Ni rei ni por: els iconoclastes de 1868

Formalment Espanya és una democràcia. Una democràcia imperfecta, però. Hereva i deutora de la dictadura franquista. La millor prova és la seva Constitució i, més encara, la interpretació obtusa que repetidament en fan els ressorts de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols. 

Entre “els dèficits democràtics” del Regne d’Espanya hi ha, justament, la imposició de la monarquia i el blindatge de la figura del titular de la corona, a qui es declara inviolable i irresponsable a tots els efectes. A Catalunya, la tradició republicana té arrels pregones que enfondeixen els seus orígens en la naturalesa comtal dels seus primers sobirans i que creixen amb el dinamisme social i econòmic del país que fa possible el pactisme amb el rei d’Aragó a les Corts, fins arribar als primers xocs de trens amb la corona hispànica: les guerres de Separació i de Successió i els respectius moments republicans de Pau Claris de 1641 i de la Junta de Braços 1713.

A una certa esquerra catalana, moderna i cosmopolita, aquest discurs li fa mal d’ulls. Ella es declara filla de les lluites obreres i revolucionàries del primer terç del segle XX i es desentén totalment de personatges cabdals com Abdó Terrades, Baldomer Lostau, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé o Josep M. Vallès i Ribot, així com de les bullangues i els rebomboris de Barcelona i de moltes altres ciutats catalanes. 

Aquesta esquerra viu de forma acomplexada el fet nacional i oblida que des de mitjan segle XIX el nostre ADN és antimonàrquic. Destruir els símbols regis és una tradició catalana més vella que ballar sardanes o fer castells, i com a tal s’hauria de poder practicar amb orgull perquè els catalans no som súbdits de res ni de ningú. 

Dibuix d'Apel·les Mestres per a La campana catalana 

(1908). Les campanes s'anomenen Autonomia, Solidaritat

 i República Catalana. Al peu de la il·lustració s'hi llegeix: 

"Arremangém-s'hi, má á la corda, i comensém la feyna!".

Al llibre Recorts y fantasies, publicat el 1906 per l’editorial del diari El Poble Català, el polifacètic artista Apel·les Mestres narra l’esclat de la Revolució de 1868 a Barcelona. Allò també va ocórrer un més de setembre, però no va tenir res a veure amb la crema de pa sucat amb oli de les fotografies de Felip VI al Born. La Junta Revolucionària de Barcelona va acordar l’enderroc de la Ciutadella, la dissolució dels Mossos d’Esquadra i l’abolició de les quintes i dels impostos al consum. En aquell cas, les autoritats de l’Estat van haver de prendre partit, les institucions van ser ocupades pel poble i el bisbe, a qui els estudiants i altra gent de baixa estofa li volien mal, va haver d’amargar-se uns dies a casa del cronista. Un altre paral·lelisme: aquell prelat, anomenat Pantaleó Montserrat, era fill de Maella, a la Franja, com l’actual arquebisbe, Juan José Omella. Mestres ho explicava així:

La vesprada del 29 de setembre de 1868 [...] acabava d’esclatar la Revolució, el poble s’havia apoderat de Ca la Ciutat y cremava al mitg de la plaça els retratos d’Isabel II, mentres en oposades direccions partien grupos per fer lo mateix ab els retratos y bustes que existien en el Govern Civil, el palau del Bisbe, el teatre del Liceu y altres edificis més o menys públics. 

Després de cremats els retratos reials en la Plaça de Sant Jaume, van destacarse en totes direccions grupos d’iconoclastes disposats a repetir l’auto de fe ab tots los demés retratos d’Isabel II, que existien en els edificis públics. 

Dues imatges de 1868: "el pueblo de Barcelona quemando retratos del 

 primer y último Borbón", en al·lusió a Felip V, i dibuix de Marià Burgués

 de revolucionaris llençant retrats d'Isabel II a Sabadell

Ab atxes enceses els uns, precedits els més de xarangues, que despertaven de son llarc somni al Himno de Riego, el de Luchana, el de Peracamps y fins el Trágala y el Xirivit de la Camància, recorrien la ciutat als crits de viva y mori tot lo imaginable. Crits que no passaven de crits, just es ferho constar. 

Un grupo, que s’havia anat engruixint al pujar Rambla amunt, va deturarse davant del teatre del Liceu y va trucar estrepitosament a les portes. Més mort que viu va baixar a obrir el conserge clàssic don Pío del Castillo. 

Al trobarse davant d’aquella multitut esperitada, les dents li espetegaven. ¿Què li volien aquells energúmens cridant i gesticulant tan desaforadament? 

- “El retrato de la reina!”, li va respondre un clamoreig general. 

- “Però, senyors, si aquí no hi ha cap retrato!”, va respondre l’aturrollat don Pío. 

- “Sí, sí!”, insistí la multitut. 

- “Hi ha un busto!” 

- “Sí, sí! El gussi, el gussi”, repetí un aplec de veus. “Volem el gussi! Que se’ns entregui el gussi!” 

[...] En fi, una comissió va destacarse, va parlamentar ab ell, y un cop posat en clar que de lo que’s tractava era del bust de la reina, que damunt d’un pedestal s’aixecava en el primer replà de l’escala principal, va franquejar l’entrada; el bust -hermosíssima escultura en marbre, obra de don Andreu Aleu- ben embragat pel coll ab sòlides cordes de cànem, que van sortir com per miracle va rebotre escales avall y va sortir a la Rambla entre les frenètiques aclamacions del públic.

Però un bloc de marbre no pot cremarse. Què se’n fa ara d’aquest bust?... La resolució aviat va ser presa: lo que no podia morir pel foc havia de morir per l’aigua. Y tirant de les cordes mateixes que l’agarrotaven, el bust va esser arrocegat Rambla avall, fins a la muralla de mar, des de ont, entre gran cridòria y picaments de mans, va esser precipitada a les onades que batien en les roques.

L'exemple de Joan Coma

Ahir, una parella de paisà dels Mossos d’Esquadra va detenir a Vic el regidor cupaire Joan Coma, abans de lliurar-lo a la Guàrdia Civil i passar a disposició judicial. Avui, Coma ha comparegut davant l’Audiència Nacional, a Madrid. El jutge que porta el cas, Ismael Moreno, l’imputa un presumpte delicte d’“incitació a la sedició” i un altre “contra la forma de Govern”, una tipificació jurídica anacrònica pròpia del codi penal franquista de 1973 (la qual cosa ja diu molt del personatge). Durant l’interrogatori, el fiscal, Vicente González, ha demanat Coma una anàlisi semiòtica: què va voler dir quan va declarar que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. 

Sense estridències

Després de les polèmiques suscitades arran de les detencions de l’alcaldessa de Berga i dels cinc militants de l’esquerra independentista acusats de cremar fotografies del rei d’Espanya, aquest cop l’actuació dels Mossos s’ha fet sense estridències. Sembla que Junts pel Sí i la CUP n’havien parlat i ho tenien tot apamat, i Joan Coma s’ha mostrat lúcid i cordial alhora: “L’estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col·lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern”. El mateix amor en forma de solidaritat que va rebre ell anit de les persones concentrades a les portes de tots els ajuntaments del país, i dels veïns i companys que avui li han fet costat a l’entrada del tribunal.

L’Estat, doncs, sembla que ha picat ferro fred. Els partits independentistes han tancat files també en aquesta qüestió, i han evitat així de caure en una espiral acció-reacció com la que va enfrontar l’Ertzaintza i l’esquerra abertzale els anys 90. Per a l’entorn de Batasuna, els policies bascos eren sipais: traïdors. I això és el que alguns volen que passi a Catalunya; i per això cal que ens conjurem i no caiguem en la provocació. Com ha fet avui Joan Coma, un home tranquil que ha defensat “la desobediència civil no violenta” com a “eina legítima i democràtica en situacions d’injustícia”, com històricament han practicat els moviments veïnals, ecologistes i pacifistes a casa nostra. "Defensem aquesta via perquè l'Estat no permet un referèndum", ha respost Coma durant la declaració.

Amb la detenció i el trasllat immediat a Madrid dels militants de l’esquerra independentista, l’Estat prova de projectar en l’imaginari col·lectiu espanyol les mateixes escenes que protagonitzaven anys enrere “els cadells d’ETA”. Però no se’n surt. Per no tenir, no té ni kale borroka. Aquí els presumptes delictes són d’opinió, i comprometen l’exercici del dret a la lliure expressió de tota la ciutadania.

Policia política 

Precisament aquests dies, el qui fóra director de seguretat ciutadana de la Generalitat els anys 1983-1984, Miquel Sellarès, advertia que els Mossos estan infiltrats fins al moll de l’os per agents que treballen per a la intel·ligència espanyola, i que hi ha "hi ha sectors dels serveis d’informació dels Mossos que tenen una mania persecutòria amb la CUP". Són aquests sectors, justament, que escampen la brama d’una “batasunització” del procés i de la societat catalana. 

Molt oportunament, el setmanari La Directa publicava recentment un reportatge en què identifica qui són i com actuen aquests sectors de la policia catalana. Són agents i comandaments adscrits a l’Àrea Central d’Informació Interior, la missió dels quals consisteix, entre d’altres, a “realitzar la recollida i el tractament de tota la informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social, i a l'activitat institucional”. Això els dóna carta blanca per actuar des de l’anonimat, barrejar-se entre les manifestants, monitoritzar les xarxes socials i redactar autos acusatoris rere una identitat protegida. 

Vigilants i vigilats 

Tots aquests factors, i d’altres, justificarien una reflexió profunda sobre les zones grises de la democràcia i els límits de la impunitat. Quis custodiat ipsos custodes?, es demanava el poeta llatí Juvenal. Avui, a can Basté, el debat era molt més prosaic. Esther Vivas es preguntava “què faran els Mossos quan es convoqui el referèndum”; Quico Sallés afirmava que la policia catalana hauria d’haver impedit la detenció de Coma, i Francesc Marc-Àlvaro sostenia que “els Mossos obeiran el president de la Generalitat com a comandament suprem, d’acord amb l’article segon de la Llei de Policia de Catalunya”. Temps al temps.

Mossos, tenim un problema

Ja tornem a ser-hi: Junts pel Sí i la CUP es llencen els plats pel cap per enèsima vegada, l’independentisme es destrempa i l’Estat s’ho mira delitós. L’aprovació del pressupost de 2017 penja d’un fil. Divide et impera, que deien els romans. I d’això, de sembrar la discòrdia i atiar la zitzània per afeblir l’enemic, els ministres i lacais de l’imperi en saben un niu. Tenen 500 anys d’experiència acreditada. Sembla mentida que alguns no se n’adonin! 

Com ja va passar amb la detenció de l’alcaldessa de Berga setmanes enrere, el punt de fricció ha estat una nova actuació dels Mossos d’Esquadra. En aquell cas, la conselleria d’Interior i el grup parlamentari que dóna suport al Govern de la Generalitat va espolsar-se de sobre qualsevol responsabilitat política i institucional i va defensar a capa i espasa la professionalitat de la policia autonòmica. El missatge, immaculadament asèptic i fastigosament acrític, era aquest: “els Mossos compleixen funcions de policia judicial i es limiten a donar curs a les instruccions dels jutges”.

Però aquest cop la cosa no ha anat ben bé així. En aquesta ocasió, els Mossos haurien actuat d’ofici –de mutu propi, i no pas sota la batuta de cap autoritat judicial- per identificar els autors d’una crema de fotografies del rei Felip VI durant els actes organitzats per l’esquerra independentista el passat Onze de Setembre. D’aquestes perquisicions se’n va derivar la detenció, dimecres, de tres d’aquells joves abans de ser traslladats a l’Audiència Nacional de Madrid. 

En contra del que opina la portaveu del Govern, Neus Munté, per a mi els Mossos són part del problema i no pas de la solució. No veig cap Frederic Escofet ni cap Enric Pérez Farràs enlloc, ni tinc gens clara la lleialtat institucional dels seus integrants. L’experiència com a ciutadà i la sola observació empírica de la realitat em porten a veure més un modus vivendi que una vocació, i més fatxenderia i envaniment que no pas pulcritud o capacitat intel·lectual. 

No era això, companys 

Recordo les pintades i els adhesius de Catalunya Lliure, Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra amb la silueta del tricorni demanant Que se’n vagin! Era una posició utòpica i maximalista, que expressava el desig de foragitar l’ocupant ipso facto i fundar un estat l’endemà mateix sense gent vestida de caqui i amb una policia modèlica, democràticament exquisida. Però en comptes d’això, què tenim? Un monstre amb els peus de fang: mediocritat en estat pur. Un gran bluf, com moltes altres de les fites del catalunyisme de CiU. 

Esperançat que algun dia ens trobaríem en la tessitura actual, sempre he considerat que va ser un gran error assumir les competències d’ordre públic i seguretat ciutadana. D’una banda, perquè representava crear una policia infiltrada i subalterna –"autònomica", en diuen-, i, de l’altra, per la despesa econòmica que representa equipar i retribuir un cos format per 17.000 funcionaris, existint com existeixen altres prioritats i mancances socials al país. Els bascos la tenien, i CiU no volia ser menys que el PNB. 

Certs sectors de l’esquerra independentista sostenen que “els Mossos també són forces d’ocupació”. Potser ben bé no, però és clar que fins ara han fet sempre el joc a l’ocupant. Fins quan?