Quan semblava dat i beneït que els partidaris de la independència es presentarien a les eleccions del 27-S distribuïts en tres llistes, una maniobra sorpresiva d’última hora ha desembocat en la conformació d’una sola candidatura. I si el full de ruta era només una maniobra de distracció, i el pla B era la bona?
Hi ha qui pensa que tot això és fruit de la improvisació o de la desesperació del moviment sobiranista davant dels mals averanys electorals, però la concatenació de pronunciaments dels darrers dies pot haver estat pactada entre les parts. Com diuen a les pel·lícules de sèrie negra, “fem que sembli un accident”. I, de fet, ho sembla.
En veritat, però, tothom interpreta el seu paper: Mas llença la pedra en un míting a Molins de Rei, un acte de partit que altrament hauria passat sense pena ni glòria, i ressuscita un debat que estava mort i enterrat. Al president, per bocamoll, els seus rivals li podien haver clavat un bon calbot i fet callar, però no. Llavors Junqueras, que també és un paio que se la sap llarga, s’emociona més del compte en una entrevista radiofònica a Onda Cero -una emissora de tercera divisió que no és ni RAC1, ni Catalunya Ràdio, ni Ràdio Teletaxi- i es declara disposat a fer un “pas al costat”, “però que quedi clar que és per fer la independència”, recalca. Tot això, que sona molt estrany, la CUP ho entoma amb esportivitat: Quim Arrufat declara que els anticapitalistes ho estudiaran i avui, al ple del Parlament, de forma solemne, n’han donat el vist-i-plau. Amb condicions, és clar.
En paral·lel, les entitats de la societat civil organitzada que donen suport al procés també han fet la seva part: els socis de l’ANC i Òmnium Cultural -que en molts casos són les mateixes persones- han autoritzat les direccions respectives perquè s’impliquin en la confecció d’una llista unitària sense polítics en actiu. I és aquí on som ara. ERC hi estaria fonamentalment d’acord, CDC hi dirà la seva en les pròximes hores -el president ja ha dit que “calen solucions excepcionals per a situacions excepcionals”- i la CUP veu en aquesta llista un recurs merament instrumental per convertir el 27-S en un referèndum i després, eleccions constituents i tornem a la batussa.
L'única resposta, una resposta intel·ligent
A mi, com ja vaig dir en el seu dia, em plaïa més un escenari amb tres llistes independentistes amb un denominador comú, però reconec que les circumstàncies han canviat des de llavors.
D’una banda, era evident que a mida que s’acostava el 27-S l’independentisme havia der fer un esforç d’última hora per superar la desmotivació de bona part de les seves files, després dels mesos d’inacció i desunió que van succeir al 9-N. És “el turbo de la il·lusió” que reclamava el president a Molins de Rei.
Last but not least, la necessitat d’acumular forces sorgeix, sobretot, com a resposta a la incapacitat del sobiranisme per atraure nous sectors a la seva causa -els anomenats indecisos- i, consegüentment, com a reacció al triomf relatiu de Barcelona en Comú i d’altres marques sorgides de l’aliança de Podemos i ICV a escala municipal en l’entorn metropolità, el Baix Llobregat i els dos vallesos. Ja ho vam advertir mesos enrere: Podemos és un submarí. L’ensulsiada del PSC-PSOE i la confluència d’aquests dos actors –i d’altres de secundaris, com EUiA i Procés Constituent- reconfigura el mapa polític i fa emergir un tercer espai a la regió metropolitana que pot comprometre la majoria absoluta del sí a la independència al conjunt del país. I això és cabdal: si el 27-S no assolim el 50% del vot emès difícilment s’activarà a favor nostre la diplomàcia internacional de països proclius com Dinamarca o Irlanda.
Per acabar-ho d’adobar i en funció de la conjuntura, el Govern espanyol encara podria avançar les eleccions generals per tractar de xafar-nos la guitarra i matar dos ocells d’un tret: el PP podria aconseguir una victòria aclaparadora a Espanya amb l’espantall de la secessió, i servir-se de Podemos per neutralitzar el procés d’emancipació social i nacional a Catalunya. Heus ací la paradoxa: dos tontos útils, Iglesias i Herrera, fent el joc -o la feina bruta- a la dreta reaccionària i uniformitzadora de sempre.
Per tot plegat, la llista del sí -ja sia amb polítics de carrera o novells, tant me fa- constitueix una resposta intel·ligent i, segurament, també l’única capaç de superar totes aquestes amenaces. La llista transversal té encara una altra virtut: és, en certa mesura, un acte de generositat de les formacions polítiques independentistes; un acte de constricció que bona part de la societat exigia després de mesos de dissensions, i és alhora un missatge a la comunitat internacional que el poble no tan sols rema, sinó que també duu el timó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada