20 de juliol 2015

La victòria del 27-S dependrà dels avis i àvies

Hi qui diu que la victòria de les candidatures independentistes el pròxim 27-S depèn, en bona mesura, dels indecisos. Jo crec que no hi ha res a pelar, que les persones que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no han pres partit per la independència és perquè, en realitat, no la volen. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), representen el 5,8% de la mostra. 

De l'observació i l'auscultació de la vida quotidiana en places i carrers al llarg i ample del país diria que hi ha un altre col·lectiu humà que serà molt més determinant i que, en conjunt, es mostra més aviat contrari a trencar amarres amb Espanya. Em refereixo a la gent gran. No pas a tota, evidentment, sinó especialment als avis i àvies que tenen més de 75 anys. Són més de 600.000 persones a tot Catalunya: aproximadament, el 10% del cens electoral. 

No és una paradoxa? El futur del país i de les generacions que vindran -la il·lusió i l'esperança dels joves, en definitiva-, en mans de la gent gran, de qui ja ha fet bona part del seu recorregut. 

Com a mostra, tres converses. 

Dimarts, 7 de juliol, a la una del migdia. A la sala d'espera del consultori de Borredà, al Berguedà, hi ha quatre persones grans: una dona sud-americana que cuida una canalla, i un matrimoni i un senyor del país. Quan hi arribo, la conversa ja està llançada. Qui duu la veu cantant és en Lluís. Diu que "no anirem enlloc" i es demana "per què volem la independència si no ens la daran". Per a ell, tot plegat "és un camelo" per fer bullir l'olla i distreure el personal dels veritables problemes del país, que són l'atur i la gana: "aquí perquè és un poble i tothom hi té hort, però de Manresa en avall hi ha qui les passa magres". La senyora llatinoamericana s'afegeix a la festa: no entén -ella, que deu ser colombiana- "per què Catalunya es vol separar d'Espanya". Ja l'hi contesta en Lluís: "per manegar-s'ho ells [ells, no cal dir-ho, són els polítics]. Per robar els d'aquí, ja roben els d'allà". A tot això, el matrimoni no hi diu ni piu, però assenteix amb el cap una vegada i una altra. 

Dilluns, 13 de juliol, a les set del vespre. A la plaça d'Orfila, al barri de Sant Andreu, hi ha un matrimoni a punt de jubilar-se conversant amb un senyor de 90 que està assegut en un banc al costat de la bústia de Correus, a tocar del carrer de Malats. L'avi es diu Jaume i es fill del Pallars Jussà. Quan va posar els peus a Barcelona tot allò encara eren horts. Parlen del procés. "No sé com anirà -diu ell- però espero que aquest cop no acabi com en el 36. Una guerra entre germans és terrible!". Amb tan sols onze anys quan va esclatar el conflicte, en Jaume no va ser mobilitzat, però va patir-ne els efectes i la postguerra. 

Avui, 20 de juliol, a les deu del matí. A la plaça Francisco Tomás y Valiente de Mataró, tres dones grans xerren sobre la independència. Una d'elles, castellanoparlant, assegura que  marxarà de Catalunya si després del 27-S es declara la independència. "Ya se lo tengo dicho a mi marido: nos vamos al pueblo". Les altres dues, catalanoparlants, intenten assossegar-la: 

- "No pasará nada. Esto es como los sindicatos cuando van a la huelga, que quieren 5 pero piden 20", n'opina una, que creu que Artur Mas va de farol. 

- "Para que eso sucediera, tendría que haber una declaración y no lo harán porque están solos, a ningún país le interesa", postil·la l'altra. 

 - "Además -afegeix la castellana- nos quitarían el euro". 

- "I de què viuríem, si les pensions les paga l'Estat? Seria la ruina", convenen totes. 

Ja ho veieu, tres converses caçades al vol amb el mateix denominador. El discurs de la por, pivotant sobre tres eixos: 

- la corrupció (o el descrèdit i la manca d'honestedat i de voluntat sincera de millora i progrés social per part dels líders polítics independentistes). 

- la guerra civil (o la sospita, basada en l'experiència històrica, que Espanya, i els espanyols que viuen a Catalunya, podrien reaccionar de forma violenta). 

- les pensions (o la creença que l'Estat tancaria l'aixeta del fons de reserva de la Seguretat Social i escanyaria econòmicament Catalunya) i la sortida de l'Eurozona i de la Unió Europea. 

Només 1 de cada 3 


De segur que tres casos aïllats no són cap categoria, però reflecteixen una realitat, segons es desprèn de les últimes dades recopilades en el baròmetre d'opinió pública del CEO corresponents al passat mes de juny. 

- El 37,6% de les 2.000 persones enquestades entre 18 i 64 anys consideren que Catalunya hauria de ser un Estat independent, amb una punta del 47,6% entre els joves de 18 a 24. En canvi, la proporció decau fins al 32% en el cas del majors de 65. 

- A la pregunta concreta de si, efectivament, 'vol que Catalunya esdevingui un Estat independent', el promig de partidaris que en resulta entre els ciutadans de 18 a 64 anys se situa en el 47,6%, amb un pic del 56% entre els més joves. Entre els avis i àvies, l'adhesió a les tesis del sí tot just arriba 34%. 

- I si fem l'experiment d'agregar la intenció de vot dels tres partits independentistes pels quals es preguntava a l'estudi (CiU -ara CDC i Demòcrates de Catalunya-, ERC i CUP) el nivell de suport torna a ser el mateix: el 28,9% respecte del 36,2% de les generacions que van al darrere. 

Els sèniors i l'ANC

Les dades d'edat publicades pel CEO fiquen en el mateix sac tots els majors de 65 anys, de manera que no ens permeten d'individualitzar les opinions expressades per les persones de més de 70 o 75 anys, que és on rau bona part del problema. I m'explico: després dels joves de 18 a 24 anys, la segona franja d'edat en què la pulsió independentista es manifesta més vivament és entre els 50 i els 64 anys. 

A més de les dades estadístiques del CEO que així ho testimonien, podem recórrer a l'exemple dels nostres pares i mares, o als nuclis locals de l'ANC. Qui són els socis i sòcies més actius? En molt casos, homes i dones d'entre 60 i 70 anys, acabats de jubilar, o a punt de fer-ho. Per tant, m'inclino a pensar que, en bona mesura, l'opinió política i el comportament electoral de les persones nascudes després de la primera postguerra -és a dir, de 1944 ençà- i que avui tenen menys de 71 anys és molt similar entre elles. 

El veritable os dur de l'independentisme es troba aquí. Els catalans majors de 65 anys són 1,3 milions, el 17% de la població. Quedem-nos, però, amb els majors de 75: en són 600.000 i ens manquen entre 200.000 i 500.000 vots per assegurar el tret. Ho espavilem, o ho tenim fomut.