La Diada 2016: Laie visita Kesse

Per raons familiars i sentimentals havíem d’anar a Berga, la Meca de la CUP; però altres qüestions -també familiars- van dur-nos finalment al sud: la Marianna i en Romà, feliçment retornats d’un exili acadèmic i laboral de vuit anys als Estats Units, s’han establert en un piset de Reus ai las!, lluny de la plaça Mercadal i amb vistes a la franja de Gaza. 

Al final tampoc no vam menjar peix al Serrallo. Vam bescanviar-lo de molt bon grat per una suculenta paella amb closques a la pobla que els Rofes tenen a Mont-roig del Camp. Després, tota la colla va fer cap a la Rambla Nova de Tarragona. 

Pel camí vam fer una incursió al Pont del Diable, l’aqüeducte que duia aigua a l’antiga ciutat, des d’on vam fer un advertiment a l’ocupant: “Calceu-vos, romans, que ja arriben els laietans!”, tot i que tinc la impressió que als cossetans no els calien reforços, més enllà dels ilercavons de l’Ebre. S’hi van aplegar 120.000 persones segons l’organització, i 50.000 segons la Guàrdia Pretoriana. En qualsevol cas, molta gent. Les cues a la barrera de peatge de Torredembarra ho diuen tot. Com a Lleida, es tracta de la manifestació més nombrosa feta mai a la ciutat després de la mort de Crist i, tanmateix, esporuguits per la plebs, els respectius tribuns socialistes, Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, no hi eren! 

Estelades verdes 

Entre les 16.30 i les 19h ens vam moure sota un sol de justícia pels trams compresos entre el giratori de la plaça Imperial Tarraco i la intersecció amb els carrers de la Unió i Sant Francesc, de manera que no vam veure cap de les patums: ni la presidenta del Parlament Carme Forcadell, ni l’expresident d’ERC Josep Lluís Carod Rovira. Impossible accedir al Balcó de la Mediterrània: massa gent i massa apinyada. 

Vam sentir els oradors per megafonia. Jordi Cuixart, d’Òmnium, vibrant; Jordi Sánchez, de l’ANC, peripatètic. Pel que fa al manifest en clau sectorial i territorial que es va llegir a Tarragona, si no hagués estat Manolo Tomàs qui el pronunciava, el portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, es diria que el discurs era cosí germà del model desarrollista. Potser per això algunes estelades verdes estratègicament situades a la capçalera s’encarregaven de recordar que les comarques del sud del Principat són les més castigades des del punt de vista ambiental per les indústries nuclear, química i petroquímica i els sectors immobiliari i turístic. 

Banderes negres

Algunes d’aquestes estelades ecologistes eren reversibles. Per un costat, verd amb estel blanc i per l’altre, negre amb estel vermell. A Tarragona se’n van veure més que mai. No formaven cap bloc compacte, sinó que estaven escampades una mica per tot arreu. Reproduint l’esperit nihilista dels seus portadors, n’hi havia en diversos formats: teles totalment negres decorades amb calaveres, d’altres amb un estel vermell al centre, els típics penons amb la proclama Viurem lliures o morirem, i quadribarrades llibertàries amb la rosa dels vents de vuit puntes. Ah, i la meva: l’estelada negra.

Entre els comuns no sé si ens en sortirem, però entre alguns col·lectius llibertaris crec que el sí a la independència és cosa feta. A Reus, segons que expliquen els meus corresponsals, en la manifestació del vespre de l’esquerra independentista es van tornar a veure banderes antiautoritàries i fins una rèplica de la del Consell d’Aragó, regit per les milícies anarquistes de la CNT entre 1936 i 1937. 

Colau i Margallo 

Dels gestos, discursos i valoracions de la Diada d’enguany en destacaria els següents, en ordre de prelació: 

1. La constatació que la convocatòria de l’Onze de Setembre és inequívocament independentista, més enllà de la manifestació de Sant Boi d’ara fa 40 anys. Com observa l’exdiputat de la CUP Antonio Baños: “el mínim comú denominador no és el dret a decidir, sinó la República catalana”. 

2. La presència del president Carles Puigdemont i de l’alcaldessa Ada Colau a les manifestacions de Salt i Barcelona, respectivament; una participació institucional -amb tots els matisos que es vulgui- que situa la Generalitat i l’Ajuntament de la capital catalana al costat de la reivindicació nacional i que contrasta amb l’absència en anys pretèrits d’Artur Mas i de la mateixa Colau. 

3. El paper d’estrassa dels socialistes catalans: els alcaldes de Lleida i Tarragona no sols no van treure el nas per les concentracions humanes més importants fetes mai en les seves ciutats, sinó que es van embolicar en una guerra de xifres per intentar negar l’evidència. 

4. El silenci covard del president espanyol en funcions. Després d’haver desplegat tota l’artilleria contra l’independentisme en ocasió del discurs d’investidura del 30 d’agost, Mariano Rajoy s’ha tornat a inhibir en favor dels jutges i els seus lacais, com el ministre d’Afers Exteriors. José Manuel García-Margallo va admetre que el “desafiament sobiranista” és el problema “més important” que afronta la Moncloa, ja que “d'una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible”. Ja ho diu bé, en Margallo, perquè a ell se li'n foten les persones. Ell parla des de la raó d’Estat, la mateixa que pot assumir com un problema epidèrmic la mort d’1, 2 o 100 civils cada any sense que això no suposi cap amenaça per al sistema. Així va ser en el passat i de vegades sembla que alguns enyorin aquells temps. 

5. La manipulació informativa i el menysteniment constant de la majoria de mitjans periodístics espanyols i dels activistes de l’unionisme català (Somatemps, Dolça Catalunya, Convivència Cívica Catalana...). Distorsió i menyspreu no són innocents: tenen el seu origen en la catalanofòbia i l’autoodi. És allò tan simpàtic de “la peste nacionalista", "la Diada de la marmota”, “el huevo frito de la Diada” o “de la cárcel se sale, però del cementerio no”. 

Marxa de torxes

Fotografia: Jordi Rovira

Per a nosaltres, els actes commemoratiu de l’Onze de Setembre van començar la nit abans amb la celebració de la cinquena marxa de torxes per la independència d’Alella, organitzada per Cerquem les Arrels i els nuclis locals de l’ANC, CAL i Òmnium. Enguany, per la seva coincidència amb la mostra gastronòmica de la Festa de la Verema, va modificar el seu horari i traçat: es va iniciar a les 21h a l’Empedrat del marxant i va finalitzar a les 23h a la plaça d’Antoni Pujadas. Aquestes raons, afegides a l’amenaça de pluja i un cert cansament entre l’opinió pública, va mobilitzar menys gent que altres anys: un centenar de persones de totes les edats precedides per una gran estelada i acompanyades pels grallers i timbalers d’Alella. 

Al llarg del recorregut es van realitzar tres parades -al parc dels Drets Humans, el parc Gaudí i la plaça dels Germans Lleonart- en què es van llegir cites de diversos autors catalans com Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. Mentre el periodista radiofònic Albert Manyà llegia el manifest de la marxa, davant seu un provocador en aparent estat d'embriaguesa es va descordar la pitrera de la camisa i va cridar: “soy español, tiradme piedras!”, davant la indiferència dels assistents. L’acte es va cloure amb el cant dels Segadors i unes birres en bona companyia al pati d’El Azahar.

L’Onze de Setembre i l’Espanya impossible

En motiu de la Diada, els cenacles de la ultradreta catalana que orbiten a l’entorn de C’s com Convivència Cívica Catalana han tornat a posar en circulació un article publicat per Jesús Laínz a El Diario Montañés de Santander el 2 de setembre de 2014. En el seu libel, l’autor denuncia la impostura del discurs sobiranista enfront de “la Cataluña real”, una manipulació de la història a tots els nivells –acadèmic i escolar- que tindria el seu origen en “el interés [de] los dirigentes del movimiento político que lleva un siglo agitando a las masas con la supuesta ofensa recibida de España [el 1714]” i “en cuatro décadas de intoxicación casanovista” [en al·lusió a Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona: un personatge que darrerament cotitza a la baixa dins de l'imaginari indepe]. 

La tesi d’aquest propagandista espanyol és la següent: la capitulació de Barcelona de l’Onze de Setembre -amb permís de Mallorca, que es va lliurar el 1715- marca la fi d’una conflagració entre iguals que fou motivada únicament per un plet dinàstic entre els partidaris de les cases d’Habsburg i de Borbó; prescindint tothora de l’ideari polític i econòmic de cada opció. Per apuntalar aquesta idea, Laínz tira mà de les Narraciones históricas de Francesc Castellví, en què aquest exiliat austriacista al·ludeix al conflicte com a “guerra civil”, i al ban dels Tres Comuns de Barcelona del mateix dia 11: quan les autoritats de la ciutat criden tots els resistents, literalment, “a derramar sa sanch y sa vida, per son Rey, per son honor, per la pàtria y per la llibertat de tota Espanya”. Per a Laínz, “las fuentes originales tienen el grave inconveniente de dejar en evidencia a los falsarios. Por eso los nacionalistas huyen de ellas como vampiros ante agua bendita. Pues si alguna vez se diera lectura a las palabras con las que se resumen los afanes que movían a los defensores de Barcelona, quizá el inmenso artificio nacionalista comenzara a agrietarse”. 

Si interpretar el present ja és un exercici complex -i controvertit, pel que té de subjectiu-, imagineu com no ho ha de ser jutjar els esdeveniments de fa 300 anys amb ulls actuals! Per això l’escrit de Laínz està farcit de mitges veritats. Seria llarg de rebatre, però em centraré justament en els dos aspectes que ell més destaca: la presumpta postergació de l’obra de Castellví per part de la historiografia i les institucions catalanes, i la condició d’espanyols dels contendents hispànics de les guerres de 1705-1715. 

L'oblit premeditat de Castellví

Laínz descriu –i en això coincidim- la crònica de Castellví com l’opera magna de referència per capir “lo sucedido en España y Europa en aquellos bélicos tiempos”, i en destaca tant l’“enorme minuciosidad” com el rigor i l’honestedat intel·lectual del relat. No debades, “dedicó sus treinta últimos años” a redactar-la, d’ençà del seu exili prop la cort imperial de Viena el 1718 (i no pas el 1726, com assenyala Laínz). 

Efectivament, Castellví defineix la contesa com a “civil”. No va ser l’únic a fer-ho. Ni el primer: entre 1708 i 1709 l’aragonès Agustí Ponts de Mendoza, comte de Robres, ja va compondre les seves Memorias para la historia de las guerras civiles de España desde la muerte de don Carlos II, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc per la relació que mantenia amb Alella com a propietari de l’actual masia de can Sans. 

Laínz descuida també un altre aspecte. Confon el fet que va ser l’erudit Salvador Sanpere i Miquel qui, com és sabut, s'endinsés en els arxius estatals vienesos per efectuar de pròpia mà la transcripció de l’únic manuscrit de Castellví, amb el fet que fos també el primer a rescatar-lo de l’oblit. Certament, aquella tasca ingent serví de base a Sanpere per a la publicació el 1902 del seu tractat sobre el setge de Barcelona de 1714 El fin de la nación catalana, però va ser el canonge mataroní Mateu Bruguera el primer a utilitzar el testimoni de Castellví com a font documental en una obra publicada 30 anys abans, el 1872: Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona. 

És cert que “Sanpere donó su copia al Institut d’Estudis Catalans en 1916. Pero desde entonces sólo ha servido para criar polvo tanto en las estanterías de dicha entidad como actualmente en la Biblioteca de Catalunya, en cuya sección de manuscritos sigue durmiendo el sueño de los injustos con el número 421”. Malgrat la seva transcendència i contra tota lògica, les Narraciones de Castellví no van ser publicades fins a 1997 per una fundació d'inspiració carlina, i no pas per cap institució cultural o administració pública catalana. Tampoc no ho van fer les espanyoles. Ergo: si tan rellevant és -que ho és- l'obra de Castellví per deixar testimoni d'aquell episodi cabdal de la història d'Espanya, no sembla que els espanyols se n'hagin interessat gaire. Sí n'han tingut cura, en canvi, tots els historiadors catalans -també els catalanistes- de Bruguera ençà. Fou, doncs, un religiós català -i no pas un espanyol- el primer a referir-s’hi, en temps d’allò que se n'ha dit la Renaixença i que Laínz tant abomina. I no és estrany que essent carlí Bruguera hagi estat finalment editat per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, potser perquè la visió territorial del carlisme és una visió composta i no uniformitzadora. 

Això ens porta a discutir l'altre gran argument de l'articulista: la concepció d'Espanya. Efectivament, el ban dels Tres Comuns apel·la a la llibertat d’Espanya. Però no es refereix a qualsevol Espanya, i molt menys a l'estatisme creixent i assimilador castellà; sinó a una concepció articulada dels regnes hispànics que, més tard, els carlins en dirien foral, els republicans federal i els anarquistes i els nacionalistes confederal. 

Espanya com a “continent de nacions”

Existia aleshores Espanya? Evidentment, sobretot des del punt de vista geogràfic perquè políticament encara estava per construir. Aquella guerra dirimia, a Catalunya i a mitja Europa, la pugna entre dos models d’agregació política i nacional: el pactista i l'absolutista. Però anem al fons de la qüestió: els catalans eren espanyols? Geogràficament sí, com els portuguesos. Emocionalment, segurament també. I políticament? Fins llavors potser sí, ja que amb totes les limitacions i imperfeccions, la monarquia els emparava per igual. Castellví posa data a aquest vincle: “tiene el origen el nombrarse los reyes que 2 siglos haze dominan en Castilla, que comunmente se llaman reyes de España (no dominandola toda)”. 

L’autor dedica un capítol introductori a aquestes qüestions. Es titula Qué cosa es la España. Laínz el silencia, i l’edició de la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo el mutila, obviant-ne els passatges més esclaridors pel que fa a l’entitat política de la Corona d’Aragó i la qüestió idiomàtica. L’exiliat austriacista diu: 

“Hasta nuestros dias eran distinctas las leyes de la Corona de Aragon de todos los otros reynos de que se compone, en el continente de la España, de Aragon, Valencia y Cathaluña [...] Eran estas naciones distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan, castellano o aragones [...] El idioma portugues es lengua española Antigua [..] El idioma viscaino es distincto en todo de la lengua castellana o aragonesa, lo mismo el idioma cathalan, y estos dos idiomas, viscaino y cathalan, son entre si muy distintos, y los que llegan del interior de la España, en Viscaya y en Cathaluña no entienden una sola voz; y tienen estos dos idiomas alfabetos distinctos y nombres muy diversos de las cosas”. 

“Con esto se ve claro que los portugueses, castellanos, leoneses, viscainos, asturianos, gallegos y navarros son distinctas naciones dentro del continente de la España. Assimismo los aragoneses, cathalanes y valencianos no son todos unos: aunque estas 3 naciones, de muy atrassados siglos, estan unidas”. 

De tot plegat es desprèn allò que ja sabíem: que catalans, valencians i balears parlaven la mateixa llengua i que aquests darrers, a més, formaven part de facto de la nació catalana com a catalans naturals. La territorialitat del domini lingüístic no admet cap dubte –de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar–, com tampoc la capacitat del país per generar riquesa i abastir-se de productes i matèries primeres, amb una clara evocació a la metàfora de la mata de jonc (el subratllat és meu): “Estas 3 provincias que componen el reino de Aragon [...] tienen unidas de largo, desde el [...] confin de Francia y Navarra, hasta Guardamar, en el reyno de Valencia, 90 leguas. De ancho en donde mas, entre Cadaques y Coplliure, confines de Francia, hasta Tarazona, en Aragon, 73 leguas. En donde menos, que es al cabo del reyno de Valencia, de 5 a 6 leguas [...] Finalmente Aragon, Cathaluña, Valencia, Mallorca, Menorca y Ivissa tienen poblaciones 2526 y un gran numero de alcarias. Todos estos señorios que componen la corona de Aragon en los limites de la España, juntos no necesitan de mendigar a ningun otro estado y reino quanto es necessario a la vida humana, y puede de muchos efectos hazer extracciones, en particular de vinos, trigos, sedas, azeytes y otras muchas”. 

Catalans, no espanyols 

Malgrat la unió dinàstica, el 1714 Catalunya era de jure una nació que vivia, a més, el seu moment republicà: abandonada pels aliats i enfrontada a Felip V. En el camp del dret no hi ha dubte: hi havia súbdits de nació catalana, aragonesa, castellana... Per nació cal entendre no sols la pàtria on cadascú era nat, sinó que el concepte duia inherentment associades -i com a tals eren assumides- les particularitats, drets, llibertats i obligacions vigents a cada regne. En altres paraules: a Catalunya només regien institucions pròpies, participades únicament i amb caràcter excloent pels naturals del Principat. Tenia, per tant, plena autoritat econòmica i financera, absoluta sobirania judicial (hi regia la Reial Audiència, sense que cap tribunal aliè hi pogués influir) i total autonomia política dins les seves fronteres (la Diputació del General administrava l’erari públic i vetllava per les Constitucions pactades amb el rei a les Corts). 

En la meva opinió -i aquí ve quan en llanço a la piscina-, com a poble o nació, els catalans van poder ser espanyols mentre va existir l'esperança que el bàndol austriacista guanyés la guerra. En aquest context s'inscriu el ban dels Tres Comuns, que era també una crida al conjunt de l'austriacisme hispànic refugiat dins la plaça per fer costat als barcelonins en la seva determinació per salvaguardar aquells valors. I a la defensa de Barcelona hi acudiren mallorquins (la majoria d'artillers ho eren, així com les naus que auxiliaven la ciutat), aragonesos (com Diego Nasarre), valencians (com Joan Baptista Basset) i alguns castellans il·lustres (com Marco Antonio Pandolfo). Laínz diu que Barcelona s’erigí llavors en “el último baluarte de la libertad e independència de España”, molt a l'estil del llenguatge patriòtic de la guerra contra Napoleó; una afirmació, en tot cas, que cal interpretar en oposició al protagonisme en el setge de l’exèrcit de Lluís XIV de França, en la mateixa línia que les proclames a la lluita contra l’invasor que feren les organitzacions d’esquerres i les institucions republicanes durant la Guerra Civil de 1936-1939 en la seva lluita contra els sollevats auxiliats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. 

El triomf de l'absolutisme encarnat per Felip V i la imposició de l’Espanya vertical –fent servir l’expressió encunyada per Ricardo García Cárcel- excloïa per definició -però també a la pràctica: els morts, els presos, els ajusticiats, els exiliats, els represaliats-, una part dels catalans -la majoria, sobre la qual s'imposaren les quinzenades, l'impost del cadastre i altres vexacions- de la seva condició d'espanyols. Per això, l'Onze de Setembre de 1714 serà a partir de llavors reivindicat només per aquella part de la ciutadania catalana que se'n sent òrfena. És natural: passa el mateix amb la memòria de la República. I jo, personalment, me'n sento doblement hereu i deutor.

El conflicte amb l'Estat està servit

Si no fos perquè ja hem viscut no sé quants dies històrics associats al procés d'independència, diríem que avui també ho ha estat. El temps ho dirà. 

Històrica o no, la votació d'aquest matí al Parlament de Catalunya ha estat un acte de dignitat i, a l'ensems, de sobirania. Se sotmetien a aprovació de la cambra les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent. Davant la negativa reiterada de les institucions polítiques espanyoles a establir cap "marge d'acció per al reconeixement del dret a decidir" dins del marc jurídic constitucional, la primera constatació del dictamen és que "l'única manera d'exercir aquest dret és per la via de la desconnexió". 

'Sorpasso' al Constitucional 

Dies enrere, el Tribunal Constitucional va emetre una interlocutòria en què advertia la mesa del Parlament de la "responsabilitat" penal en què incorria en cas d'incloure la ratificació de les conclusions en l'ordre del dia de la sessió plenària, però les formacions independentistes han esquivat la resolució i han estat elles, directament, qui n'han sol·licitat la presa en consideració. Jordi Turull, de JxS, ha apel·lat al "mandat democràtic del 27-S" i ha recordat que l'article 57 de l'Estatut empara la llibertat dels diputats, que "són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l'exercici de llur càrrec". Per la seva part, Anna Gabriel, en nom de la CUP, ha dit que "som conscients de la declaració del 9 de novembre de 2015 i nosaltres, per la independència, no tenim por". Al final, la petició ha estat aprovada pels 72 diputats de JxS i la CUP i el vot en contra dels altres 53 parlamentaris. A tots ells s'ha adreçat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan els ha dit que totes les conclusions de les comissions d'estudi es presenten al Parlament i que no fer-ho era "una marcianada". 

Les conclusions

L'activació del procés constituent català s'estructura en tres fases: un procés participatiu -"democràtic, de base ciutadana, transversal i vinculant que englobi totes les sensibilitats ideològiques i socials i que tingui en compte les circumstàncies socials, culturals, polítiques i econòmiques que ens són pròpies"-, una segona fase de desconnexió amb l'Estat espanyol que desemboqui en la convocatòria d'unes eleccions constituents i la posada en marxa d'una Assemblea Constituent que redacti un projecte de constitució, i una tercera per a la ratificació de la constitució a través d'un referèndum. 

La desconnexió amb la legalitat espanyola es farà en dos passos: el Parlament de Catalunya aprovarà les lleis supletòries d'Hisenda, Seguretat Social i Règim Jurídic que substituiran les lleis espanyoles i, tot seguit, s'activarà un "mecanisme unilateral d'exercici democràtic" –segons la CUP, el RUI– que donarà lloc a l'Assemblea Constituent. 

Ni les lleis de desconnexió ni els treballs de l'Assemblea "no se sotmetran al control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal", i les seves decisions "seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics catalans". Un cop enllestit el projecte de constitució es convocarà un referèndum de ratificació perquè el poble de Catalunya aprovi o rebutgi de manera pacífica i democràtica la norma rectora de la nova República. 

"Frau democràtic" 

Al final del ple, el dictamen de la comissió s'ha votat punt per punt i ha estat aprovat amb els 72 vots a favor de la majoria independentista, als quals s'han sumat en dues ocasions els 11 de CSQP, en dues més s'han abstingut i en d'altres set hi han votat en contra, juntament amb el PP (!). El PSC no ha pres part en la votació i C's ha copiat els antics diputats d'Herri Batasuna al Congrés i ha abandonat l'hemicicle com a denúncia per "frau democràtic". El portaveu popular Xavier Garcia Albiol ha etzibat a Puigdemont i Oriol Junqueras, en castellà, que "aquesta provocació i aquesta actuació irresponsable i antidemocràtica no els sortirà de franc. L'Estat de dret hi actuarà més aviat que tard". 

El debat ha deixat altres frases per a l'oblit -especialment totes les de Joan Coscubiela- i una imatge que té molts números d'esdevenir icònica: la d'Inés Arrimadas, acusant -també en castellà, of course- el president de la Generalitat de situar-se "per sobre de la llei i dels tribunals". La portaveu de C's ha afirmat que el procés "ha estat un fracàs" i ha assegurat que "no he vist mai uns desobedients amb menys valentia que vostès". Com Josep Antoni Duran i Lleida, que en certa ocasió va dir que si Catalunya fos independent els seus pares no el podrien visitar perquè viuen a l'Aragó, Arrimadas ha dit que si això passés "els meus pares, que viuen a Andalusia, serien estrangers i això no li ho permetrem". 

Guerra a les xarxes socials 

Immediatament, la tensió s'ha traslladat a les xarxes socials amb la proliferació de dos hashtags antagònics: #TotsSom72 i #72golpistas. El primer celebra l'inici de la desconnexió com a primer pas cap a la independència, i el segon equipara la votació amb un cop d'Estat encobert. El seu principal valedor ha estat l'exdiputat de C's Jordi Cañas, que amb el seu habitual llenguatge xusquero i guerracivilista ha tret a passejar Lluís Companys i els fets d'octubre de 1934 per acabar sentenciant que "yo soy más del general Batet". La cosa té nassos: els néts i els hereus del franquisme titllant els republicans de colpistes. I mentrestant, l'esquerra alternativa, ecosocialista i no sé quantes coses més de CSQP, ECP, Podemos, Guanyem & Co encara està esperant Godot. És la revolució, gamarussos!  

El procés independentista i els béns de la Franja

No descobrim res si diem que l'independentisme català fa mesos que camina en cercles. I així no anem enlloc. El processisme -el maleït tacticisme partidista, per entendre'ns- no sols resta tremp al moviment i impedeix d'eixamplar-ne el perímetre, sinó que consumeix les energies i corca la solidesa de les seves bases. Com més s'eternitzi el trànsit cap al nou Estat, més exposats quedem a la intempèrie de les nostres pròpies contradiccions, a la discussió, al desencontre, a l'atomització i, en definitiva, a l'autodestrucció de l'ideal. Les crisis internes de l'ANC, la CUP i Convergència -i, per extensió, del grup parlamentari i el govern de Junts pel Sí- en són la prova. D'exemples n'hi ha a cabassos (els que sabem i els que no sabem!): el xou de la CUP amb els pressupostos, la moció de confiança al president, la vergonya de Barcelona World... Per no parlar de la presumpta refundació de Convergència i de la picabaralla amb Demòcrates pel nom de la formació resultant. 

Vella o nova, la política institucional sempre és igual. Dimarts, Xavier Domènech es postulava tot cofoi per presidir el Congrés -com si la tercera dignitat de l'Estat pogués recaure en un xitxarel·lo català-, però al final l'escollida va ser l'exministra popular Ana Pastor gràcies als vots d'un grapat de diputats de Convergència. El seu portaveu, Francesc Homs, va garlar molt per no dir res: es va parapetar rere el secret de vot, sense aclarir les contraprestacions que se n'esperen (grup parlamentari propi, rebaixa en la petició de penes per als imputats pel 9N...). També s'hi va ben lluir el vicepresident català Oriol Junqueras. Després de reunir-se dijous amb la seva homòloga espanyola, el líder d'ERC va assegurar que la trobada només havia estat un "intent d'escenificar el diàleg" per part de l'executiu central. 

I entre una cosa i l'altra, i per acabar-ho d'adobar, dimecres vam saber que el Govern català aprovarà demà, dia 26, la sortida immediata amb destinació a l'Aragó de 53 peces d'art sacre del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La decisió és kafkiana perquè no satisfà ningú i embolica encara més la troca. 

La justícia humana i la divina 

Són tres els litigis que enfronten diverses institucions aragoneses amb la Junta de Museus de la Generalitat de Catalunya. D'una banda tenim el plet interposat davant els tribunals eclesiàstics pel qual s'obliga a lliurar a la diòcesi de Barbastre-Montsó 112 peces d'art religiós procedents de parròquies de la Franja que havien pertangut al bisbat de Lleida. En segon lloc, hi ha la sentència del passat 5 de juliol sobre les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena que hi ha al MNAC, i en darrera instància hi ha també el cas de les 97 peces d'art d'aquesta antiga congregació que hi ha repartides en nombre de 53 al MNAC i de 44 al Museu Diocesà de Lleida. 

La raó última per la qual tots aquests béns artístics són a Catalunya i no pas a l'Aragó és la seva salvaguarda, i obeeix a diverses vicissituds històriques. En un privilegi de l'any 1110, el papa Pasqual II assenyalava que el bisbat ribagorçà de Roda d'Isàvena, transferit el 1099 a Barbastre, s'havia de reintegrar a la seu de Lleida tan bon punt la ciutat fos conquerida als musulmans. El problema per al Vaticà i els mateixos aragonesos és que Alfons el Bataller no va poder rendir la plaça el 1123 i finalment Lleida va caure en mans d'un comte català, Ramon Berenguer IV, el 1149. Des de llavors totes les parròquies aragoneses catalanoparlants situades a l'est del riu Cinca -i algunes de castellanoparlants situades a l'oest, com Sixena, Peralta i Berbegal- van quedar vinculades a la diòcesi de Lleida fins que les intrigues polítiques de la dreta regionalista i la Conferència Episcopal Espanyola van aconseguir Roma mediante tallar l'únic vincle formal d'aquelles contrades amb Catalunya (i, last but not least, fer possible que l'Opus Dei, des del santuari de Torreciudad, regeixi els designis de la nova diòcesi). Aquella jugada mestra està en l'origen de tots els mals actuals: les acusacions generalitzades de lladrocini envers Catalunya, la dissolució de la identitat franjolina mitjançant la divisió comarcal d'Aragó i les agressions al prestigi i la unitat de la llengua (us recordeu del Lapao?). 

A banda d'aquestes raons, hi ha el que l'escriptora de Saidí Mercè Ibarz ha definit com "una història més d'hipocresies. Val la pena -diu ella- parlar de les irresponsabilitats, històriques i presents, de la Diputació General d'Aragó respecte del patrimoni cultural de les seves terres, que sovint ha desatès, i que, a sobre, empra des de fa anys com a eina contrària al diàleg amb els veïns que l'han preservat en una versió més del Duelo a garrotazos plasmat per Goya, el mestre aragonès [...] La pregunta -segons Ibarz- és per què no se n'ha ocupat mai, l'Aragó, del seu art religiós? La pregunta no és per què l'ha comprat o se n'ha fet càrrec Catalunya. Sinó per què l'Aragó no ho ha fet". 

La Generalitat, mesella 

Si, com és el cas, les obres en disputa no han estat mai incautades, espoliades, ni robades, per què demà el consell de Govern acatarà el decret d'execució de la sentència dictada el passat 8 d'abril de 2015 pel jutjat de primera instància d'Osca? Per què no exhaureix abans la via legal fins arribar al Suprem? Per què no atén els raonaments del manifest impulsat per diverses entitats i milers de ciutadans i especialistes "en defensa de la unitat de les col·leccions del MNAC i el Museu de Lleida"? 

La sentència al·ludida declara nul·les les operacions de compravenda d'aquells béns a la comunitat de monges de Sixena per part de la Generalitat i n'ordena el lliurament al Govern d'Aragó, com a teòric dipositari del monestir. Per la mateixa regla de tres, apuntava el lector d'un diari, "he de considerar que si jo venc el meu pis a un senyor i dos anys després el reclamo judicialment el jutge l'hi prendrà i me'l retornarà gratia et amore? On queden el Codi Civil i el de Comerç?". Com escrivia Jordi Marin a El Punt Avui, "és una incògnita el destí definitiu perquè els titulars a qui en teoria se'ls havia de tornar ja no existeixen. No es pot saber, doncs, si en cas d'estar vives, [les monges] ho celebrarien amb alegria o amb llàgrimes i vergonya aliena". 

La Generalitat ho justifica des de la bona voluntat, amb l'argument que aquestes 53 obres no han estat mai exposades i no estan protegides pel Catàleg del Patrimoni Cultural; però tampoc no es tanca a transferir-les totes. El mateix president Carles Puigdemont ha explicat que és una qüestió burocràtica que voldria temps, ja que per descatalogar-ne les altres caldria observar els tràmits legals. Ja el passat mes de febrer, el conseller de Cultura, Santi Vila, va viatjar a Saragossa per oferir el trasllat imminent de les 53 peces; un exercici de distensió que l'opinió pública aragonesa va acollir amb irritació: "¿Y qué pasa con las otras 44? Estos catalanes son unos jetas. Valiente panda de trileros tenemos con los vecinicos". 

Que ningú no s'equivoqui: en tot aquest afer, el Govern català està mostrant una actitud acomplexada i qualsevol concessió serà interpretada per l'altra part en termes de victòria i derrota, quan el tema de fons segueix sent la salvaguarda del patrimoni i la responsabilitat o la deisídia exercida per les diverses administracions. 

El Govern de Junts pel Sí haurà de donar explicacions de la seva actuació. La declaració institucional del 9N comprometia l'executiu a desconnectar del marc legal espanyol. I, en comptes d'això, què ens trobem? Un Govern que per acatar la sentència d'un jutjat de primera instància (!) espanyol regirarà el marc legal establert per l'Estatut i les lleis catalanes de patrimoni, que és tant com incomplir-lo a gratcient. I això ho fa, a més, desoint el clam de la comunitat intel·lectual del país i negligint el suport majoritari de la cambra catalana: el 13 de juliol, el Parlament va aprovar una proposta de resolució amb el suport de tots els partits, tret de C's, que es va abstenir, que instava el Govern a dur a terme "totes les accions que calguin" per "garantir que les obres d'art procedents de Sixena romanguin a Catalunya". 

Sóc el primer que no se sent còmode tenint coses d'altri, i menys encara d'aquells que de manera reiterada han expressat -per activa i per passiva: com la majoria silenciosa franjolina- que no volen res amb Catalunya que no sigui fruir de l'accés al seu sistema sanitari. Entendria la reivindicació aragonesa si aquesta fos sincera i abastés la resta de béns que -amb títol de compra o sense- s'exposen en diverses col·leccions d'Espanya i del món, com ara el Museu del Prado de Madrid. Ara bé, com darrere de tot això només hi ha odi i intencionalitat política, jo també em declaro partidari del retorn de les peces als seus llocs d'origen. Això sí: quan políticament ja no hi tinguem res a veure i en el marc d'una negociació d'actius i passius amb l'Estat espanyol (i tenint en compte, és clar, el lucre cessant i les indemnitzacions meritades pels treballs de salvament, restauració, conservació, difusió i custòdia, entre d'altres).

Aragó avergonyit

El dia 25 de juliol és la data límit fixada pel jutjat d'Osca perquè la Generalitat transfereixi a l'Aragó 97 peces d'art religiós procedents de l'antic monestir de Sixena i de les les antigues parròquies de la Franja que hi ha al Museu Nacional d'art de Catalunya i al Museu Comarcal i Diocesà de Lleida. Si no ho fa, el president aragonès, el socialista Javier Lambán, ha amenaçat que sol·licitarà la intervenció de la policia judicial per fer complir la sentència. Us ho imagineu? N'hi hauria per llogar-hi cadires... 

Un altre dia parlaré dels béns culturals en litigi amb el bisbat de Barbastre i les institucions aragoneses, però abans cal abordar una qüestió prèvia: la identitat aragonesa i el seu caràcter. 

La meva hipòtesi és la següent: l'element català constitueix un dels ingredients fundacionals d'Aragó com a subjecte polític, i això -que actualment és percebut com un pecat original per alguns aragonesos, i desconegut per molts d'altres- té efectes prolongats en el temps tant sobre la identitat del país -que té la llengua catalana com a pròpia des del minut zero; car ho són les valls ribagorçanes-, com sobre la manifestació del seu caràcter: que majoritàriament malda per espolsar-se de sobre aquell germen de catalanitat que l'incomoda i que voldria extirpar. En altres paraules: bona part de l'aragonesisme banal té la seva raó de ser i basa el seu discurs públic en el negacionisme d'aquesta aportació catalana i, encara més, de la seva influència al llarg dels segles; almenys fins a 1412. 

Com als cenacles blavers del País Valencià, a l'Aragó es rep amb incomoditat, hostilitat i desconfiança tot allò que vingui del Principat, àdhuc amb bel·ligerància. A tot això no és en absolut aliè el procés d'assimilació castellana primer i espanyola després que va patir aquell país; començant per la substitució lingüística i acabant amb el Decret de Nova Planta: només cal veure les festes del Pilar. I és en aquest context que cal situar totes les reivindicacions aragoneses envers Catalunya: des de la segregació del bisbat de Lleida fins al recurs que va presentar el Govern d'Aragó al Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya de l'any 2006. 

El substrat català 

Formulat l'enunciat, donaré alguns apunts per bastir-hi una mínima explicació. Dèiem que l'element català és consubstancial a la construcció d'Aragó com a estat patrimonial d'un llinatge reial que a les albors del segle XI va aplegar sota el seu paraigües els antics comtats d'Aragó, Sobrab i Ribagorça. Un cop esqueixat l'element navarrès per decisió pròpia i esperonat per Castella, les primeres passes d'aquell Aragó titubejant són el resultat de l'acció del seus reis (en especial, de Sanç Ramírez i els seus fills Pere I i Alfons el Bataller) i dels seus vassalls: pròcers dels seus estats, però també de països veïns com el Pallars i l'Urgell. En temps d'Alfons el Bataller en trobem una bona pila com a tinents o castlans de diverses places aragoneses: Pere Mir d'Entença ho és de Benavarri (1125-37); Pere Gauspert, de Sant Esteve de Mall (1125-36); Berenguer Gombald, de Capella (1104-30), Ramon Peris d'Erill, de Monesma (1131-35); Fortuny Dat, de Barbastre (1134-61); Ramon de Larbasa, de Montclús (1134-35); Pere Jospert, de Cornudella (1134), i Pere Mir, de Laguarres (1134). Entre l'elenc hi ha també dos comtes: el de Pallars, Arnau Mir, que és tinent de Buil, Castro, Fantova, Fraga, Lluçars, Lascuarre i Ricla entre 1134-77, i el d'Urgell, Ermengol VI, que reté Bolea, Plasencia del Monte i Saragossa, acabada de conquerir, entre 1134-35. 

Tinences catalanes a l'Aragó: de dalt a baix, els castells de Fantova, Sant Esteve de Mall i Lluçars, i el pont de Capella.

No passa mai a la inversa: els aragonesos no tenen la mateixa incidència a l'altra riba del Cinca, on no hi participen del sistema polític comtal. Només coneixem els casos del comte pallarès Pere Ramon, que el 1099 era tinent d'Almenar, i del mestre templer Pedro de la Roera, tinent de Corbins en un moment en què tots dos indrets estaven sota l'òrbita aragonesa. Amb això no neguem ni menystenim, en absolut, les xarxes clientelars de dependència i subordinació que es van teixir entre els monarques d'Aragó i els comtes catalans a través de la política d'aliances matrimonials, car eren la torna d'aquell engranatge de vassallatge. Diversos textos donen fe que els reis Pere I i Alfons el Bataller regnaven a Aragó i Pamplona, Aran, Pallars i Ribagorça. Ben al contrari, doncs, haurem de convenir que aquests lligams eren molt reculats en el temps -l'any 916 Bernat de Ribagorça casa amb la filla de l'aragonès Galindo Asnar i un segle després Ermengol III d'Urgell pren com a esposa Sança, la filla del rei Ramir I- i que prosseguiren més enyà de la unió dinàstica del regne d'Aragó i el comtat de Barcelona. Fins i tot sense formar part de la Corona, el 1174 el comte Ramon V de Pallars era "senyor de Fraga" i el 1173, la comtessa Òria rebé permís del bisbe d'Osca per fundar el monestir de Casbas, on residí fins a la seva mort. En el seu testament, la vídua d'Arnau Mir llegava a la néta Valença els honors aragonesos d'Alcolea de Cinca, Peralta de Alcofea, Torres de Alcanadre, Arnellas i diverses possessions al riu Jalón. 

Malgrat referir-s'hi, certa historiografia obvia la contribució catalana en la gènesi i expansió d'Aragó, fins al punt de concloure que "el particularismo montañés [dels aragonesos] frente a los musulmanes no hubiera cristalizado durante tres siglos y medio (del VIII a mediados del XI) sin la doble ayuda franca y pamplonesa. Ramiro I (1035-1062) se sacudió toda dependencia". L'historiador Agustín Ubieto, que disfressa la seva anticatalanitat d'anticatalanisme, és capaç de sostenir cínicament aquesta opinió a pesar del relat que ell mateix en fa: Ramir I centrà les seves campanyes a l'extrem oriental dels seus dominis, on una aliança entre els comtes de Barcelona i d'Urgell posava en risc la seva expansió cap al sud. Hi envià el seu fill, Sanç Ramírez, que va ocupar el castell musulmà de Benavarri fins a connectar amb la llenca ribagorçana conquerida pels catalans, "en cuyo poder se hallaban las plazas de Purroy y Pilzán". "Llevado de buen sentido diplomático -escriu Ubieto-, Ramiro se alió con el conde de Urgell, Ermengol III, con el cual casó a su hija Sancha. En consecuencia obtuvo que los dos condes rectificaran el pacto anterior, signado en 1058, y reconocieran que la zona ocupada por ellos pertenecía al condado de Ribagorza y, por tanto, al reino de Ramiro I. Esto fue el 25 de julio de 1063 [...] Tras la conquista de la Baja Ribagorza por aragoneses y catalanes, el rey y los condes planearon una ambiciosa campaña contra la ciudad de Barbastro. Se movilizaron dos cuerpos de ejército: uno, al mando de Ramiro, se impuso como objetivo la toma del castillo de Graus; el segundo, capitaneado por el conde Ermengol, se había de dirigir hacia Barbastro, frente a cuyas murallas se habría proyectado el encuentro de los dos ejércitos cristianos". L'operació fou funesta: el rei Ramir morí en el setge de Graus el 1064 i el comte Ermengol, que rendí inicialment Barbastre, hi trobà la mort quan el rei de la taifa de Saragossa, al-Muqtàdir, recuperà la plaça. Ni rastre, en la narració d'Ubieto, de navarresos i d'occitans. 

Concloent, podem afirmar que a través de la influència ribagorçana, pallaresa i urgellenca, l'emprenta catalana a l'Aragó és clara i pregona des de primera hora; sense necessitat d'haver d'esperar per testimoniar-ho al prometatge de Peronella amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la formació de la Corona d'Aragó. A partir de llavors, la primacia catalana i el lideratge dels barons i mercaders principatins estan fora de dubtes per a tothom qui vulgui veure: s'imposen la demografia, la geografia i l'economia, totes elles afavorides per la proximitat al mar. Tot això, és evident, ha deixat petjada en la identitat aragonesa, tant en la seva dimensió humana, cultural i lingüística, com pel que fa a la qüestió territorial, de la qual en parlarem un altre dia. 

A les comarques de la Franja hi viuen 50.000 persones, bona part de les quals tenen el català com a llengua materna. Malgrat totes les traves, encara ara és el territori dels Països Catalans amb el percentatge més elevat de catalanoparlants respecte de la població total. No sé si cal dir que abjuro de les vel·leïtats territorials a casa d'altri: ha de ser la gent de cada país a decidir el seu futur. Però una cosa és la pertinença a un demos polític, i una altra cosa l'adscripció a una comunitat lingüística. I des d'aquest punt de vista, les iniciatives recíproques -de la Franja cap a Catalunya i a l'inrevés- han de ser promogudes, practicades i vistes amb la mateixa normalitat que les d'Espanya amb Llatinoamèrica, les de França amb el món francòfon o les de la Gran Bretanya amb els països de la Commonwealth. Dit d'una altra manera: l'aragonès que abomina la llengua catalana atempta contra els drets lingüístics d'una part dels seus compatriotes i renega també de la seva història.

Els Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial

El 4 de juliol de 1916 els exèrcits aliats francès i de la Commonwealth van llançar una ofensiva terrestre sobre les línies alemanyes a la regió del Somme, prop de Bèlgica. Malgrat els bombardejos dels dies previs, les defenses enemigues van resistir el foc d'artilleria i tota l'operació va esdevenir una carnisseria. La batalla no va acabar fins al novembre, amb un avanç efectiu de 8 km i la mort de més d'un milió de soldats. 

El primer dia, els aliats van perdre més de 50.000 homes i només al poble de Belloy-en-Santerre van morir nou-cents membres de la legió estrangera; entre ells, mig centenar de catalans. Però, qui eren aquests catalans i què hi feien, allà? 

Nacionalistes radicals 

Si bé el regne d'Espanya es va mantenir neutral durant els quatre anys que va durar la Gran Guerra, a nivell social i polític es va produir una divisió entre francòfils i germanòfils que va anar en augment i que en certa manera empeltava amb l'antagonisme entre esquerres i dretes, respectivament. Més enllà de certs nuclis carlins i d'alguns elements de la Lliga, el republicanisme i el nacionalisme català van fer costat majoritàriament a França, la qual encarnava els valors de la democràcia i la llibertat en oposició a l'absolutisme de les potències centrals. El seus partidaris n'exalçaven, també, la República com a forma de govern enfront de les monarquies i els emperadors, i d'altres hi veien encara un aliat de la lliure determinació dels pobles davant els grillons de l'imperialisme. 

A Catalunya, els sectors populars es mostraven obertament antibel·licistes. Ningú no volia afegir cap més guerra a la sagnia colonial del Marroc, i per als anarcosindicalistes es feia cada cop més clar que la crisi econòmica associada als efectes de la guerra era la coartada d'un conflicte generat pels interessos econòmics de les classes dirigents de les potències europees, i que no tenia res a veure amb el nacionalisme esgrimit pels contendents. 

Només alguns elements separatistes situats en l'òrbita de dues organitzacions minoritàries -l'Esquerra Catalanista d'Antoni Rovira i Virgili, i la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià- van veure en aquesta conjuntura un escenari favorable per dirimir el plet nacional català. Ben al contrari que els anarquistes, per a ells la Gran Guerra "més que un conflicte de reis i de corones és un conflicte d'ànima nacionalista; avui que grans escriptors ja parlen de la futura formació del mapa d'Europa per nacionalitats confederades [...] lo que n'enyorem és que Catalunya no s'hagi presentat amb tota fermesa, reclamant la seva integritat autonomista amb veu forta i potent [...] Que aquesta no s'acontenta amb senzilles promeses de solucions econòmiques". A través dels seus periòdics -La Nació i Renaixement- el nacionalisme intransigent va fer una crida a la unitat sagrada del catalanisme: es tractava d'arrenglerar-se obertament amb França per fer visible el problema a escala internacional i, arribat el cas, aconseguir des de fora una solució ad hoc que alliberés Catalunya del jou espanyol. No se n'amagava pas: l'objectiu era la revisió dels tractats d'Utrecht i l'assoliment de la "unitat espiritual dels catalans de çà i enllà dels Pirineus". 

La divisió interna 

Els separatistes no se'n van sortir. La Lliga va fer tothora el joc a l'Estat. Francesc Cambó, el seu líder, va ser dos cops ministre, i va desar al calaix les reivindicacions d'un Estatut per a Catalunya tan bon punt la revolta social va fer acte de presència quan el febrer de 1919 va esclatar la vaga de La Canadenca. Per la seva part i malgrat el suport explícit dels seus òrgans d'expressió, l'esquerra nacionalista no va secundar mai la campanya de reclutament i només a partir de l'entrada en combat dels Estats Units el 1917 va adoptar un llenguatge i una estratègia per intentar trobar una solució autonomista a redós de la doctrina del president Woodrow Wilson. 

Només Rovira i Virgili -i Marcel·lí Domingo, en segona instància- veia clarament des de primera hora la necessitat que "tot nacionalisme tingui una política internacional" com feien els txecs i els polonesos a París a través del Comitè d'Acció Txeca a l'Estranger, del Consell Nacional de Bohèmia i de l'Oficina de Premsa Polonesa; almenys per empènyer fins a forçar una reforma republicana de l'Estat espanyol en clau federal. En una conferència pronunciada el 15 d'octubre de 1914, Rovira i Virgili sostenia que "perquè triomfi un moviment nacional li calen dues condicions imprescindibles: una gran força interna i un prestigi i una simpatia exterior". 

Precedent de les Brigades Internacionals 

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal ha descrit aquell "nacionalisme radical català netament intervencionista en la Gran Guerra" com "una barreja de nacionalisme de Risorgimento (o de Renaixença), republicanisme marginal, sindicalisme bohemi i de cafè, més l'inevitable voluntarisme garibaldià". Efectivament, l'exemple de Giuseppe Garibaldi era ben present. Després de foragitar els Borbons de Nàpols i Sicília i d'unificar Itàlia, el 1871 va comandar els seus seguidors contra els prussians a França. Ara, els seus néts Peppino, Ricciotti, Sante, Bruno i Constante encapçalaven un nodrit grup de voluntaris. El contingent era tan nombrós que aviat va adquirir rellevància pròpia i va aparèixer a ulls del món com una força estrictament italiana en constituir tota sola un regiment sencer de la legió amb 2.194 soldats i 57 oficials. 

Com ells -però també com els txecs i els polonesos- els voluntaris catalans havien de ser "la carta de presentació" del plet català davant dels aliats. Des d'aquesta perspectiva, la seva contribució constitueix la primera mostra de voluntarisme armat a casa nostra en defensa dels valors de la democràcia i la llibertat. "Constitueixen l'estol dels enamorats de l'Ideal", escrivia El Poble Català el gener de 1915. Per arrodonir aquesta aura i desterrar de passada la mala premsa que tenien els integrants de la legió estrangera, un altre diari republicà, La Publicidad, exalçava la seva "composició multinacional" com a demostració de la solidaritat entre races que despertava la causa aliada. Fins i tot podem trobar en els motius que il·lustren la postal del Comitè de Germanor del Nadal de 1917 un precedent del No passaran!, la crida revolucionària per antonomàsia a resistir l'embat del feixisme durant la Guerra Civil espanyola. 

Catalans al front 

Quan va esclatar la guerra alguns treballadors catalans residents a França van ser cridats a files, essent incorporats a la legió estrangera perquè no tenien la nacionalitat francesa. A partir de la tardor se'ls van començar a afegir amb comptagotes joves del Principat, o bé esperonats pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux o bé per la Unió i l'Esquerra Catalanista. 

Un any més tard, el desembre 1915 el doctor Joan Soler i Pla, de la Unió Catalanista, donava com a bona la xifra de 12.000 voluntaris estrangers i "més de dos milers de catalans". En deixava constància a les pàgines de La Nació: "[a París s'aproparen] homes de tot el món: russos, turcs, armenis, americans de totes races, eslaus, bruns i tots de llengües diferents. Foren tants que entre tots arribaren a dotze mil els voluntaris estrangers [i] entre ells, hi havia els nostres homes, més de dos milers de catalans". A l'època, i encara més als anys 30, les xifres van ser deliberadament inflades, tal com testimonia l'historiador David Martínez Fiol, el qual n'identifica, a tot estirar, un col·lectiu de 900 homes. Segons ell, el nombre de militants catalanistes encara seria molt menor: potser una cinquantena. En qualsevol cas, el febrer de 1916 la Unió Catalanista va crear el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans amb vocació d'esdevenir una mena de Consell Nacional Català. A la pràctica, però, es va encarregar d'apadrinar i assistir els legionaris catalans amb diners, roba, tabac i llaminadures. El seu president seria, justament, el doctor Solé i Pla, el qual va mantenir correspondència amb 435 voluntaris al llarg de la guerra, independentment de la seva ideologia i les seves motivacions personals. "Era com un pare; que els envia cent cartes diàries", escrivia Màrius Aguilar a L'Esquella de la Torratxa. 

Incomprensió d'Espanya i França 

Però no sols eren els catalanistes intransigents els qui exageraven el nombre de voluntaris. El diari El Debate de Madrid assegurava que al començament de la guerra eren més de 5.000 els catalans allistats a la legió, gairebé tots pròfugs i desertors: gent fugitiva d'Espanya a causa de la revolució de 1909 [la Setmana Tràgica] i que havien cobrat com a prima 250 pessetes. El Debate, com la majoria de la premsa espanyola, els acusava de "malos patriotas", fent ressaltar que el 1917 només en quedaven un miler de vius. El voluntari Jaume Pou explicava aleshores a la revista Iberia que "darrerament anaren a Barcelona quatre companys disfrutant uns dies de permissió" i que "aquesta prempsa madrilenya diu que si aquests voluntaris catalans anaven vestits ámb l'uniforme francés era per escarnir i befar a la madre patria i qu'el govern espanyol hauria de posar-hi escarment fent-los agafar per la policía". 

A França passava si fa no fa el mateix. Martínez Fiol assenyala que la preocupació de la diplomàcia gal·la "por su origen catalán tampoco fue porque aquellos futuros voluntarios fuesen catalanistas y posibles destructores de la unidad de España, sino porque se identificaba Cataluña y, en concreto, Barcelona con la imagen de la revolución y lo revolucionario".

L'estelada, a 100 anys de la mort de Camil Campanyà

Després del concert al Palau de la Música del passat 24 d'abril, avui el Govern de la Generalitat ha homenatjat a l'escenari dels fets els voluntaris catalans que van lluitar en les files de la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial, coincidint amb el centenari de la batalla del Somme. Els estats espanyol i francès -els mateixos que es neguen a negociar la permanència d'Escòcia a la UE- havien intentat per tot els mitjans diluir la presència institucional catalana en els actes commemoratius, però finalment han hagut de transigir i la delegació catalana ha pogut desfilar en solitari al costat dels abanderats txecs, nord-americans, espanyols i francesos. 

I tot gràcies la pressió de les autoritats locals de Belloy-en-Santerre, un poblet de 170 habitants que el 1919 va rebre l'ajut econòmic de la Mancomunitat de Catalunya i de la ciutat de Barcelona -des de llavors, els principals carrers del poble s'anomenen rue de la Catalogne i rue de Barcelone- per reconstruir-hi la xarxa d'abastament d'aigua, l'ajuntament, l'església (novament destruïda durant la Segona Guerra Mundial) i el memorial als caiguts. Al peu d'aquest monument hi ha inscrits els noms d'alguns dels 200 catalans que l'estiu de 1916 hi van trobar la mort, com el poeta Camil Campanyà i Mas. 

A 24 anys, Campanyà havia estat president de la Joventut Catalanista, exiliat polític a Santiago de Cuba i el més carismàtic dels legionaris catalans. Fou, també, l'impulsor de la revista portantveu d'aquest col·lectiu: La Trinxera Catalana. Avui, el conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, i el delegat de la Generalitat a França, Martí Anglada, han inaugurat una placa a la façana de l'Hôtel de Ville en honor seu. El rètol -reproduït avui pel Daily Mail- se situa ben bé a sota d'un altre dedicat al poeta nord-americà Alan Seeger, l'oncle del cantautor Pete Seeger. Aquell 4 de juliol de 1916, tots dos joves -Campanyà i Seeger- van deixar la vida als camps de la Picardia no tant pour la France, sinó pel que aquesta representava: els valors de la democràcia i la llibertat en oposició a l'absolutisme de les potències centrals. 

El portador de la primera estelada? 

Al Museu d'Història de Catalunya es conserva la bandera més antiga de què es té constància amb l'estel blanc de cinc puntes inserit en un triangle blau. Segons la fitxa descriptiva de l'element, "el triangle no està cosit a la tela, sinó que s'hi sobreposa mitjançant fermalls metàl·lics a pressió. De triangle només roman el d'un costat, l'altre ha desaparegut, si bé s'aprecien els fermalls que el subjectaven. El fet que els triangles es puguin posar i treure es deu a la idea que l'estelada és una bandera provisional, ja que els seus creadors consideraven que, un cop assolida la independència, la que hauria de lluir era la bandera catalana tradicional": ben alta, ben dreta, ben sola. 

L'ensenya és una donació de la néta del doctor Joan Solé i Pla, el qui fóra president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans i un dels membres més destacats de la Unió Catalanista: la plataforma d'entitats que primer va abraçar les tesis del separatisme. 

Segons el relat del mateix Solé i Pla, l'Onze de Setembre de 1915 algunes persones vinculades a la Unió, entre les quals ell mateix i el masnoví d'adopció Vicenç Albert Ballester, van lliurar una bandera estelada a tres catalans que lluitaven a la legió estrangera francesa i es trobaven a Barcelona de permís: "precisament era aquell dia que van voler fer acte de presència en aquella manifestació patriòtica de la festa nacional de Catalunya. Es presenten amb l'uniforme especial de la legió estrangera a saludar l’estàtua del Gran Conseller Casanoves [sic]; l'entusiasme del públic fou immens. I la Unió Catalanista els féu entrega de la Bandera Catalana amb el triangle blau i l'estel solitari que volà estesa per primer cop en mà d'aquells braus tan i tan generosos". 

Després d'aquest episodi, el doctor explica que l'estelada "s'envià al front de guerra a França que un entusiasta catalanista dels nostres rengles, en [Camil] Campanyà i Mas, tremolà a Belloy-en-Santerre al entrar-hi a la baioneta al Regiment de Marxa, allí morí ell i altres, fou embolcallat per la senyera estimada; anys després retornà trossejada i tacada de sang catalana a les nostres mans. Aquella senyera de la Catalunya republicana on posàrem l'estel que en Pau Claris deia que lluïa al cel de la llibertat catalana va batre's en terra de França portada pel ferreny braç de nostres voluntaris". 

Tot apunta, doncs, que un d'aquells voluntaris catalans desconeguts era el poeta Camil Campanyà. El xicot coneixia Vicenç Albert Ballester i fins i tot escrivia articles al setmanari radical La Tralla, que ell editava. En la seva narració, Solé i Pla assegura que l'estelada havia cobert el cos de Campanyà. Com assenyala Joan Esculies, es tracta, sens dubte, "d'una recreació mitificada d'un moment que ell no va veure", ja que, entre d'altres coses, el cadàver del jove catalanista no pogué ser identificat i fou donat oficialment per desaparegut. "Com va tornar l'estelada a mans del doctor no se sap. Ara bé, va tornar. I és lògic que, essent el president del Comitè i la persona amb més contacte amb els voluntaris, en fos el receptor", conjectura l'historiador.