Nit de Reis: millor Alfons X que Felip VI

En contra del que sostenen colons i unionistes, Catalunya i Castella són nacions diferents. Per tant, Espanya seria, en el millor dels casos, la reunió de dues entitats en un artefacte polític i la sola condició de nacions les legitimaria per exercir en qualsevol moment el dret a l’autodeterminació. Com Txèquia i Eslovàquia. Però ja sabem que la cosa no va així perquè fa cinc segles Castella va usurpar el nom d’Espanya en benefici propi i des de llavors s’ha dedicat a assimilar una rere l’altra les nacions circumdants i “allende los mares”. Lluny de relaxar la seva supèrbia, la patacada de 1898 ha envilit encara més el seu caràcter. 

Per això aquesta Espanya de matriu imperialista ni dialoga, ni negocia, ni pacta. No ho fa amb terroristes, ni ho fa amb demòcrates; encara que, teòricament, els seus ministres sempre van predicar que “en ausencia de violencia se puede defender cualquier proyecto político”. A desgrat seu, aquell moment ha arribat i, un cop més, es constata que amb ella no hi pot haver ni separació amistosa, ni referèndum. La història ens ensenya que cada volta que Catalunya s’ha autodeterminat, Espanya ens ha dut la guerra a les portes de casa.

Però hi va haver un temps que Espanya no era “una, grande y libre”; sinó moltes, i diverses. Aleshores, la corona d’Aragó feia la seva pròpia política exterior i la capacitat diplomàtica que Espanya ens nega servia, precisament, per arbitrar en un pla d’igualtat i bilateralitat les relacions polítiques, econòmiques i comercials entre les dues nacions. 

Colònies catalanes 

El 1282, el rei Alfons X va autoritzar el nomenament de Pere de Cardedeu com a cònsol català a la ciutat de Sevilla, com havia fet abans amb els genovesos. Se’n fa ressò Antoni de Capmany i Montpalau a les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona que va composar entre 1779 i 1792 per encàrrec de la Junta de Comerç. 

En aquesta obra, Capmany reprodueix la “Carta de protección y salva guardia” i el privilegi atorgat pel monarca castellà “en que concede a los Mercaderes Catalanes que trafican en Sevilla y su Reyno varias franquicias y esenciones”. L’interès era mutu: “los Catalanes llevaban vinos y estofas de lana, y extrahían azeytes para su país y otras partes de Levante, conducían allí trigos y harinas de otras tierras, y igualmente frecuentaban los demas puertos de los reinos de Murcia, Granada y Sevilla… tenian repartidas sus factorias por todos los puertos de las Andalucias, pues no solo tenian Consul nacional en Sevilla, sino en Almeria y Málaga, que eran entonces emporios de los Árabes”. Per la seva part, la corona de Castella “por sabor que avemos que la Cibdad de Sevilla se pueble bien, e porque sea mas rica e mas abonda, e por facer merced a los mercaderes Catalanes, damosles estas franquezas”. 

Dos anys més tard, el seu successor, “el rey Don Sancho, movido del deseo de poblar y engrandecer más y más aquella nobilísima capital, concedióles una demarcación de casas con sus tiendas, donde formásen barrio para su residencia, con Lonja y Juzgado para su contratación.” Efectivament, Sanç IV no sols va ratificar el 1284 la carta de privilegis del seu pare, sinó que va fer una passa més i va atorgar una concessió al nou cònsol català a Sevilla, Berenguer Baster, “para que hagan barrio nacional en dicha Ciudad con otras varias distinciones”. Aquestes colònies nacionals s’anomenaven alfòndecs i n’hi havia a moltes altres places comercials de la Mediterrània com Alexandria, Bugia o Tunis; s’hi parlava català i es regien per les lleis catalanes. En el cas de Sevilla, sabem l’espai que ocupava: “damosles libres è quitas con todos sus derechos è con todas pertenencias las casas que fueron de Pedro Bonifáz con todas sus tiendas, que son en cabo de la rua de Francos, è tienen hasta la plazuela de Santa María, do venden fruta”. 

El tenor de la lletra no admet dubtes: “otorgamosles que puedan facer en este bárrio lonja e forno, e puedan vender e comprar paños en gros è à menudo, asi como facen los Genueses. Otorgamos les otro sí, que si algun home, de qual logar quier que sea, oviera querella de algun Catalan quel demande ante el Consul de los Catalanes, è quel cumpla ante él de fuero è de derecho, assi como lo usan los Genueses [...] E defendemos firmemente que nenguno non sea osado de ir contra esta Carta para quebrantarla, ni para impugnarla; ca cualquier que lo fiziesse aurie nostra ira, è pecharnos ye en todo mil maravedis; è à los Catalanes, o à qui su voz oviesse, todo el danno doblado”. 

Conscient del dinamisme econòmic i dels ingressos que li reportaven els catalans, la corona de Castella emparava els seus drets i els protegia de les sostraccions i dels abusos dels funcionaris. A tal objecte, establia sancions econòmiques per als transgressors i l’obligació de rescabalar amb el doble del seu valor els danys ocasionats als agreujats. Salvant les distàncies, que són totes, documents com aquests, emesos per la cancelleria reial –la més alta instància de l’Estat castellà-, són la millor prova que nacions diferents poden establir relacions de bon veïnatge quan comparteixen determinats interessos; en comptes d’amenaçar amb el boicot i l’aïllacionisme, que és la represàlia que Espanya fa pagar a les ex colònies per la seva gosadia. Però, és clar, una cosa era Alfons X i una altra de ben diferent, Felip VI. Aquell era el Savi i aquest simplement és el Preparao.