‘Polònia’ i Intereconomía

Després de la tempesta, dijous va arribar la calma a València. Milers de persones –més de 10.000, segons els convocants- es van manifestar de forma pacífica per blasmar les retallades a l’educació pública i per exigir la dimissió de la delegada del govern, Paula Sánchez de León. A més del cap i casal, es van organitzar actes i concentracions de suport a les reivindicacions estudiantils arreu dels Països Catalans: a Alacant, Barcelona, Girona o Palma. També a Alella, als murs de l'Institut, han aparegut pintades cridant a la solidaritat en les quals es pot llegir: “El País Valencià és el meu país”.

A Castelló, els manifestants es van acostar fins al domicili del president de la Diputació, Carlos Fabra [àlies Don Fabriccio], imputat en diversos casos de corrupció, al crit d’“esta casa té calefacció” en al·lusió a la precarietat que pateixen molts instituts a causa dels impagaments de la Generalitat. I a València, les persones concentrades davant la seu del PP van entonar l’himne de la formació al crit de “robar, robar, robar i robar”. 

Com les batusses, la ironia i el sarcasme no han faltat a l’autodenominada primavera valenciana. Fent bona la màxima que diu “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu”, aquests dies hem vist moltes pancartes divertides, si bé les frases més enginyoses les hem trobat al Twitter. 140 caràcters obliguen, per força, a afinar la ploma. 

Des de dijous, el hashtag #primaveravalenciana és tendència a nivell mundial i encapçala la llista de trending topics a Twit.cat.  

A casa vam seguir en temps real la manifestació del 23F a través del canal obert de Mel de romer. Heus ací una selecció de les millors piulades: 

“Vuelve el gris esta primavera”; “Rita Barberá amenaza con comerse a los manifestantes; corred, chavales, corred”; “Los niños valencianos se llevan las ostias de los votos de sus padres”; “Nosotros podemos usar los bolis bic como cerbatanas”; “El lápiz con punta afilada es un arma de destrucción masiva”; “La lluita al País Valencià és per la tarda, que l’enemic a les 23h ha de ser a casa”; “¿Está el enemigo? ¡Que se ponga! No puede, está estudiando para el examen de mañana”; “El gobierno del PP apoya a los manifestantes. Concretamente, los apoya contra el suelo para darles una paliza”; “El chaval cayó sobre la porra 16 veces seguidas, declara la policia”; “La educación en Valencia es de notable a siete puntos por cabeza”; “Según los delegados del gobierno, Dimitir es un nombre ruso”; “La revolución de las libretas... ¡Todo el poder para los coles!”; “A Rajoy en Londres le importa la imagen de España; a nosotros, los derechos humanos”; “Con la gasolina que están gastando los helicópteros de policía ya podrían pagar el recibo de la calefacción”; “Y eso que los estudiantes del IES Lluís Vives sólo piden calefacción y material... si llegan a pedir democracia los funden”. 

La reacció de la caverna

“Inici d’un canvi o només un bluf? Haurem d’esperar, però pinta el primer i pinta bé”, escrivia un twitaire. Antoni Rubio, a l’Informatiu.com, també s’expressava amb cautela: “Conserve l’escepticisme après de grans mestres com [Joan] Fuster. I tinc clar que, després d’aquestes flors primaverals que han nascut, vindran de nou hiverns tristos. Però la llavor ja ha caigut sobre la terra després d’anys de fer saó sense saber per a què, ni per a quan”.

Molt més clar ho tenen, aparentment, els seus detractors:  “La primavera valenciana no té cap futur, i els diré per què. Perquè la primavera àrab és en països amb dictadures i ací no hi ha dictadura”, sostenia divendres el vicepresident del Consell de la Generalitat, José Ciscar. En aquest cas, però, les aparences enganyen. El blaverisme i la ultradreta viuen i veuen amb preocupació la primavera valenciana. Tal com explica el digital La Directa, “després del fracàs de la repressió directa i de la retirada ben visible de la policia dels carrers, l'estratègia contra el moviment passa per la criminalització i la manipulació mediàtica”. El diari Las Provincias i la premsa madrilenya de dretes –La Gaceta, La Razón...- s'hi han abocat de ple i no han dubtat a publicar mentides, com la de dir que tot obeeix a un pla de la coalició Compromís per instigar i dirigir les protestes a través del domini primaveravalenciana.com. L'ABC ha estat encara més ridícul i ha parlat de  “vídeos manipulats de l'acció policial”. També ha denunciat que “entre el alumnado del Luis Vives [sic] se encuentran hijos de dirigentes políticos. Es el caso de Enric Morera, portavoz de Compromís en las Cortes Valencianas, cuya hija estudia en ese centro educativo”. 

L’extrema dreta sociològica també ha reaccionat amb virulència al carrer i les xarxes socials. La direcció de l’IES Lluís Vives ha denunciat amenaces del partit España 2000, que compta amb la simpatia del cap superior de la policia espanyola a València, Antonio Moreno: “La feina que no ha fet la policia, l’acabarem nosaltres”. A Twitter, membres del Grup d’Acció Valencianista i amplis sectors del PP van crear l’etiqueta #conlapolicia on podien llegir-se missatges d’aquest estil: “En cualquier colegio electoral de cualquier barrio de Valencia saca más votos el PP que todos los que hay en la #primaveravalenciana”; “¡Quieren ganar en la calle lo que han perdido en las urnas!”; “Los jóvenes valencianos son unas auténticas marionetas del PSOE e IU”; “La manipulación de los lerdos por la extrema izmierda de Compromís” o “10% alumnos, 90% radicales, independentistas y catalanistas. Qué asco”. 

Ara bé, per riure, plorar i plorar de riure de debò no deixeu de veure aquests dos vídeos. El primer correspon a un gag del programa de sàtira política ‘Polònia’ de TV3. “No tornarem a pegar adolescents. L’ESO ja els farà prou mal”, afirma el cap d’un escamot d’antiavalots de la Policia Nacional abans de realitzar una nova i perillosa operació contra un grup de violents radicals: la classe dels Esquirols, plena d'alumnes de P-4. El segon vídeo reprodueix un suposat intent d’agressió en directe a una periodista d’Intereconomía TV. 

Tots dos fan riure. La diferència és que els primers són humoristes i els altres són uns pallassos.

#primaveravalenciana?

No tolero la impunitat policial perquè és consubstancial a la violència, la brutalitat, l’acarnissament, la desproporció i l’excés. I en comissaria, a la tortura, la humiliació i la conculcació de la dignitat humana. Si no hi hagués impunitat -si no existís l’empara de l’anonimat, dels passamuntanyes i de la connivència política i judicial-, els efectius policials i els seus comandaments haurien de reprimir, en primera instància, els seus instints animals. Si no hi hagués impunitat, un agent de l’ordre no podria etzibar-li a una noieta valenciana de 16 anys que "no serveix ni per fer de puta", tot i que podria ser la seva filla. 

Algú m’ha dit que els meus posts són excessivament pessimistes. La veritat és que no vull deprimir ningú. Aquest bloc és per acumular forces que ens permetin de subvertir el sistema, així que avui m’he proposat veure el got mig ple. Per fer-ho, tornaré a parlar del País Valencià per sumar-me a la tesi de Vicent Partal, per a qui “el PP valencià és avui un partit desconcertat. Que els seus amos de Madrid no entenen ni controlen, disgustats i clarament preocupats [...] Tenim un règim en descomposició que en cosa de setmanes ha perdut la tensió que el feia fort i on cadascú ara intenta salvar-se a si mateix i on ja no mana ningú, barallats tots amb tots. Un règim que si algú ho sap fer bé podria caure en qualsevol moment sota la pressió del carrer”. 

I és d’aquesta pressió, precisament, i de la maldestre reacció del règim a aquesta pressió, del que avui vull parlar. 

A València s'acaba la paciència

Hi ha milers de catalans emprenyats i esgarriats. De valencians també, tot i que molts no ho sabíem, a tenor dels resultats electorals. O no ens ho havien explicat. Molta gent n’està tipa, de la corrupció i el cofoisme del Partit Popular (PP), de la destrucció del territori, de la dictadura dels mercats, del pensament únic, de la socialització dels sacrificis i de la privatització dels beneficis. Podem dir que la pressió fa anys que es covava i que, d’unes setmanes ençà, ha esclatat i ha pres els carrers de les viles i pobles en forma de manifestacions: pressió a favor de l’escolarització en valencià; pressió contra el veredicte d’absolució a Francisco Camps; pressió a favor de la restitució del senyal de televisió de TV3; pressió per denunciar la censura i la manipulació informativa de Canal 9 i Ràdio 9; pressió contra les retallades a l’educació pública i, ara també, pressió per solidaritzar-se amb les víctimes de la repressió policial i per exigir-ne responsabilitats polítiques i tecnocràtiques. 

Les primeres afecten el cap superior de policia i la delegada del govern central al País Valencià per la brutalitat exhibida per les forces de seguretat. Les segones, en canvi, incumbeixen als directius dels mitjans de comunicació autonòmics a causa de la manipulació barroera que fan del relat informatiu dia sí i dia també.  

Quan el poble és l’enemic

Les imatges i les cròniques que arriben aquests dies de València fan feredat. Esgarrifen i indignen (si us atreviu a fer un tast de sadisme, cliqueu aquí). No cal comparar-les amb la dictadura o la transició; en democràcia hem vist coses molt grosses protagonitzades per cossos policials de tota mena: des de la Policia Nacional als nostrats Mossos d’Esquadra. Ja sabem com les gasten: indiscriminadament, a puntades de peu i cops de porra, sense placa identificativa o amb armes no reglamentàries. Tot plegat ens remet a aquell poema de Bertolt Brecht: primer van ser els okupes –o els independentistes, vés a saber-, després els activistes antiglobalització –o els universitaris contraris al pla Bolonya, tant se val-, més tard els indignats del 15-M i ben aviat ho serà tota la ciutadania. Més ben dit: qualsevol ciutadà que alci la veu. 

En aquest cas, els zombis de blau –“si no teniu cervell per què porteu el casc”, cridaven els manifestants- han estomacat de valent xiquets i xiquetes de secundària de l’Institut Lluís Vives de València. Adolescents de dotze a disset anys que protestaven contra les retallades en matèria d’ensenyament; unes retallades –de salaris dels docents i de recursos- que han deixat sense calefacció molts centres educatius com a conseqüència de l’impagament dels rebuts per part de la Generalitat Valenciana. Hi ha alumnes que han estat expulsats per haver divulgat a través de les xarxes socials imatges en què apareixien ells o els seus companys, assistint a classe, abrigats amb mantes. 

Per això ara els escalfa la policia. Per això i perquè el cap superior de policia, Antonio Moreno, els ha assenyalat amb el dit. Ha assegurat que aquells adolescents armats amb llibres són “l’enemic” que cal combatre. De retop també han rebut mestres, pares i alguns vianants, periodistes i diputats, com Joan Baldoví, que ahir va exigir al Congrés que Moreno i la delegada del govern espanyol, Paula Sánchez de León, dimiteixin i se’n tornin a casa. El balanç, fins al moment, és de quaranta detinguts –la majoria, menors- i desenes de ferits. 

Això, el ressò mediàtic a nivell internacional i el fet de posar potes enlaire la ciutat durant un grapat d’hores semblen raons de pes perquè algú pagui els plats trencats, tot i que no sembla probable. 

Aquesta tarda, a les sis, hi ha convocada una nova manifestació sota el lema 'Som el poble, no l'enemic'. La manifestació sortirà de l’IES Lluís Vives i acabarà davant la delegació del govern espanyol per reclamar dimissions. Sánchez de León ja ha deixat clar que se’n renta les mans perquè són els avalots responen a “coses tècniques de la policia” i ha promès obrir, a tot estirar, un expedient informatiu per aclarir si va existir “extralimitació”; cosa que ja ha fet, d’altra banda, el Síndic de Greuges, José Cholbi, per valorar la "possible vulneració dels drets dels menors" durant les protestes. 

El president de la Generalitat, Alberto Fabra, diu que els estudiants "han excedit els límits de l'estat de dret" i ha fet una crida a posar fi a les “protestes violentes”, mentre el responsable d’Interior del Govern espanyol, Jorge Fernández Díaz, ha recorregut a la insídia després d’una resposta inicial un pèl vacil·lant. D’acord amb el llibre d’estil del Ministeri, ha denunciat –de paraula, sense proves- que entre els manifestants hi havia “grups violents”. És la vella cantarella de la infiltració de radicals; una teoria repetida fins a la sacietat que fou ideada per contrarestar un axioma que no falla mai: policia = aldarulls. 

I mentre parlem d’això no és parla del fons de la qüestió -de les retallades en drets i despesa social-, però no és menys cert que fer-ho obre la porta a una altra constatació. A les envistes d’un nou 23-F -i amb la imatge a la retina Milans del Bosch i els tancs al carrer-, l’aparell repressor de l’Estat segueix temptat de reaccionar amb la mateixa pulsió: utilitzant la força bruta per matar mosques a canonades. 

Han passat 30 anys. Aleshores tothom tenia por. Avui, gairebé ningú.

Òmnibus V: Torna l’urbanisme sense ànima

El Parlament de Catalunya va aprovar dimecres les dues darreres lleis òmnibus impulsades pel govern de CiU: la quarta, sobre l'àmbit audiovisual públic, i la cinquena, relativa a l'urbanisme. Com a exregidor de Sostenibilitat de l'Ajuntament d'Alella i membre de La Garnatxa, avui m'aturaré a comentar la darrera. 

En una nova exhibició de geometria variable, la reforma del text refós de la llei d’urbanisme ha tirat endavant amb el vot global favorable de CiU, PSC, Ciutadans i un personatge tòxic i nefast com Joan Laporta. PP, ICV i ERC han donat suport a alguns articles i Solidaritat per la Independència ha votat en contra de tot el text. Totes les esmenes dels grups de l'oposició han estat rebutjades, tret d’una del PP sobre les Àrees Residencials Estratègiques. 

Després de l’allau legislatiu en matèria urbanística del darrer decenni, calia una nova llei? A quins interessos respon? 

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha defensat que calia reformar la llei, entre d’altres coses, “perquè ja té més de 10 anys”, un argument que el PSC ha fet servir per justificar-hi el seu suport. Per aquesta regla de tres, es gira feina per als serveis jurídics de la Generalitat. Només un exemple: la llei de caça espanyola es remunta al 1970, en ple franquisme. A Catalunya, com que no s’ha elaborat una normativa pròpia, la llei de 1970 i el seu reglament de 1971 segueixen sent aplicables. Trist i molt simptomàtic, oi? 

Histèria reguladora

L’espina dorsal de la legislació urbanística vigent a Catalunya data de l’any 2002, quan es va aprovar la Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme. Aquest corpus normatiu s’ha vist alterat i completat, en els anys successius, per altres lleis sectorials, tant autonòmiques com estatals. A saber: la Llei 10/2004, de 24 de desembre, per al foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local; el text refós de la Llei d'Urbanisme emanat del Decret 1/2005, de 28 de juliol; el Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei d'Urbanisme; la llei estatal 8/2007, de 28 de maig, del sòl; el Reial Decret 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprovava el Text Refós de la Llei del Sòl; el Decret Llei 1/2007 de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística; la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’Habitatge, i encara el Decret 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova un nou text refós de la Llei d’Urbanisme.  

La redacció de la Llei 2/2002, confiada en bona part a l’advocat Pere Caralps, tenia com a objectiu principal apostar per un desenvolupament urbanístic sostenible que, després d’anys de desmesura, fes compatible el dinamisme econòmic amb el respecte al medi ambient. Aquest principi rector es va veure enfortit per les polítiques adoptades pels governs d’esquerres entre 2003 i 2010 en matèria ambiental, paisatgística i territorial, entre les quals destaquen l’aprovació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner o la redacció de diversos Plans Territorials parcials. A escala local, les decisions adoptades pel tripartit van donar satisfacció, en molts casos, a reivindicacions històriques dels municipis i del moviment ecologista, com va ser el cas de l’aprovació definitiva del Pla Especial del Parc de la Serralada Litoral l’any 2004 o la inclusió de Gallecs en la xarxa d’Espais d’Interès Natural l’any 2009. L’esperit conservacionista d’aquestes mesures era evident, i això va situar-les en el punt de mira dels poders econòmics i d’alguns municipis amb vel·leïtats expansionistes.

La cirereta del pastís va arribar amb les polítiques d’habitatge protegit. De la mà de Carme Trilla, el tripartit va fer una aposta clara –potser insuficient, però inequívoca al cap i a la fi- per la cohesió social i per fixar les bases d’un parc públic d’habitatge a preu assequible. La Llei de barris o l’establiment d’unes reserves mínimes legals destinades a la construcció d’habitatge social en són el màxim exponent. Tot això, promotors i constructors ho consideraven una càrrega excessiva que feia menys lucratiu el negoci de l’especulació. Era, per tant, només qüestió de temps que aquests actors es prenguessin la revenja, com finalment així ha estat. 

Al servei dels lobbies

L’excusa de la crisi i l’objectiu de la reactivació econòmica ho justifiquen tot. El 2011 ha estat un any farcit de mesures d’austeritat –de retallades, parlant clar-, però també ha estat un any esmerçat a desmuntar l’arquitectura legal del tripartit, i d’una part del pujolisme. La millor prova són les 77 lleis i els tres decrets legislatius que han estat modificats a través de la tramitació bitllo-bitllo de cinc lleis òmnibus. Amb crisi o sense, CiU estava determinada a acabar amb una herència en matèria d’habitatge, urbanisme i planificació territorial que duia el segell inconfusible d’ICV. 

Pel que sembla, el text refós de la Llei d’Urbanisme de 2010 presentava per a CiU “certs aspectes susceptibles de millora”: 93 articles, ni més ni menys, que amb la seva supressió i/o modificació dilapiden la funció social de l’urbanisme i el tornen a posar en les mans plenipotenciàries de bancs, constructors i promotors. 

A partir d’ara, la llei:

- Exhimeix determinats municipis de l'obligació de reservar sòl per a habitatge protegit, donant peu a un increment de la demanda exclosa d’habitatge per raons d’emancipació o emergència social entre determinats col·lectius (gent jove, gent gran, famílies monoparentals…). En concret, la llei preveu suprimir l'obligació del 10% de reserva addicional per a habitatges de protecció oficial en el cas dels municipis de més de 10.000 habitants i capitals de comarca, i permet als municipis més petits que, també sense topalls, estableixin, o no, les seves pròpies reserves. 

- Introdueix “mecanismes més àgils per requalificar sòl i facilitar les execucions immediates”. La llei admetrà que els municipis puguin ordenar el seu territori sense necessitat de tramitar plans parcials, la qual cosa suposa saltar-se els terminis d’exposició i informació públiques i bandejar la participació ciutadana dels processos urbanístics. 

- Flexibilitza el règim urbanístic aplicable a les instal·lacions industrials situades en sòl no urbanitzable, que és un sòl amb vocació agrícola o forestal i, per tant, impropi per acollir aquest tipus d’activitat per les repercussions que pot causar sobre el medi. - Amplia els usos admissibles en masies i cases rurals, la qual cosa pot entrar en col·lisió amb els seus valors històrics, culturals o arquitectònics, i amb la naturalesa rústega del sòl. 

- Modifica els supòsits que regeixen els diversos tipus d'infraccions urbanístiques, fent-los menys onerosos per a l’infractor.

- Modifica, també, diversos aspectes relacionats amb l'ordenació i la gestió del litoral, rebaixant-ne el nivell d’exigència i protecció. 

- Per últim, la llei estableix una pròrroga extraordinària fins al 31 de desembre de 2014 perquè tots els titulars de llicències d'obres que s’han vist afectades per la crisi puguin reprendre-les sense haver de sol·licitar una altra llicència adaptada a la normativa tècnica vigent si es demostra que això és inviable econòmicament. Òbviament, aquesta inviabilitat econòmica és relativa. Per als promotors sempre ho serà, per descomptat; de manera que aquesta pròrroga esdevindrà a la pràctica un subterfugi que els permetrà d’estalviar-se la implantació de les diverses mesures d’ecoeficiència previstes al codi tècnic de l’edificació: ni millors aïllaments en la construcció, ni energia solar tèrmica, ni res de res. 

L'autonomia municipal, pel terra

Els municipis també en resulten perjudicats en un doble vessant –econòmic i qualitatiu-, ja que la renovació automàtica de la llicència els impedirà el cobrament de noves taxes i impostos relacionats amb la construcció (a Alella, el 5% del projecte d’obres, segons les ordenances fiscals en vigor) i la qualitat del nou parc d’habitatges també se’n ressentirà, d’acord amb els motius esgrimits més amunt. 

Evidentment, el lobby de la construcció està encantat amb totes aquestes mesures. El passat mes d’abril, la revista APCE Habitatge, editada per l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona i Província, publicava un article titulat Mesures legislatives urgent de simplificació normativa. Aquell article proposava precisament això: l’aprovació d’una llei òmnibus que recollís totes les propostes del seu gremi. És clar que als promotors i a la banca –amb un estoc immobiliari que no se l’acaben- els han passat els reis, perquè totes i cadascuna de les seves demandes han estat contemplades en el document legislatiu.

I ja cal que ens preparem, perquè ara la pressió es focalitzarà sobre els ajuntaments. El secretari general de la Federació Catalana de Promotors, Josep Donés, creu que les ordenances municipals dels Ajuntaments han de deixar de legislar amb "criteris de màxims" i passar a fer-ho "més d'acord amb el moment actual, aplicant criteris d'eficàcia i austeritat". Això, en termes d'habitabilitat i de polítiques d'habitatge, vol dir:  

- "Permetre que el promotor privat pugui adjudicar el 100% dels habitatges protegits, sense necessitat de concurs", així com "permtere la desqualifiació voluntària abans de la finalització del termini de protecció".

- "Eliminar la possibilitat de gestió de les cèdules d'habitabilitat per part dels ajuntaments".

- "Flexibilitzar l'accessibilitat". Rere aquest eufemisme, s'amaga l'aspiració de suprimir l'obligació d'instal·lar un ascensor en les noves promocions d'habitatge plurifamiliar de dues plantes.

- "Eliminar l'obligatorietat de la ventilació creuada i de l'assecatge natural de roba".

ARE i tramitació ambiental

ICV, ERC i Ciutadans veuen també en aquesta llei òmnibus “una maniobra per facilitar la instal·lació a Catalunya del complex Eurovegas perquè permet passar per sobre de la voluntat dels municipis”. Tot i aquest punt crític, Ciutadans hi va votar a favor per posar fi a la “hiperregulació” del tripartit. 

La portaveu de CiU en polítiques d’Urbanisme, Meritxell Roigé, ha destacat la llei “redueix els condicionants en la tramitació urbanística i abreuja procediments”. En especial, “la llei clarifica la tramitació ambientals dels plans i programes a través d’una regulació complerta en el si d’aquesta llei”. “En un únic text normatiu s’eviten així possibles dispersions i llacunes interpretatives”, ha reblat. Posats a veure-hi aspectes positius, aquest en seria un, sempre que no vagi en detriment de les garanties ambientals. 

Certament, la profusió de lleis del període 2003-2010 va convertir la planificació urbanística –d’iniciativa pública o privada, tant se val- en un turment. La culpa no era tant l’aprovació de noves disposicions legals, sinó la seva juxtaposició i, sobretot, la manca de coordinació que se’n derivava entre els diversos departaments de la Generalitat encarregats de supervisar i d’informar el tràmit. Tot plegat alentia incomprensiblement els procediments i donava lloc a l’emissió d’informes contradictoris per part de diverses àrees i organismes dins d’un mateix Departament. 

A priori, també cal acollir positivament la revisió en profunditat del projecte de l’anterior govern de la Generalitat per desenvolupar 74 àrees residencials estratègiques (ARE). Edificar 74.000 nous habitatges era una veritable salvatjada, i més de la forma com es va programar: ràpidament, no sempre prou bé i sota la coordinació, per a més inri, d’un destraler com l’exdirector general d’Urbanisme de la Generalitat, Joan Llort. Si fos per ell, fa temps que Rials seria un niu de cases.

No podia ser

Fa un parell de setmanes va tenir lloc a Sevilla el 38è congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que havia estat convocat després d’encaixar una severa derrota electoral davant del Partit Popular (PP) el passat 20 de novembre, amb un objectiu: amortitzar la figura i l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del govern de l’Estat mitjançant l’elecció d’un nou secretari general.

Es tractava, bàsicament, d’aplegar en un conclave totes les patums del partit per llepar-se les ferides causades pel 20-N i escenificar un tancament de files a l’entorn del nou líder. Tot i l’excepcionalitat d’un moment en què la socialdemocràcia europea fa el joc a la dreta i al liberalisme econòmic –i en paga les conseqüències: absolutament desorientada i òrfena de revulsius i referents propis- hem vist com al PSOE no l’importava gens el missatge, el contingut i el debat ideològic. Als socialistes espanyols únicament els importa el seu melic: les formes i la persona.

Zero en idees

Les formes ja les vam veure. Van ser les de sempre, les pròpies del socialisme d’aparador: ampul·lositat en el disseny i l’escenografia, i control estricte de la informació servida a través d’imatges enllaunades. Ja se sap que, malgrat la crisi i el descontentament social, la casa és gran i totpoderosa: “Somos un partido fuerte”, proclamaven els oradors.

Al capdavall, era només una qüestió de noms. S’hi enfrontaven dos vells coneguts, dos excompanys de gabinet amb Zapatero: Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme[n] Chacón, ministre de l’Interior i portaveu del Govern ell, i ministra de Defensa ella.  

Altre cop, la catalanofòbia

No crec ni en el destí ni el determinisme, però sí crec que els prejudicis influeixen -especialment quan escasseja la cultura-, i em semblava evident que a Chacón, el seu veïnatge civil català, li havia de passar factura. Ella també s’ho ensumava, i per això en va renegar. La seva apostasia no és nova: va fer-ho ipso facto, tant bon punt va decidir abandonar la política catalana per anar a fer les Espanyes enfundada en un uniforme militar, com Narcís Serra.

L’expresident del Congrés de diputats, José Bono, ja va advertir que algú procedent del PSC no podia aspirar a dur les regnes del PSOE, i va expressar el seu desig de tenir com a cap algú que pogués cridar ben alt “viva España” sense remordiments. Per expiar públicament el seu pecat, Chacón se’n va anar de romeria a Olula del Río per congraciar-se amb els seus ancestres. També va dir que s’oposava “amb ungles i dents” al concert econòmic per a Catalunya.

Tot i que en els dies previs alguns somiatruites -d’aquells que són ciutadans del món, per als quals nàixer a Catalunya és un accident circumstancial- sostenien que guanyaria Chacón “per 30 vots de diferència”, al final Rubalcaba li va acabar passant la mà per la cara per 22 paperetes: 487 a 465. Algunes veus es van afanyar a acusar de traïdors els delegats extremenys i manxecs, però una cosa és clara (i descoratjadora): els secretaris generals de les nacionalitats històriques -Balears, Galícia, País Basc i País Valencià- donaven suport a Rubalcaba.

El PSOE més ranci

Diferències de pes entre Chacón i Rubalcaba?

El discurs de Chacón -apel·lant, per exemple, a la mobilització al carrer per fer font a les polítiques del PP, amb picada d’ullet a la UGT inclosa- causa vergonya aliena de tan vacu i histèric com és. Encarnava, això sí, un cert relleu generacional, que ja és molt tal com estava el pati de butaques: ple de cadàvers polítics. Entre els seus valedors hi havia l’eurodiputat canari López Aguilar o l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, personatges més íntegres, en qualsevol cas, que molts dels partidaris del seu rival, com Alfonso Guerra, Manuel Chaves, Rodríguez Ibarra o Txiqui Benegas.

Rubalcaba és retòrica pura: va prometre revisar el concordat amb el Vaticà, posar els bancs en cintura i demanar a la Unió Europea una pròrroga de dos anys en l’adopció de noves reformes i ajustos. Rubalcaba és un cínic –recordeu que és l’inspirador d’un dels articles més delirants de l’Estatut: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”-, un encantador de serps, un mentider excels, com correspon a un gat vell que coneix les clavegueres de l’Estat i administra els fons reservats al seu antull. No és estrany que la vella guàrdia estigui amb ell perquè, en el fons, ell és la vella guàrdia.

En el torn d’agraïments va quedar tot dit. El vencedor va mostrar la seva gratitud als seus predecessors i va citar-los un a un: Felipe González -la ics del GAL i aquell que deia allò d’“OTAN, d’entrada no”-, Zapatero -el prestidigitador de l’Estatut i les causes socials- i Joaquín Almunia, un perdedor nat que actualment és vicepresident de la Comissió Europea i comissari europeu de Competència al servei del conservador José Manuel Durao Barroso.

De Josep Borrell no en va dir res, com si no haguera mai existit, i això que té el mèrit d’haver guanyat contra pronòstic les primeres eleccions primàries celebrades al PSOE, l’any 1998.

Equitat, Europa i Espanya

L’oblit de Borrell no és casual. I és que l’aparell no perdona, fagocita.

S’ha vist amb la composició de la nova executiva socialista, amb la dissidència reduïda a la mínima expressió. Rubalcaba s’ha cobrat la fidelitat del PSC a Chacón deixant-ne només dos vocals catalans: José Zaragoza i Esperança Esteve. La cara del primer secretari del PSC, Pere Navarro, era tot un poema; no perquè els socialistes catalans hagin vist minvada la seva representació, que roman inalterada, sinó per la pèrdua de pes relatiu en els òrgans de direcció estatal. Els socialistes catalans -i amb ells, el seu “projecte per a Espanya”- estan cada cop més aïllats. Guanyen protagonisme les federacions centralistes com la castellanolleonesa i la basca, amb Eduardo Madina -l’eterna esperança blanca de les joventuts socialistes- i Patxi López al capdavant. López és el nou secretari de relacions polítiques del PSOE; un personatge mediocre que ocupa el palau d’Ajuria Enea amb el suport del PP gràcies a una tupinada electoral -la llei de partits- que adultera la democràcia i il·legalitza la voluntat popular d’una part de la ciutadania. Aquest és el nou PSOE, senyores i senyors.

Rubalcaba va dir que tenia tres prioritats que començaven per e (en castellà, evidentment): feina, equitat i Europa. Vist amb ulls catalans, en faltava una altra, d’e: Espanya. Rubalcaba va recordar que “el PSOE és un partit federal, no una confederació de partits” i Chacón va apel·lar a la “unitat” del partit i va fer una crida a parlar “amb una sola veu: a dir i defensar les mateixes consignes a tot arreu”.   

No hi va haver, doncs, la més mínima concessió als diversos “accents” del partit. I aquí rau el drama: que el PSC segueix entestat a voler fer sentir el seu accent, quan en realitat els catalans tenim molt més que un accent; tenim una llengua pròpia. Mentre no entenguem això, no sortirem de l'atzucac. Per això em decep tant el PSC, un partit merament gestor que no és palanca de canvi de res; un partit mancat d’ambició que prefereix ser cua de lleó i apèndix del PSOE en comptes d’aspirar a jugar un paper central en l’únic escenari de progrés social possible: el d'una Catalunya independent. 

Fugir del foc per caure a les brases

El municipi cerdà de Font-romeu ha gosat fer befa de la grandeur de França; un fet gens habitual en un Estat molt seriós i pagat d’ell mateix. I ho ha fet d’una manera simpàtica i simbòlica alhora: destapant el pot de les essències pàtries i tirant sal allí on més li pot coure a l’estat-nació centralista i jacobí per excel·lència. 

I com es fa això? Amb un somriure als llavis, naturalment, i posant en dubte les arestes de l’hexàgon mitjançant la recuperació d’un atavisme com és la pertinença a la nació catalana; un fantasma anterior a la data de fundació de la França moderna, el 1789, que quasi tothom dóna per mort i enterrat al nord de les Alberes.

No és ben bé el cas de Jean-Louis Demelin, que a més de ser l’alcalde de Font-romeu també és hoteler, periodista i membre del grup musical Cal Tres. La banda té una cançó anomenada Sang et oriflamme que és “una oda a la seva terra catalana” i un disc titulat París-Barcelona. I per aquesta darrera es decanta. 

Dimarts a la tarda, Demelin va convocar els seus veïns i veïnes a una reunió extraordinària del consell municipal. La trobada es va fer a l’aire lliure, a 10 graus sota zero, davant les obres de la nova escola pública que està construint l’Ajuntament. S’hi van congregar una cinquantena de persones, entre pares i alumnes.

La posada en escena no podia ser més hilarant. Embolcallat amb la bandera de les quatre barres, el síndic va emmordassar amb un mocador negre un bust femení tocat amb barret frigi que representava la Marianne republicana i va demanar en francès l’annexió simbòlica al Principat de Catalunya. 

Per avui l’Ajuntament de Font-romeu ha convocat “una grande journée de mobilisation” i en els propers dies Demelin ha fet públic que adreçarà sengles cartes al president francès i al rei d'Espanya per denunciar el Tractat dels Pirineus i sol·licitar la seva reintegració a la vila de Llívia, municipi del qual formava part abans de la segregació de l’Alta Cerdanya i el comtat del Rosselló el 1659. 

Es tracta de denunciar les retallades a les quals els sotmet el govern de París, en especial en matèria  educativa: “França ens té oblidats. A poc a poc estan provocant la desertificació de la Cerdanya i el Capcir, ningú vindrà o s'hi quedarà a viure si tanquen les escoles”. 

Tal com recollia abans d’ahir el diari El Punt Avui, Font-romeu “està en peu de guerra per la decisió de la inspecció acadèmica francesa de suprimir una plaça d'ensenyant a l'educació pública el curs vinent”. Seria la tercera baixa en pocs anys, tot just quan el municipi ja havia invertit quatre milions d'euros en la construcció d'una nova escola. 

Dèiem que a més de batlle, Demelin és hoteler, periodista i músic. La combinació de tots aquests quefers ha donat com a resultat una campanya publicitària excel·lent per a aquesta destinació turística d’hivern. No sabem a França, però els mitjans catalans en van plens i més d’un s’hi deixarà caure per Font-romeu atret per la notícia. 

Per tant, oblidem-nos dels sentiments i de l’èpica, i interpretem aquest canvi simbòlic de sobirania com una brillant operació de màrqueting comunicatiu en resposta a les polítiques públiques de retallades. Com si aquí lliguéssim els gossos amb llonganisses, tenint en compte que el Departament d’Ensenyament no cobreix la meitat de les baixes laborals i ha eliminat l’oferta de places de professor, ha congelat el pla de digitalització de les aules i ha escanyat la partida d’inversions, entre d’altres coses. Seria eixir de les flames per caure a les brases. 

Cua per fer-se catalans

I malgrat tot, Font-romeu no és primer municipi a sol·licitar la seva integració al Principat. El 1998, els seus veïns dels Angles i Eina també van dur a terme una denúncia similar en relació al Tractat dels Pirineus i la situació de desemparament que vivien sota administració francesa, i en dates recents hem conegut altres casos a les comarques de la Franja o el nord de Castelló, tips de l’arraconament dels respectius governs regionals. Recordo, fins i tot, el cas d’un petit municipi de Múrcia que en unes eleccions europees va votar majoritàriament CiU, per recomanació del seu alcalde. I no va ser perquè el poble pertanyés a la regió catalanoparlant del Carxe, sinó per veure si almenys així els dos partits estatals els feien cas. 

Tot plegat em porta a hipotitzar que segurament deu existir un sistema de càlcul per mesurar el grau i el sentiment de maltractament que rep i percep una determinada comunitat humana, i que aquest mecanisme deu tenir diverses gradacions. A la banda baixa hi deu haver, amb tota probabilitat, la catalanitat. D’aquesta manera s’explicaria que només aquells que se senten més desgraciats i agreujats que nosaltres demanin adquirir el nostre estadi o condició. Igual com passava el segle XIX a la Cuba colonial. 

Fer les amèriques no era bufar i fer ampolles. La majoria dels catalans emigrats ocupaven llocs de treball modestos i pertanyien al rang més baix de la societat blanca de l’illa, tal com reflecteix una expressió de l’època molt popular entre els negres: “Ay madre, quién fuera blanco, aunque fuese catalán!”

El govern d'Alella aprova un pressupost municipal de 10,8 milions

El ple municipal de gener va aprovar un pressupost municipal per a 2012 equilibrat en 10,8 milions d'euros amb el vot a favor de l'equip de govern (ERC-Sumem per Alella i PSC) i el vot en contra de la resta de grups.

Segons l'alcalde i responsable de l'àrea d'Hisenda, Andreu Francisco, es tracta d'un "pressupost social", ja que preveu un augment del 7,3% en les partides destinades a la prestació de "serveis a les persones". També s'incrementen els recursos per a "ajuts extraordinaris" i es mantenen fermes i inalterables les apostes municipals en matèria d'educació i de transport públic per contrarestar les retallades aplicades per la Generalitat a les subvencions a les llars d'infants públiques i al sosteniment de les línies d'autobusos urbans.

Pel que fa al capítol d'inversions, els comptes municipals reserven 90.000 euros a la rehabilitació de l'edifici de l'escola Fabra del poble "per posar-lo a disposició de la ciutadania al llarg d'aquest any" i 75.000 euros per completar l'aportació que farien els veïns de Cal Vell en cas de tirar endavant el projecte d'urbanització d'aquell àmbit.

Al pressupost no hi figura cap partida relacionada amb el projecte per a la construcció d'un equipament cultural a Can Calderó. Francisco es va limitar a dir que "això ara no és possible" a causa del context de crisi.

CiU demana un pressupost de 'base zero'

El principal grup de l'oposició va definir el pressupost de "continuista i no realista", dos atributs que l'allunyarien de les necessitats actuals. Per al regidor Benjamí Izquierdo, la situació de crisi econòmica i financera requeriria "qüestionar totes les partides des d'una filosofia de base zero, basant-se en l'import i no en petits ajustos del pressupost anterior; encara que això pugui tenir un cost polític".

CiU va demanar "l'aprimament de l'estructura organitzativa" en el nombre de treballadors i la "renegociació de totes les concessions de serveis amb empreses externes" per abaratir-ne el cost, i va referir-se, molt especialment, als 548.000 euros anuals que es destinen a neteja viària. La portaveu de CiU, Cristina Xatart, va assegurar que el pressupost era un "engany flagrant pel fons i per la forma com s'ha fet, des de la supèrbia". Xatart va culpar l'alcalde d'anar a la seva i de no escoltar ningú, i va acusar-lo d'haver-se "acomodat a la cultura del subsidi i la subvenció" en comptes de "posar l'accent en l'economia productiva".   

Primer els de casa

En aquest sentit, CiU va fer una defensa aferrissada del comerç i l'emprenedoria i va carregar tintes contra el poc pes relatiu que l'àrea d'Emprenedoria i Ocupació, en mans de la socialista Glòria Mans, té en el conjunt del pressupost: el 0,78%.  Un cop més, CiU va criticar que el govern destini 52.000 euros a cooperació internacional i "només 18.000 a promoció turística, 7.000 a dinamització comercial o 8.600 al pla de suport als emprenedors". "M'atreveixo -va dir Izquierdo- a llançar una proposta trencadora: destinem 3.000 euros al Fons Català de Cooperació i dediquem tota la resta a emprenedoria".

En el torn de rèplica, la regidora de Cooperació Internacional, Teresa Vilaró, va explicar que destinar el 0,7% dels recursos propis a aquesta finalitat era un "compromís polític del govern" i un "deure moral que els ciutadans del primer món". "Segurament -va afirmar-, nosaltres som més pobres que fa 3 o 4 anys perquè travessem un moment de crisi, però els ciutadans del Tercer Món viuen en crisi permanent: neixen en crisi, creixen en crisi i amb una mica de sort moren en crisi a una edat relativament avançada".  

Transparència i vassallatge

Per a la portaveu de Gd'A, Mercè Marzo, "l'únic fet destacable del pressupost és la pujada de l'IBI del 12,5%. Segons Marzo, es tracta d'un "pressupost poc transparent", "molt poc coherent amb els temps que corren i poc compromès amb el futur i amb la ciutadania", ja que "les empreses i les famílies han reduït les seves economies i l'Ajuntament no". 

Gd'A va tornar a atiar l'espantall d'una suposada "discriminació" de tracte entre els barris, sense dir quins, i va criticar que el 38% del pressupost es destini a personal. Per a l'alcalde, aquest percentatge és un indicador propi d'organitzacions amb una estructura optimitzada, ja que en molts ajuntaments aquest percentatge és del 45 o el 50%".

Per la seva part, el regidor del PP, Javier Berzosa, va acusar l'alcalde "d'haver-se instal·lat en un feu medieval amb justícia pregada", va reclamar pressupostos participatius en l'àrea de Serveis Urbans -"perquè els veïns puguin decidir quin semàfor, quin fanal o quina vorera volen arreglar"- i va demanar al govern l'adopció de bonificacions per a aquells contribuents que tinguin domiciliats els rebuts de l'IBI amb l'objectiu d'esmorteir la repercussió suplementària del 10% sobre aquest tribut decretada pel Govern de l'Estat.

A aquesta qüestió li dedicarem, ben aviat, una entrada específica al bloc.

Continuïtat absoluta

Després de sentir els portaveus de l'oposició, l'alcalde va rebatre una a una les seves intervencions. Entre d'altres coses, Francisco va reconèixer que, efectivament, el pressupost era continuista. "El suport majoritari de l'electorat, ara fa vuit mesos, es deu en bona part a la gestió econòmica del govern. Altrament, enlloc de tenir 6 regidors, ERC en tindria només 1 i una altra força política governaria l'Ajuntament". Acte seguit, Francisco va treure pit i va recordar que, des de 2003, el consistori porta vuit exercicis pressupostaris consecutius tancant en positiu i amb romanents de tresoreria importants, amortitzant els més de 4 milions de deute heretats al començament del seu primer mandat i havent fet nombroses millores en equipaments i serveis. "Facin una ullada als altres ajuntaments i s'adonaran de la situació de privilegi que tenim a Alella", va dir.

En contra de l'opinió d'oposició, I'alcalde va reivindicar el realisme dels comptes públics. "Per no tenir, no tenim ni pòlissa de tresoreria i ens trobem en una situació tècnica d'endeutament zero, únicament pendents d'ingressar 1,5 milions d'euros procedents de la Generalitat d'acord amb el conveni signat per dur a terme l'ampliació de l'escola Fabra del Bosquet".

Abans de concloure, Francisco va fer un altre al·legat -"jo sóc dels polítics que creu en el keynesianisme; l'administració pública ha d'intervenir i dinamitzar l'economia"- i va anunciar solemnement el seu "compromís de tornar a l'economia real els 3 milions del préstec de l'escola a través de futures inversions. El que no farem serà retornar-los a l'entitat bancària perquè els dediqui a fer provisió de riscos en benefici propi".