Lluís Llach a Alella: "Mentre hi hagi majoria, el procés és imparable"

Injecció de moral directa a la vena. "La necessitàvem", confessaven a la sortida de l'acte alguns membres de l'ANC d'Alella. 

Com ells, entre 200 i 250 persones es van atansar ahir al vespre al poliesportiu d'Alella per escoltar Lluís Llach. El cantautor de Verges és un optimista de pedra picada i una de les veus més respectades de l'independentisme gràcies a la credibilitat que suscita algú que es nega a participar en cap acte de partit i que, per contra, es brinda a l'ANC per reforçar i provar d'eixamplar un discurs d'unitat. Llach s'hi va lliurar en cos i ànima: dues hores llargues responent totes les preguntes del públic. 

Ahir, però, la mitjana d'edat era elevada i entre l'auditori hi havia poques cares desconegudes; una prova més que això costarà. Fet i fet, el periodista de Vilaweb Pere Cardús, que actuava com a moderador, va recordar que el 90% dels catalans s'informen a través de mitjans espanyols. 

Sempre positiu

Malgrat les perspectives actuals, Llach es va mostrar convençut que el pròxim Onze de Setembre serà multitudinari perquè més important que la mobilització constant són "els pics" -les demostracions de força- en els moments estratègics. Mireu-vos al mirall: "tot depèn de vosaltres. Sou la baula més important de la cadena". 

Per la part que els toca, creu que els polítics faran la seva part. "Hi ha 72 diputats independentistes. Tenim majoria absoluta i estem determinats a fer la independència. Mentre hi hagi majoria, nosaltres tirem". Per a Llach, "el procés és imparable", com ho demostren els canvis de discurs que ha fet l'Estat espanyol. "Al principi deien que això era una cosa teledirigida des de quatre despatxos i no se'n van sortir". Per això és molt simptomàtic que després recorreguessin al discurs de la por, tan propi de la dictadura franquista: "això abans Espanya ho resolia amb capitans generals. Però la força democràtica no es pot aturar de cap manera". 

La singularitat cupaire 

En el torn de preguntes del públic, alguns assistents li van demanar per l'actitud de la CUP i l'esmena a la totalitat dels anticapitalistes al projecte de pressupostos del Govern. "No aprovar els pressupostos seria gravíssim, però a la independència també s'hi pot anar amb uns pressupostos autonòmics, tot i que en pitjors condicions". 

El diputat va reiterar que ell, ideològicament, segueix basculant entre ERC i la CUP, si bé va reconèixer que "en algunes qüestions plantegen camins discordants. Esperem que no siguin divergents", va desitjar. 

Per a Llach els diputats de la CUP "estan tan o més determinats que els de Junts pel Sí, però representen un espai polític diferent: a Junts pel Sí tothom ha renunciat a alguna cosa per anar plegats i ells no". En qualsevol cas, "representen més de 200.000 persones i els necessitem". 

Si finalment la CUP no negocia els pressupostos Llach es va mostrar partidari de dir prou: "llavors la història els jutjarà" i va albirar "conseqüències nefastes per al seu electorat". 

Merkel i el 26-J 

Sobre la capacitat d'influència del gran capital -en al·lusió a Caixabank i Banc Sabadell- per avortar el procés, Llach opina que "seria una estupidesa actuar contra una economia tan dinàmica. El 90% del teixit productiu català està format per mitjanes i petites empreses mancades d'un Estat que legisli per a elles, sinó per a l'oligarquia". I va posar com a exemple, enmig de gran aplaudiments, la indemnització amb diners públics a la plataforma de gas Castor, propietat de Florentino Pérez.

A nivell internacional, "Catalunya és la tercera economia d'Europa i Barcelona, la segona o tercera ciutat del món amb més consolats. De fora estant ens veuen com un país", va afirmar Llach. "Per això -va dir- no hem descuidar el front internacional". A nivell econòmic, "el 60% de la inversió alemanya a l'Estat espanyol es concentra a Catalunya i Angela Merkel no pagarà aranzels per aquests productes". I a nivell polític, "Europa ha de jugar un paper determinant i ha de veure que ho intentem tot", i això implica, segons ell, participar en el joc electoral. 

En absència d'una candidatura unitària a les eleccions espanyoles del 26 de juny, Llach va confessar que "al final votarem una de les llistes" perquè "mentre hi hagi una sola cosa que ens incumbeixi hem de ser-hi per decidir i per denunciar. Hem de jugar totes les cartes i a Europa tenim trumfos boníssims a la mà que si els sabem jugar ens donaran resultats esplèndids", va pronosticar. 

Tan convençut n'estava que va abandonar el pavelló saludant amb el clàxon.

Quo vadis, Tsipras?

El desallotjament per la força del camp de refugiats en trànsit d'Idomeni d'avui per part de la policia grega ens ha tornat a mostrar la pitjor cara d'un estat membre de la Unió Europea i, per extensió, de tots els estats d'Europa, que en són còmplices. La utilització de gasos lacrimògens contra població indefensa i desvalguda (nens, dones i ancians ...) i la seva deportació cap a no-llocs s'afegeix al tracte vexatori i degradant que fins ara els han dispensat les autoritats. 

L'abandó humanitari és total. Són les organitzacions de voluntaris les qui estan salvant els refugiats de morir ofegats, les qui els alimenten i les úniques que vetllen pel respecte dels seus drets com a persones. En aquesta hora d'indignitat, els cooperants i no pas els governs són qui mantenen encesa la flama de la solidaritat entre éssers humans. Aquest cap de setmana, en les jornades de cooperació internacional organitzades a Teià, vam poder escoltar de viva veu l'experiència sobre el terreny de les voluntàries d'Eko Project i de l'Equip de Rescat i Emergències de Catalunya. Esfereïdor: mostraven armilles salvavides que no suren i que les màfies turques venen com a tals als refugiats que s'arrisquen a creuar l'Egeu. 

Decebut amb Syriza 

La majoria dels electors grecs es van lliurar a Syriza com a taula de salvació. Era l'últim cartutx: un conglomerat de forces d'esquerres que havia de combatre la troica des del Govern de Grècia, però que poc temps després només es dedica a fer-li el joc. Si més enllà del procés que estàvem vivint a Catalunya alguna vegada en aquests darrers anys he dipositat certa esperança en un moviment polític ha estat en Syriza. Ara en renego. Apostato, per utilitzar una paraula d'arrel hel·lènica.

I no en sóc l'únic. Per estrany que pugui semblar m'ensumo que en la pròxima campanya electoral espanyola no veurem Pablo Iglesias visitant l'acròpoli ni brindant amb retsina a la plaça Síndagma.

Europa -això és, Alemanya, la troica, la Comissió- ha deixat caure Grècia fins al punt on li ha interessat. A partir d'aquí: qui mana sobre la policia i l'exèrcit, qui maltracta i humilia els refugiats, qui obstaculitza la feina dels mitjans de comunicació i qui deté, processa i expulsa cooperants té un nom i es diu Alexis Tsipras. És una imatge deplorable: el pobre acarnissant-se amb el miserable. 

La Unió Europea ja sabem on va. I tu, Tsipras, on creus que vas?

El llegat de Joaquim Ferrer: cristianisme i Catalunya

La mare d'en Benjamí, en Joan del carrer del Canonge, la Neus de la merceria... i en Joaquim Ferrer. Ahir fa tot just una setmana l'església parroquial de Sant Feliu d'Alella va tornar a quedar petita per acollir les exèquies d'aquest historiador, polític i alellenc d'adopció. Va morir als 78 anys, després d'una malaltia fulminant, emparat pel seu entorn familiar: la seva companya, Rosa Domènech, i una nodrida colla de nebots i nebodes d'edats ben diverses. Uns i altres van glossar la figura del tiet, cadascun des de la seva òptica, però destacant-ne tots ells el seu tarannà pacient i dialogant i la seva fe en l'ideal cristià i en la consecució de la plena sobirania per a Catalunya i la lluita contra l'exclusió: "la cohesió social és una condició indispensable per avançar i la debilitat en altres èpoques en aquest nivell ha estat l'origen de la fallida general", va deixar escrit en un dels seus apunts. No van faltar tampoc les referències a la crisi dels refugiats i al compromís individual de construir un món molt més just. I a la defensa de la llengua. Ferrer va ser un dels promotors de la campanya El català a l'escola, per la qual cosa fou detingut i jutjat l'any 1968. 

Des de la llunyania ideològica, Ferrer encarnava aquella baula perduda de la socialdemòcracia catalana que es va diluir en la pugna per l'hegemonia política dels anys 80 entre la dreta autonomista i l'esquerra sucursalista. Com una part de la societat, ell també va canviar de parer en els darrers anys. Els seus escrits a la secció Fil roig entre 2008 i 2015 ens permeten d'identificar i datar les fases d'aquesta evolució, en passar de defensar un "segon Estatut harmònic" a exposar sense recances "per què el catalanisme ha canviat d'objectiu". 

El polític 

Imatge: CEDOC (UAB)

De ben jove, Ferrer va participar activament en el moviment escolta com a espai, més o menys clandestí, d'expressió del catalanisme polític d'arrel cristiana. Durant el funeral, oficiat per tres religiosos, van ressonar les paraules del bisbe Torras i Bages i el cant del Virolai: "Rosa d'abril, morena de la serra..." 

També va sonar una versió instrumental d'Al vent, de Raimon; un tribut justificat si tenim en compte que a les acaballes del franquisme Ferrer va ser un dels fundadors de Reagrupament Socialista juntament amb Josep Pallach, tot i que finalment va fer carrera a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Fou diputat al Congrés per aquesta formació (1983-1985), conseller de Cultura amb Jordi Pujol (1985-1988) i, més endavant, diputat al Parlament (1988-2003) i senador per designació autonòmica (1988-1999). En el moment del seu traspàs seguia al capdavant de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i anteriorment havia presidit les fundacions Trias Fargas i CatDem, ambdues vinculades a CDC. 

Per tots aquests motius i pel seu ascendent personal, el funeral va aplegar alguns pesos pesants de l'escena política, econòmica i intel·lectual del país. Entre aquests darrers hi trobem l'exsenador i actual president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, l'escriptor Vicenç Villatoro i l'historiador i editor Agustí Colomines. Al front de la família convergent hi havia l'expresident Jordi Pujol i alguns companys de gabinet de Ferrer. També hi havia el diputat de Junts pel Sí Jordi Turull -a tots dos els va tocar en el seu dia donar explicacions sobre els convenis signats amb el Palau de la Música- i el portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés, Francesc Homs. 

Imatge: CEDOC (UAB)

La representació institucional de la Generalitat estava encapçalada per l'actual conseller de Cultura, Santi Vila, i els titulars de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i de Salut, Toni Comín. La presència del filòsof revestia un caràcter eminentment personal per la seva proximitat a la vídua a través del seu fòrum Debat Social de l'Ateneu Barcelonès i de l'entitat Impuls a l'Acció Social. De fet, ni la seva assistència ni la d'Homs no havien estat prèviament anunciades i això va generar un cert enrenou que va fer que alguns regidors els cedissin el lloc, com Fede Salas i Anna Fernández. També hi va treure el nas Annerose Bloss, del PP. 

A escala local, la família del difunt va estar acompanyada per l'alcalde, el republicà Andreu Francisco, i per antics companys de la secció local de CDC com Miquel Minguell, Glòria Riera, Josep Ignasi Casanovas, Francesc Reverter i Josep Saurí, i d'UDC, com Cayo Alegre. Si també hi eren en Joan Tatger i l'exalcalde Lluís Rius no ho puc certificar. Sí hi vaig veure l'exalcalde del Masnou, Josep Azuara. En canvi no hi van ser ni el portaveu actual de la formació al municipi, Esteve García-Ossorio, ni cap altre membre de la junta que no fos Xavier Torrents. 

L'obituari del partit no sé si li fa justícia, però una cosa és segur: amb menys paraules es poden dir més coses.   

Ferrer i Alella 

Ironies del destí, el mateix dia que acomiadàvem Ferrer, però de fa 30 anys -l'11 de maig de 1986, feia tot just 30 anys que havia inaugurat en qualitat de conseller de Cultura el trasllat de la biblioteca Ferrer i Guàrdia de l'escola Fabra a l'hort de la Rectoria. D'aquella època recordo el masteler amb la senyera quadribarrada sempre hissada al jardinet d'entrada a casa seva, al Solell. A la sortida del temple, en Cinto ens explicava que era una persona excel·lent i que tots dos van fer amistat en una època en què el duia amb el taxi a la casa que la família tenia a Pals, a l'Empordà, després que a Ferrer li retiressin el carnet de conduir durant una temporada. 

No hi vaig parlar mai; tampoc no vam coincidir gaire. Recordo la seva honradesa científica i la seva capacitat expositiva a l'hora de tractar el procés contra Francesc Ferrer i Guàrdia en el marc de les Jornades d'Innovació Pedagògica que duien el seu nom. Estructurat, concís i diàfan, com tota la seva obra. 

Historiador del moviment obrer 

De totes les facetes, n'admiro la seva contribució a la recerca i la divulgació del món obrer a Catalunya en un moment en què "republicanisme i obrerisme són una mateixa cosa". 

Per raons que no vénen al cas, en els darrers temps he llegit dos dels seus treballs: Francesc Layret 1880-1920 (1971) i El primer Primer de Maig a Catalunya (1973). L'assaig sobre Layret va ser reeditat l'any 2009 per la Fundació Josep Irla d'ERC, la qual cosa va donar peu a més d'una especulació. El llibre paga la pena i us el podeu descarregar lliurement en aquest enllaç. 

De Layret va escriure que "forma part d'aquella memòria col·lectiva en la que guardem [...] el millor del que hem donat com a poble". I hi afegia: "No fou un defensor de la cultura o de la justícia social o de les transformacions econòmiques i polítiques, no, fou tot això i alhora". Salvant les distàncies, em fa l'efecte que s'hi veia reflectit. 

Tot i que procedia d'una tradició política molt diferent, Ferrer se sentia atret per l'exemple de pensadors com Valentí Almirall i de sindicalistes com el mateix Layret, Salvador Seguí o Simó Piera. Potser perquè cap d'ells -ni l'historiador, ni els historiats- no era marxista. En qualsevol cas, la fascinació hi era i segurament responia a una coincidència, sinó en el mètode, sí en l'objectiu: "El segle XIX fou el de la llibertat política. Els servents passaren a la categoria de ciutadans. El segle XX serà el de la llibertat econòmica, fent que cada home tingui, en la riquesa col·lectiva, una part més important que avui, sobretot més justa. Aquesta llibertat econòmica culminarà, completarà, la llibertat política, que, sense aquella, serà sempre defectuosa". 

I aquí som ara encara com a societat i com a cultura, picant pedra. Per tancar el cercle era lògic que la cerimònia acabés amb el cant dels Segadors. Bon cop de falç, Quim.

Antoni Bassas a Alella: "El procés està viu, però serà una marató"

Si Joan Tardà va fer el ple la setmana passada, Antoni Bassas ho va petar abans d'ahir: a les Golfes de Can Lleonart no hi cabia ni una agulla. El periodista del diari Ara va fer un repàs -molt gràfic i dinàmic- als 40 darrers anys de relació entre Catalunya i Espanya. Se'n va servir de portades de diari, capçaleres d'informatius de televisió i talls de veus radiofònics per exemplificar l'allunyament que s'ha produït. Si al final del franquisme i durant bona part de la transició a la democràcia les dues societats "seguien línies paral·leles que gairebé es tocaven, ara s'han bifurcat". Cansada de cercar "l'encaix a Espanya", la societat catalana ha passat de reivindicar majoritàriament l'autonomia a la independència. I per palesar-ho, va contraposar les portades de La Vanguardia i el diari Ara dedicades a les diades de 1977 i 2015. "La cruïlla del passeig de Gràcia és la mateixa", va precisar.   

Per a Bassas, la situació actual és responsabilitat en bona part de l'esquerra espanyola. A ella li hauria correspost, per la seva complicitat amb l'antifranquisme catalanista i republicà, explicar als ciutadans espanyols que "anàvem a fer dues coses: passar d'una dictadura a la democràcia, i descentralitzar l'Estat sota un esquema federal"; però en comptes d'això és va improvisar un sistema autonòmic que va dur l'autogovern a regions que no l'havien demanat. És l'anomenat cafè per a tothom: "un estat híbrid que ens complica la vida a tots plegats". 

Per què caiem malament? 

Recordant els titulars dels mitjans de comunicació espanyols, algú entre el públic va preguntar per què els catalans tenen tan mala premsa, a diferència dels bascos, per exemple, que també sostenen reivindicacions nacionalistes. Fent abstracció que la catalanofòbia es remunta almenys al segle XVI, Bassas va recordar la confessió que en certa ocasió li va fer un dirigent del partit socialista d'Euskadi: "caieu malament perquè sempre esteu parlant de diners". Per a ell, i també per a Bassas, si Catalunya hagués accedit al concert econòmic quan tocava, després ningú no s'hi hauria enfrontat. En canvi, plantejar-ho ara resulta improcedent. És lògic: "més poder econòmic per a uns vol dir menys per als altres". "Per això -va dir, en resposta a una altra intervenció del públic- no acabo de veure l'Estat federal ja que no hi ha ni voluntat, ni cap incentiu per modificar la Constitució, el règim de finançament, l'organització territorial o la llei electoral". 

Quin és el seu pronòstic per als pròxims mesos? "Això va per llarg. No és una cursa de 100 metres; això és una marató. Quatre anys en termes històrics no són res, encara que a nosaltres se'ns puguin fer llargs". Si el problema es cronificarà o hi trobarem solució dependrà, segons Bassas, de la capacitat dels partits i els agents socials independentistes de mantenir "una certa unitat entre nosaltres". 

L'esfera internacional 

Les últimes manifestacions de l'Onze de Setembre han situat Catalunya en l'agenda de la premsa internacional. "El cas català està instal·lat en el panorama internacional. No és, ni de lluny, la primera carpeta sobre la taula perquè els estats no en volen de nous, però hi ha una diferència fonamental: abans Catalunya no existia com a subjecte polític i ara sí". Per il·lustrar aquesta realitat inesborrable, Bassas va recórrer al mapa mundial de les llengües de Twitter: a la península ibèrica, "allà on comença Catalunya comença el català, i el mapa canvia de color".

Segons Bassas, "els estats volen estalviar-se problemes, però els estats no són estruços. Si el problema persisteix, exigiran solucions". Per tant, en aquests moments "el procés està viu internacionalment". I ho estarà mentre els catalans mantinguin "la permanent i decidida voluntat de reivindicar la independència o, almenys, una consulta". Serà bona o dolenta la consulta? "No ho sé, però si algun dia Catalunya esdevé independent serà perquè n'haurem feta una". No serà, segurament, la que planteja Podemos a través d'En Comú Podem, sinó que probablement serà una consulta induïda. En altres paraules: no s'hi arribarà per la voluntat d'Espanya, sinó per les pressions i el patrocini d'algun actor internacional. En dir això, Bassas no pensa tant en la Unió Europea com en els Estats Units: "Espanya és un soci militar molt important per als EUA. Pensem que el PSOE i el PP només es posen d'acord en dues coses: la pertinença a l'OTAN i Catalunya", que duu implícita la unitat d'Espanya. "Però els EUA també saben que Catalunya representa el 25% de les exportacions espanyoles i el 20% del PIB, o que Barcelona és una capital coneguda i la primera destinació turística de l'Estat". 

El paper dels Estats Units 

Com a bon coneixedor del pragmatisme i els interessos dels Estats Units -on va exercir com a corresponsal entre 2009 i 2013-, Bassas va explicar que un alt càrrec del Departament d'estat nord-americà ha visitat fa poc l'ambaixada a Madrid i el consolat de Barcelona per fer-se'n una idea de tot plegat "i la impressió amb què marxava aquesta persona després d'entrevistar-se amb diverses persones influents és que percebia més voluntat de diàleg a Barcelona que a Madrid". Bona prova d'això és que el president Carles Puigdemont s'ha reunit en les darreres setmanes amb Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al palau de la Generalitat, i que avui s'ha vist amb Mariano Rajoy a la Moncloa. I això, segons Bassas, "et fa guanyar enters com a interlocutor a ulls de la diplomàcia internacional".

Joan Tardà a Alella: "Espanya no ha metabolitzat el seu passat"

Ple absolut. Un centenar de persones va assistir dilluns al vespre a l'acte Des de la memòria històrica cap a la nova República organitzat per la secció local d'ERC i que va comptar amb la presència de l'historiador Jordi Albaladejo i del portaveu republicà al Congrés, Joan Tardà. Va obrir el foc el president del grup de recerca local Cerquem les Arrels, que va defensar la funció social de l'historiador: "Fer història és fer política, ja que tots tenim la nostres idees i interpretem les fonts en una direcció determinada. L'objectivitat no existeix i la neutralitat és una fal·làcia; però sí l'honradesa". Per això és important que la investigació i la divulgació del passat es facin "amb debat i sentit crític". 

La memòria com a reparació 

Per a Albaladejo, "la història i la memòria són eines per a la formació de la nova ciutadania" i va reivindicar el dret de Catalunya a bastir un "programa de commemoracions perfectament homologat a qualsevol altre Estat del món". L'historiador va recordar que tal dia com aquell, l'11 d'abril de 1993, va ser assassinat al País Valencià el jove maulet Guillem Agulló a mans de militants d'ultradreta, un crim que ha quedat pràcticament impune. "Per això fer memòria és fer justícia". 

Després de l'11 ve el 12. I el 12 d'abril de 1931 es van celebrar unes eleccions municipals revestides de caràcter plebiscitari que van acabar, dos dies després, amb la fugida d'Alfons XIII i la proclamació de la República "a seques" per part de Lluís Companys, "i catalana" per part de Francesc Macià. Allò va comportar "un canvi de paraigües legal", al qual es van adherir immediatament la immensa majoria de corporacions municipals, fins i els regidors de la Lliga. 

La frustració republicana

Albaladejo va fer un repàs als anys 30 a Alella i va amanir-lo amb la projecció de diverses fotografies: el cafè de Baix, seu de la societat republicana La Constància; la barricada erigida a la riera pel comitè local de milícies antifeixistes; l'edifici consistorial, amb el jou i les fletxes, i un cartell electoral d'ERC en què s'apel·la a la unitat d'acció de les forces d'esquerres i republicanes. A continuació, l'historiador va traçar alguns paral·lelismes i semblances entre aquell moment i la situació actual. Albaladejo va repassar els resultats electorals dels diversos comicis esdevinguts entre 1931 i 1936 per palesar la pèrdua progressiva de suport a escala nacional i local del bloc format per ERC i la Unió Socialista de Catalunya. A Alella, del 84% dels vots obtinguts a les legislatives de 1932 es va passar al 54% el febrer de 1936. "La gestió comporta un desgast, els canvis generen la resistència de les classes poderoses i tot plegat implica la renúncia als ideals, la frustració d'expectatives i el desencís pel procés reformista". Una mica com ara. 

"Salvant totes les distàncies", la regidora Teresa Vilaró va demanar, des del públic, si l'independentisme podia repetir l'error de les esquerres de 1937. En aquest punt es va incorporar al debat Joan Tardà, a qui l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va definir com "una persona de referència de la nova república i un dels polítics d'ERC més estimats per la gent i la militància pel fet que sempre diu el que pensa". "Les esquerres -va admetre el diputat- tenim tendència a la desunió", i va explicar l'anècdota del seu avi, alcalde republicà de Cornellà de Llobregat. A 19 anys el va anar a trobar al Casal Català de Tolosa de Llenguadoc. Un cop allí, dins el local, l'avi va buscar un lloc on seure lluny de les altres taules perquè estaven ocupades per militants del POUM. "40 anys després de la Guerra, malgrat ser tots ells avis, tots ells exiliats, tots ells republicans, cadascú seia amb els seus, i eren els nostres!", va exclamar. La causa? "Les esquerres -segons Tardà- posem per davant la ideologia, els matisos, enlloc dels diners". 

Suïssa: una llei per a un sol home 

Tardà va posar el turbo i va anar per feina: "Totes les societats que han patit règims feixistes i totalitaris han fet dissabte i han metabolitzat el passat, des d'Amèrica Llatina fins a Sud-Àfrica, mitjançant l'assumpció d'un procés de restitució de les víctimes de la dictadura". Exemples concrets: Itàlia, que a finals de la dècada de 1940 va anul·lar totes les sentències feixistes, i Alemanya, que va fer el mateix amb els tribunals del nazisme sota el govern d'Helmut Kohl. O Suïssa, que va promulgar una llei per a una sola persona: l'únic supervivent que va combatre al costat de les brigades internacionals a la Guerra d'Espanya. Tardà va explicar que tots els brigadistes helvètics van ser detinguts quan van retornar al seu país per haver infringit la llei que prohibeix els seus nacionals lluitar a l'estranger. "La neutralitat és la garantia dels dipòsits bancaris" i, tanmateix, es va promulgar una llei per reintegrar l'honorabilitat als afectats. 

Espanya, paradigma de la impunitat

I mentre el món giravolta, a Espanya tot segueix igual. "L'endemà de la caiguda del mur de Berlín, qualsevol ciutadà de l'extinta República Democràtica Alemanya podia accedir al seu historial en mans de l'Stasi, la policia secreta. En canvi, aquí han transcorregut 85 anys i els arxius de la Brigada Político-Social segueixen sense desclassificar". "El model espanyol és un model d'impunitat, i així és conegut internacionalment. És l'únic Estat que no ha fet res". 

Per a Tardà, dissortadament a Espanya "això va per llarg". El PP i el PSOE no mouen fitxa i "els jutges i la Guàrdia Civil tracten les fosses comunes com un enterrament romà: en comptes de personar-se al lloc dels fets i obrir una investigació davant la presència de cadàvers humans, se'n renten les mans". El diputat republicà va tipificar les morts del franquisme com a "crims de guerra, contra la pau i contra la humanitat" i va advertir que "aquests delictes no prescriuen mai". 

El front internacional 

Tardà, que va referir-se a les dificultats amb que es troba la jutge argentina María Servini des del moment que va acceptar a tràmit la querella per l'assassinat de Companys, es va mostrar disposat a obrir nous fronts a nivell internacional "per mantenir les brases enceses". El diputat va apuntar a noves causes a Alemanya i França, però es va mostrar escèptic. Els països europeus sostenen que es tracta d'un "afer intern espanyol", "de manera que tot això ho fem per evitar que aconsegueixin sepultar la reivindicació de les víctimes", com els morts a les cunetes. 

Condecorats a França, bandolers a Espanya 

Les víctimes, però, no només són els afusellats pel franquisme, els represaliats, els exiliats i els internats en camps de concentració i d'extermini. Sobre aquest últims, Tardà va denunciar la "responsabilitat contreta per l'Estat espanyol quan se'n va desentendre i va assignar-los la condició d'apàtrides per mitjà d'un acord entre els ministres Heinrich Himmler i Ramón Serrano-Suñer".  

Entre les víctimes s'hi compten els republicans que van treballar com a mà d'obra esclava en obres d'infraestructures, com els embassaments, o en el Valle de los Caídos, i que, passats els anys, veuen com empreses que cotitzen a l'IBEX 35 van fer les seves primeres capitalitzacions gràcies a la seva suor. "Això s'ha saldat a Alemanya: la Bayern, Siemens i tantes d'altres han rescabalat els treballadors forçats; però aquí no". 

Parlem també dels maquis, "que legislativament encara són considerats bandolers": lluitadors que van combatre en les files de la resistència francesa, que van col·laborar amb els serveis d'intel·ligència aliats, i que van alliberar París amb la divisió Lecrerc. O de totes les famílies que van lliurar els seus estalvis en moneda republicana a les noves autoritats a canvi d'un pagaré. "Ho tenim calculat i a tot estirar estem parlant de 15 milions d'euros", però el PP i el PSOE no volen retornar-los ni un cèntim perquè això equivaldria a reconèixer la seva condició de damnificats i obriria el camí a reclamacions de tota mena. 

La independència és l'únic camí 

Per al diputat republicà, tot això és desesperant. "Estem enterrant militants que són fills dels represaliats i els exiliats, i la cosa no avança". Per a ell, "només podrem fer-ho si aconseguim la república. I això va a missa; laica, però a missa!" En aquest sentit, Tardà va anunciar el compromís d'ERC perquè "el debat de la memòria històrica estigui garantit en el procés constituent" amb la finalitat d'esdevenir una mena de far de la llibertat, la democràcia i els drets humans. En un context en què "la causa de la justícia universal està tocada i enfonsada -"la persecució del dictador xilè Pinochet per part del jutge Baltasar Garzón-, la legislació catalana pot ser una oportunitat per a col·lectius i nacions del món als quals no es fa justícia en els seus països". 

De la llei d'amnistia a la de memòria històrica 

Per palesar l'anormalitat del cas espanyol, Tardà va observar que la llei d'amnistia va ser aprovada el 15 d'octubre de 1977 i que, per tant, és pre-constitucional. Això dóna peu a una "situació surrealista en què les víctimes perdonen els botxins. Una broma de mal gust: dictada el mateix dia que es complia l'aniversari de l'afusellament del president Companys". Per a Tardà, en qualsevol altre país del món, aquella llei hauria estat derogada un cop aprovada la Constitució i se n'hagués redactat una de nova, amb la qual "Fraga podria haver acabat a la presó". 

Abans de concloure, el diputat va reconèixer haver comès un "pecat de petulància amb Rodríguez Zapatero". Igual com va passar amb l'Estatut el 2006, després d'haver-la impulsada el 2004, ERC es va oposar a l'aprovació de la llei de la memòria històrica, "amb el tràngol d'haver votat el mateix que el PP". "Però el temps ens ha donat la raó i avui tots els partits que li van donar suport (CDC, UDC, PNB i IU) hi estan en contra perquè no s'ha aconseguit absolutament res". Estem igual, o pitjor, perquè acabarem pagant el preu de la desmemòria: "als polítics socialistes de 40 anys en avall quan els parles dels camps d'extermini és com si els parlessis de la presa de Tetuan!". Algú ho havia de dir.

Rere l'ocupació, el perill del campi qui pugui

Ahir, el públic que a les 19:30h era a la sala de plens per assistir al ple municipal va haver d'esperar mitja hora abans no comencés. La causa: una concentració ciutadana a l'exterior de l'Ajuntament convocada via whatsapp va requerir la presència de l'alcalde, Andreu Francisco, per tractar la qüestió de les ocupacions d'habitatges particulars per part de diverses famílies gitanes fugides dels barris de la Mina i Sant Roc. En concret, una trentena de veïns i veïnes sol·licitava en aquells moments la col·laboració de l'Ajuntament per recuperar la possessió d'una de les cases per part dels seus propietaris, sabedors que en aquells moments es trobava buida. Amb ells es trobava el regidor de Gd'A i veí de la Serreta Josep Bardés. 

Davant l'expectació generada, altres regidors de l'oposició van abandonar els seus escons i van baixar a la plaça: Mercè Marzo, Esteve García-Ossorio i Annerose Bloss. També els titulars de Governació, Fede Salas, i de Serveis Socials, Laura Ribalaiga, van ser cridats per l'alcalde. 

Francisco s'hauria compromès a enviar-hi una patrulla de la Policia Local per garantir l'ordre, i a mantenir una reunió amb tots els concentrats a partir de les 21h, a Can Lleonart, un cop celebrat el ple. I mentre efectivament tenia lloc la sessió plenària, un col·lectiu integrat per una seixantena de persones hauria ajudat els propietaris a buidar i treure al carrer els mobles i pertinences que els ocupes hi havien acumulat, abans de canviar el pany de l'immoble. "Els veïns fem la feina que no fa la llei", va escriure un d'ells anit al Facebook de l'alcalde, el qual ha desvetllat que els veïns van actuar d'acord amb els consells "en privat" dels Mossos d'Esquadra. 

Ara tots els esforços de l'Ajuntament se centren a contenir la indignació dels veïns davant les crítiques d'ineficàcia i d'ineficiència, i a evitar tant els brots de racisme com la creació de patrulles ciutadanes. A tal efecte ha convocat els veïns a una nova reunió el pròxim dia 13. 

Que l'ambient està carregat és evident, com ho demostra la mobilització veïnal d'ahir, alguns dels comentaris xenòfobs i classistes que es van proferir durant la reunió del vespre a Can Lleonart -i que es va cloure a mitjanit!- i l'actitud d'alguns càrrecs electes. Ahir, el portaveu de CDC va protagonitzar un altre acte inversemblant: ell, que com a regidor té la capacitat de presentar mocions i formular al ple precs i preguntes per abordar "els problemes reals", va abandonar la sessió plenària a les primeres de canvi. García-Ossorio va anunciar que se n'anava "per estar al costat dels veïns i no discutint sobre el sexe dels àngels". Després, a la reunió posterior amb els veïns, va ser un dels animadors de la festa.

"Qui trenqui el pacte de l'Estatut retorna a Catalunya la llibertat de moviments"

En aquest moment ja són prop de 300 els ajuntaments catalans investigats per l'Audiència Nacional per haver aprovat mocions de suport a la declaració de sobirania del Parlament del 9 de novembre de 2015. Aquest matí, a la plaça del Rei de Barcelona, els alcaldes i alcaldesses d'aquests municipis participen en un acte organitzat per les entitats sobiranistes a favor de la llibertat d'expressió i contra la judicialització del acords plenaris. 

Ahir i abans d'ahir parlàvem en aquest blog dels paral·lelismes entre les ofensives centralitzadores actual i la de 1934, i entre el paper de braç instrumental del poder polític dels tribunals Constitucional i de Garanties. Per fer-ho, recorríem a un exemple caçat a l'atzar: l'edició del diari La Rambla de l'11 de juny, poc abans de conèixer-se la resolució contra la Llei de Conreus aprovada pel Parlament. Avui hi tornem. 

Per al president de la Generalitat Lluís Companys, el Tribunal de Garanties s'havia "convertit en un instrument polític" que actuava "sota el pes de la coacció i del greuge" per raó "d'una tàctica metòdica preparada contra Catalunya". "Aquesta decisió -afirmava- representa un atac a l'autonomia, un atac a l'Estatut de Catalunya i un acte d'agressió política a la llei fonamental de la República". 

Com ara passa, el president denunciava que "des de fa uns temps, els governs de la República vénen mantenint una ofensiva contra l'Estatut; ofensiva que es desenrotlla d'una manera declarada unes vegades, i unes altres encoberta, des de diversos departaments ministerials, obeint a un mètode i a un pla perfectament definits, mentre oficiosament s'adopta la tàctica contrària d'aparentar cordialitat i bona intenció". 

Per a Companys, l'objectiu d'aquelles maniobres consistia a erosionar el poder de la Generalitat, erigida en "roca viva" i "baluard de la República". Vet aquí la consigna: defensant Catalunya, defensem la República. 

El president no estava sol en la seva anàlisi. Per a les Joventuts d'Unió Democràtica, la suspensió de la llei palesava "l'estat d'inferioritat en què es troben els organismes suprems de la pàtria davant les imposicions d'un Estat foraster". En l'altre extrem ideològic, l'esquerra comunista ratificava que "la qüestió nacional és un factor progressiu en la revolució espanyola". 

La Unió Socialista destacava que "per damunt dels aspectes jurídics i legals amb què es tracta d'anul·lar la Llei de Contractes, hi ha lliurement sobirana, la indestructible voluntat de la terra catalana d'avançar en el camp de les reivindicacions socials", i la minoria republicana d'Acció Catalana advertia que "qui trenqui el pacte que l'Estatut representa, retorna a Catalunya la llibertat de moviments, a la qual, per un desig de concòrdia, havíem posat límits". 

Quantes coincidències!