L'Ajuntament aprova un pressupost mai vist de 13,3 milions d'euros

El ple municipal celebrat dimarts va aprovar inicialment els comptes municipals per a l'any vinent. És el pressupost més elevat aprovat mai fins ara: ascendeix a 13.258.000 euros, la qual cosa representa un augment del 12,4% respecte de l'exercici anterior. Segons l'alcalde, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), aquest guarisme és degut a dos factors: la consolidació dels ingressos derivats de l'impost de transmissions patrimonials a l'entorn d'1,3 milions d'euros, i la recaptació de 250.000 euros derivada de la concessió del permís d'obres per a la construcció i urbanització de l'àmbit de Can Calderó i Can Serra. Tampoc no és aliena la congelació de l'IBI.

Andreu Francisco (ERC). Imatge: Ajuntament d'Alella

Entre les mesures i actuacions previstes per a 2016, Francisco va destacar-ne tres: la inversió de prop de 2 milions d'euros per al futur centre cultural que s'edificarà a l'antic solar del Casal, la dotació d'un 10% addicional de recursos per a les entitats cíviques i culturals, i la destinació de 250.000 euros a la reposició de voreres i la pavimentació de carrers. Pel que fa al capítol de personal, l'alcalde va expressar el desig del govern "de reforçar l'estructura municipal amb la incorporació d'un grup de personal nou per tal d'oferir els serveis que volem després d'anys de contenció". En concret, l'Ajuntament preveu dotar la plantilla amb quatre nous agents de policia, un treballador social, un administratiu, dos auxiliars, un tècnic de nivell mig, un tresorer d'habilitació estatal i un gerent. 

Aquest darrer anunci va suscitar la crítica unànime de l'oposició. Per a la regidora del PP, Annerose Bloss, la figura del gerent "és innecessària en un municipi de les nostres dimensions. Ho puc entendre al Masnou o Premià. I llavors vostè a què es dedica? Em recorda el papa de Roma", va dir-li a l'alcalde. 

Mercè Marzo (Gd'A). Imatge: Ajuntament d'Alella

Per a la portaveu de Gd'A, Mercè Marzo, "és curiós que calgui un gerent quan hi ha tantes dedicacions completes i parcials per part dels membres de l'equip de govern. No vivim un moment més complex, ni el poble ha crescut de cop. No s'acaba d'entendre ni per necessitat, ni per pressupost". Marzo va aprofitar l'avinentesa per denunciar una gestió de personal que considera "nefasta" perquè "dedica una quantitat pressupostària exigua a la formació del personal" i que té com a resultat "una capacitació pràcticament nul·la: no tenim el personal prou format i això no ho resoldrà un gerent". Per tot plegat, la regidora va reclamar "que es faci cas a l'organigrama de llocs de treball elaborat conjuntament amb la Diputació, el qual establia diversos caps d'àrea i preveia la coordinació entre ells, sota supervisió política". 

García-Ossorio (CDC). Imatge: Ajuntament d'Alella

Com ella, també el convergent Esteve García-Ossorio, creu que el canvi sobtat d'opinió del govern es contradiu amb el seu discurs oficial des de 2003: "vostès han venut sempre com una gran virtut la manera com han gestionat el govern amb dedicacions personals plenes". Ras i curt, García-Ossorio acusa l'alcalde de prendre "una decisió política vestint-la d'un embolcall operatiu". En els mateixos termes, el representant d'Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, va qüestionar que la plaça de gerent sigui "estrictament tècnica" i va suggerir que més aviat es tracta d'un "càrrec de confiança". 

Què s'hi amaga rere el gerent 

Segons va explicar l'alcalde, el gerent serà un càrrec de promoció interna i caràcter eventual que cessarà quan cessi el govern actual. Es tracta d'una figura de personal directiu amb un sou similar al del secretari de la corporació, a l'entorn dels 60.000 euros anuals. 

Sense entrar en els raonaments de fons, Francisco es va defensar de les acusacions dient que és una "decisió estratègica per millorar el funcionament de l'administració. L'Ajuntament s'ha anat tecnificant i ha ampliat l'espectre de serveis de forma exponencial. La legislació ens obliga a millorar el funcionament de la gestió interna i l'eficiència". 

Ningú no ho va dir, però rere la creació de la plaça de gerent -que ja té un nom i cognom- hi ha la preocupació de l'alcalde per garantir l'engranatge de l'Ajuntament a curt termini com a conseqüència de la proximitat a la jubilació del secretari de la corporació, Félix Valdés, i la incògnita del seu relleu. En tractar-se d'un cos d'habilitació estatal, és impossible saber qui el substituirà: si serà algú que vindrà ja rodat o serà algú inexpert, i si congeniarà més o menys amb l'equip de govern actual. 

D'altra banda hi ha una altra eventualitat que convé tenir molt present, i és la possibilitat que Andreu Francisco obtingui l'acta de diputat al Congrés de Diputats en les pròximes eleccions generals del 20 de desembre. D'entrada és improbable que això passi perquè Francisco ocupa el novè lloc en la candidatura d'ERC a la circumscripció de Barcelona i en aquests moments les enquestes electorals assignen als republicans entre 8 i 9 diputats al conjunt del país: un per Lleida, un per Tarragona, dos per Girona i quatre o cinc per Barcelona. Tot i així, en el decurs dels pròxims quatre anys es poden haver de produir substitucions en el grup parlamentari a Madrid segons l'evolució de la política catalana. Si això s'acabés produint, l'alcalde disposaria de menys temps per dedicar-se al poble i hauria de traspassar part de les seves responsabilitats a persones de la seva confiança, així com delegar algunes funcions de coordinació i comandament ordinari en algú amb perfil de tecnòcrata. 

Opacitat proverbial 

Un any més, els grups de l'oposició van criticar el poc temps de marge per estudiar els comptes. Convergència va parlar d'"opacitat". Mercè Marzo va definir-lo com un "pressupost de portes tancades" i va afirmar que "no volem aprovar cap més pressupost que prèviament no hagi tingut un procés participatiu". 

Francisco va reconèixer que "és veritat que 12 dies és un període breu" i es va oferir a mantenir converses i escoltar propostes durant el període d'exposició pública. Al final, els comptes es van aprovar amb els vuit vots favorables d'ERC-Sumem per Alella i el PSC, i els quatre en contra de Gd'A, CDC i PP. Alternativa per Alella-CUP s'hi va abstenir perquè vol corroborar "que les accions previstes al Pla d'Actuació Municipal tenen la corresponent partida pressupostària per a ser desplegades", així com "controlar els contractes d'assessorament i serveis externs". 

Llum verd al nou espai cultural 

El ple municipal també va aprovar l'adjudicació de les obres de l'equipament cultural que substituirà l'antic Casal a la constructora gironina Xavier Alsina SA per import total d'1.960.000 euros i un termini d'execució d'un any; això és, un milió d'euros menys del preu de licitació i tres mesos menys. En paraules de l'alcalde, "assistim al final d'una etapa i a l'inici d'una de nova". Si el calendari es compleix, a finals de 2016 es podria equipar l'edifici i instal·lar les grades retràctils a la sala polivalent, abans d'entrar en funcionament el setembre de 2017. La proposta es va aprovar amb els vots favorables de totes els grups, l'abstenció del PP i l'absència de CDC (aquesta votació va ser anterior al debat de pressupostos, i García-Ossorio va arribar mitja hora tard). 

Suport a la desconnexió d'Espanya 

Glòria Mans (PSC) i Annerose Bloss (PP). Imatge: Ajuntament d'Alella

El ple també va aprovar una moció conjunta d'ERC-Sumem per Alella, CDC i Alternativa per Alella-CUP "d'adhesió" a la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre per iniciar la desconnexió o ruptura amb la legalitat espanyola, en el procés cap a la constitució d'un Estat català en forma de república. Abans de llegir-ne un extracte, la regidora del PP va interrompre l'alcalde i va demanar el secretari que aclarís si aquell text era legal. 

La sessió va transcórrer amb normalitat. La regidora del PSC, Glòria Mans, s'hi va abstenir després d'afirmar que "vivim un conflicte institucional sense solució" i va apel·lar al "diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya". També s'hi va inhibir Gd'A. El PP s'hi va oposar "perquè són qüestions que no són de vital importància per al poble i ens ocupen massa temps". Bloss va retreure l'alcalde i alguns membres del govern que acompanyessin el president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la consulta del 9-N i va etzibar-los: "si els sobra temps, redueixin la seva jornada a la meitat". 

Tensió entre CUP i ERC 

Oriol Font (CUP) i Laura Ribalaiga (ERC). Imatge: Ajuntament d'Alella

Referint-se a les pressions sobre la CUP perquè investeixi Mas, el cupaire Oriol Font va demanar ERC "que deixi de menjar crispetes" i mogui fitxa. El comentari va molestar la regidora Laura Ribalaiga, que en el torn de precs i preguntes va contraatacar: "demano respecte pel partit en el qual milito des que tinc 18 anys; un partit històric que fa 85 anys que lluita per l'alliberament nacional i que té 10.000 militants al darrere". El prec va ser atès i Font va presentar les seves disculpes.

L'Esplai entra en acció

El torn de preguntes del públic també va ser aprofitat pels monitors i monitores de l'Esplai Guaita'l per reivindicar la seva feina després que en els darrers mesos la regidora del PP hagués qüestionat la transmissió de valors i la tasca pedagògica d'aquesta entitat; una polèmica que té com a rerefons les burles a la bandera d'Espanya i la presència de diversos dels seus antics membres en algunes candidatures. Per tot plegat i en nom dels seus companys i companyes, Anna Argudo va demanar als grups municipals que deixin d'utilitzar d'una vegada per totes l'Esplai amb finalitat partidista. La petició va ser acollida amb aplaudiments per part de tots els interpel·lats. 

El perill és la ‘no-convergència’

Fotografia: Cèlia Atset (Ara)

Per bé que amb tota la cautela del món i amb moltes més ombres que encerts a causa del tacticisme amb què actua l'elit dirigent, fins fa uns dies no hauria dubtat a afirmar que estàvem vivint una revolució, pel que ja vaig dir en aquest altre article, i per allò que netament caracteritza qualsevol revolució: la ruptura del consens -constitucional, en aquest cas- i la formació d'una legitimitat alternativa amb capacitat per fer complir les seves decisions. Per això, teòricament, es van celebrar unes eleccions plebiscitàries el 27-S i, acte seguit, es va acordar la declaració parlamentària del 8 de novembre de desconnexió amb Espanya. 

No hem renunciat a guanyar, ben al contrari del que sostenen els republicans Gabriel Rufián i Joan Tardà, però la revolució es veu amenaçada. No pas perquè ahir una majoria qualificada dels militants de la CUP aplegats a Manresa refermés la seva negativa pública i notòria a investir Artur Mas com a futur president, sinó perquè tant els membres del seu Govern en funcions com el grup majoritari al nou Parlament fan oïdes sordes al seu propi programa electoral i als pactes subscrits amb altres organitzacions i, enlloc d'això, segueixen acatant la legalitat espanyola i apel·lant als seus tribunals. 

Però la revolució no està morta, com palesa l'agudització de la conflictivitat social en forma de retrets públics i d'opinions polítiques i ciutadanes expressades a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Efectivament, el conflicte social guarda una estreta relació amb la presa de consciència, i el nombre d'organitzacions, la intensitat dels debats i la capacitat de mobilització són símptomes d'aquest desvetllament. Els darrers onzes de setembre en són la millor prova. I tothom sap que una mobilització guanyada -no n'hi ha prou que sigui un èxit de concurrència- repercuteix en un augment del moviment que la sosté i secunda, igual com una derrota-o un ajornament ad aeternum de la seva reivindicació-redunda en detriment seu. 

La clau per saber si la revolució avança, ara com ara, rau a escatir si s’estan aplicant les decisions emanades del nou poder. I la resposta és un no amb majúscules. Ho hem vist amb els Mossos d’Esquadra, l'Agència Tributària Catalana, el Fons de Liquiditat Autonòmica o els recursos de la Generalitat al Tribunal Constitucional. Hi ha dubtes raonables per sospitar que Artur Mas està fent un ús instrumental del poder per refundar el seu partit. En el millor dels casos, el president podria fer-nos creure que disposa del poder aparent, sense disposar del poder efectiu (això ja li va passar a Companys l'octubre de 1934), ja que els qui en realitat tenen la paella pel mànec són l’Estat i el poder econòmic. I mentre això es fa cada cop més palès, jo diria que a Convergència Democràtica -o a Democràcia i Llibertat, tant se val, que el nom no fa la cosa- hi ha més titelles que gent disposada a desobeir. I això sí que és una via d'aigua oberta en tota regla en el buc insígnia del sobiranisme: Junts pel Sí.

La CUP com a contrapoder 

Aquests dies són recurrents les comparacions entre la situació actual i les convulsions viscudes a Catalunya durant la Segona República, per allò de la ceguesa històrica i la divisió interna. Són comentaris interessats a equiparar la CUP amb la FAI, la facció més radical del moviment anarcosindicalista; comentaris, en qualsevol cas, que jo no gosaria fer per decòrum i per rigor històric: ben cert és que hi ha tensió -i desànim- en el camp independentista, però ningú no ha arribat a les mans, i menys encara a les armes. 

Desterrem, doncs, els fets de maig de 1937 del nostre imaginari i fitem altres moments del passat que ens poden servir per extreure conclusions. Per exemple, el sexenni democràtic que va seguir a la Revolució de Setembre de 1868 -dita la Gloriosa- i que va veure com se succeïen a velocitat de vertigen, després d’un cop militar liderat pel general Prim, un govern progressista; una monarquia constitucional importada d’Itàlia amb Amadeu de Savoia; una proclamació de l’Estat català a càrrec de Baldomer Lostau; una república efímera presidida, entre d’altres, per Pi i Margall, i una revolta cantonalista d’inspiració federal, abans de sucumbir davant una nova restauració borbònica en la persona d’Alfons XII; i tot això en el decurs de la tercera guerra carlina. 

Dies enrere llegia una obra publicada l'any 1971 per Manuel Tuñón de Lara, Estudios sobre el siglo XIX español, que em va semblar alliçonadora en alguns aspectes. Tot el que escriuré a partir d’ara és obra seva, passada pel meu sedàs. Diu l'autor que la història narra les relacions socials entre persones i que per això la història és també el coneixement de les decisions que prenen els individus i col·lectius en la seva vida social. 

La història és, doncs, la suma de situacions conjunturals. I és precisament en la conjuntura que la conflictivitat latent o potencial esdevé conflictivitat manifesta, col·lisió de línies de força, pacífica o no. En una situació de crisi revolucionària o de procés constituent en què s'impugna l’ordre establert els conflictes de poder són un fenomen corrent, o recorrent, i aquests conflictes condicionen les decisions d'uns i d'altres. 

Per definició,els acords polítics vinculants es prenen en els centres de decisió: Junt pel Sí ho fa als despatxos i la CUP, en assemblees territorials i en una jornada de debat nacional amb 1.200 inscrits. Hi ha encara un altre factor rellevant: la composició social dels centres de decisió. A Junts pel Sí les decisions són, en el millor dels casos, col·legiades; mentre que a la CUP es prenen de baix cap a dalt. 

Per tot plegat, Junts pel Sí representa el poder institucional, encara que sigui el d'una institució de fireta intervinguda per l'Estat, mentre la CUP representa un contrapoder. La formació anticapitalista no és encara un poder de fet (com sí ho era la CNT el 1936), però és evident que té un coeficient decisori molt superior a la seva estimació electoral, i això treu de polleguera més d’un sobiranista hiperventilat. 

A propòsit de Mas 

Els convergents en general, i els nous conversos en particular, blasmen la minoria cupaire (com si no fos una minoria l'elit política i econòmica que guia els nostres destins). Descuiden que històricament l’independentisme ha estat minoritari i que l’esquerra independentista és una minoria activa perfectament arrelada al subsòl social; aquesta és la zona de confort. 

Primer els diuen que són uns “arreplegats de merda” i uns “morts de gana” perquè tenint 10 diputats volen imposar el seu criteri als 62 de Junts pel Sí (però quants d'aquests últims no sacrificarien també Mas si poguessin parlar amb llibertat?) i ara perquè ahir la seva militància va avalar aquesta posició. Les opcions que negaven el pa i la sal a Mas van sumar 1.397 vots i la que l’acceptava com a animal de companyia, encara que fos un “indesitjable”, 434. 

És evident que tenim mala peça al teler perquè molta gent només faria la següent passa amb Mas al capdavant. Però no ens precipitem. Ni la CUP ni Junts pel Sí no abandonaran la taula de negociacions; això sí que seria letal.El debat nacional celebrat ahir a Manresa, segons Antonio Baños, era un “sondeig no vinculant” que acabarà en una assemblea nacional “com més aviat millor”; possiblement el 27 de desembre. Això té un risc: que Quico Homs es foti una nata en tota regla a les generals del dia 20 i que a CDC, seguint amb els símils del segle XIX, no hi quedi ni el Tato. Fins llavors, totes les possibilitats estan obertes. Inclosa la del sí crític. Recordem-ho: emparant-se en les diverses sensibilitats aplegades al seu entorn, la CUP va donar un vot favorable i dos de negatius a la investidura de Mas el 2012. Aleshores la formació tenia 3 diputats, i ara en té 10. La proporció dels 434 d’ahir equivaldria a cedir 2 vots favorablement crítics o críticament favorables a Mas. Jo ho faria, tret que alguna llumenera s’hi vulgui recrear després del 20-D fent llenya de l’arbre caigut. 

En correspondència, sé que dins de JxS hi ha sensibilitats diverses i m’agradaria pensar que arribat el moment els seus electes no actuaran monolíticament, i que alguns dels independents (Llach, Bel o Casals) o dels representants d’ERC sumaran els seus vots a altres propostes que pugui plantejar la CUP, encara que això pugui no plaure a Convergència. 

Aliança d’interessos 

Estem vivint una situació-pont en què cal "ventilar les contradiccions internes, ambicions de persones i de camarilles". Trencat el consens constitucional, la república catalana només pot assolir-se obtenint el consens d'una àmplia base social, institucionalitzant poders de fet sorgits d'aquesta base perquè els instruments del poder no obeeixen ni el Parlament ni el Govern: ni els Mossos, ni la diplomàcia, ni la major part dels funcionaris i treballadors de la funció pública. Una república independent ha de ser el producte d'un bloc de poder de diverses classes socials, d'un compromís entre el màxim al qual pugui arribar la burgesia i el mínim que poden acceptar les classes populars. "Sólo tal bloque social podía obtener un coeficiente de poder efectivo suficiente para que sus decisiones no fuesen esterilizadas por la resistencia de los contrapoderes". 

Parlant de la revolució de setembre de 1868, Antoni Jutglar descriu dues línies de pensament i actuació que no van arribar a convergir: la burgesa i la proletària. I "en esta no-convergencia debe buscarse la clave del fracaso revolucionario". Dit queda: si no és possible l’aliança de classes, almenys que ho sigui la d'interessos.

La CUP ha vingut per quedar-s'hi

Avui es compleixen exactament dos mesos de les plebiscitàries del 27-S i aquell coitus interruptus que per a molts sobiranistes va suposar quedar-se amb la mel als llavis s'està convertint en un problema seriós de disfunció erèctil, o de frigidesa. Alguns s'han fet cèlibes, d'altres han anunciat que a partir d'ara faran vot de castedat i la majoria s'ha refredat, ha perdut la confiança en la parella i projecta contra ella la frustració per no satisfer la seva fantasia sexual: veure Artur Mas proclamar la independència. 

Dos mesos després, la sensació d'atuïment que es respirava la nit electoral entre els membres de l'ANC i els votants de Junts pel Sí s'ha fet més pregona, en espera del debat nacional que la CUP celebrarà aquest diumenge a Manresa. Acabi com acabi el conclave -jo espero que amb una resolució clara: la que sigui- el pressing cup no tindrà cap efecte. Assistim a una cruïlla històrica, i les bases de la formació sabran interpretar la decisió que s'adopti: tant si aquesta es pren en clau radical com possibilista. 

Potencial de creixement 

Davant la resiliència de la CUP, darrerament s'han desbocat les veus que des del ressentiment i el revengisme amenacen d'anar a uns nous comicis anticipats el mes de març amb l'esperança que aleshores es farà justícia amb Mas i que els cupaires pagaran els plats trencats. Però aquestes opinions estan molt allunyades de la realitat, tant pel que diuen les enquestes com pel que es respira al carrer. 

Junts pel Sí i la CUP comparteixen l'objectiu de l'emancipació nacional, però l'accent social és aclaparadorament més manifest entre les files anticapitalistes. El darrer estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat és clar: el 27-S, el 34% dels electors va votar per ideologia i qüestions socials, i només el 21% ho va fer la independència. Lluny d'haver millorat, per al 80% dels catalans la situació econòmica està igual (52,7%) o pitjor (27,7%) que l'any passat i a nivell domèstic el 60% declara estar si fa no fa igual, i el 28,4% ha empitjorat la seva situació. 

Elaboració pròpia a partir de les dades del CEO. Els totals no sumen 100 perquè no s'han comptabilitzat totes les raons.

Sobre dues mil enquestes domiciliàries a tot Catalunya, "l'atur i la precarietat laboral" segueixen sent un problema important per al 56% de la gent. De fet, és el principal problema per al 36,4% dels entrevistats; molt per sobre de la dialèctica entre Catalunya i Espanya (13,7%) o la insatisfacció per la situació política (14,3%). A qui més amoïna la situació laboral és justament als electors de la CUP (65%) i el mateix passa amb la resta de qüestions d'ordre social (vegeu taula). Les diferències de percepció entre els electors d'una i altra candidatura són eloqüents, i encara ho serien més si poguéssim tractar per separat les dades d'ERC i CDC. Estem parlant, en definitiva, de dos perfils ideològics i dos targets electorals diferents, amb més potencial de creixement per part de la CUP que no pas dels altres. 

Elaboració pròpia a partir de les dades del CEO.

Si ens demanem quines són actualment les majories socials a Catalunya per construir consensos, el 52,6% dels entrevistats se situa ideològicament a l'esquerra. Nacionalment, el 53,1% es reconeix com a catalanista. Políticament parlant, el 41% es declara partidari de la independència i el 22% d'un estat federal. Amb aquesta mostra si ara com ara es convoqués un referèndum d'autodeterminació assistiríem a un empat tècnic: el 46,7% dels entrevistats votaria sí a la independència i el 47,8% ho faria pel no. A la llum d'aquestes dades és evident que la majoria dels federalistes no ens fan costat, que el poder de convicció de l'ANC ha tocat sostre i que aquesta feina de seducció s'ha traslladat ara als partits sobiranistes. 

No és pot negligir cap gest -ERC ha fitxat Gabriel Rufián com a cap de llista al Congrés i CDC admet obertament un govern coral-, però totes les dades indiquen que en aquest context una força nítidament d'esquerres té més capacitat d'atracció que una de centre-dreta que ho fia tot al carisma d'un líder. Els espais o nínxols ideològics que queden per gratar són pocs i molt reduïts, començant pel 8% de votants de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) que s'autodefineixen com a independentistes. Segons el CEO, un 4,2% dels electors d'aquesta coalició votarien ara la CUP. En canvi, només l'1,5% dels votants de la CUP ho farien per CSQP. 

Semblances i diferències 

El votants independentistes són els més formats, acadèmicament parlant. El 48% dels cupaires i el 34% dels de Junts pel Sí han cursat estudis universitaris. També són, segons la seva pròpia confessió individual, els més informats i interessats en política. Ara bé, mentre els de Junts pel Sí recorren majoritàriament als mitjans tradicionals (televisió, ràdio i premsa escrita), els de la CUP s'estimen més internet i les relacions personals. A partir d'aquí tot tornen a ser diferències pel que fa a creences religioses, inserció laboral i nivell socioeconòmic, entre d'altres (vegeu taula). 

Elaboració pròpia a partir de les dades del CEO. Els percentatges de pensionistes i aturats són respecte de la porció de la mostra que no treballa. Els totals no sumen 100 perquè no s'han comptabilitzat tots els supòsits. 

A nivell identitari, el 80% dels votants independentistes se senten únicament catalans o més catalans que espanyols, però la proporció d'un i altre sentiment és diferent en cada formació. A Junts pel Sí predomina l'adscripció unívoca per davant de la CUP (vegeu taula), la qual cosa està estretament lligada amb la procedència dels ancestres i la qüestió lingüística. Quant al primer aspecte, el 50% dels votants de Junts pel Sí tenen els quatre avis catalans, i només el 20% no en té cap; mentre que els percentatges a la CUP són del 27% i del 35%, respectivament. Amb l'idioma passa el mateix: el català és la llengua materna del 74% dels votants de Junts pel Sí i el 56% dels cupaires, si bé uns i altres n'han impulsat el seu ús social i l'han adoptada com a pròpia fins assolir quotes del 82% i del 67,5%, respectivament. Es confirma allò que ja sabíem: que no només no hi ha conflicte lingüístic entre els catalans, sinó que molts catalans són independentistes en castellà: el 20% dels cupaires i el 10% de Junts pel Sí. 

Elaboració pròpia a partir de les dades del CEO.

A nivell generacional, els votants de la CUP són majoritàriament més joves que els de Junts pel Sí, com es desprèn dels indicadors acadèmics i laborals (taxa de precarietat, proporció d'aturats i pensionistes, etc). A nivell ideològic, el 77% dels cupaires se situa a l'extrema esquerra (entre el 0 i el 3 en una escala del 0 al 10) enfront del 40% dels votants de Junts pel Sí. En aquest cas, el gruix del seu electorat (el 55%) es posiciona a l'entorn del centre: entre el 4 i el 6. 

Per aquest motiu els votants de Junts pel Sí aproven valoren Artur Mas amb una nota de 7,4 i Oriol Junqueras amb un 7,7, mentre els de la CUP suspenen el president amb un 4,2 i aproven el líder republicà amb un 6. En conjunt, els primers ratifiquen amb un 6,1 la gestió de la Generalitat duta a terme durant el darrer any, mentre els cupaires la rebaixen al 4. 

I encara una altra dada per comprovar la consolidació política de l'esquerra independentista: sempre per darrere i a molta distància de Junts pel Sí, la CUP ha esdevingut la segona força més ben valorada en termes de fiabilitat: el 12% dels entrevistats reconeix una certa "simpatia" per la CUP i el 10% veu en ella la formació que "millor pot resoldre" els principals problemes polítics, socials i econòmics (atenció: en el PSC només hi confia el 5% i en C's, el 8%). I encara més important: la confiança dels seus votants en la capacitat de la pròpia organització és la més alta de tots els partits amb un 60%. 

Opinions fonamentades 

El 27-S, Junts pel Sí va aplegar el 39,5% dels vots emesos i la CUP, el 8,2%. Davant d'un eventual avançament electoral, el darrer baròmetre d'opinió pública del CEO estima que el suport a la coalició de CDC i ERC recularia fins al 32% i que el suport als cupaires s'enfilaria per sobre del 13,5%. Si bé cal tenir en compte que el treball de camp es va realitzar abans no tinguessin lloc els dos debats frustrats d'investidura, tinc la impressió que els votants de la CUP es mantindran majoritàriament al seu costat, i que l'independentisme seguirà creixent per l'esquerra. 

Què voleu que us digui: tret que diumenge hi hagi un daltabaix, jo als cupaires els veig en plena forma i marcant el tempo. En les darreres setmanes he tingut oportunitat de conversar amb molts d'ells al llarg i ample de la geografia catalana, i aquestes són algunes de les seves reflexions de per què tornarien a confiar en l'esquerra anticapitalista: 

- "Perquè és realment d'esquerres i defensa la independència des del principi, i no va amb Convergència". 

- "Perquè és l'única opció seriosa d'esquerres catalanista, conseqüent, assembleària i que planteja una alternativa al model de creixement insostenible". 

- "Pel programa ideològic d'esquerres, per l'independentisme i perquè no dóna suport a Artur Mas". 

- "Perquè és gent del meu entorn que no farà mai carrera en la política professional". 

- "Pel canvi social que propugna de cara a construir una societat més justa i per l'honestedat dels seus representants". 

La setmana passada Oriol Junqueras declarava en una entrevista a RAC1 que aquest escenari "estaria lluny de la situació òptima". A mi, sincerament, tornar a passar per les urnes només em desagradaria pel risc que suposaria donar una segona oportunitat a Duran i Lleida

El problema és Convergència

La cosa és molt clara: el 9-N la bronca va ser entre CDC i ERC, amb la CUP posant-hi vaselina, i ara és entre CDC i la CUP, amb ERC fent-se l'orni. Vist els contendents, crec que el problema és CDC, però què hi farem: ja sabem que sense els botiguers no hi ha res a fer. 

La independència no s'improvisa; es construeix. I no sembla, aparentment, que els representants polítics dels catalans i les catalanes ho estiguin fent gaire bé. Jo ho entenc: és la conseqüència lògica de la fugida endavant protagonitzada per CDC des que l'any 2012 va adonar-se que un sector important de la seva base electoral s'havia mogut, i que els draps bruts del partit li podien passar factura. Per això Artur Mas i el seu entorn van decidir fer de la necessitat virtut, com els cristians conversos, i posar-se al capdavant de la reivindicació. 

La resta ja sabem com ha anat. El cop de timó de CDC ha fet políticament viable l'inici del procés, però la seva supervivència ho ha condicionat tot, fins al punt que el 27-S es va haver de fer una llista de circumstàncies per salvar el cul al president i una altra de la CUP, que va ser l'única que va eixamplar l'espectre electoral de l'independentisme. Se suposava, malgrat tot, que hi havia un full de ruta més o menys compartit i que l'aprovació de la resolució rupturista del 8 de novembre per part del Parlament de Catalunya havia de donar pas a un acord entre els grups de Junts pel Sí i la CUP per investir president (Mas, Romeva o Munté) i formar el nou govern. 

Ara això ja és extemporani, però cal recordar que el mateix Mas va proclamar solemnement en una conferència pronunciada fa tot just un any que no era temps de "condicions personals" i que tan aviat podia ser el primer com l'últim d'una llista. I al final va anar de quart. 

Un altre exemple del tacticisme de CDC: al meu poble es va presentar com a CiU, havent-hi com ja hi havia una llista d'Unió, i no va ser fins al passat ple d'octubre que es va obrar la mutació. El regidor Esteve García-Ossorio va demanar el vistiplau de la resta de grups municipals per modificar les sigles. Va ser menystingut per tothom, i la seva sol·licitud va ser atesa amb els únics vots favorables de l'interessat i de la regidora del PP, i l'abstenció de la resta de membres de la corporació.

L'error de la CUP 

En política i en la vida mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré. Ja s'hi va trobar CiU l'any 2006 i ara s'hi troba la CUP. Aleshores, Mas va signar davant notari que no arribaria mai a pactes amb el PP, i després va governar dos anys amb el suport d'Alícia Sánchez-Camacho. Ara ha estat la CUP qui ha reiterat per activa i per passiva que no aplanaria el camí de Mas a la presidència i per dues vegades s'ha mantingut fidel a la seva promesa electoral, malgrat els malabarismes de Mas durant els dos debats per fer passar bou per bèstia grossa: qualsevol cosa abans de veure's amortitzat, fins i tot una moció de confiança als deu mesos de singladura. 

Aquesta "intransigència" ha desfermat les ires de la parròquia convergent. Val a dir, però, que les negatives no han estat gratuïtes i que l'esquerra independentista ha demostrat un cert moviment de cintura "amb mesures concretes molt allunyades del programa polític de la CUP en tres punts cabdals: ruptura democràtica, pla de xoc i procés constituent". Ho explica avui al diari Ara el diputat Julià de Jòdar; però cap raó no compta per als acèrrims del Molt Honorable -alguns d'ells, els clàssics fonamentalistes de l'òrbita de Reagrupament, Solidaritat o Estat Català-, els quals s'han prodigat -i es prodiguen tothora- en comentaris insultants a les xarxes socials que desqualifiquen a qui els subscriu. Els retrets més habituals es divideixen entre les acusacions de traïció ("talps", "lerrouxistes", "quintacolumnistes"...), la superioritat moral ("perroflautes", "escòria"...) i la condemna ideològica: per a ells, l'Anna Gabriel és una "abortista" i l'Antonio Baños, un "faista [de la FAI] amb corbata". 

Els extrems es toquen 

Dos mesos després de les plebiscitàries la cosa no pinta bé i al voltant de la situació actual de bloqueig s'està construint un relat que acusa la CUP d'enterrar el procés i la situa en el centre de totes les dianes. Cada cop les posicions s'han enrocat més i en totes dues bandes hi ha sectors interessats a torpedinar l'entesa. En aquests moments, la pressió social sobre els cupaires ja ha sorgit efecte a comarques, on molts militants i diverses assemblees acceptarien Mas com a mal menor. En canvi, els "sectors ultrarecalcitrants" de l'anticapitalisme metropolità segueixen impertèrrits davant l'escalada verbal dels liberals de CDC. Tot plegat ha estat interpretat com una maniobra d'alguns sectors per desmarcar-se del procés i tornar a l'statu quo. Primer va ser Felip Puig; diumenge, Andreu Mas-Colell amb un article al diari Ara en què titlla d'"immadurs" els postulats de la CUP envers la Unió Europea, i dilluns va ser el torn de Francesc Homs, al matí, i del mateix partit, a la tarda, a través d'una piulada al seu compte oficial de Twitter en què s'acusava l'esquerra independentista d'unir els seus vots als de l'unionisme (bé, això també ho diu en Colomines... Quin altre!) 

La cosa té gràcia. Ens volen fer creure que la suposada voluntat obstruccionista de 10 diputats té la culpa de tot quan, per a mi, és molt més alarmant que el candidat convergent a Madrid deixi sense efecte la declaració de ruptura i apel·li a la "voluntat de pacte i diàleg amb les institucions espanyoles". O una cosa encara pitjor: que els principals portaveus sindicals del cos de Mossos d'Esquadra hagin deixat clar que no desobeiran la legalitat vigent. A quines estructures d'Estat ens referim? De quin Estat parlem: del català o l'espanyol? 

Si, com s'havia especulat, tot això es tracta d'una estratagema per despistar l'enemic en espera de conèixer els resultats electorals del 20-D, que ho diguin; tots estaríem més tranquils. No m'agrada gens el que sento i el que veig. Malauradament, això del procés s'ha convertit en un acte de fe, de manera que gairebé me'n desentenc i faig confiança cega a les veus d'una banda i d'una altra que diuen que tot anirà bé, i especialment a Lluís Llach en el seu paper d'alcavot. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança i no sabeu com lamentaria haver de donar la raó a José María Aznar: a l'Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, però els independentistes catalans ens trauríem els ulls entre nosaltres.

Artur Mas, un altre màrtir?

Pere Virgili (Ara)

No, això no té res a veure amb els escorcolls d'avui a les seus i alguns ajuntaments governats per CDC (tot i que l'espectacle mediàtic muntat per la Guàrdia Civil també hi ajuda). El text que llegireu a continuació formava part del redactat original de l'article que la setmana passada vaig dedicar a la declaració davant la Justícia espanyola del president de la Generalitat, però al final vaig escapçar-lo per fer-lo més digerible. Avui el publico aprofitant que el crític literari J. Ernesto Ayala-Dip reflexiona sobre aquesta mateixa qüestió al diari El País. El text en qüestió deia això: 

Des de la seva gestació com a tal, l'Estat espanyol té un problema recurrent: Catalunya. Lluny de saber-lo entomar amb més i millor democràcia, el combat des de l'immobilisme, el supremacisme i l'oprobi. Aquest cop i davant la improcedència de treure els tancs o de bombardejar Barcelona, el Govern central ha fet intervenir la Justícia, però ha errat la via i les dates. A ulls de la immensa majoria de catalans -inclosos els líders del PSC i CSQP- ni tan sols no hi ha cas a jutjar. N'hi ha prou de recordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut per adonar-se que la judicialització de la política i la politització de la justícia són part del problema i no de la solució. 

I pel que fa a les dates, la miopia és manifesta. Si després d'un any d'instrucció, el TSJC no ha trobat millors dies per citar a declarar l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, d'una banda, i el president Mas, de l'altra, és per fer-s'ho mirar. El 13 d'octubre de 1909, l'exèrcit espanyol afusellava el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i el 15 d'octubre de 1939 feia el mateix amb el president de la Generalitat Lluís Companys. Pocs dies després dels fets, una gernació es concentrava al passeig de l'Arc de Triomf -avui dit Passeig de Lluís Companys- per exigir la llibertat dels acusats de participar en la Setmana Tràgica. La manifestació tenia lloc davant de l'edifici de l'Audiència de Barcelona, l'actual seu del TSJC, tot just acabada d'inaugurar. 

Pere Virgili (Ara)

Voleu més coincidències? En vida, tots dos -Ferrer i Guàrdia i Companys, com Francesc Layret i Marcel·lí Domingo- van erigir-se en defensors de les classes populars i tots dos van acabar igual: executats al castell de Montjuïc, acusats de sedició, després de sengles consells de guerra sumaríssims. Malgrat el temps transcorregut, els seus assassinats són perfectament legals perquè l'Estat espanyol es nega a revisar les causes i restituir-ne el bon nom. Sens dubte, seria exagerat comparar aquells judicis amb la imputació del president Mas, tot i que el sindicat d'ultradreta Manos Limpias també l'acusa de sedició i que tot plegat revela la incapacitat de l'Estat per abordar la qüestió catalana, que és nacional i que és social alhora. 

I a les proves em remeto. Durant el procés mogut contra Ferrer i Guàrdia van ser moltes les veus que, com les del periodista Ramon Noguer, redactor d'El Poble Català, denunciaven l'estratègia comunicativa ordida pel ministre de Governació, Juan de la Cierva, el qual atribuïa al separatisme els successos de juliol; cosa que irremeiablement produí l'allunyament del moviment proletari espanyol. Per donar versemblança a aquest discurs, l'advocat Amadeu Hurtado recorda en les seves memòries que la primera condemna a mort fou la de Josep Miquel i Baró, un empleat municipal, nacionalista d'esquerres, que dirigí el moviment a Sant Andreu del Palomar.

15-O: tossudament alçats

David Ramos (Getty Images)

Vagi per davant una confessió: Artur Mas no és sant de la meva devoció. Li reconec virtuts personals que el capaciten per a la política molt més que a la majoria de líders d'altres partits, però no per això aprovo la seva gestió. Ni ara, ni abans. I dit això, comencem el panegíric. 

Avui l'Estat espanyol, amb els tres poders a l'uníson -l'executiu, el legislatiu i el judicial-, volia fer escarni de la seva figura, però el bumerang li ha tornat a la cara. Desconec com ho ha entomat l'opinió pública espanyola, tot i que m'ho puc imaginar. A Catalunya m'atreviria a dir que, en general, la notícia ha causat indignació, i, al món, segurament, més aviat estupor que altra cosa.

Efectivament, tal com estava anunciat, aquest matí el president de la Generalitat ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com a imputat per haver "planificat, patrocinat i finançat" el procés participatiu del passat 9-N. La fiscalia l'acusa de "desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions"; delictes que podrien acabar amb la seva inhabilitació. Això darrer ja veurem com acaba, però de moment el Govern del PP ja té la foto que buscava; encara que hagi sortit una mica desenfocada. 

Atrapat entre la testosterona espanyolista i el càlcul electoral, el PP volia de Mas una imatge degradant, humiliant, de prostració. I en el fons ho ha estat -jo mateix he experimentat sentiments contraposats mentre veia les imatges- i ho serà mentre no es desobeeixi el marc legal espanyol, però l'escenografia l'ha traït. 

Vares amunt 

Cèlia Atset (Ara.cat)

El president, que en això està fet tot un crack, hi ha comparegut serè. L'hem vist enter, tranquil, seguríssim de si mateix. Ha fet el recorregut a peu des del Parlament, escortat per 400 alcaldes i alcaldesses i aclamat per milers de persones: una demostració clara i diàfana de la base cívica i institucional que impulsa el procés d'independència. La sortida no ha estat menys èpica: s'ha entonat el cant dels Segadors a les escales del Tribunal i Mas s'ha donat un veritable bany de masses mentre rebia els ànims i estrenyia les mans d'alcaldes, regidors i ciutadans. Poca estona després, l'escena es repetia a la plaça de Sant Jaume.

I entremig, la seva declaració davant la sala. Tota una metàfora de què és Espanya en aquests moments: un seguit de jutjats, delegacions del Govern i capitanies militars impenetrables a la llum, els colors i les veus del carrer on només s'hi entra per retre comptes. 

Mas, reforçat

Una vegada més -i ja en van unes quantes!- la necessitat de marcar múscul per part del Govern del PP a Espanya dóna aire a un Artur Mas moribund. Tots dos es retroalimenten. I em poso a mi mateix com a exemple: "Si toquen el president, ens toquen a totes", piulava fa uns dies. La dreta i l'esquerra espanyola obliden sistemàticament que Mas representa la màxima institució del país, i que atacant Mas s'ataca quelcom molt més pregon. Per això avui amb ell estava fonamentalment la gent d'ordre: persones assenyades, majoritàriament de certa edat, que normalment no es mobilitzen. 

El mateix Mas ha dit que "únicament" -i poca broma, que no va ser poca cosa!- va escoltar el clam ciutadà i va voler garantir drets fonamentals com la pau social, el dret d'expressió i la llibertat ideològica. Assegura que l'Estat actua mogut per la "ràbia" davant l'èxit de participació del 9-N i pel ressò internacional que va tenir, i deixa en mans de la Justícia que dirimeixi si "actuar com a demòcrata equival a actuar com a delinqüent". El president n'assumeix "la màxima responsabilitat" de l'organització, però nega totes les acusacions: tota la resta va ser obra dels voluntaris. Molt astutament, Mas segueix defugint la confrontació directa i potser estratègicament és el més convenient, en espera de les eleccions generals del 20 de desembre, de la fórmula electoral que finalment adoptarà el sobiranisme i de com es resoldran les incògnites que pesen sobre la CUP i l'entorn d'Ada Colau. 

Sabedors de qui és Mas i de tot aquest tacticisme, avui la majoria dels altres no hi érem. Però hi serem quan calgui desobeir.

Majoria 'indepe', de totes totes

Demà dimecres s'escrutaran els vots dels residents catalans a l'estranger. No serà el vot de tothom qui hauria volgut exercir el seu dret, inalienable en democràcia, sinó només el d'aquelles persones que han aconseguit superar les traves burocràtiques imposades pel Govern espanyol a través de la seva xarxa d'ambaixades i consolats. Tinc els cunyats als Estats Units, exiliats laboralment, i sé de què parlo. 

Segons el diari Ara, el recompte del vot exterior no modificarà la distribució actual d'escons. Segons els meus càlculs, això no és tan clar. Crec que hi ha possibilitats reals que Junts pel Sí arrabassi un diputat al PP per la circumscripció de Barcelona. Si això fos així ens estalviaríem els penjaments que s'està proferint contra la CUP perquè investeixi president Artur Mas, ja que amb 63 diputats el candidat emboscat de Junts pel Sí podria ser elegit per majoria simple en segona volta. 

En qualsevol cas i acabi com acabi la votació d'investidura, una cosa és clara: les forces independentistes tenen la paella pel mànec. A elles pertoca governar el país i desplegar el full de ruta cap a la independència. Ningú més que elles no ha obtingut el mandat democràtic a les urnes. 

A les forces vives de l'unionisme això els cou, i molt. Per aquest motiu tracten de desacreditar la victòria per tots els mitjans. Però són tan sapastres que les que queden en evidència són elles. N'hi ha prou de fer una ullada a la premsa internacional i comparar-la amb allò que diu l'espanyola. 

Una persona, un vot 

El mapa electoral del 27-S a Catalunya és demolidor. Sabedors que la seva força es concentra a la regió metropolitana, una de les invectives clàssiques de l'espanyolisme per negar la legitimitat dels resultats electorals a Catalunya consisteix a censurar que es precisi un nombre de vots inferior a Lleida, Girona i Tarragona per obtenir un diputat que no pas a Barcelona. En aquest punt, l'espanyolisme reclama l'aplicació directa de la regla elemental d'un home, un vot sorgida de la revolució francesa. El seu discurs pot semblar d'una radicalitat democràtica exquisida, però ells mateixos són els primers que es resisteixen a aplicar-lo en l'únic format electoral que ho permet: un referèndum. 

Els unionistes són perfectament coneixedors que aquest principi no és tan universal com ens volen fer creure: no és observat a les comunitats de veïns, ni a les juntes de compensació, ni a les d'accionistes. El seu discurs, extrapolat al terreny de les inversions en infraestructures o al de la despesa social, seria altament perillós: res d'escoles rurals ni d'hospitals comarcals... A aquesta gent, l'equilibri territorial se'ls en refot. Literalment. Això sí, només quan parlem de Catalunya, encara que Catalunya hagi estat incapaç de dotar-se d'una llei electoral pròpia i s'hi apliqui supletòriament la legislació estatal (la LOREG: Llei Orgànica del Règim Electoral General). Si saben això, llavors segurament també sabran que aquest mateix greuge es produeix, augmentat i corregit, a les eleccions espanyoles entre els diputats de Barcelona, per exemple, i els de Sòria, Palència o Terol. 

68, malgrat tot 

Durant anys, els espanyolistes ens han volgut engalipar i fer creure que un grapat de comarques ceballudes i despoblades mantenien segrestada la voluntat de la major part de la població, que viu en les grans ciutats de la conurbació barcelonina. El problema, en realitat, era un altre, de doble naturalesa: d'una banda, el desinterès per la governança i la desafecció envers el país d'àmplies bosses de població arribada amb les onades migratòries dels anys 50 i 60, i, de l'altra, la manca de voluntat de la majoria de partits per fer-les trempar en unes eleccions autonòmiques, no fos cas que fessin nosa. Un gruix significatiu d'aquella gent tenia com a referent a tots els efectes Espanya -amb Felipe González al capdavant- i això de la Generalitat els semblava una cosa que estava bé, però que no anava amb ella. Aviat es va establir una entente cordiale entre CiU i el PSOE que va institucionalitzar el fenomen del vot dual i l'abstenció diferencial fins a l'arribada de Pasqual Maragall.

Doncs bé, diumenge es va demostrar que això, aquí i ara, ja no val: que aquestes persones poden votar massivament i que fins i tot fent-ho de forma majoritària per una opció unionista (C's, PSC o PP), el resultat final no ha canviat. L'independentisme és transversal i gaudeix de bona salut. 

Per als escèptics, hem fet l'exercici. En primer lloc, hem suprimit les demarcacions provincials -que ja aniria sent hora- i hem convertit Catalunya en una sola circumscripció electoral. Seguidament, hem agafat el nombre total de vots (4.115.807) i els hem dividit pels 135 escons de què es compon el Parlament. Aquesta operació dóna com a resultat el cost lineal de cada diputat: 30.500 vots. A continuació hem aplicat, matemàtica pura, la llei d'Hondt sobre els resultats obtinguts per cada formació política, mantenint intacta la barrera del 3% d'escons, la qual cosa exclou UDC del repartiment d'escons. La distribució que se'n deriva és la següent (vegeu gràfic adjunt).

Com es pot veure, l'assignació d'escons varia poc i actua com a factor de correcció proporcional. Per allò que és substancial, però, la suma de diputats de Junts pel Sí i la CUP garanteix igualment la majoria absoluta independentista. Ni així, doncs, no guanya l'unionisme.