21 de gener 2015

A propòsit de 'Charlie Hebdo' i de 'Ciutat Morta'

Dilluns, el centre cultural Can Lleonart va acollir una tertúlia sobre qüestions d'actualitat política a càrrec del periodista Antonio Franco. A més de destinar una hora llarga a repassar el moment que viu el procés sobiranista a Catalunya i a expressar les seves recances sobre l'estratègia seguida -ell és partidari de l'encaix federal i de la reforma constitucional-, el tertulià tenia interès a parlar dels límits de la llibertat d'expressió en la societat occidental després de l'atemptat contra la redacció del setmanari francès Charlie Hebdo. 

Límits per ser políticament correctes amb l'objectiu de facilitar la coexistència a Europa d'una cultura laica i unes altres de religioses, o límits per minimitzar els riscos davant l'amenaça terrorista i doblegar-se davant la por? No va quedar clar. 

En concret, Franco demanava al públic si a partir d'ara els ninotaires podien seguir fent befa de l'Islam. Per repartir joc també va portar a col·lació les paraules del papa Francesc, segons les quals la indignació dels creients davant les ofenses podria arribar a estar justificada. "Jo assumeixo el risc, perquè sé que la societat em farà costat", va dir Franco, referint-se a l'onada de solidaritat registrada a escala internacional sota l'etiqueta #jesuischarlie. 

Es va originar aleshores una successió d'intervencions per part dels assistents sobre els valors de la democràcia i la llibertat que va derivar en un terreny encara més relliscós: el dels drets i deures dels nouvinguts, com si els gihadistes que van cometre l'atemptat no haguessin nascut a França. I aquí està el problema: que ni uns ni altres es reconeixen recíprocament la condició d'iguals. La clivella no és tant l'origen com la cultura a la qual pertanyem i, sobretot, l'adscripció religiosa que professem. Aquesta dualitat dóna peu a expressions tribals contraposades entre "nosaltres" -catalans, espanyols i europeus en general- i "ells": els immigrants musulmans o de països empobrits. 

Sense explicitar-ho, el tertulià va constatar el fracàs de les societats d'acollida: "des de determinades posicions d'esquerres vam ser massa condescendents amb el fenomen immigratori. Ens pensàvem que en vindrien 100.000 i repartits, i no: n'han estat molts més, concentrats en poc temps i en determinats indrets. Ho vam fiar tot al municipalisme, i quan hem obert els ulls la guetització ja era un fet". 

La censura dels altres, no la nostra 

A la majoria de països occidentals -no a tots, però-, quan un periodista menteix, injuria o calumnia s'arrisca a ser denunciat. Franco es declarava "satisfet" d'aquesta "judicialització" de l'exercici de la professió periodística, ja que hi veu un sistema de garanties. "En canvi, al Iemen, segons què diguis et tallen el coll". Per això, tant el tertulià com el públic coincidien a afirmar que ells, al Iemen, se'n guardarien prou de dir o de fer determinades coses. Concloent: que allà on vas, fes com veuràs i que cadascú a casa seva fa el que vol, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Aquest és el missatge, potser massa categòric, tenint en compte la pluralitat i la diversitat de la societat catalana actual. 

És clar, doncs, que la llibertat d'expressió no es pot veure retallada a través de la censura o l'autocensura per culpa de les intimidacions exògenes. 

Tanmateix aquest és un debat que no s'ha suscitat a gran escala ni a Catalunya ni a Espanya quan s'han tancat capçaleres de diaris com Egin o Egunkaria, al País Basc, per ordre de l'Audiència Nacional, o quan s'ha deixat sense senyal de televisió i de ràdio en català al País Valencià per obra i gràcia del govern autonòmic del PP. Recentment hem assistit a la retirada i substitució d'una portada de la revista satírica El Jueves al·lusiva a l'abdicació del rei per part del grup editorial RBA, i dissabte passat un jutge va prohibir l'emissió de cinc minuts d'un documental sobre el cas 4F al Canal 33 a instàncies de l'ex-cap d'investigació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanell. És una conseqüència de la "judicialització", que deia Franco.

El reportatge s'anomena Ciutat morta i denuncia les tortures, el via crucis judicial i l'empresonament injust de cinc joves l'any 2006 a Barcelona per uns fets que no van cometre. El seu delicte: l'origen sud-americà de tres d'ells i la seva imatge, entre okupa i antisistema. La cinta deixa al descobert el muntatge ordit a tres bandes per les autoritats polítiques de la ciutat -l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Seguretat, Jordi Hereu-; la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, i la jutgessa Carmen García Martínez, amb la benedicció del Tribunal Suprem. L'abril de 2011, Patricia Heras, una de les persones condemnades, es va llevar la vida davant l'omertà de la majoria de mitjans de comunicació. 

Aquesta setmana, qui més qui menys dins la plana major de la professió periodística ha fet propòsit d'esmena, des de Pilar Rahola a Jordi Évole. No perquè cap d'ells no conegués els fets que s'hi narren i no sospités de la seva inconsistència -el reportatge es va estrenar el juny de 2013 i s'ha passejat per diversos festivals de cinema-, sinó pel ressò social que ha generat el seu passi per la televisió pública; un veritable fenomen viral. 569.000 persones van veure'l des de casa, i milers més l'han vist per Internet -es parla de 300.000 descàrregues- o en projeccions públiques en ateneus i locals diversos. A Alella, per exemple, el vam poder veure el passat desembre a les antigues escoles Fabra. 

Dilluns, davant d'aquesta catarsi col·lectiva que duu a exigir la revisió del cas i pensant en els possibles paral·lelismes que es podrien establir entre el cas 4F i la recent operació Pandora contra el moviment llibertari, vaig al·ludir directament a Ciutat Morta i vaig demanar l'Antonio Franco -"com a primera espasa del periodisme català", ell que va ser director d'El Periódico en el moment dels fets- quins creu que són actualment els límits de la llibertat d'expressió a casa nostra: quines són les línies vermelles que no es poden traspassar? 

Crec que no em va respondre, almenys de forma precisa, però va dir que les xarxes socials havien donat origen una "societat líquida" i que "això ha trencat les cames als polítics perquè ha acabat amb aquella sensació d'impunitat en què es movien" i que sovint ha alimentat la corrupció. I el cofoisme amb les versions oficials.