Oxi!

Avui és un dia històric per als internacionalistes: el 61% dels electors grecs han dit oxi [no, en la seva llengua] a l’Europa del capital i han donat a la resta de pobles i nacions del vell continent una lliçó que alguns en diuen “de dignitat” i que és fruit de la desesperació més absoluta: és l’orgull de qui, exhaust i humiliat, ja no té res a perdre. 

La victòria esclatant del no avala i legitima la posició del govern d’esquerres de Syriza en la seva negociació davant la troica. De cara a afavorir la distensió, l’executiu d’Alexis Tsipras ja ha fet el primer gest: el seu home fort, Ianis Varufakis, ha dimitit el càrrec de ministre de Finances. Per contra, la cancellera alemanya, Angela Merkel, ha advertit que "s'han trencat els ponts" entre la Unió Europea i Grècia.

Com estava cantat, l’entorn de Podemos i ICV s’ha afanyat a fer una interpretació interessada del resultat, igual com els governs de la Unió Europea i les seves institucions en faran una altra en sentit diametralment oposat. A mi cap d’elles no m’abelleix perquè totes dues passen per alt conscientment un fet substancial: el pòsit nacionalista. Tant el mecanisme utilitzat pel govern hel·lè per donar curs a l’expressió popular, com la voluntat majoritàriament expressada a les urnes són l’exemple suprem de la radicalitat democràtica, però també, i sobretot, de la sobirania nacional. 

L’Europa dels pobles, contra l’Europa del capital

Tant el referèndum com el triomf del no són actes inequívocs d’afirmació nacional. Només un poble sobirà té capacitat i potestat per convocar un referèndum legal, i només un estat pot organitzar-lo amb totes les garanties en menys d’una setmana. Han estat els grecs, i no el conjunt de ciutadans europeus, els qui s’hi han pronunciat. No hi ha cap dubte: la gent es va manifestar, va votar i va celebrar el triomf embolcallada en la bandera del país. I ho ha fet sobre una qüestió -la del deute extern- que no és d’àmbit domèstic, sinó que afecta altres estats i acreedors internacionals com el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI).

La victòria del no ha estat uniforme i generalitzada a totes les circumscripcions electorals, de les illes al continent: una mostra més del seu caràcter nacional.

Malgrat el discurs oficial, doncs, a l’Europa del segle XXI les fronteres compten per a tot: per delimitar realitats socials, econòmiques, culturals i lingüístiques diferents les unes de les altres, i per autogovernar-se o, en tot cas, per tractar de posar limitacions al neoliberalisme econòmic i les institucions que li fan el joc. 

Entre Ítaca i Neopàtria

Als grecs, com als catalans, les altes esferes europees representades per buròcrates com els presidents del Parlament, Martin Schultz, del Consell, Donald Tusk, de la Comissió, Jean-Claude Juncker, i de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, també els han amenaçat amb l’expulsió de la Unió i la sortida de l’Eurozona si no es porten bé. És l’anomenat grexit; però com els volen fer fora si enlloc -en cap acord, en cap tractat- no hi ha prevista aquesta contingència?

Aquesta eventualitat, totalment arbitrària, confirmaria allò que tothom sap: que la Unió adapta el seu comportament a cada escenari i cas concret. Lluny de sentir-se aliè al que anit va succeïr a Grècia -un país relativament petit, perifèric i mediterrani com el nostre-, l’independentisme català també pot treure les seves pròpies conclusions:

- El poble grec ha conclòs que el deute extern del país és un deute il·legítim com a conseqüència de la conversió en càrrega pública del 95% del deute privat dels sectors financer i especulatiu. 

- El poble grec ha desoït el discurs de la por i s’ha revoltat contra les condicions que les institucions econòmiques pretenien imposar-li per seguir amb la ficció d’un rescat que destina el 90% del seu import a rescabalar els bancs estrangers. 

- El poble grec ha impedit un cop d’estat encobert per derrocar el govern del país; una operació beneïda, sinó directament orquestrada, per les cancelleries dels principals estats de la Unió. 

I tot això el poble grec ho ha fet amb l’arma més letal de totes les que existeixen en democràcia: amb el seu vot, de la mateixa manera com haurem de fer els internacionalistes catalans el pròxim 27-S. Que ho sàpiguen tots els tecnòcrates de la Unió i els gàngsters amb corbata del BCE i del FMI. Que ho sàpiguen també Pablo Iglesias i Joan Herrera, que no hi ha internacionalisme sense independència.