Els Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial

El 4 de juliol de 1916 els exèrcits aliats francès i de la Commonwealth van llançar una ofensiva terrestre sobre les línies alemanyes a la regió del Somme, prop de Bèlgica. Malgrat els bombardejos dels dies previs, les defenses enemigues van resistir el foc d'artilleria i tota l'operació va esdevenir una carnisseria. La batalla no va acabar fins al novembre, amb un avanç efectiu de 8 km i la mort de més d'un milió de soldats. 

El primer dia, els aliats van perdre més de 50.000 homes i només al poble de Belloy-en-Santerre van morir nou-cents membres de la legió estrangera; entre ells, mig centenar de catalans. Però, qui eren aquests catalans i què hi feien, allà? 

Nacionalistes radicals 

Si bé el regne d'Espanya es va mantenir neutral durant els quatre anys que va durar la Gran Guerra, a nivell social i polític es va produir una divisió entre francòfils i germanòfils que va anar en augment i que en certa manera empeltava amb l'antagonisme entre esquerres i dretes, respectivament. Més enllà de certs nuclis carlins i d'alguns elements de la Lliga, el republicanisme i el nacionalisme català van fer costat majoritàriament a França, la qual encarnava els valors de la democràcia i la llibertat en oposició a l'absolutisme de les potències centrals. El seus partidaris n'exalçaven, també, la República com a forma de govern enfront de les monarquies i els emperadors, i d'altres hi veien encara un aliat de la lliure determinació dels pobles davant els grillons de l'imperialisme. 

A Catalunya, els sectors populars es mostraven obertament antibel·licistes. Ningú no volia afegir cap més guerra a la sagnia colonial del Marroc, i per als anarcosindicalistes es feia cada cop més clar que la crisi econòmica associada als efectes de la guerra era la coartada d'un conflicte generat pels interessos econòmics de les classes dirigents de les potències europees, i que no tenia res a veure amb el nacionalisme esgrimit pels contendents. 

Només alguns elements separatistes situats en l'òrbita de dues organitzacions minoritàries -l'Esquerra Catalanista d'Antoni Rovira i Virgili, i la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià- van veure en aquesta conjuntura un escenari favorable per dirimir el plet nacional català. Ben al contrari que els anarquistes, per a ells la Gran Guerra "més que un conflicte de reis i de corones és un conflicte d'ànima nacionalista; avui que grans escriptors ja parlen de la futura formació del mapa d'Europa per nacionalitats confederades [...] lo que n'enyorem és que Catalunya no s'hagi presentat amb tota fermesa, reclamant la seva integritat autonomista amb veu forta i potent [...] Que aquesta no s'acontenta amb senzilles promeses de solucions econòmiques". A través dels seus periòdics -La Nació i Renaixement- el nacionalisme intransigent va fer una crida a la unitat sagrada del catalanisme: es tractava d'arrenglerar-se obertament amb França per fer visible el problema a escala internacional i, arribat el cas, aconseguir des de fora una solució ad hoc que alliberés Catalunya del jou espanyol. No se n'amagava pas: l'objectiu era la revisió dels tractats d'Utrecht i l'assoliment de la "unitat espiritual dels catalans de çà i enllà dels Pirineus". 

La divisió interna 

Els separatistes no se'n van sortir. La Lliga va fer tothora el joc a l'Estat. Francesc Cambó, el seu líder, va ser dos cops ministre, i va desar al calaix les reivindicacions d'un Estatut per a Catalunya tan bon punt la revolta social va fer acte de presència quan el febrer de 1919 va esclatar la vaga de La Canadenca. Per la seva part i malgrat el suport explícit dels seus òrgans d'expressió, l'esquerra nacionalista no va secundar mai la campanya de reclutament i només a partir de l'entrada en combat dels Estats Units el 1917 va adoptar un llenguatge i una estratègia per intentar trobar una solució autonomista a redós de la doctrina del president Woodrow Wilson. 

Només Rovira i Virgili -i Marcel·lí Domingo, en segona instància- veia clarament des de primera hora la necessitat que "tot nacionalisme tingui una política internacional" com feien els txecs i els polonesos a París a través del Comitè d'Acció Txeca a l'Estranger, del Consell Nacional de Bohèmia i de l'Oficina de Premsa Polonesa; almenys per empènyer fins a forçar una reforma republicana de l'Estat espanyol en clau federal. En una conferència pronunciada el 15 d'octubre de 1914, Rovira i Virgili sostenia que "perquè triomfi un moviment nacional li calen dues condicions imprescindibles: una gran força interna i un prestigi i una simpatia exterior". 

Precedent de les Brigades Internacionals 

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal ha descrit aquell "nacionalisme radical català netament intervencionista en la Gran Guerra" com "una barreja de nacionalisme de Risorgimento (o de Renaixença), republicanisme marginal, sindicalisme bohemi i de cafè, més l'inevitable voluntarisme garibaldià". Efectivament, l'exemple de Giuseppe Garibaldi era ben present. Després de foragitar els Borbons de Nàpols i Sicília i d'unificar Itàlia, el 1871 va comandar els seus seguidors contra els prussians a França. Ara, els seus néts Peppino, Ricciotti, Sante, Bruno i Constante encapçalaven un nodrit grup de voluntaris. El contingent era tan nombrós que aviat va adquirir rellevància pròpia i va aparèixer a ulls del món com una força estrictament italiana en constituir tota sola un regiment sencer de la legió amb 2.194 soldats i 57 oficials. 

Com ells -però també com els txecs i els polonesos- els voluntaris catalans havien de ser "la carta de presentació" del plet català davant dels aliats. Des d'aquesta perspectiva, la seva contribució constitueix la primera mostra de voluntarisme armat a casa nostra en defensa dels valors de la democràcia i la llibertat. "Constitueixen l'estol dels enamorats de l'Ideal", escrivia El Poble Català el gener de 1915. Per arrodonir aquesta aura i desterrar de passada la mala premsa que tenien els integrants de la legió estrangera, un altre diari republicà, La Publicidad, exalçava la seva "composició multinacional" com a demostració de la solidaritat entre races que despertava la causa aliada. Fins i tot podem trobar en els motius que il·lustren la postal del Comitè de Germanor del Nadal de 1917 un precedent del No passaran!, la crida revolucionària per antonomàsia a resistir l'embat del feixisme durant la Guerra Civil espanyola. 

Catalans al front 

Quan va esclatar la guerra alguns treballadors catalans residents a França van ser cridats a files, essent incorporats a la legió estrangera perquè no tenien la nacionalitat francesa. A partir de la tardor se'ls van començar a afegir amb comptagotes joves del Principat, o bé esperonats pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux o bé per la Unió i l'Esquerra Catalanista. 

Un any més tard, el desembre 1915 el doctor Joan Soler i Pla, de la Unió Catalanista, donava com a bona la xifra de 12.000 voluntaris estrangers i "més de dos milers de catalans". En deixava constància a les pàgines de La Nació: "[a París s'aproparen] homes de tot el món: russos, turcs, armenis, americans de totes races, eslaus, bruns i tots de llengües diferents. Foren tants que entre tots arribaren a dotze mil els voluntaris estrangers [i] entre ells, hi havia els nostres homes, més de dos milers de catalans". A l'època, i encara més als anys 30, les xifres van ser deliberadament inflades, tal com testimonia l'historiador David Martínez Fiol, el qual n'identifica, a tot estirar, un col·lectiu de 900 homes. Segons ell, el nombre de militants catalanistes encara seria molt menor: potser una cinquantena. En qualsevol cas, el febrer de 1916 la Unió Catalanista va crear el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans amb vocació d'esdevenir una mena de Consell Nacional Català. A la pràctica, però, es va encarregar d'apadrinar i assistir els legionaris catalans amb diners, roba, tabac i llaminadures. El seu president seria, justament, el doctor Solé i Pla, el qual va mantenir correspondència amb 435 voluntaris al llarg de la guerra, independentment de la seva ideologia i les seves motivacions personals. "Era com un pare; que els envia cent cartes diàries", escrivia Màrius Aguilar a L'Esquella de la Torratxa. 

Incomprensió d'Espanya i França 

Però no sols eren els catalanistes intransigents els qui exageraven el nombre de voluntaris. El diari El Debate de Madrid assegurava que al començament de la guerra eren més de 5.000 els catalans allistats a la legió, gairebé tots pròfugs i desertors: gent fugitiva d'Espanya a causa de la revolució de 1909 [la Setmana Tràgica] i que havien cobrat com a prima 250 pessetes. El Debate, com la majoria de la premsa espanyola, els acusava de "malos patriotas", fent ressaltar que el 1917 només en quedaven un miler de vius. El voluntari Jaume Pou explicava aleshores a la revista Iberia que "darrerament anaren a Barcelona quatre companys disfrutant uns dies de permissió" i que "aquesta prempsa madrilenya diu que si aquests voluntaris catalans anaven vestits ámb l'uniforme francés era per escarnir i befar a la madre patria i qu'el govern espanyol hauria de posar-hi escarment fent-los agafar per la policía". 

A França passava si fa no fa el mateix. Martínez Fiol assenyala que la preocupació de la diplomàcia gal·la "por su origen catalán tampoco fue porque aquellos futuros voluntarios fuesen catalanistas y posibles destructores de la unidad de España, sino porque se identificaba Cataluña y, en concreto, Barcelona con la imagen de la revolución y lo revolucionario".