A la recerca del foc: la flama, 2014

Un any més, i ja en van set de seguits, els pobles i viles del Baix Maresme han encès les fogueres de Sant Joan amb el foc que una colla dels seus veïns hi han portat directament des del Canigó, un cim que "separa Espanya i França, mes mai els catalans", com escrigué el poeta Marià Aguiló. 

Per aquesta ocasió hem pres el nom de l'adaptació catalana de la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud perquè reflecteix l'esperit de la flama molt millor que no pas el títol original, La guerre du feu. L'objectiu -fer-se amb el foc- és el mateix, com també ho és el fil discursiu: anar a cercar-lo tan lluny com calgui i dur-lo de tornada a la comunitat d'origen, sense mai defallir i evitant que s'apagui. L'escenari de fons també és similar: la muntanya, el fred, el vent i àdhuc la neu; la natura en estat pur. En la nostra travessa no hi ha mamuts, però sí isards a cabassos. 

L'anada 

Com cada any, a migdia sortia l'expedició muntanyenca d'Alella i a quarts de sis de la tarda iniciava el camí cap a la pica des del refugi d'Estables. Aquest cop vam provar una nova ruta; es tractava de fer més quilòmetres a canvi de guanyar alçada: carenejar en lloc de flanquejar. En comptes de pujar de pel fondal de Bacibers, vam enfilar tot dret per la vall de Bocacers fins a la collada que es confon amb el Pla Guillem. Un cop allí i sense abandonar mai més la cresta vam fer consecutivament els pics de Set Homes (2.661 m) i de Rojà (2.724 m). Vam deixar la glacera de Comalada a la dreta i vam passar la portella dels Tres Vents, abans de davallar cap als gorgs de Cadí. 

Si el descens d'anada és exigent, la pujada de tornada és tota una fita psicològica. Costeruda com és, requereix mitja hora llarga d'ascensió des del darrer llac. L'atac d'aquest desnivell s'acostuma a produir a quarts de tres de la matinada, coincidint amb els primers símptomes de son i cansament. Però no ens precipitem. 

Eren vora les deu quan vam sopar a la cruïlla que mena a Marialles. Tot d'una, la silueta del Canigó es va esvair en la foscúria. Era negra nit. A partir de llavors, els llums dels caminadors ens mostrarien el camí a seguir. Un parell d'hores més tard pujàvem la xemeneia. Mentre grimpàvem sentíem de fons una mena de cançó de taverna, somorta, arrossegada i eminentment masculina: eren els Segadors.

Hi havia gent, dalt del cim. Tanta, i tan fermament assentada, que va ser impossible acostar-se a la creu. Els averanys de tempesta no es van acomplir i per primer cop en tot aquest temps s'estava bé dalt la pica. Quan s'hi va encendre el foc fins i tot sobraven mudes. 

La tornada 

La renovació de la flama va fer-se ben bé al punt de la mitjanit i un cop preses les metxes vam iniciar el viatge de retorn. Caminàvem cada cop més lents amb la sola companyia dels cucs i les cuques. N'hi havia tants i es contornejaven de tal manera a la llum dels nostres frontals que no gosàvem tocar els rocs per ajudar-nos en l'ascensió per por d'esclafar-los. 

A les tres de la matinada ja érem a la collada dels Tres Vents i ens les prometíem felices. Mitja hora després érem al Pic de Rojà i ja només teníem baixada per davant. Però llavors tot es va tòrcer. De sobte, va irrompre el vent. Fred i fort, ens va glaçar la suor i tots vam témer que avui estaríem ben constipats; fluixeses de la nit. Tot i les espentes de l'aire, vam seguir pacientment per la carena fins al lloc indicat. Dues clapes de neu marcaven el punt on havíem d'iniciar el descens. Vam baixar 800 metres, la meitat de patac, fins arribar a la capçalera de la Coma del Pi. Els peus, i sobretot els genolls, se'n van ressentir. Alguns semblàvem alesiats. 

Despuntava el dia quan arribàvem als Estables. Havien transcorregut dotze hores, durant les quals vam completar 16,7 quilòmetres i vam salvar desnivells acumulats de més de 2.300 metres. 

El relleu 

Al peu del refugi ens esperava el relleu: tres ciclistes que durien la metxa per pista i carretera fins a Coll d'Ares. Tenien per davant dues hores de pedalada. 

Sense perdre el temps, vam pujar a la furgoneta i vam fer-hi cap també nosaltres. Per primer cop en molts anys vèiem la possibilitat de presenciar com a espectadors l'enllaç de la flama entre els ciclistes i els atletes. Poc abans de les 7:30h compareixíem a la ratlla que divideix Catalunya i poca estona després hi arribaven les bicis. Al Pirineu, el matí era fresc i boirós, però estava tothom preparat: una quinzena de corredors d'Alella i El Masnou que, per relleus, portarien la flama al Maresme. La càpsula, formada pel vehicle de Protecció Civil del Masnou i dues furgonetes, va arribar a Dosrius a les sis de la tarda. Per complir l'horari, la comitiva va haver de neutralitzar l'ascens a Collformic i la baixada al Vallès. 

A les set del vespre els atletes ja corrien al costat de la platja: Vilassar de Mar, Premià de Mar, El Masnou, Teià i Alella, finalment. A les nou ens vam retrobar tots al Canonge per acompanyar la flama en els seus últims metres fins a la Riera, on va ser rebuda per una munió de gent al ritme sincopat de la gralla d'Obrint Pas i els trets de salva dels trabucaires. 

Com descriu molt bé el periodista Carles Capdevila en el manifest d'enguany, "tenim una flama que no s'ha apagat mai: la d'un teixit associatiu imparable, la d'un poble organitzat i organitzador que ha demostrat capacitat per resistir i per avançar". Efectivament, "els que som aquí [...] som una flama en moviment. Sabem on anem i sabem que hi anirem. Als nostres ulls brilla la flama de la determinació, de la il·lusió, del projecte. Estem aquí drets i decidits i sabem que tenim dret a decidir". Endavant, doncs, amb la flama!