De la farsa del 6-F a la Festa de l’Homenatge

Aquesta tarda ha quedat vist per a sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici sumaríssim als responsables polítics del procés participatiu del 9 de novembre de 2014: el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. De la consistència jurídica del cas, del desenvolupament de la vista oral i de l’estratègia dels encausats ja en parlarem un altre dia. 

Avui m’interessa ressenyar la gravetat que suposa que la justícia espanyola s’hagi brindat a actuar com a braç armat del Govern de l’Estat i hagi processat la màxima autoritat institucional del país pel seu capteniment en un conflicte de naturalesa política. Artur Mas ha declarat que, sigui quina sigui la sentència, el judici haurà estat un “greu error”. Ja ho veurem. Per a mi és una autèntica vexació, i una mostra més –com la sentència de l’Estatut o la inacció del Constitucional davant l’incompliment de 34 de les seves resolucions per part del Govern central– que al Regne d’Espanya no existeix la separació de poders. 

Que l’autodenominada i autocomplaent democràcia espanyola –entesa en sentit ampli: amb el seu executiu, les seves cambres de representants i el seu sistema de partits polítics– amagui el cap sota l’ala i no tingui cap altra resposta al plet català que portar els seus interlocutors davant un fiscal i tres magistrats diu molt poc al seu favor. O més ben dit, ho diu tot. 

Com l'oli i l'aigua, aquest nou pas pels jutjats –i en vindran més, de la mà de Carme Forcadell i Francesc Homs– ha tornat a contraposar l’estupefacció de molts catalans a la satisfacció de molts espanyols. “Ya era hora”, “se lo tenían merecido”, “proceso querían, proceso tienen”, ¿Qué se habían creído, estos catalufos?”. 

Alguns editorialistes, articulistes i tertulians encara ho han trobat tot massa tebi. Com l'exdiputada popular Cayetana Álvarez de Toledo, per citar només un exemple. Per a la marquesa de Casa Fuerte i directora de l’àrea internacional de la FAES, tot és molt més senzill: condemna d’inhabilitació; suspensió de l’autonomia, del Govern i del Parlament; depuració dels Mossos i de TV3; assumpció del poder per part de la delegació del Govern, i declaració de l’estat d’excepció a Barcelona. La mateixa reacció que l’octubre de 1934. 

Davant l’enyorança d’alguns unionistes per la violència exercida en el passat, nosaltres apel·lem al record de la dignitat. 

Dilluns, milers de persones van fer costat als processats pel 9N pels carrers de Barcelona: des del Palau de la Generalitat fins al Passeig de Lluís Companys, passant pel Fossar de les Moreres i l’Arc de Triomf. Tant se val si van ser 40.000 o 50.000 els concentrats, perquè a la pràctica érem molts més els que hi érem també en esperit. 

L’escena recorda la que es va viure al mateix indret el 20 de maig de 1906, quan els barcelonins van sortir a rebre els diputats i senadors que s’havien oposat a la llei de “represión de los delitos contra la patria y contra el ejército” –l'anomenada Llei de jurisdiccions militars– dissenyada ad hoc per combatre la puixança del catalanisme. A tots ells se'ls acusava d'atemptar “contra la integridad de España”. Exactament com ara. 

Han passat 111 anys i el problema català segueix irresolt. Malgrat les dictadures, la guerres i els moviments migratoris que han incidit en el pensament i la composició social del país, la història ens demostra, com deia el savi, que “potser Catalunya no és prou forta per independitzar-se, però Espanya tampoc no ho és per assimilar-la”. 

L’única diferència respecte de 1906 és que aquell dia, entre els polítics aclamats pel poble, hi havia l’andalús Nicolás Salmerón: el qui fóra president de la Solidaritat Catalana. Dilluns no en va venir cap, segurament perquè a Espanya ja no queden republicans. Esperem que la seva absència faci obrir els ulls a més d'un i ens situï més a prop de l'autèntica Festa de l'Homenatge: la independència.

El cap d’Artur Mas: de la paperera al cadafal

No sé quants cops més hauré de dir-ho per no ser suspecte de res: ni Artur Mas, ni encara menys els membres d’aquell Govern dels millors que va començar esmolant les tisores de les retallades i pactant amb el PP, són sants de la meva devoció. Això no treu que no sàpiga veure una maniobra política del Govern de l’Estat rere els judicis que s’han instruït al Tribunal Suprem contra el portaveu del seu executiu, Francesc Homs, i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra ell, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Les acusacions estan mancades de base jurídica, tal com van acreditar els fiscals catalans en el seu moment, i obeeixen únicament a la voluntat de Madrid de reescriure la història del 9-N per castigar els seus responsables i atemorir les tietes. 

L’Estat –ho han dit en les darreres setmanes el president, la vicepresidenta i els ministres d’Exteriors i Justícia– contempla tots els escenaris, i “actuarà d’una manera o una altra amb proporcionalitat a quin sigui el desafiament independentista”. 

De les tres potes que fins al moment han donat suport explícit al procés d’independència, l’espai polític i sociològic del PDeCAT constitueix la baula més feble. No tant per manca de convicció –evident, d’altra banda, en alguns dels seus quadres– sinó pel llast del passat. 

A la CUP, l’Estat només la pot atacar –fins a il·legalitzar-la– vinculant-la a actes de violència –ni que fossin de baixíssima intensitat– que sortosament no s’han produït, per a desgrat, probablement, de gentola com Jorge Fernández Díaz o Jordi Cañas. 

A ERC, que ha passat a ocupar un lloc central en la política catalana, tampoc no sembla fàcil erosionar-la: fins al moment s’ha mantingut en un discret i astut segon pla, sense escàndols de corrupció coneguts, presta a prendre’n el relleu. 

Així les coses, l’Estat ha concentrat tota l’artilleria sobre els exconvergents. Si la jugada li surt bé, Catalunya no serà independent (potser a costa del seu decantament cap a l’esquerra), i si li surt malament, almenys morirà matant i haurà escapçat el centredreta català. 

Una senzilla anàlisi DAFO ens mostra un escenari en què al règim del 78 ja li està bé que el poder polític a Catalunya es desplaci cap a Esquerra i els comuns, ja que són formacions amb un discurs teoritzant, però sense cap element real d’inserció i connexió amb el poder i les elits econòmiques (patronals, lobbies i escoles de negocis). A Esquerra i els comuns se’ls pot aïllar, pontejar o fer-los caure, si convé, amb l’ajut de la premsa afí. Al nou PDeCAT, en canvi, cal destruir-lo, o reduir-lo a la mínima expressió –i totes dues coses passen per la decapitació de Mas–, per fer-li pagar el seu atreviment; la seva traïció a l’ordre constitucional, que és considerada més una traïció de classe que no pas un canvi sincer d’adscripció nacional. Qui sap quants lligams familiars i financers de l’oasi no se’n deuen haver ressentit ja al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el Liceu o els reials clubs de Polo i Tennis! 

Als que el van enviar a la paperera de la història o simplement no l'han votat mai tot això els relliscarà i els sonarà a teoria de la conspiració, però no és una qüestió banal. Mas encara és un actiu important per als seus, i els seus són necessaris per culminar el procés democràticament (tret que es produeixi una conversió massiva a l'independentisme en el camp dels comuns). Encara que s'oposi al referèndum, l'Estat sap que cada vot compta i per això el vol mort i enterrat (políticament parlant, és clar).   

El PSC i els acòlits de Duran i Lleida han estat molt més obedients i no han queixalat la mà que els alimentava. Només Mas sap si ho ha fet per convicció, per conveniència o forçat per les circumstàncies. El temps dirà, però els escorcolls i les detencions mediàtiques practicades a batzegades per la Guàrdia Civil en relació a la trama de finançament il·legal del 3% fan pudor de socarrim. Per la forma, no pel fons; que quedi clar.

La primera República, 376 anys després

Lluís Companys davant l'estàtua de Pau Claris, el 1937

Avui es compleixen 376 de la proclamació, per primer cop, de la República catalana. La decisió, presa per acord dels Braços generals, estigué encapçalada pel president de la Generalitat, Pau Claris, i es prengué en un clima de màxima tensió amb la monarquia hispànica de Felip IV i els seus ministres. Fou, per tant, una acció reactiva –més ben dit, d’autodefensa: amb l’exèrcit reial a Martorell- davant del destí ruïnós que Castella havia reservat al Principat de Catalunya. 

En un context de crisi econòmica generalitzada i en el marc del conflicte obert mig any abans amb l’esclat social de la Guerra dels Segadors, les institucions del país es trobaren sense interlocutor. Segons Jaume Vicens Vives, “en lloc del comte de Barcelona i rei d’Espanya toparen amb una monarquia castellanitzada. El rey es castellano, comunicaven els enviats. Són enemics nostres, escrivia desesperat, en 1639, el representant del virrei a Madrid, Joan Magarola”, i això que era un dinàstic fervorós! 

Entre l'uniformisme i la desnacionalització

El divorci entre Catalunya i la monarquia venia de lluny i tenia arrels pregones. A Notícia de Catalunya, un cant a l'entesa amb Espanya publicat el 1954, Jaume Vicens Vives explica que “entre 1620 i 1630 els catalans recapaciten i es pregunten de què ha servit llur unió amb Castella. La resposta [...] és del tot negativa” perquè “el català no està d’acord amb la marxa d’un Estat” en què “els profits esdevenen particulars” d’un dels regnes “i no comuns”. De fons planen “l’uniformisme polític” i “la reducció del pluralisme hispànic segons l’estil i les lleis de Castella”. Vet aquí els motius de la revolta –i de la independència- de Portugal. 

Per a Vicens Vives, “l’enlairament al poder del comte-duc d’Olivares [al costat de Felip IV] desencadenà una psicosi de prevencions indefinides, perquè se sabia que, per tal de fer front a la política de prestigi a Europa, el nou ministre estava disposat a imposar en tota la monarquia una mateixa llei i una mateixa moneda”. Era, segons ell, “la saludable medicina del rigor”; la punta de llança d’una ofensiva assimiladora basada en dues potes: “la impermeabilització hispànica” per qüestions religioses i de prestigi internacional, en paraules de Joan Reglà, i la “desnacionalització violenta” de Catalunya de què parla Ferran Soldevila per la via de la imposició i l’absolutisme. 

De fet, “el plet secessionista de 1640 girà, des de l’angle jurídic, al voltant del pactisme”. “Al bell mig de la tempesta, els representants de Catalunya afirmaren, una vegada més, que el Principat era governat per un comte, i que aquest el regia amb constitucions aprovades pels tres estaments de les Corts, les quals son leys convencionals pactades entre lo dit comte i la terra. La fórmula no pot ser més clara i contundent, ni més reveladora de l’estreta relació entre el contracte públic de sobirania i privat de compravenda”, apunta Vicens Vives. 

Aquest capteniment treia de polleguera els consellers del rei. “Estos hombres -sostenia el cardenal Gaspar de Borja y Velasco referint-se als catalans- quieren atar sus acciones a la dudosa interpretación de sus pergaminos; y que la grandeza de sus leyes haya de ser fundamento de su terquedad. Aman sobre todo sus intereses, tienen por agena la causa de la monarquia, aborrecen la gallardía española, no penetran hasta donde está la necesidad o conveniencia de nuestras guerras y apropiándose del ánimo de nuestro monarca, ellos consigo mismo quieren aprovar y reprovar sus mayores acuerdos [...] sin que dexen espacio alguno al agradecimiento [...] Con esto conoceréis que su culpa hace pequeña cualquier venganza; y pues la guerra es remedio de las cosas sin remedio”.

La guerra com a recepta

Gaspar de Borja y Velasco, president del Consell Reial

El cronista portuguès Francisco Manuel de Melo, testimoni d’excepció d’aquells fets, explica en les seves memòries que la decisió havia estat presa per endavant: “El Conde Duque havia determinado la guerra por justificarse con su rey y con España y el mundo en un negocio tan grande [...] Ya era tiempo de mostrarles á los Catalanes el camino de su perdición” 

Després d’impedir, amb la seva detenció a Alcalá de Henares, l’arribada de l’ambaixada catalana que es dirigia a parlamentar a Madrid, el comte-duc va convocar el 24 d’agost de 1640 “una gran Junta que constó de los mayores ministros de España, de varios magistrados, dignidades y oficios, compúsose de algunos del Consejo de Estado y Guerra, y de otros de la llamada Junta de Castilla, y de Aragon algunos”. 

Efectivament, aquella Junta va resoldre “que el rey debía salir de Madrid, con pretexto de hacer Cortes á la Corona aragonesa”, però amb el propòsit real “que llevase delante su exército, el mas copioso que pudiese juntarse, que ajustadas las cosas del Principado por manos del temor (como esperaban), se podía después emplear en las fronteras de Francia cogiendo la ocasión que en la primavera se habia perdido: que si los Catalanes se pusiesen en defensa, no faltaría que hacer en su daño y castigo, acabando de una vez con el orgullo y libertad de aquella nación”. 

La història ja sabem com va acabar: amb la mort en estranyes circumstàncies del president de la Generalitat -probablement enverinat-, amb dues dècades de guerra que van extenuar el país i amb la partició del Principat i l’annexió al Regne de França dels comtats de Rosselló i Cerdanya; uns territoris, per cert, que l’Estat espanyol no ha reclamat mai, a diferència de Gibraltar. 

Però més que els fets, 375 anys després interessen les actituds, que són molts semblants -sinó les mateixes- a l’altra riba del Cinca. Reprenguem de nou el discurs del cardenal Gaspar de Borja i traslladem-lo als nostres dies: 

- “Ya no es posible usar de mas templanza, ni siempre el perdon se cuenta por virtud [...] Merecen estos hombres el castigo por los excesos que han hecho, sino que bastava la misma razon de su disculpa, para que los contásemos como delinqüentes” (a mi això em sona a inhabilitació per a exercir càrrec públic). 

- “Si esta gente, roto tantes veces el freno de la obediència, discurriese libre y sin castigo, esto fuera mostrarles a los otros qual era el camino de la rebelión” (això altre em recorda la por de l’Estat que el País Basc, les Balears o el País Valencià assagin també les seves pròpies vies). 

- “Por eso el suplicio se executa en lugar público, porque llegue el escarmiento donde llegó el escándalo [...] Empuñe su Magestad la espada ó por ella su exercito. Mande tocar sus caxas, enarbole sus banderes, y los que oyeron los clamores de los miserables, escuchen ahora los ecos de los clarines vegativos” (aquí tinc dubtes: estem parlant de l’article 9 o del 155 de la Constitució?).

Nit de Reis: millor Alfons X que Felip VI

En contra del que sostenen colons i unionistes, Catalunya i Castella són nacions diferents. Per tant, Espanya seria, en el millor dels casos, la reunió de dues entitats en un artefacte polític i la sola condició de nacions les legitimaria per exercir en qualsevol moment el dret a l’autodeterminació. Com Txèquia i Eslovàquia. Però ja sabem que la cosa no va així perquè fa cinc segles Castella va usurpar el nom d’Espanya en benefici propi i des de llavors s’ha dedicat a assimilar una rere l’altra les nacions circumdants i “allende los mares”. Lluny de relaxar la seva supèrbia, la patacada de 1898 ha envilit encara més el seu caràcter. 

Per això aquesta Espanya de matriu imperialista ni dialoga, ni negocia, ni pacta. No ho fa amb terroristes, ni ho fa amb demòcrates; encara que, teòricament, els seus ministres sempre van predicar que “en ausencia de violencia se puede defender cualquier proyecto político”. A desgrat seu, aquell moment ha arribat i, un cop més, es constata que amb ella no hi pot haver ni separació amistosa, ni referèndum. La història ens ensenya que cada volta que Catalunya s’ha autodeterminat, Espanya ens ha dut la guerra a les portes de casa.

Però hi va haver un temps que Espanya no era “una, grande y libre”; sinó moltes, i diverses. Aleshores, la corona d’Aragó feia la seva pròpia política exterior i la capacitat diplomàtica que Espanya ens nega servia, precisament, per arbitrar en un pla d’igualtat i bilateralitat les relacions polítiques, econòmiques i comercials entre les dues nacions. 

Colònies catalanes 

El 1282, el rei Alfons X va autoritzar el nomenament de Pere de Cardedeu com a cònsol català a la ciutat de Sevilla, com havia fet abans amb els genovesos. Se’n fa ressò Antoni de Capmany i Montpalau a les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona que va composar entre 1779 i 1792 per encàrrec de la Junta de Comerç. 

En aquesta obra, Capmany reprodueix la “Carta de protección y salva guardia” i el privilegi atorgat pel monarca castellà “en que concede a los Mercaderes Catalanes que trafican en Sevilla y su Reyno varias franquicias y esenciones”. L’interès era mutu: “los Catalanes llevaban vinos y estofas de lana, y extrahían azeytes para su país y otras partes de Levante, conducían allí trigos y harinas de otras tierras, y igualmente frecuentaban los demas puertos de los reinos de Murcia, Granada y Sevilla… tenian repartidas sus factorias por todos los puertos de las Andalucias, pues no solo tenian Consul nacional en Sevilla, sino en Almeria y Málaga, que eran entonces emporios de los Árabes”. Per la seva part, la corona de Castella “por sabor que avemos que la Cibdad de Sevilla se pueble bien, e porque sea mas rica e mas abonda, e por facer merced a los mercaderes Catalanes, damosles estas franquezas”. 

Dos anys més tard, el seu successor, “el rey Don Sancho, movido del deseo de poblar y engrandecer más y más aquella nobilísima capital, concedióles una demarcación de casas con sus tiendas, donde formásen barrio para su residencia, con Lonja y Juzgado para su contratación.” Efectivament, Sanç IV no sols va ratificar el 1284 la carta de privilegis del seu pare, sinó que va fer una passa més i va atorgar una concessió al nou cònsol català a Sevilla, Berenguer Baster, “para que hagan barrio nacional en dicha Ciudad con otras varias distinciones”. Aquestes colònies nacionals s’anomenaven alfòndecs i n’hi havia a moltes altres places comercials de la Mediterrània com Alexandria, Bugia o Tunis; s’hi parlava català i es regien per les lleis catalanes. En el cas de Sevilla, sabem l’espai que ocupava: “damosles libres è quitas con todos sus derechos è con todas pertenencias las casas que fueron de Pedro Bonifáz con todas sus tiendas, que son en cabo de la rua de Francos, è tienen hasta la plazuela de Santa María, do venden fruta”. 

El tenor de la lletra no admet dubtes: “otorgamosles que puedan facer en este bárrio lonja e forno, e puedan vender e comprar paños en gros è à menudo, asi como facen los Genueses. Otorgamos les otro sí, que si algun home, de qual logar quier que sea, oviera querella de algun Catalan quel demande ante el Consul de los Catalanes, è quel cumpla ante él de fuero è de derecho, assi como lo usan los Genueses [...] E defendemos firmemente que nenguno non sea osado de ir contra esta Carta para quebrantarla, ni para impugnarla; ca cualquier que lo fiziesse aurie nostra ira, è pecharnos ye en todo mil maravedis; è à los Catalanes, o à qui su voz oviesse, todo el danno doblado”. 

Conscient del dinamisme econòmic i dels ingressos que li reportaven els catalans, la corona de Castella emparava els seus drets i els protegia de les sostraccions i dels abusos dels funcionaris. A tal objecte, establia sancions econòmiques per als transgressors i l’obligació de rescabalar amb el doble del seu valor els danys ocasionats als agreujats. Salvant les distàncies, que són totes, documents com aquests, emesos per la cancelleria reial –la més alta instància de l’Estat castellà-, són la millor prova que nacions diferents poden establir relacions de bon veïnatge quan comparteixen determinats interessos; en comptes d’amenaçar amb el boicot i l’aïllacionisme, que és la represàlia que Espanya fa pagar a les ex colònies per la seva gosadia. Però, és clar, una cosa era Alfons X i una altra de ben diferent, Felip VI. Aquell era el Savi i aquest simplement és el Preparao.

Ni rei ni por: els iconoclastes de 1868

Formalment Espanya és una democràcia. Una democràcia imperfecta, però. Hereva i deutora de la dictadura franquista. La millor prova és la seva Constitució i, més encara, la interpretació obtusa que repetidament en fan els ressorts de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols. 

Entre “els dèficits democràtics” del Regne d’Espanya hi ha, justament, la imposició de la monarquia i el blindatge de la figura del titular de la corona, a qui es declara inviolable i irresponsable a tots els efectes. A Catalunya, la tradició republicana té arrels pregones que enfondeixen els seus orígens en la naturalesa comtal dels seus primers sobirans i que creixen amb el dinamisme social i econòmic del país que fa possible el pactisme amb el rei d’Aragó a les Corts, fins arribar als primers xocs de trens amb la corona hispànica: les guerres de Separació i de Successió i els respectius moments republicans de Pau Claris de 1641 i de la Junta de Braços 1713.

A una certa esquerra catalana, moderna i cosmopolita, aquest discurs li fa mal d’ulls. Ella es declara filla de les lluites obreres i revolucionàries del primer terç del segle XX i es desentén totalment de personatges cabdals com Abdó Terrades, Baldomer Lostau, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé o Josep M. Vallès i Ribot, així com de les bullangues i els rebomboris de Barcelona i de moltes altres ciutats catalanes. 

Aquesta esquerra viu de forma acomplexada el fet nacional i oblida que des de mitjan segle XIX el nostre ADN és antimonàrquic. Destruir els símbols regis és una tradició catalana més vella que ballar sardanes o fer castells, i com a tal s’hauria de poder practicar amb orgull perquè els catalans no som súbdits de res ni de ningú. 

Dibuix d'Apel·les Mestres per a La campana catalana 

(1908). Les campanes s'anomenen Autonomia, Solidaritat

 i República Catalana. Al peu de la il·lustració s'hi llegeix: 

"Arremangém-s'hi, má á la corda, i comensém la feyna!".

Al llibre Recorts y fantasies, publicat el 1906 per l’editorial del diari El Poble Català, el polifacètic artista Apel·les Mestres narra l’esclat de la Revolució de 1868 a Barcelona. Allò també va ocórrer un més de setembre, però no va tenir res a veure amb la crema de pa sucat amb oli de les fotografies de Felip VI al Born. La Junta Revolucionària de Barcelona va acordar l’enderroc de la Ciutadella, la dissolució dels Mossos d’Esquadra i l’abolició de les quintes i dels impostos al consum. En aquell cas, les autoritats de l’Estat van haver de prendre partit, les institucions van ser ocupades pel poble i el bisbe, a qui els estudiants i altra gent de baixa estofa li volien mal, va haver d’amargar-se uns dies a casa del cronista. Un altre paral·lelisme: aquell prelat, anomenat Pantaleó Montserrat, era fill de Maella, a la Franja, com l’actual arquebisbe, Juan José Omella. Mestres ho explicava així:

La vesprada del 29 de setembre de 1868 [...] acabava d’esclatar la Revolució, el poble s’havia apoderat de Ca la Ciutat y cremava al mitg de la plaça els retratos d’Isabel II, mentres en oposades direccions partien grupos per fer lo mateix ab els retratos y bustes que existien en el Govern Civil, el palau del Bisbe, el teatre del Liceu y altres edificis més o menys públics. 

Després de cremats els retratos reials en la Plaça de Sant Jaume, van destacarse en totes direccions grupos d’iconoclastes disposats a repetir l’auto de fe ab tots los demés retratos d’Isabel II, que existien en els edificis públics. 

Dues imatges de 1868: "el pueblo de Barcelona quemando retratos del 

 primer y último Borbón", en al·lusió a Felip V, i dibuix de Marià Burgués

 de revolucionaris llençant retrats d'Isabel II a Sabadell

Ab atxes enceses els uns, precedits els més de xarangues, que despertaven de son llarc somni al Himno de Riego, el de Luchana, el de Peracamps y fins el Trágala y el Xirivit de la Camància, recorrien la ciutat als crits de viva y mori tot lo imaginable. Crits que no passaven de crits, just es ferho constar. 

Un grupo, que s’havia anat engruixint al pujar Rambla amunt, va deturarse davant del teatre del Liceu y va trucar estrepitosament a les portes. Més mort que viu va baixar a obrir el conserge clàssic don Pío del Castillo. 

Al trobarse davant d’aquella multitut esperitada, les dents li espetegaven. ¿Què li volien aquells energúmens cridant i gesticulant tan desaforadament? 

- “El retrato de la reina!”, li va respondre un clamoreig general. 

- “Però, senyors, si aquí no hi ha cap retrato!”, va respondre l’aturrollat don Pío. 

- “Sí, sí!”, insistí la multitut. 

- “Hi ha un busto!” 

- “Sí, sí! El gussi, el gussi”, repetí un aplec de veus. “Volem el gussi! Que se’ns entregui el gussi!” 

[...] En fi, una comissió va destacarse, va parlamentar ab ell, y un cop posat en clar que de lo que’s tractava era del bust de la reina, que damunt d’un pedestal s’aixecava en el primer replà de l’escala principal, va franquejar l’entrada; el bust -hermosíssima escultura en marbre, obra de don Andreu Aleu- ben embragat pel coll ab sòlides cordes de cànem, que van sortir com per miracle va rebotre escales avall y va sortir a la Rambla entre les frenètiques aclamacions del públic.

Però un bloc de marbre no pot cremarse. Què se’n fa ara d’aquest bust?... La resolució aviat va ser presa: lo que no podia morir pel foc havia de morir per l’aigua. Y tirant de les cordes mateixes que l’agarrotaven, el bust va esser arrocegat Rambla avall, fins a la muralla de mar, des de ont, entre gran cridòria y picaments de mans, va esser precipitada a les onades que batien en les roques.

L'exemple de Joan Coma

Ahir, una parella de paisà dels Mossos d’Esquadra va detenir a Vic el regidor cupaire Joan Coma, abans de lliurar-lo a la Guàrdia Civil i passar a disposició judicial. Avui, Coma ha comparegut davant l’Audiència Nacional, a Madrid. El jutge que porta el cas, Ismael Moreno, l’imputa un presumpte delicte d’“incitació a la sedició” i un altre “contra la forma de Govern”, una tipificació jurídica anacrònica pròpia del codi penal franquista de 1973 (la qual cosa ja diu molt del personatge). Durant l’interrogatori, el fiscal, Vicente González, ha demanat Coma una anàlisi semiòtica: què va voler dir quan va declarar que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. 

Sense estridències

Després de les polèmiques suscitades arran de les detencions de l’alcaldessa de Berga i dels cinc militants de l’esquerra independentista acusats de cremar fotografies del rei d’Espanya, aquest cop l’actuació dels Mossos s’ha fet sense estridències. Sembla que Junts pel Sí i la CUP n’havien parlat i ho tenien tot apamat, i Joan Coma s’ha mostrat lúcid i cordial alhora: “L’estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col·lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern”. El mateix amor en forma de solidaritat que va rebre ell anit de les persones concentrades a les portes de tots els ajuntaments del país, i dels veïns i companys que avui li han fet costat a l’entrada del tribunal.

L’Estat, doncs, sembla que ha picat ferro fred. Els partits independentistes han tancat files també en aquesta qüestió, i han evitat així de caure en una espiral acció-reacció com la que va enfrontar l’Ertzaintza i l’esquerra abertzale els anys 90. Per a l’entorn de Batasuna, els policies bascos eren sipais: traïdors. I això és el que alguns volen que passi a Catalunya; i per això cal que ens conjurem i no caiguem en la provocació. Com ha fet avui Joan Coma, un home tranquil que ha defensat “la desobediència civil no violenta” com a “eina legítima i democràtica en situacions d’injustícia”, com històricament han practicat els moviments veïnals, ecologistes i pacifistes a casa nostra. "Defensem aquesta via perquè l'Estat no permet un referèndum", ha respost Coma durant la declaració.

Amb la detenció i el trasllat immediat a Madrid dels militants de l’esquerra independentista, l’Estat prova de projectar en l’imaginari col·lectiu espanyol les mateixes escenes que protagonitzaven anys enrere “els cadells d’ETA”. Però no se’n surt. Per no tenir, no té ni kale borroka. Aquí els presumptes delictes són d’opinió, i comprometen l’exercici del dret a la lliure expressió de tota la ciutadania.

Policia política 

Precisament aquests dies, el qui fóra director de seguretat ciutadana de la Generalitat els anys 1983-1984, Miquel Sellarès, advertia que els Mossos estan infiltrats fins al moll de l’os per agents que treballen per a la intel·ligència espanyola, i que hi ha "hi ha sectors dels serveis d’informació dels Mossos que tenen una mania persecutòria amb la CUP". Són aquests sectors, justament, que escampen la brama d’una “batasunització” del procés i de la societat catalana. 

Molt oportunament, el setmanari La Directa publicava recentment un reportatge en què identifica qui són i com actuen aquests sectors de la policia catalana. Són agents i comandaments adscrits a l’Àrea Central d’Informació Interior, la missió dels quals consisteix, entre d’altres, a “realitzar la recollida i el tractament de tota la informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social, i a l'activitat institucional”. Això els dóna carta blanca per actuar des de l’anonimat, barrejar-se entre les manifestants, monitoritzar les xarxes socials i redactar autos acusatoris rere una identitat protegida. 

Vigilants i vigilats 

Tots aquests factors, i d’altres, justificarien una reflexió profunda sobre les zones grises de la democràcia i els límits de la impunitat. Quis custodiat ipsos custodes?, es demanava el poeta llatí Juvenal. Avui, a can Basté, el debat era molt més prosaic. Esther Vivas es preguntava “què faran els Mossos quan es convoqui el referèndum”; Quico Sallés afirmava que la policia catalana hauria d’haver impedit la detenció de Coma, i Francesc Marc-Àlvaro sostenia que “els Mossos obeiran el president de la Generalitat com a comandament suprem, d’acord amb l’article segon de la Llei de Policia de Catalunya”. Temps al temps.

Mossos, tenim un problema

Ja tornem a ser-hi: Junts pel Sí i la CUP es llencen els plats pel cap per enèsima vegada, l’independentisme es destrempa i l’Estat s’ho mira delitós. L’aprovació del pressupost de 2017 penja d’un fil. Divide et impera, que deien els romans. I d’això, de sembrar la discòrdia i atiar la zitzània per afeblir l’enemic, els ministres i lacais de l’imperi en saben un niu. Tenen 500 anys d’experiència acreditada. Sembla mentida que alguns no se n’adonin! 

Com ja va passar amb la detenció de l’alcaldessa de Berga setmanes enrere, el punt de fricció ha estat una nova actuació dels Mossos d’Esquadra. En aquell cas, la conselleria d’Interior i el grup parlamentari que dóna suport al Govern de la Generalitat va espolsar-se de sobre qualsevol responsabilitat política i institucional i va defensar a capa i espasa la professionalitat de la policia autonòmica. El missatge, immaculadament asèptic i fastigosament acrític, era aquest: “els Mossos compleixen funcions de policia judicial i es limiten a donar curs a les instruccions dels jutges”.

Però aquest cop la cosa no ha anat ben bé així. En aquesta ocasió, els Mossos haurien actuat d’ofici –de mutu propi, i no pas sota la batuta de cap autoritat judicial- per identificar els autors d’una crema de fotografies del rei Felip VI durant els actes organitzats per l’esquerra independentista el passat Onze de Setembre. D’aquestes perquisicions se’n va derivar la detenció, dimecres, de tres d’aquells joves abans de ser traslladats a l’Audiència Nacional de Madrid. 

En contra del que opina la portaveu del Govern, Neus Munté, per a mi els Mossos són part del problema i no pas de la solució. No veig cap Frederic Escofet ni cap Enric Pérez Farràs enlloc, ni tinc gens clara la lleialtat institucional dels seus integrants. L’experiència com a ciutadà i la sola observació empírica de la realitat em porten a veure més un modus vivendi que una vocació, i més fatxenderia i envaniment que no pas pulcritud o capacitat intel·lectual. 

No era això, companys 

Recordo les pintades i els adhesius de Catalunya Lliure, Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra amb la silueta del tricorni demanant Que se’n vagin! Era una posició utòpica i maximalista, que expressava el desig de foragitar l’ocupant ipso facto i fundar un estat l’endemà mateix sense gent vestida de caqui i amb una policia modèlica, democràticament exquisida. Però en comptes d’això, què tenim? Un monstre amb els peus de fang: mediocritat en estat pur. Un gran bluf, com moltes altres de les fites del catalunyisme de CiU. 

Esperançat que algun dia ens trobaríem en la tessitura actual, sempre he considerat que va ser un gran error assumir les competències d’ordre públic i seguretat ciutadana. D’una banda, perquè representava crear una policia infiltrada i subalterna –"autònomica", en diuen-, i, de l’altra, per la despesa econòmica que representa equipar i retribuir un cos format per 17.000 funcionaris, existint com existeixen altres prioritats i mancances socials al país. Els bascos la tenien, i CiU no volia ser menys que el PNB. 

Certs sectors de l’esquerra independentista sostenen que “els Mossos també són forces d’ocupació”. Potser ben bé no, però és clar que fins ara han fet sempre el joc a l’ocupant. Fins quan?