. 

Entre "els altres catalans" de Candel s'hi comptaven llavors els meus jaios, tots quatre aragonesos. Fa temps que hi penso, especialment en l'avi matern i l'àvia paterna: el Paco i l'Aurelia. Ell era ferroviari, i va progressar: va muntar un bar de menús per als treballadors de la construcció i més tard una botiga de mobles a Sant Adrià. De gran, jugava a frontó i cantava havaneres i jotes al Casal. Ella va haver de marxar d'un poble de Terol per "servir" a Barcelona, gràcies a la qual cosa parlava un català deliciós. Després va tenir una botiga de queviures a Badalona, però la vida no la va somriure i va acabar asmàtica i esllomada fregant escales. Tots dos abominaven dels capellans, els polítics de dretes i la monarquia. Eren republicans i escridassaven el rei sempre que sortia per televisió. Des de mitjan 1990, l'avi votava Esquerra (mira, li va fer gràcia allò del Contracte amb Catalunya de l'Àngel Colom i en Josep Huguet).

Aquests dies s'ha comentat força un espot de l'ANC instant a la participació en què s'apel·la a la memòria d'aquells que ja no hi són. Doncs jo votaré pel Paco i l'Aurelia; però com que votar és un acte individual amb repercussions col·lectives votaré també una mica per tots. Votaré per mi, que fa 28 anys que friso, i cada cop ens hi atansem més. Votaré pel meu fill, amb l'esperança d'un futur més pròsper. I votaré també per aquells que votaran no o que no votaran perquè em sento compromès amb el meu poble, el canvi social i els drets democràtics. I perquè també per als seus fills serà profitosa una Catalunya lliure i plena. 

El 9N, independència i anem més enllà! 

Mas, sí i no

Ahir es va esquerdar la figura de porcellana. El president de la Generalitat, Artur Mas, va comunicar als partits sobiranistes que la consulta prevista per al 9N no es podria celebrar en els termes en què havia estat plantejada: a només 26 dies per a la cita, el Tribunal Constitucional (TC) no ha aixecat la suspensió cautelar dictada a instàncies del Govern espanyol i això impediria desplegar la convocatòria amb "les màximes garanties legals i democràtiques", a més d'incórrer en possibles il·lícits penals. Davant d'aquesta tessitura i segons la seva confessió, el president va demanar als partits "posicions definitives" sobre com procedir: "alguns volien plantar cara a l'onada i ser-ne arrossegats, quan el més intel·ligent és capbussar-s'hi i seguir nedant". 

"Seguim endavant, però menys junts" 

Ben aviat, el desacord va esdevenir notícia. Per al PP, "el procés independentista s'ha acabat". La CUP va celebrar una assemblea a la plaça de Sant Jaume i el PSC s'ha afanyat a oferir un pacte a CiU. Avui, els mitjans de comunicació en van plens i a Madrid -no cal dir-ho- es freguen les mans: com sempre, les divisions internes dels catalans arruïnen els projectes col·lectius. Però "hi ha notícies que només duren unes hores". Aquest matí, Artur Mas ha comparegut en roda de premsa per explicar la posició del Govern català: "el 9N es votarà". Heus ací la sorpresa. 

Segons Mas, "el 9N hi haurà locals oberts que cobreixin el territori català; urnes a les meses i tothom qui vulgui votar la pregunta acordada ho podrà fer, perquè les paperetes hi seran". Aparentment, només hi haurà una diferència: "en lloc d'acollir-nos a un marc concret legal [la llei de consultes suspesa pel TC], ens acollirem a una competència genèrica de la Generalitat, la de participació ciutadana". Tot i la insistència dels periodistes, el president no ha volgut precisar més: "s'ha acabat això de posar les coses fàcils a l'Estat". 

Mentre feia aquestes declaracions, eren diversos els juristes i tertulians -radiofònics i televisius- que menystenien l'alternativa de Mas i la condemnaven al fracàs: "això serà un Arenys 2 a l'engròs", "això no té cap credibilitat davant la comunitat internacional" o "això no es podrà fer perquè l'Estat impugnarà qualsevol acte administratiu que es faci en aquesta direcció". Personalment, valoro molt positivament el moviment de consultes populars celebrades a escala local entre 2009 i 2011: van trencar tabús, van desvetllar consciències i van posar en marxa un activisme ciutadà que ens ha dut on som ara. Sobre la segona qüestió, faig meu el pensament de Lluís Companys quan deia que "per defensar Catalunya els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos" i els nostres aliats, que són pocs i gens poderosos. I sobre la darrera observació, ja ho veurem. Segons Mas, la fórmula per votar descansaria sobre un mecanisme legal preexistent que no ha volgut revelar i que no va ser impugnat per l'Estat en el seu dia dins els terminis previstos, per la qual cosa el Govern podria eludir el blocatge judicial. 

"L'anticipada de la definitiva"

Avui a Mas l'hem vist resolut, com sempre. Però també més sol i, fruit d'aquesta solitud, també més feble. "La baula de la cadena s'ha desencaixat. Esperem refer el consens al llarg de les pròximes setmanes", ha dit. 

Haurem de sentir els arguments de la resta de partits pro consulta (ERC, ICV-EUiA i CUP) per entendre qui se n'ha desmarcat -si ells o Mas- i per què, tot i que es pot intuir. El president ha definit el 9N com "la prova anticipada al referèndum definitiu", i ha aclarit que el format no hi té res a veure. Amb llei de consultes vigent o sense, el 9N és una etapa més en el trajecte cap a la consecució de la independència; una nova fita, únicament "amb "valor consultiu", per palesar la naturalesa autoritària de l'Estat. "La consulta definitiva seran unes eleccions convocades de manera ordinària, però els partits poden transformar-les en un referèndum si van amb llista conjunta i programa conjunt perquè a arreu del món sigui correctament llegit com la victòria o la derrota". 

Que el 9N era un desafiament a l'Estat espanyol amb poques perspectives d'èxit ho sabíem tots. Que el desllorigador seran unes eleccions al Parlament en clau plebiscitària, també. Així ho tinc escrit des de 2013. I com jo, molts. 

Ara bé, res de tot això no significa que no calgui intentar fer la consulta fins al final, però sense fer el ridícul: podem posar voluntaris a les meses i improvisar un registre de votants in situ, però cal defugir, de totes totes, el risc de registrar una baixa participació a les urnes. 

Llista única i programa conjunt 

Després del 9N -i vagi com vagi aquell dia- serà el moment de parlar d'un avançament electoral. El país no pot esperar a 2016 per resoldre el seu futur, tot i que els interessos partidistes poden esguerrar-ho. S'ha vist aquests dies: ICV no n'és partidària, la CUP ha demanat l'entrada d'ERC al Govern com a "garantia per blindar el procés", ERC es fa l'orni i a Mas ja l'hem sentit avui: vol llista única i programa conjunt. 

Atabalat per les enquestes, fa l'efecte que el president prova de salvar el coll. Probablement en aquest moment no hi ha ningú com ell per liderar el procés -per capacitat, presència, credibilitat i savoir faire; però també per instint de supervivència-, tot i que tampoc no hi ha ningú més amortitzat que ell, més hipotecat, que hagi fet un gir més copernicà, ni que hagi promès que se sacrificaria per la causa i se'n tornaria a casa. 

Senyor Mas, sí i no. Sí al 9N i sí al vostre lideratge fins a unes plebiscitàries anticipades; però no a una llista i programa únics. Un dels trets característics de la societat catalana és la seva pluralitat, també ideològica. N'hi hauria prou, per tant, d'acordar entre diverses forces el calendari i les accions posteriors a la victòria electoral, com la declaració unilateral d'independència. Després de guanyar les plebiscitàries -perquè les guanyarem, oimés si cadascú s'adreça als seus simpatitzants- caldrà encetar el procés constituent del nou Estat. I és lícit, i ben natural, que les diverses opcions polítiques proposin a l'electorat el model social que preconitzen i que tractin de guanyar els màxims suports ciutadans per participar i influir en l'esmentat procés. Només així ens en sortirem.

Els alcaldes criden "independència"

Avancem. A bon pas i amb bona lletra. Divendres i després de set hores de reunió al Palau de la Generalitat, els representants dels partits que donen suport a la consulta del 9N van revalidar el seu compromís amb la data i la pregunta. "Anem endavant, continuem i ho fem junts", assegurava el president Mas. "Hi ha equip i hi ha partit", deia poc després el diputat de la CUP David Fernàndez. 

L'endemà, en el mateix escenari, més de 800 alcaldes i alcaldesses -i prop de mil persones si hi afegim els regidors que van acompanyar-los- feien palès el suport dels seus consistoris al procés de no retorn que viu el país. Un a un, els electes i els representants dels consells comarcals i les quatre diputacions van lliurar al president Mas còpia dels respectius acords plenaris aprovats dies abans a favor de la celebració de la consulta. "Tenim la majoria a les urnes i al Parlament, el consens polític i la mobilització ciutadana. I ara, la pinya dels municipis. Si tot això va junt, no ens poden aturar", va declarar Mas. I efectivament així és. "President, estem amb tu", va proclamar l'alcalde de Vic, Ramon Vila d'Abadal, en nom de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI); exactament el mateix missatge que li va transmetre l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, en representació de l'Associació Catalana de Municipis (ACM): "President, quan et giris ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol". Acte seguit, tots els batlles van entonar el clam del poble: "in, in-de, in-de-pen-dèn-cia!". 

913 de 947 

A nivell administratiu, la Catalunya autònoma s'estructura en 41 comarques que comprenen, al seu torn, 947 municipis. En aquests moments, 37 consells comarcals i 913 ajuntaments han aprovat la moció de suport a la celebració d'una consulta el pròxim 9 de novembre per conèixer l'opinió de la ciutadania sobre el futur polític del país. El text ha estat debatut en 933 plens municipals. 

Sota el patrocini de l'AMI, el redactat primigeni va ser consensuat pels partits sobiranistes (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), però la seva incidència ha anat molt més enllà. La majoria d'agrupacions d'electors independents, així com centenars de regidors del PSC l'han votada a favor. D'altres, amb la seva abstenció, n'han facilitat l'aprovació, com és el cas del regidor del PP de Camarles i de les regidores de Ciutadans a Gimenells. És un símptoma més del signe dels temps, i de la transversalitat de la demanda social d'empoderament democràtic que recorre el país. Només l'ortodòxia del nucli dur del PSC n'ha quedat al marge, perfectament arrenglerat al costat de les tesis prohibicionistes del PP i C's. Fent gala d'aquest tarannà, l'alcalde socialista de Cornellà, Antoni Balmón, va vetar el debat de la moció al ple, i els seus coreligionaris de Granollers, Tarragona i Terrassa van rebutjar traslladar els respectius acords d'aprovació al Palau de la Generalitat. Exactament igual com va fer l'alcalde de Badalona, el popular Xavier Garcia Albiol.

A Lleida i Borredà, el seus batlles, Àngel Ros i Joan Roma, han estat més dúctils. Després de refusar-les en primera instància amb l'excusa de no voler incórrer en cap il·legalitat després de les suspensions cautelars del Tribunal Constitucional, tots dos han rectificat i n'han fet possible l'aprovació. 

Ferms sota la pluja

Des de l'òptica municipal, la setmana ha donat molt més de si. Dilluns, l'alt tribunal espanyol va admetre els recursos del Govern central contra la llei de consultes aprovada pel Parlament i el decret de convocatòria del 9N i en suspenia l'executivitat. L'endemà mateix, el poble reaccionava. Tot i la pluja, milers de persones es van concentrar a les set del vespre davant dels ajuntaments de tot el país per expressar la seva determinació: "volem votar i votarem". A Alella, El Masnou, Teia... però també a la resta de la nació: a Castelló, Palma, Perpinyà i València. 

Aquell dia, amb el seu exemple, molts ciutadans van donar una lliçó de dignitat al Govern de Madrid i la Generalitat, que aquell mateix dia va retirar unilateralment la campanya institucional de la consulta. Sortosament, i a la vista de quina ha estat la reacció de la societat mobilitzada i de l'actitud inequívoca d'ERC i la CUP, el Govern català va contraatacar ahir dissabte amb una nova campanya informativa alternativa a la del 9N en què, molt hàbilment, s'al·ludeix als entrebancs legals plantejats pel Constitucional. 

Plebiscit municipal 

Ho dèiem fa tot just un parell d'anys: 'Alella ja és territori català lliure'. I com Alella, centenars de municipis. Després de les consultes populars sorgides a l'escalf d'Arenys de Munt va arribar el torn de les declaracions de sobirania a escala local, la retirada de banderes espanyoles i la seva substitució per estelades. Aleshores aventuràvem que "cada dia que passa, Catalunya guanya una mica més de sobirania en detriment d'Espanya. A nivell social, l'Assemblea Nacional Catalana i les organitzacions socials de base han articulat un ampli corrent d'opinió favorable a l'Estat propi. En l'àmbit institucional tenim dos fronts: la trinxera municipal [...] i l'artilleria pesant, encarnada pel Parlament i el Govern del país, que tot just acaba d'entrar en combat". És evident, ara com ara, que la batalla ha començat i que la guerra serà dura. Per això, aquest cop, hem de fer pinya. 

El poble i l'Ajuntament d'Alella han estat sempre a l'alçada de les circumstàncies: el 1913 per la Mancomunitat, el 1918 per la redacció d'un Estatut d'autonomia nonat, el 1931 per la República i ara per la independència. De tots i totes depèn que aquesta volta sigui la definitiva.