El perill és la ‘no-convergència’

Fotografia: Cèlia Atset (Ara)

Per bé que amb tota la cautela del món i amb moltes més ombres que encerts a causa del tacticisme amb què actua l'elit dirigent, fins fa uns dies no hauria dubtat a afirmar que estàvem vivint una revolució, pel que ja vaig dir en aquest altre article, i per allò que netament caracteritza qualsevol revolució: la ruptura del consens -constitucional, en aquest cas- i la formació d'una legitimitat alternativa amb capacitat per fer complir les seves decisions. Per això, teòricament, es van celebrar unes eleccions plebiscitàries el 27-S i, acte seguit, es va acordar la declaració parlamentària del 8 de novembre de desconnexió amb Espanya. 

No hem renunciat a guanyar, ben al contrari del que sostenen els republicans Gabriel Rufián i Joan Tardà, però la revolució es veu amenaçada. No pas perquè ahir una majoria qualificada dels militants de la CUP aplegats a Manresa refermés la seva negativa pública i notòria a investir Artur Mas com a futur president, sinó perquè tant els membres del seu Govern en funcions com el grup majoritari al nou Parlament fan oïdes sordes al seu propi programa electoral i als pactes subscrits amb altres organitzacions i, enlloc d'això, segueixen acatant la legalitat espanyola i apel·lant als seus tribunals. 

Però la revolució no està morta, com palesa l'agudització de la conflictivitat social en forma de retrets públics i d'opinions polítiques i ciutadanes expressades a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Efectivament, el conflicte social guarda una estreta relació amb la presa de consciència, i el nombre d'organitzacions, la intensitat dels debats i la capacitat de mobilització són símptomes d'aquest desvetllament. Els darrers onzes de setembre en són la millor prova. I tothom sap que una mobilització guanyada -no n'hi ha prou que sigui un èxit de concurrència- repercuteix en un augment del moviment que la sosté i secunda, igual com una derrota-o un ajornament ad aeternum de la seva reivindicació-redunda en detriment seu. 

La clau per saber si la revolució avança, ara com ara, rau a escatir si s’estan aplicant les decisions emanades del nou poder. I la resposta és un no amb majúscules. Ho hem vist amb els Mossos d’Esquadra, l'Agència Tributària Catalana, el Fons de Liquiditat Autonòmica o els recursos de la Generalitat al Tribunal Constitucional. Hi ha dubtes raonables per sospitar que Artur Mas està fent un ús instrumental del poder per refundar el seu partit. En el millor dels casos, el president podria fer-nos creure que disposa del poder aparent, sense disposar del poder efectiu (això ja li va passar a Companys l'octubre de 1934), ja que els qui en realitat tenen la paella pel mànec són l’Estat i el poder econòmic. I mentre això es fa cada cop més palès, jo diria que a Convergència Democràtica -o a Democràcia i Llibertat, tant se val, que el nom no fa la cosa- hi ha més titelles que gent disposada a desobeir. I això sí que és una via d'aigua oberta en tota regla en el buc insígnia del sobiranisme: Junts pel Sí.

La CUP com a contrapoder 

Aquests dies són recurrents les comparacions entre la situació actual i les convulsions viscudes a Catalunya durant la Segona República, per allò de la ceguesa històrica i la divisió interna. Són comentaris interessats a equiparar la CUP amb la FAI, la facció més radical del moviment anarcosindicalista; comentaris, en qualsevol cas, que jo no gosaria fer per decòrum i per rigor històric: ben cert és que hi ha tensió -i desànim- en el camp independentista, però ningú no ha arribat a les mans, i menys encara a les armes. 

Desterrem, doncs, els fets de maig de 1937 del nostre imaginari i fitem altres moments del passat que ens poden servir per extreure conclusions. Per exemple, el sexenni democràtic que va seguir a la Revolució de Setembre de 1868 -dita la Gloriosa- i que va veure com se succeïen a velocitat de vertigen, després d’un cop militar liderat pel general Prim, un govern progressista; una monarquia constitucional importada d’Itàlia amb Amadeu de Savoia; una proclamació de l’Estat català a càrrec de Baldomer Lostau; una república efímera presidida, entre d’altres, per Pi i Margall, i una revolta cantonalista d’inspiració federal, abans de sucumbir davant una nova restauració borbònica en la persona d’Alfons XII; i tot això en el decurs de la tercera guerra carlina. 

Dies enrere llegia una obra publicada l'any 1971 per Manuel Tuñón de Lara, Estudios sobre el siglo XIX español, que em va semblar alliçonadora en alguns aspectes. Tot el que escriuré a partir d’ara és obra seva, passada pel meu sedàs. Diu l'autor que la història narra les relacions socials entre persones i que per això la història és també el coneixement de les decisions que prenen els individus i col·lectius en la seva vida social. 

La història és, doncs, la suma de situacions conjunturals. I és precisament en la conjuntura que la conflictivitat latent o potencial esdevé conflictivitat manifesta, col·lisió de línies de força, pacífica o no. En una situació de crisi revolucionària o de procés constituent en què s'impugna l’ordre establert els conflictes de poder són un fenomen corrent, o recorrent, i aquests conflictes condicionen les decisions d'uns i d'altres. 

Per definició,els acords polítics vinculants es prenen en els centres de decisió: Junt pel Sí ho fa als despatxos i la CUP, en assemblees territorials i en una jornada de debat nacional amb 1.200 inscrits. Hi ha encara un altre factor rellevant: la composició social dels centres de decisió. A Junts pel Sí les decisions són, en el millor dels casos, col·legiades; mentre que a la CUP es prenen de baix cap a dalt. 

Per tot plegat, Junts pel Sí representa el poder institucional, encara que sigui el d'una institució de fireta intervinguda per l'Estat, mentre la CUP representa un contrapoder. La formació anticapitalista no és encara un poder de fet (com sí ho era la CNT el 1936), però és evident que té un coeficient decisori molt superior a la seva estimació electoral, i això treu de polleguera més d’un sobiranista hiperventilat. 

A propòsit de Mas 

Els convergents en general, i els nous conversos en particular, blasmen la minoria cupaire (com si no fos una minoria l'elit política i econòmica que guia els nostres destins). Descuiden que històricament l’independentisme ha estat minoritari i que l’esquerra independentista és una minoria activa perfectament arrelada al subsòl social; aquesta és la zona de confort. 

Primer els diuen que són uns “arreplegats de merda” i uns “morts de gana” perquè tenint 10 diputats volen imposar el seu criteri als 62 de Junts pel Sí (però quants d'aquests últims no sacrificarien també Mas si poguessin parlar amb llibertat?) i ara perquè ahir la seva militància va avalar aquesta posició. Les opcions que negaven el pa i la sal a Mas van sumar 1.397 vots i la que l’acceptava com a animal de companyia, encara que fos un “indesitjable”, 434. 

És evident que tenim mala peça al teler perquè molta gent només faria la següent passa amb Mas al capdavant. Però no ens precipitem. Ni la CUP ni Junts pel Sí no abandonaran la taula de negociacions; això sí que seria letal.El debat nacional celebrat ahir a Manresa, segons Antonio Baños, era un “sondeig no vinculant” que acabarà en una assemblea nacional “com més aviat millor”; possiblement el 27 de desembre. Això té un risc: que Quico Homs es foti una nata en tota regla a les generals del dia 20 i que a CDC, seguint amb els símils del segle XIX, no hi quedi ni el Tato. Fins llavors, totes les possibilitats estan obertes. Inclosa la del sí crític. Recordem-ho: emparant-se en les diverses sensibilitats aplegades al seu entorn, la CUP va donar un vot favorable i dos de negatius a la investidura de Mas el 2012. Aleshores la formació tenia 3 diputats, i ara en té 10. La proporció dels 434 d’ahir equivaldria a cedir 2 vots favorablement crítics o críticament favorables a Mas. Jo ho faria, tret que alguna llumenera s’hi vulgui recrear després del 20-D fent llenya de l’arbre caigut. 

En correspondència, sé que dins de JxS hi ha sensibilitats diverses i m’agradaria pensar que arribat el moment els seus electes no actuaran monolíticament, i que alguns dels independents (Llach, Bel o Casals) o dels representants d’ERC sumaran els seus vots a altres propostes que pugui plantejar la CUP, encara que això pugui no plaure a Convergència. 

Aliança d’interessos 

Estem vivint una situació-pont en què cal "ventilar les contradiccions internes, ambicions de persones i de camarilles". Trencat el consens constitucional, la república catalana només pot assolir-se obtenint el consens d'una àmplia base social, institucionalitzant poders de fet sorgits d'aquesta base perquè els instruments del poder no obeeixen ni el Parlament ni el Govern: ni els Mossos, ni la diplomàcia, ni la major part dels funcionaris i treballadors de la funció pública. Una república independent ha de ser el producte d'un bloc de poder de diverses classes socials, d'un compromís entre el màxim al qual pugui arribar la burgesia i el mínim que poden acceptar les classes populars. "Sólo tal bloque social podía obtener un coeficiente de poder efectivo suficiente para que sus decisiones no fuesen esterilizadas por la resistencia de los contrapoderes". 

Parlant de la revolució de setembre de 1868, Antoni Jutglar descriu dues línies de pensament i actuació que no van arribar a convergir: la burgesa i la proletària. I "en esta no-convergencia debe buscarse la clave del fracaso revolucionario". Dit queda: si no és possible l’aliança de classes, almenys que ho sigui la d'interessos.