A propòsit de 'Charlie Hebdo' i de 'Ciutat Morta'

Dilluns, el centre cultural Can Lleonart va acollir una tertúlia sobre qüestions d'actualitat política a càrrec del periodista Antonio Franco. A més de destinar una hora llarga a repassar el moment que viu el procés sobiranista a Catalunya i a expressar les seves recances sobre l'estratègia seguida -ell és partidari de l'encaix federal i de la reforma constitucional-, el tertulià tenia interès a parlar dels límits de la llibertat d'expressió en la societat occidental després de l'atemptat contra la redacció del setmanari francès Charlie Hebdo. 

Límits per ser políticament correctes amb l'objectiu de facilitar la coexistència a Europa d'una cultura laica i unes altres de religioses, o límits per minimitzar els riscos davant l'amenaça terrorista i doblegar-se davant la por? No va quedar clar. 

En concret, Franco demanava al públic si a partir d'ara els ninotaires podien seguir fent befa de l'Islam. Per repartir joc també va portar a col·lació les paraules del papa Francesc, segons les quals la indignació dels creients davant les ofenses podria arribar a estar justificada. "Jo assumeixo el risc, perquè sé que la societat em farà costat", va dir Franco, referint-se a l'onada de solidaritat registrada a escala internacional sota l'etiqueta #jesuischarlie. 

Es va originar aleshores una successió d'intervencions per part dels assistents sobre els valors de la democràcia i la llibertat que va derivar en un terreny encara més relliscós: el dels drets i deures dels nouvinguts, com si els gihadistes que van cometre l'atemptat no haguessin nascut a França. I aquí està el problema: que ni uns ni altres es reconeixen recíprocament la condició d'iguals. La clivella no és tant l'origen com la cultura a la qual pertanyem i, sobretot, l'adscripció religiosa que professem. Aquesta dualitat dóna peu a expressions tribals contraposades entre "nosaltres" -catalans, espanyols i europeus en general- i "ells": els immigrants musulmans o de països empobrits. 

Sense explicitar-ho, el tertulià va constatar el fracàs de les societats d'acollida: "des de determinades posicions d'esquerres vam ser massa condescendents amb el fenomen immigratori. Ens pensàvem que en vindrien 100.000 i repartits, i no: n'han estat molts més, concentrats en poc temps i en determinats indrets. Ho vam fiar tot al municipalisme, i quan hem obert els ulls la guetització ja era un fet". 

La censura dels altres, no la nostra 

A la majoria de països occidentals -no a tots, però-, quan un periodista menteix, injuria o calumnia s'arrisca a ser denunciat. Franco es declarava "satisfet" d'aquesta "judicialització" de l'exercici de la professió periodística, ja que hi veu un sistema de garanties. "En canvi, al Iemen, segons què diguis et tallen el coll". Per això, tant el tertulià com el públic coincidien a afirmar que ells, al Iemen, se'n guardarien prou de dir o de fer determinades coses. Concloent: que allà on vas, fes com veuràs i que cadascú a casa seva fa el que vol, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Aquest és el missatge, potser massa categòric, tenint en compte la pluralitat i la diversitat de la societat catalana actual. 

És clar, doncs, que la llibertat d'expressió no es pot veure retallada a través de la censura o l'autocensura per culpa de les intimidacions exògenes. 

Tanmateix aquest és un debat que no s'ha suscitat a gran escala ni a Catalunya ni a Espanya quan s'han tancat capçaleres de diaris com Egin o Egunkaria, al País Basc, per ordre de l'Audiència Nacional, o quan s'ha deixat sense senyal de televisió i de ràdio en català al País Valencià per obra i gràcia del govern autonòmic del PP. Recentment hem assistit a la retirada i substitució d'una portada de la revista satírica El Jueves al·lusiva a l'abdicació del rei per part del grup editorial RBA, i dissabte passat un jutge va prohibir l'emissió de cinc minuts d'un documental sobre el cas 4F al Canal 33 a instàncies de l'ex-cap d'investigació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanell. És una conseqüència de la "judicialització", que deia Franco.

El reportatge s'anomena Ciutat morta i denuncia les tortures, el via crucis judicial i l'empresonament injust de cinc joves l'any 2006 a Barcelona per uns fets que no van cometre. El seu delicte: l'origen sud-americà de tres d'ells i la seva imatge, entre okupa i antisistema. La cinta deixa al descobert el muntatge ordit a tres bandes per les autoritats polítiques de la ciutat -l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Seguretat, Jordi Hereu-; la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, i la jutgessa Carmen García Martínez, amb la benedicció del Tribunal Suprem. L'abril de 2011, Patricia Heras, una de les persones condemnades, es va llevar la vida davant l'omertà de la majoria de mitjans de comunicació. 

Aquesta setmana, qui més qui menys dins la plana major de la professió periodística ha fet propòsit d'esmena, des de Pilar Rahola a Jordi Évole. No perquè cap d'ells no conegués els fets que s'hi narren i no sospités de la seva inconsistència -el reportatge es va estrenar el juny de 2013 i s'ha passejat per diversos festivals de cinema-, sinó pel ressò social que ha generat el seu passi per la televisió pública; un veritable fenomen viral. 569.000 persones van veure'l des de casa, i milers més l'han vist per Internet -es parla de 300.000 descàrregues- o en projeccions públiques en ateneus i locals diversos. A Alella, per exemple, el vam poder veure el passat desembre a les antigues escoles Fabra. 

Dilluns, davant d'aquesta catarsi col·lectiva que duu a exigir la revisió del cas i pensant en els possibles paral·lelismes que es podrien establir entre el cas 4F i la recent operació Pandora contra el moviment llibertari, vaig al·ludir directament a Ciutat Morta i vaig demanar l'Antonio Franco -"com a primera espasa del periodisme català", ell que va ser director d'El Periódico en el moment dels fets- quins creu que són actualment els límits de la llibertat d'expressió a casa nostra: quines són les línies vermelles que no es poden traspassar? 

Crec que no em va respondre, almenys de forma precisa, però va dir que les xarxes socials havien donat origen una "societat líquida" i que "això ha trencat les cames als polítics perquè ha acabat amb aquella sensació d'impunitat en què es movien" i que sovint ha alimentat la corrupció. I el cofoisme amb les versions oficials.

La conquesta de la Catalunya insular

Per no perdre el costum, aquest Nadal el tió m'ha cagat un nou còmic de l'Oriol Garcia Quera: Mallorca 1229 (editorial Casals). I ja en van quatre, després de Rocaguinarda, Barcelona 1714 i Pallars 1487. Aquest cop, el títol fa referència a la conquesta de la més gran de les illes balears per part de les hosts catalanes comandades pel rei Jaume I. Avui, 31 de desembre, els mallorquins que no reneguen de les seves arrels celebren la festa de l'Estendard, en què es commemora l'entrada del Conqueridor a Ciutat de Mallorca; la Madina Mayurqa dels musulmans, de la qual encara es conserven els banys àrabs i el palau de l'Almudaina. 

Aleshores, Jaume I tot just tenia 20 anys. Com a València el 1238 i Múrcia el 1265, les pretensions catalanes sobre les Mallorques venien d'antic, però la puixança andalusina i la manca de potencial demogràfic per retenir-les va fer inviable l'empresa fins llavors: l'expedició internacional formada per catalans, provençals, pisans, sards i corsos de l'any 1115 dirigida pel comte Ramon Berenguer III va ser eminentment una operació destinada al saqueig i la rapinya. 

A l'entorn de l'any 1057, l'emir de Dénia, Alí Ibn Mujâhid, hauria reconegut la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Barcelona sobre els cristians de la seva taifa. Això comprenia Dénia i Oriola, al sud del País Valencià, però també Mallorca, Menorca i Eivissa. Segons qui va ser professor meu d'Història d'al-Andalus a la UAB, Miquel Barceló, aquest document és una falsificació del segle XIII amb ànims justificatius. Tanmateix, el 1169 el papa Alexandre III va emetre una butlla en què confirmava l'ascendent del bisbe barceloní sobre Maioricam et Minoricam. I així va ser com, finalment, les Corts catalanes de desembre de 1228 van acordar-ne la conquesta. 

La campanya de Mallorca marca un punt d'inflexió en la política d'expansió del casal comtal de Barcelona, i de la Corona d'Aragó en el seu conjunt. Fins a la data, l'avanç sobre els sarraïns havia tingut per objecte la repoblació del territori amb pagesos de remença; això és, sotmesos al pagament d'agrers i de rendes i a la prestació de treballs en benefici d'un senyor feudal. Si bé va ser-ne l'executor, no va ser aquesta només una empresa liderada per l'estament nobiliari. Al darrere hi havia l'impuls comercial i l'interès reial. El partit dels mercaders, cada cop més influent en el món urbà, cuitava per dominar l'illa com a passa prèvia per estendre els seus intercanvis comercials a la Mediterrània occidental. La monarquia, al seu torn, requeria construir un estat fort enfront als feudals, un cop superada la crisi política derivada de l'annexió dels comtats occitans per part de França i de la successió de Pere I el Catòlic, mort a la batalla de Muret el 1213. Com recorda Josep-David Garrido, aquelles Corts van ser "les primeres on participen d'una manera positiva i convincent els membres del braç popular"; és a dir, els representants de les principals ciutats i viles del país, totes sota jurisdicció del rei. 

Una empresa bàsicament catalana 

A l'esquerra, el comte Hug d'Empúries amb el cavaller Pedro de Sangarrén. A la tenda reial, Jaume I amb Nunó Sanç, comte del Rosselló, Gilabert de Cruïlles, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, i Ramon de Centelles.

L'annexió de Mallorca per la força de les armes va ser obra eminentment dels comtes catalans, liderats pel de Barcelona, i auxiliats per l'orde del Temple i diverses milícies urbanes, com les de Montpeller, Marsella o Narbona. A diferència de València, Sicília o Sardenya, les Corts aragoneses van declinar participar-hi. Hi van prendre part, això sí, alguns nobles amb les seves mainades; com Pedro de Sangarrén i una trentena de prohoms més integrats en l'host o bandera reial. A la majoria de nobles aragonesos, com als magnats lleidatans, els interessava més l'expansió vers al sud i es negaren a finançar l'empresa. Per això a les illes, després de reduir a l'esclavatge i la deportació la població islàmica, la llengua hegemònica va ser el català, a diferència del regne de València: on els aragonesos van tenir un paper destacat. 

El repartiment de l'illa entre el comte i els nobles es va fer segons els costums de Barcelona -els Usatges-, i la repoblació resultant va ser efectuada amb gent dels comtats d'Empúries, del Rosselló i de Barcelona. Tot plegat va motivar que, bo i ostentar la condició de regne entre 1276-1285 i 1289-1343, les illes no gaudissin de Corts pròpies: els menorquins acudien a les catalanes i els mallorquins s'aplegaven a les Corts generals de tota la corona. 

La barba del 'rei' moro 

La pirateria almoràvit. Aquesta va ser l'excusa esgrimida el 1115 per assolar Mallorca. El 1229, el casus belli fou similar. Pirates sarraïns havien capturat dues galeres catalanes. Segons el cronista Bernat Desclot, el valí mallorquí, aconsellat per mercaders genovesos, va desoir el requeriment Jaume I per alliberar les naus en creure que "rei és de poc poder". 

Amb la benedicció del pontífex Gregori IX, que va beneir l'acció de represàlia com a croada, el 5 de setembre, 150 vaixells van salpar de Salou, Tarragona i Cambrils. Els dies 11 i 12 van tenir lloc les batalles de Santa Ponça i Portopí, que van aplanar el camí cap a Madina Mayurqa. Després d'un setge temorenc, en què els prohoms cristians feien el ronso a ulls del rei -segons queda consignat al Llibre dels feits-, el monarca va prendre personalment les regnes i va rendir la plaça després d'agafar el valí Abu Yahyia per la barba -tal com havia promès abans d'embarcar-se- i donar-li mort, abans de lliurar-se a una carnisseria contra la població civil. La ciutat tenia aleshores 3.492 cases i vora 15.000 habitants. Durant la invasió, els cristians van comptar amb l'ajut d'alguns musulmans: Alí de Dragonera i, sobretot, Ben Aabet, el qual és qualificat com a "àngel de Déu" per Jaume I. Cal tenir en compte que en vigílies de l'expedició s'havia produït un intent de sublevació d'elements almoràvits i nadius berbers contra les autoritats almohades. 

Entre els defensors de Mallorca hi havia contingents de diversa procedència ètnica: pèl-rojos (conversos, mercenaris o rifenys), berbers, àrabs i sud-saharians.

La resistència, per la seva part, va plantar cara durant dos anys més, liderada per Xuaip de Xivert; però al final Jaume I va aconseguir el seu propòsit: fer la "mellor cosa que féu hom cent anys ha". D'ençà de llavors, només ell podrà dir que Déu "ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no pot acabar"; un regne que, segons el cavaller Guillem de Montcada, val més "que si en conqueríets tres en terra". No li mancava pas raó: la seva conquesta facilità la travessia cap als mercats orientals. És el començament de l'expansió comercial catalana i de l'hegemonia política i militar d'Aragó a la Mediterrània fins a ben entrat el segle XIV.

Un submarí anomenat Podemos

Podemos està de moda i el seu líder, Pablo Iglesias, és omnipresent. Els mitjans de comunicació en van plens -a favor i en contra- i les enquestes avisen: en aquests moments, Podemos seria primera en intenció de vot directe en cas d’eleccions legislatives, tot i que en còmput global quedaria segona, a poca distància del PP. La seva irrupció a Catalunya i Euskadi, per bé que més matisada, posa potes enlaires els respectius parlaments, especialment el segon, on arracona EH-Bildu i amenaça l’hegemonia nacionalista. 

Ahir, El Periódico obria la seva edició dominical amb una entrevista a Pablo Iglesias, acompanyada d’un parell d’articles que li feien la gara-gara: un de Xavier Sardà (‘Jo m’autoinculpo’), a la contraportada, i un altre del seu director, Enric Hernàndez (‘El cavall de Troia’). Es diria que, caigut en desgràcia el PSC, el diari de referència del Grupo Zeta abandona la nau oficialista -només l’integrista Joaquim Coll segueix fidel a la línia- i s’uneix a l’armada mediàtica que dóna suport a la tercera via que encarna el xicot de la cueta: l’única que, sumada a la resta de posicions immobilistes, pot llençar per la borda el procés català cap a la independència. El viratge d’El Periódico respon a dos factors: la necessitat d’adaptar-se als possibles escenaris polítics de futur que s’obren al país per seguir venent i influint sobre l’opinió pública catalana, i l’oferta de l’empresari José Manuel Lara per adquirir el 23% de les accions del diari. Recordem que Iglesias és qui és, en bona part, gràcies a les seves aparicions televisives a La Sexta i la resta de plataformes del Grupo Planeta.

Mala peça al teler

Amb Podemos comparteixo l’anàlisi sobre la situació política i econòmica -com ja la compartia el 15M, tot i les meves reserves sobre l’heterogeneïtat d’aquell moviment-, i algunes de les receptes, però m’indigna –quin verb tan escaient!- la cascada de renúncies ideològiques i la moderació en el llenguatge que s’han produït en tan poc temps: just el que va de les eleccions europees als últims sondejos demoscòpics. Si tot això ja passa sense tenir cap peu a les institucions, quantes coses quedaran al calaix quan toquin poder! Ja no hi haurà “impagament” o “quitació” del deute il·legítim, sinó “reestructuració”; ni renda mínima garantida, i la pensió serà als 65 anys, i no pas als 60. Altres coses que m’inquieten: no són republicans -però tampoc monàrquics-, ni d’esquerres. Podemos diu que representa “la gent” i més concretament la “de baix”, però la seva gènesi política sembla dissenyada mes aviat des “de dalt”. En relació a Catalunya han deixat escrita alguna frase que sona bé, com ara que “la societat catalana té especificitats que no es poden tutelar”, però això sona tan vague, i tan manipulable! Tot plegat, lideratge, discurs i renúncies, ens recorda el Felipe González dels primers temps i el PSOE sorgit de Suresnes: un president i un partit que en només una dècada van acabar podrits, abraçant el terrorisme d’Estat i la corrupció. Quan hi ha, en la proposta de Pablo Iglesias, d’honestedat i quan d’impostura i de mercadotècnia? 

En les darreres setmanes s’han prodigat a Catalunya els articles i les reflexions sobre Podemos. L’ex-alellenc Joan Martínez Alier en signa una en què no dubta a definir-ne el discurs i les formes com a populistes i les assimila, més concretament, al peronisme argentí. També han estat moltes les opinions suscitades a les xarxes socials des d’una òptica estrictament catalana. El seu líder ha fet mèrits: la setmana passada va omplir a vessar el pavelló de la Vall d’Hebron, tot un avís per a navegants. A ICV estan ben acollonits i Joan Herrera ja pidola una coalició... 

Iglesias, súbdit del rei 

La visita d’Iglesias a Barcelona va estar marcada per la seva picabaralla amb la CUP via Twitter; sana i de bon rotllo. Els independentistes van emplaçar-lo a través d’una carta oberta a parlar sense embuts del dret a decidir, i ell se’n va voler escapolir proclamant que no abraçaria mai Artur Mas, a diferència de David Fernàndez. Als pocs instants circulava per la xarxa una fotografia seva encaixant la mà al rei Felip VI. L’antropòleg Manuel Delgado, que també té un article interessant sobre l'auge d'aquest fenonem polític a Catalunya, va ser taxatiu: “aquest home i jo hem acabat”, va tuitar. 

De les concomitàncies i les diferències entre la CUP i Podemos n’ha parlat, per exemple, Vilaweb. Nosaltres ho deixem per a més endavant. El que interessa constatar aquí és que la CUP ha aconseguit centrar el debat i que, malgrat l’estirabot, Iglesias no ha pogut eludir-lo. La prova és que les cinc primeres preguntes de l’entrevista a El Periódico versen sobre aquesta qüestió. La reiteració és símptoma de les seves evasives. Amb tot, algunes coses són meridianes: Catalunya no és “subjecte polític sobirà”, raó per la qual no hi ha lloc ni per a un “referèndum acordat” com l’escocès, ni per a una “declaració unilateral d’independència”. Enlloc d’això, Iglesias planteja “un procés constituent per obrir el cadenat de 1978” i discutir-ho tot democràticament. I remarca: “totes les possibilitats són totes”. Però no concreta més. Qui ho ha de discutir: els partits, els governs o els electors? I quins electors: només els catalans o tots els espanyols? 

L’enemic a batre? 

Coincidint amb la gira d’Iglesias pel cinturó roig barceloní -amb entrevista a Els Matins de TV3 inclosa-, el portaveu de CDC, Josep Rull, va definir la nova formació com a “cavall de Troia” del sobiranisme. Carregar les tintes contra Podemos únicament contribueix a enfortir-la. No errem, doncs, l’objectiu. Podemos no és l’enemic. 

La formació té molts números d’esdevenir el pol de referència no sols dels descontents, sinó també d’una part significativa dels sentiments espanyols a Catalunya. Més enllà de frenar l’ascens de C’s i d’erosionar el PSC-PSOE, ICV i PP, allà on Podemos promet fer forat és en l’abstenció: gent empipada que no votava i que ara ho farà. Constitueix, per tant, l’única oferta capaç de revertir la majoria social mobilitzada a favor de la independència i situar-la per sota del 50% gràcies a la incorporació al joc polític d’antics abstencionistes. Com escriu el director d’El Periódico: “Iglesias apunta al cor metropolità [...] Si vota la Catalunya immune a l’imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem[os], sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir”. 

Podemos és una proposta política espanyola, dissenyada i dirigida per spin doctors de la Universidad Complutense de Madrid, adreçada a l’elector hispanocèntric. És una oferta de regeneració democràtica interessant -indefugible, gosaria dir- per a Espanya, però contraproduent per a Catalunya. 

El submarí ha emergit en el pitjor moment per als interessos independentistes. La culpa, com sempre, és només nostra: hem anat massa lents i se’ns ha covat l’arròs. En els pròxims mesos, Podemos farà la feina bruta al bipartidisme, avortarà el procés d’emancipació nacional perquè capgirarà la correlació de forces a Catalunya, però no governarà Espanya perquè PP-PSOE li faran la pinça o, en el seu defecte, els poders fàctics l’enfonsaran com han desacreditat abans altres persones i moviments mitjançant les males arts i la filtració de dossiers secrets. 

Per la part que ens toca, l’esquerra independentista ha de saber estar a l’alçada, com fins ara ha fet. I això passa per oblidar-se de Mas i de Junqueras -perquè són ells que estan enterrant el procés- i per forjar una aliança anticapitalista i independentista a l’entorn de la CUP, Procés Constituent i tants col·lectius compromesos amb les lluites socials com sigui possible. Aquesta és la nostra Syriza.

Nadal de 1184: morir a la foguera

Aquest migdia, quan ens hem entaulat a l’entorn de l’escudella l’Arç ja sabia que el tió que va cagar anit no era de veres. Ara fa passar el tràngol jugant al Catan en bona companyia al costat de la llar de foc. Pobre Arçonet... 

És clar que pitjor ho va passar el joglar Artuset, que va ser cremat viu tal dia com avui de fa 830 anys, o poder més, a mans d’una colla de jueus. La cosa va anar més o menys així: “l’Artuset va prestar al rei Alfons dos-cents morabatins; i el va portar ben bé un any amb ell i no li'n va tornar ni cinc. I un dia s'esdevingué que el joglar Artuset es va barallar amb un jueu, i els jueus es van llançar sobre Artuset i el van ferir greument, a ell i a un company seu. I Artuset i el seu company van matar un jueu; i a causa d'això els jueus van anar a veure el rei i li van pregar que per venjar-se'n els donés Artuset i el seu company per matar-los, i a canvi li donarien dos-cents morabatins. I el rei va accedir a lliurar-los-els i va acceptar els dos-cents morabatins. I els jueus van fer cremar Artuset i el seu company el dia de Nadal, tal com conta Guillem de Berguedà en un sirventès on diu mal del rei”. En deixà testimoni el trobador occità Bertran de Born, gràcies al qual ens ha pervingut la composició original. 

L’any 2003, Francesc Ribera -cantant, entre d’altres, de Brams, Aramateix i Dijous Paella- va adaptar i musicar l’obra coneguda del seu paisà: 31 composicions directes i punyents dirigides contra el rei, el bisbe d’Urgell i diversos nobles. A l’esquerra en teniu l’original i, a la dreta, la versió d’en Titot, que podeu escoltar clicant aquí. 

E fetz una mespreison / I va fer un greuge 

don om no’l deu razonar / que no li hauríem de perdonar 

q’el jorn de la Naïsion fetz dos crestias brusar / [Alfons, rei de l'Aragó] per Nadal va fer cremar 

Artus ab autre, son par / Artuset i un bon germà

e non degra aisi jutgar / no els havia de lliurar 

a mort ni a passion / a morir en tal passió

dos per un juzieu felon / per un jueu traïdor. 

Cent mil demòcrates, i encara

1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Aquest és el suport explícit d'una part del poble de Catalunya a la seva independència, a la vista de l'escrutini del procés participatiu celebrat el passat 9N i a manca del recompte dels vots emesos a l'estranger i dels dipositats posteriorment a les delegacions territorials de la Generalitat. És molt o és poc? És força. N'hi ha prou que ho vulgui un terç del cos electoral per sortir de l'òrbita espanyola? Depèn. L'amic Xavier Amat dilucida ambdues qüestions en aquest article.

El nivell de mobilització dels malcontents va ser certament elevat. No només dels independentistes, sinó també dels federalistes i els confederals. És evident que cap de les dues opcions no ha tocat sostre -ni el SíSí, ni el SíNo-, però haurem de convenir que hi estem a prop. I haurem de reconèixer, també, que la frontera entre les dues posicions és summament permeable. En un referèndum vinculant, no pocs dels que el 9N van votar SíSí se'n desdirien; així que no val a badar. Dependrà, bàsicament, de tres factors: de la intransigència del Govern espanyol per seguir abordant la qüestió; de la seriositat i la unitat d'acció i de discurs de les forces sobiranistes, i de la capacitat d'atracció de Podemos a Catalunya. Cada cop són més les veus catalanes hispanocèntriques esperançades amb la possibilitat d'un canvi polític a Espanya i obnubilades amb el miratge d'un nou encaix... Res de res.

Però no és d'això que volia escriure, així que torno al començament: 1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Els independentistes ens hem comptat, i tal com diu el president espanyol, "hay un hecho innegable: en Cataluña hay muchísimos más catalanes que independentistas". Posats a dir bajanades, no és pas aquest l'únic fet contrastable: gràcies al 9N, ara sabem que els unionistes catalans compromesos amb l'exercici del dret a decidir amb prou feines arriben a 100.000. La resta s'ha esborrat del mapa. 

Què vull dir amb això? Que els dos bàndols han jugat les cartes segons les seves conveniències, i que la partida segueix oberta. L'independentisme -o el sobiranisme, si comptem ICV- és qui més ha arriscat: ha construït un discurs en positiu, integrador, transversal, de futur i d'esperança; ha apostat per la mobilització ciutadana i ha dut el pes de la iniciativa política i institucional. Tot plegat ha acabat desembocant en una votació, com s'havia promès. L'espanyolisme, per contra, s'ha reclòs en l'immobilisme. El seu és un discurs ranci, negacionista i bel·ligerant, parapetat rere una interpretació restrictiva i interessada del marc legal i dels preceptes constitucionals. A diferència del catalanisme, l'unionisme ha renunciat a la mobilització popular, coneixedor de les dificultats que entranya aplegar 30.000 persones el 12 d'octubre. 

Quina ha estat, doncs, l'estratègia del PP, C's i l'aparell del PSC? Autoexcloure's del procés i alimentar l'exclusió d'una part de la ciutadania del debat. O la fractura social, utilitzant la seva terminologia. Insegur de la seva forca real al carrer, l'unionisme s'ha quedat massivament a casa per no legitimar el 9N, ni haver-ne de reconèixer el resultat. I ho han fet amb arguments pobríssims, com ara l'apel·lació constant al discurs de la por o a tota mena d'insídies, com ara pretendre que la reivindicació independentista és una cortina de fum per salvar el coll d'Artur Mas. I tot això per no parlar del joc brut de l'Estat. I així es produeix la paradoxa que aquells que denuncien en titulars la "farsa" del 9N per manca de garanties democràtiques (cens, interventors...) són els mateixos que han impedit la celebració d'un referèndum legal i acordat. 

Tanmateix, el 9N haurem fet un passet més.

L'alè dels nostres aliats

El 9N serà un dia per recordar. Els catalans estem corrent una cursa de fons cap a la llibertat. És una cursa sense balises, costa amunt i plena d'obstacles; d'una gran exigència tècnica. 

És també una prova popular. Hi poden participar tots els majors de 16 anys. També els avis. Algunes persones fa temps que la disputen i d'altres s'hi han afegit darrerament. En aquests moments els atletes superen els dos milions i cada dia se n'apunten de nous. Per això la correm a poc a poc. I tanmateix avui la línia de meta és més a prop. 

Com passa a la marató, la marxa atlètica o el ciclisme en ruta, no és permès de fer relleus. Arribar-hi serà mèrit, únic i exclusiu, dels corredors. Però haurà estat important l'alè i els ànims del públic. A alguns la cursa no els agrada gens i tracten de forçar-ne l'exclusió del calendari internacional, i d'altres se la miren des de la barrera, entre indiferents i suspicaços. Però també hi ha incondicionals: gent que n'aplaudeix l'esforç, que corre uns metres al costat de l'atleta o que li ofereix un glop d'aigua. 

El setembre de 2013 vaig identificar qui eren alguns d'aquests aficionats: els nostres aliats. Aquests dies no ens han fallat i han tornat a fer palès que ens segueixen fent costat. 

M'estic referint als 10.000 bascos que han compost un mosaic amb una gran senyera a la platja de Zurriola de Sant Sebastià, i més en concret als pobletans de Zumarraga, que han intepretat una sentida versió de L'estaca de Lluís Llach; als nabarresos -amb b- que s'hi han solidaritzat aquest migdia al centre de Pamplona; als jornalers i aturats del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) que han fet campanya a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels catalans; als independentistes sards de l'IRS i als corsos de Corsica Libera que han tornat a visitar-nos el 9N; als occitanistes que han fet campanya a l'Aran a favor del #ÒcÒc; als republicans irlandesos i als nacionalistes escocesos que ens han passat el testimoni, i als diputats europeus del grup dels Verds, així com als representants flamencs i escocesos que han format part de la comissió d'observadors internacionals. 

Ser agraït és de ben nascut o, si ho preferiu, de ben parit és ser agraït. Gràcies, doncs, a tots ells. Visca els pobles!

Pels avis, pel fill, per tots

El 9N votaré. Jo, molts anys abstencionista crític, votaré per la independència d'un bocí dels Països Catalans. Jo, militant independentista de cor llibertari, votaré per la proclamació de l'Estat català. 

Ho faré per un munt de raons, totes de pes. La llista seria tan llarga que me l'estalvio, però deixeu-me dir que ho faré pel passat i, sobretot, que ho faré per l'avenir: per la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la promoció de la llengua i de la cultura, la preservació del territori, la nacionalització dels sectors estratègics... I tantes altres coses que dins l'Estat espanyol no aconseguirem mai. Serem capaços els catalans i les catalanes? 

Com més passa el temps, més ganes tinc d'engegar a dida el sistema polític, legal i financer que regeix les nostres vides i d'encetar un procés constituent des de baix i completament al marge de les hipoteques d'Espanya: no només el règim sorgit de l'any 1978, sinó tot. Ho deia Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Ho deia Gaziel: "Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon". Són, en conseqüència, "dos pobles de fusió impossible", condemnats a viure "en perpètua tensió". I ho diu la saviesa popular, en català i en portuguès:

D'Espanya, ni bon vent, ni bon casament.

De espanha nem bom vento nem bom casamento. 

D'això de demà, en alguns ministeris i palauets dels barris alts de Barcelona se'n riuen, tot i que d'altres ja no ho veuen tan clar: "porten quatre anys amb la mateixa cantarella i el souflé no baixa". Nosaltres som els primers que som conscients de la veritable significació i l'abast de la votació. Ens agraden les costellades, les paellades i les calçotades -juntes o per separat- i sabem que requereixen una llarga digestió. Podríem actuar de manera expeditiva, però de moment hem preferit fer-ho així: democràticament, pacientment, conjuntament. Aquesta és la nostra força; la força de la gent: una força cívica, plural i transversal. Com el poble de Catalunya. 

Aquest país ha de ser de tothom i per a tothom: els que es diuen Laia, Kevin o Abdul. Com deia Jordi Rull el dia que es va aprovar la llei de consultes al Parlament, "això de Catalunya funciona [hauria de funcionar, matiso jo] de la següent manera: aquí no preguntem a la gent d’on ve, sinó on volem anar plegats". 

Sigui quina sigui, la mobilització de demà serà un èxit gràcies també a la gent de Súmate, o com ella: immigrats i fills d'immigrats d'altres pobles d'Espanya que potser no tenen el català com a llengua pròpia, però que comparteixen les reivindicacions i les aspiracions socials i polítiques d'una part significativa de la ciutadania. I en l'aspecte econòmic, igual com emigrar els anys 50 i 60 els va permetre de guanyar-se les garrofes amb molt de sacrifici, ara confien a aplanar el futur als seus néts i besnéts catapultant Catalunya a la independència. 

Entre "els altres catalans" de Candel s'hi comptaven llavors els meus jaios, tots quatre aragonesos. Fa temps que hi penso, especialment en l'avi matern i l'àvia paterna: el Paco i l'Aurelia. Ell era ferroviari, i va progressar: va muntar un bar de menús per als treballadors de la construcció i més tard una botiga de mobles a Sant Adrià. De gran, jugava a frontó i cantava havaneres i jotes al Casal. Ella va haver de marxar d'un poble de Terol per "servir" a Barcelona, gràcies a la qual cosa parlava un català deliciós. Després va tenir una botiga de queviures a Badalona, però la vida no la va somriure i va acabar asmàtica i esllomada fregant escales. Tots dos abominaven dels capellans, els polítics de dretes i la monarquia. Eren republicans i escridassaven el rei sempre que sortia per televisió. Des de mitjan 1990, l'avi votava Esquerra (mira, li va fer gràcia allò del Contracte amb Catalunya de l'Àngel Colom i en Josep Huguet).

Aquests dies s'ha comentat força un espot de l'ANC instant a la participació en què s'apel·la a la memòria d'aquells que ja no hi són. Doncs jo votaré pel Paco i l'Aurelia; però com que votar és un acte individual amb repercussions col·lectives votaré també una mica per tots. Votaré per mi, que fa 28 anys que friso, i cada cop ens hi atansem més. Votaré pel meu fill, amb l'esperança d'un futur més pròsper. I votaré també per aquells que votaran no o que no votaran perquè em sento compromès amb el meu poble, el canvi social i els drets democràtics. I perquè també per als seus fills serà profitosa una Catalunya lliure i plena. 

El 9N, independència i anem més enllà!