Demà al vespre presentem en públic el treball Alella a l'entorn de la Guerra de Successió. L'acte tindrà lloc al centre cultural Can Lleonart, casa pairal del cap dels serveis secrets catalans durant la guerra a ultrança que les institucions catalanes van declarar el juliol de 1713 contra les corones d'Espanya i França. Ens referim al coronel Salvador Lleonart i Artigues.
El personatge ha pres certa volada després que Jaume Clotet i Salvador de Montserrat el convertissin en un dels protagonistes de la novel·la Lliures o morts, que recentment ha estat portada al món del còmic i del teatre. També en parlen Jacint Berenguer a Un estudi sobre l'austriacista Francesc Busquets i Mitjans -a ell li devem una carta manuscrita de 1734 des de l'exili- i Francesc Serra a Els herois de 1714.
Assistit pel seu germà Francesc, mort l'agost de 1714 en la defensa de la capital catalana com a capità agregat de la Coronela, Salvador Lleonart era el responsable d'una xarxa d'informadors escampada pel territori que tenia encomanades funcions d'espionatge i contraespionatge, així com d'agitació i enllaç. Els seus integrants es desplaçaven pel territori burlant la vigilància i el dogal de les línies enemigues sobre Barcelona amb l'objectiu de coordinar les accions de guerra entre el govern català i l'exèrcit volant de l'exterior i la guarnició de Cardona; l'única plaça forta que els catalans van retenir després de la signatura del conveni de l'Hospitalet i de l'evacuació de la majoria de tropes aliades.
Com vam explicar en un altre post -Tres germans i una causa: qui eren els Lleonart?-, Salvador estava en contacte permanent amb el general Antoni Villarroel, cap de l'estat major català, i el marquès de Poal, Antoni Desvalls, que dirigia les accions militars al rerepaís. Entre altres accions d'enllaç, Lleonart va actuar en diverses ocasions com a correu de guerra duent amb ell diners per pagar les tropes i instruccions per als comandaments. El cronista coetani Francesc Castellví descriu diversos episodis en què el nostre home s'hi juga el coll, in pectore, entrant i sortint de Barcelona; sovint ho fa per mar, i és cert que és ell qui procura les barques als expedicionaris d'octubre de 1713, motiu pel qual Francesc Serra ha glossat, equivocadament, la seva figura com la d'un navilier.
A més de tot això, l'historiador Santiago Albertí (L'Onze de setembre, 1964) li atribueix l'agitació prèvia al Penedès i a la zona del Montseny per esperonar les accions de revolta antifiscal que tingueren lloc a partir del 4 de gener de 1714: les famoses quinzenades. El moviment "fou, en gran part, espontani", però Albertí considera que "tant Poal com el servei secret de Lleonart tingueren responsabilitats bastant marcades en els fets que es produïren en algunes comarques" com el Lluçanès, Osona i la Selva.
Aquell mateix mes, Lleonart ordeix un pla per prendre el control de Mataró als borbònics. És aleshores, pocs dies abans del cop de mà, quan té lloc a Alella la celebèrrima actuació de la cunyada de Josep Anton Mata i Copons, Marianna Copons i Armengol, que va permetre alertar Lleonart del coneixement que en tenia l'enemic i, d'aquesta manera, canviar el dia i el lloc del desembarcament dels miquelets d'Ermengol Amill.
El codi secret de Lleonart
Tot i que la seva hisenda és segrestada, el nom de Salvador Lleonart no apareix en la llista de Sugetos que mas se demostraron en las turbaciones de Cataluña: la llista negra confegida per encàrrec de l'intendent borbònic José Patiño per procedir a la repressió dels caps austriacistes i a la confiscació del seu patrimoni. De la seva filiació política no en tenien dubte, però és possible que aleshores les noves autoritats desconeguessin l'abast real de la seva actuació. De fet, fou ell qui ideà -o almenys qui posà en pràctica- el codi xifrat que garantia la seguretat en la transmissió dels missatges catalans en cas d'intercepció. En tenim constància gràcies a l'historiador Mateu Bruguera, que el 1871 publicà Historia del memorable sitio y bloqueo y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. En aquesta obra, l'autor reprodueix el missatge xifrat que el 2 de juny de 1714 Lleonart trameté a Amill amb les instruccions per atacar Mataró (vegeu-ne el fragment).
El mateix Albert Sànchez Pinyol se n'ha fet ressò a Victus: "Es tractava d'un codi d'allò més enginyós. A cada xifra li corresponia una lletra o símbol. Així, A era 11, M 40 i E 30. Altres xifres tenien un significat complet. 70, per exemple, era Barcelona. 100, Bombes; 81, Felip V; 53, Granades; 54, Pòpoli, i 87, Miquelets".
"[La clau xifrada] segurament devia imaginar-la Salvador Lleonart, i encara avui ens sembla a prova d'esforços deductius", escriu Albertí. "L'equivalència trinumeral de les lletres és en principi un bon detall. Devia accentuar les perplexitats i falses hipòtesis el fet que d'altres xifres corresponguessin a mots, cognoms i ciutats. També és curiosa l'alternança de dibuixos senzills. Les diverses maneres d'expressar una lletra o un personatge apareixen barrejades en una mateixa carta. Tot plegat devia confondre força els borbònics. Segons sembla, no desxifraren mai res. El receptor que posseïa la clau, en canvi, podia desxifrar de pressa si partia d'una correlació numèrica. Escriure devia ser més lent. Per això veiem que moltes cartes tenen escrits senzillament alguns passatges sense perill, o que diversos mots conserven part de les lletres naturals". L'historiador creu que el marquès del Poal tenia la clau a l'exterior i que el conseller en cap Rafael Casanova, "o persona molt pròxima a ell", posseïa "la clau corresponent a Barcelona".
