Cent mil demòcrates, i encara

1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Aquest és el suport explícit d'una part del poble de Catalunya a la seva independència, a la vista de l'escrutini del procés participatiu celebrat el passat 9N i a manca del recompte dels vots emesos a l'estranger i dels dipositats posteriorment a les delegacions territorials de la Generalitat. És molt o és poc? És força. N'hi ha prou que ho vulgui un terç del cos electoral per sortir de l'òrbita espanyola? Depèn. L'amic Xavier Amat dilucida ambdues qüestions en aquest article.

El nivell de mobilització dels malcontents va ser certament elevat. No només dels independentistes, sinó també dels federalistes i els confederals. És evident que cap de les dues opcions no ha tocat sostre -ni el SíSí, ni el SíNo-, però haurem de convenir que hi estem a prop. I haurem de reconèixer, també, que la frontera entre les dues posicions és summament permeable. En un referèndum vinculant, no pocs dels que el 9N van votar SíSí se'n desdirien; així que no val a badar. Dependrà, bàsicament, de tres factors: de la intransigència del Govern espanyol per seguir abordant la qüestió; de la seriositat i la unitat d'acció i de discurs de les forces sobiranistes, i de la capacitat d'atracció de Podemos a Catalunya. Cada cop són més les veus catalanes hispanocèntriques esperançades amb la possibilitat d'un canvi polític a Espanya i obnubilades amb el miratge d'un nou encaix... Res de res.

Però no és d'això que volia escriure, així que torno al començament: 1.861.753 paperetes a favor del doble sí. Els independentistes ens hem comptat, i tal com diu el president espanyol, "hay un hecho innegable: en Cataluña hay muchísimos más catalanes que independentistas". Posats a dir bajanades, no és pas aquest l'únic fet contrastable: gràcies al 9N, ara sabem que els unionistes catalans compromesos amb l'exercici del dret a decidir amb prou feines arriben a 100.000. La resta s'ha esborrat del mapa. 

Què vull dir amb això? Que els dos bàndols han jugat les cartes segons les seves conveniències, i que la partida segueix oberta. L'independentisme -o el sobiranisme, si comptem ICV- és qui més ha arriscat: ha construït un discurs en positiu, integrador, transversal, de futur i d'esperança; ha apostat per la mobilització ciutadana i ha dut el pes de la iniciativa política i institucional. Tot plegat ha acabat desembocant en una votació, com s'havia promès. L'espanyolisme, per contra, s'ha reclòs en l'immobilisme. El seu és un discurs ranci, negacionista i bel·ligerant, parapetat rere una interpretació restrictiva i interessada del marc legal i dels preceptes constitucionals. A diferència del catalanisme, l'unionisme ha renunciat a la mobilització popular, coneixedor de les dificultats que entranya aplegar 30.000 persones el 12 d'octubre. 

Quina ha estat, doncs, l'estratègia del PP, C's i l'aparell del PSC? Autoexcloure's del procés i alimentar l'exclusió d'una part de la ciutadania del debat. O la fractura social, utilitzant la seva terminologia. Insegur de la seva forca real al carrer, l'unionisme s'ha quedat massivament a casa per no legitimar el 9N, ni haver-ne de reconèixer el resultat. I ho han fet amb arguments pobríssims, com ara l'apel·lació constant al discurs de la por o a tota mena d'insídies, com ara pretendre que la reivindicació independentista és una cortina de fum per salvar el coll d'Artur Mas. I tot això per no parlar del joc brut de l'Estat. I així es produeix la paradoxa que aquells que denuncien en titulars la "farsa" del 9N per manca de garanties democràtiques (cens, interventors...) són els mateixos que han impedit la celebració d'un referèndum legal i acordat. 

Tanmateix, el 9N haurem fet un passet més.

L'alè dels nostres aliats

El 9N serà un dia per recordar. Els catalans estem corrent una cursa de fons cap a la llibertat. És una cursa sense balises, costa amunt i plena d'obstacles; d'una gran exigència tècnica. 

És també una prova popular. Hi poden participar tots els majors de 16 anys. També els avis. Algunes persones fa temps que la disputen i d'altres s'hi han afegit darrerament. En aquests moments els atletes superen els dos milions i cada dia se n'apunten de nous. Per això la correm a poc a poc. I tanmateix avui la línia de meta és més a prop. 

Com passa a la marató, la marxa atlètica o el ciclisme en ruta, no és permès de fer relleus. Arribar-hi serà mèrit, únic i exclusiu, dels corredors. Però haurà estat important l'alè i els ànims del públic. A alguns la cursa no els agrada gens i tracten de forçar-ne l'exclusió del calendari internacional, i d'altres se la miren des de la barrera, entre indiferents i suspicaços. Però també hi ha incondicionals: gent que n'aplaudeix l'esforç, que corre uns metres al costat de l'atleta o que li ofereix un glop d'aigua. 

El setembre de 2013 vaig identificar qui eren alguns d'aquests aficionats: els nostres aliats. Aquests dies no ens han fallat i han tornat a fer palès que ens segueixen fent costat. 

M'estic referint als 10.000 bascos que han compost un mosaic amb una gran senyera a la platja de Zurriola de Sant Sebastià, i més en concret als pobletans de Zumarraga, que han intepretat una sentida versió de L'estaca de Lluís Llach; als nabarresos -amb b- que s'hi han solidaritzat aquest migdia al centre de Pamplona; als jornalers i aturats del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) que han fet campanya a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels catalans; als independentistes sards de l'IRS i als corsos de Corsica Libera que han tornat a visitar-nos el 9N; als occitanistes que han fet campanya a l'Aran a favor del #ÒcÒc; als republicans irlandesos i als nacionalistes escocesos que ens han passat el testimoni, i als diputats europeus del grup dels Verds, així com als representants flamencs i escocesos que han format part de la comissió d'observadors internacionals. 

Ser agraït és de ben nascut o, si ho preferiu, de ben parit és ser agraït. Gràcies, doncs, a tots ells. Visca els pobles!

Pels avis, pel fill, per tots

El 9N votaré. Jo, molts anys abstencionista crític, votaré per la independència d'un bocí dels Països Catalans. Jo, militant independentista de cor llibertari, votaré per la proclamació de l'Estat català. 

Ho faré per un munt de raons, totes de pes. La llista seria tan llarga que me l'estalvio, però deixeu-me dir que ho faré pel passat i, sobretot, que ho faré per l'avenir: per la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la promoció de la llengua i de la cultura, la preservació del territori, la nacionalització dels sectors estratègics... I tantes altres coses que dins l'Estat espanyol no aconseguirem mai. Serem capaços els catalans i les catalanes? 

Com més passa el temps, més ganes tinc d'engegar a dida el sistema polític, legal i financer que regeix les nostres vides i d'encetar un procés constituent des de baix i completament al marge de les hipoteques d'Espanya: no només el règim sorgit de l'any 1978, sinó tot. Ho deia Machado: "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora". Ho deia Gaziel: "Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon". Són, en conseqüència, "dos pobles de fusió impossible", condemnats a viure "en perpètua tensió". I ho diu la saviesa popular, en català i en portuguès:

D'Espanya, ni bon vent, ni bon casament.

De espanha nem bom vento nem bom casamento. 

D'això de demà, en alguns ministeris i palauets dels barris alts de Barcelona se'n riuen, tot i que d'altres ja no ho veuen tan clar: "porten quatre anys amb la mateixa cantarella i el souflé no baixa". Nosaltres som els primers que som conscients de la veritable significació i l'abast de la votació. Ens agraden les costellades, les paellades i les calçotades -juntes o per separat- i sabem que requereixen una llarga digestió. Podríem actuar de manera expeditiva, però de moment hem preferit fer-ho així: democràticament, pacientment, conjuntament. Aquesta és la nostra força; la força de la gent: una força cívica, plural i transversal. Com el poble de Catalunya. 

Aquest país ha de ser de tothom i per a tothom: els que es diuen Laia, Kevin o Abdul. Com deia Jordi Rull el dia que es va aprovar la llei de consultes al Parlament, "això de Catalunya funciona [hauria de funcionar, matiso jo] de la següent manera: aquí no preguntem a la gent d’on ve, sinó on volem anar plegats". 

Sigui quina sigui, la mobilització de demà serà un èxit gràcies també a la gent de Súmate, o com ella: immigrats i fills d'immigrats d'altres pobles d'Espanya que potser no tenen el català com a llengua pròpia, però que comparteixen les reivindicacions i les aspiracions socials i polítiques d'una part significativa de la ciutadania. I en l'aspecte econòmic, igual com emigrar els anys 50 i 60 els va permetre de guanyar-se les garrofes amb molt de sacrifici, ara confien a aplanar el futur als seus néts i besnéts catapultant Catalunya a la independència. 

Entre "els altres catalans" de Candel s'hi comptaven llavors els meus jaios, tots quatre aragonesos. Fa temps que hi penso, especialment en l'avi matern i l'àvia paterna: el Paco i l'Aurelia. Ell era ferroviari, i va progressar: va muntar un bar de menús per als treballadors de la construcció i més tard una botiga de mobles a Sant Adrià. De gran, jugava a frontó i cantava havaneres i jotes al Casal. Ella va haver de marxar d'un poble de Terol per "servir" a Barcelona, gràcies a la qual cosa parlava un català deliciós. Després va tenir una botiga de queviures a Badalona, però la vida no la va somriure i va acabar asmàtica i esllomada fregant escales. Tots dos abominaven dels capellans, els polítics de dretes i la monarquia. Eren republicans i escridassaven el rei sempre que sortia per televisió. Des de mitjan 1990, l'avi votava Esquerra (mira, li va fer gràcia allò del Contracte amb Catalunya de l'Àngel Colom i en Josep Huguet).

Aquests dies s'ha comentat força un espot de l'ANC instant a la participació en què s'apel·la a la memòria d'aquells que ja no hi són. Doncs jo votaré pel Paco i l'Aurelia; però com que votar és un acte individual amb repercussions col·lectives votaré també una mica per tots. Votaré per mi, que fa 28 anys que friso, i cada cop ens hi atansem més. Votaré pel meu fill, amb l'esperança d'un futur més pròsper. I votaré també per aquells que votaran no o que no votaran perquè em sento compromès amb el meu poble, el canvi social i els drets democràtics. I perquè també per als seus fills serà profitosa una Catalunya lliure i plena. 

El 9N, independència i anem més enllà!