El 9N votaré. Jo, molts anys abstencionista crític, votaré per la independència d'un bocí dels Països Catalans. Jo, militant independentista de cor llibertari, votaré per la proclamació de l'Estat català.
Ho faré per un munt de raons, totes de pes. La llista seria tan llarga que me l'estalvio, però deixeu-me dir que ho faré pel passat i, sobretot, que ho faré per l'avenir: per la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la promoció de la llengua i de la cultura, la preservació del territori, la nacionalització dels sectors estratègics... I tantes altres coses que dins l'Estat espanyol no aconseguirem mai. Serem capaços els catalans i les catalanes?
Com més passa el temps, més ganes tinc d'engegar a dida el sistema polític, legal i financer que regeix les nostres vides i d'encetar un procés constituent des de baix i completament al marge de les hipoteques d'Espanya: no només el règim sorgit de l'any 1978, sinó tot. Ho deia Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Ho deia Gaziel: "Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon". Són, en conseqüència, "dos pobles de fusió impossible", condemnats a viure "en perpètua tensió". I ho diu la saviesa popular, en català i en portuguès:
D'Espanya, ni bon vent, ni bon casament.
De espanha nem bom vento nem bom casamento.
D'això de demà, en alguns ministeris i palauets dels barris alts de Barcelona se'n riuen, tot i que d'altres ja no ho veuen tan clar: "porten quatre anys amb la mateixa cantarella i el souflé no baixa". Nosaltres som els primers que som conscients de la veritable significació i l'abast de la votació. Ens agraden les costellades, les paellades i les calçotades -juntes o per separat- i sabem que requereixen una llarga digestió. Podríem actuar de manera expeditiva, però de moment hem preferit fer-ho així: democràticament, pacientment, conjuntament. Aquesta és la nostra força; la força de la gent: una força cívica, plural i transversal. Com el poble de Catalunya.
Aquest país ha de ser de tothom i per a tothom: els que es diuen Laia, Kevin o Abdul. Com deia Jordi Rull el dia que es va aprovar la llei de consultes al Parlament, "això de Catalunya funciona [hauria de funcionar, matiso jo] de la següent manera: aquí no preguntem a la gent d’on ve, sinó on volem anar plegats".
Sigui quina sigui, la mobilització de demà serà un èxit gràcies també a la gent de Súmate, o com ella: immigrats i fills d'immigrats d'altres pobles d'Espanya que potser no tenen el català com a llengua pròpia, però que comparteixen les reivindicacions i les aspiracions socials i polítiques d'una part significativa de la ciutadania. I en l'aspecte econòmic, igual com emigrar els anys 50 i 60 els va permetre de guanyar-se les garrofes amb molt de sacrifici, ara confien a aplanar el futur als seus néts i besnéts catapultant Catalunya a la independència.
Entre "els altres catalans" de Candel s'hi comptaven llavors els meus jaios, tots quatre aragonesos. Fa temps que hi penso, especialment en l'avi matern i l'àvia paterna: el Paco i l'Aurelia. Ell era ferroviari, i va progressar: va muntar un bar de menús per als treballadors de la construcció i més tard una botiga de mobles a Sant Adrià. De gran, jugava a frontó i cantava havaneres i jotes al Casal. Ella va haver de marxar d'un poble de Terol per "servir" a Barcelona, gràcies a la qual cosa parlava un català deliciós. Després va tenir una botiga de queviures a Badalona, però la vida no la va somriure i va acabar asmàtica i esllomada fregant escales. Tots dos abominaven dels capellans, els polítics de dretes i la monarquia. Eren republicans i escridassaven el rei sempre que sortia per televisió. Des de mitjan 1990, l'avi votava Esquerra (mira, li va fer gràcia allò del Contracte amb Catalunya de l'Àngel Colom i en Josep Huguet).
Aquests dies s'ha comentat força un espot de l'ANC instant a la participació en què s'apel·la a la memòria d'aquells que ja no hi són. Doncs jo votaré pel Paco i l'Aurelia; però com que votar és un acte individual amb repercussions col·lectives votaré també una mica per tots. Votaré per mi, que fa 28 anys que friso, i cada cop ens hi atansem més. Votaré pel meu fill, amb l'esperança d'un futur més pròsper. I votaré també per aquells que votaran no o que no votaran perquè em sento compromès amb el meu poble, el canvi social i els drets democràtics. I perquè també per als seus fills serà profitosa una Catalunya lliure i plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada