En un món desbocat després del desmembrament del bloc comunista, cada cop més la geoestratègia ens regala estranys companys de viatge, i qui ahir era l'enemic públic número 1 avui pot ser un interlocutor vàlid per a les democràcies occidentals. Iàssir Arafat, per exemple.
Les guerres civils a Síria i l'Iraq han produït el col·lapse dels respectius estats i l'aparició i consolidació de poders regionals virtualment independents, però políticament antitètics. És el cas del califat de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant (ISIL o, simplement, EI), inspirat en l'extensió i la imposició de la llei islàmica a través de la Gihad o Guerra Santa a qualsevol preu –assassinat d'infidels i neteja ètnica incloses-, i del Govern autònom del Kurdistan del Sud, basat en l'exercici limitat de la democràcia a partir de l'adscripció nacional de la majoria dels seus ciutadans i del respecte de les minories ètniques i religioses: cristiana, turcmana, àrab, assíria, armènia, xabaki i iazidita. No us va commoure la crida desesperada d'aquesta diputada kurda iazidita davant el Parlament iraquià?
Darrerament, els gihadistes han estat notícia per l'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo a França i per l'execució davant les càmeres de diversos ostatges occidentals al Pròxim Orient. És la venjança per l'ajut militar en forma de bombardeigs aeris selectius que l'administració Obama presta des de mitjan agost al Govern iraquià i les milícies kurdes per impedir l'avanç militar de l'EI, que a principis de setembre amenaçava d'abraonar-se sobre Bagdad davant el pànic de la comunitat xiïta, tal com havia fet el mes de juny amb la ciutat kurda de Mossul, finalment reconquerida.
Esvaït qualsevol rastre d'autoritat estatal, en aquests moments els peixmergues kurds són l'únic actor sobre el terreny capaç de contenir l'EI, una situació idèntica a la que es produeix des de fa prop de dos anys a Síria, on els homes i dones de les Unitats de Defensa Popular (YPG) vinculades al Partit de la Unió Democràtica reben el suport dels seus germans a Turquia enquadrats en la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).
Tot i no haver atemptat mai contra els interessos dels Estats Units i la Unió Europea, tots dos van incloure el PKK a les respectives llistes de grups terroristes. De fet, el seu líder, Abdullah Öcalan, fou segrestat a Kenya el 1999 pels serveis secrets turcs i viu des de llavors com a hostatge en una presó condemnat a cadena perpètua, acusat de "terrorisme" i "separatisme armat".
És possible que algunes coses comencin a canviar a partir d'ara? La reunió de la l'OTAN dels passats dies 4 i 5 de setembre a Cardiff es va saldar amb un acord per proveir d'armes i suport logístic els kurds de l’Iraq. Fins i tot Alemanya els en facilitaria. Però tot té un límit: l'interès instrumental dels aliats. Alemanya carrega contra un Estat kurd independent perquè desestabilitzaria encara més la regió, titulava aleshores El Periódico.
L'apel·lació a la real politik del ministre d’Exteriors alemany, Frank-Walter Steinmeier, em va semblar fastigosa. En situacions com aquestes, vénen ganes de recordar als representants de Berlín la responsabilitat històrica del seu país en les dues guerres mundials que han marcat a sang i foc el segle XX. I més aquesta setmana: el mateix dia que es complien 70 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la resistència kurda foragitava els gihadistes de la ciutat de Kobanê després de quatre mesos de combats casa per casa.
Que tothom ho sàpiga: si algun poble s'ha guanyat la llibertat a pols, aquest és el kurd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada