#primaveravalenciana?

No tolero la impunitat policial perquè és consubstancial a la violència, la brutalitat, l’acarnissament, la desproporció i l’excés. I en comissaria, a la tortura, la humiliació i la conculcació de la dignitat humana. Si no hi hagués impunitat -si no existís l’empara de l’anonimat, dels passamuntanyes i de la connivència política i judicial-, els efectius policials i els seus comandaments haurien de reprimir, en primera instància, els seus instints animals. Si no hi hagués impunitat, un agent de l’ordre no podria etzibar-li a una noieta valenciana de 16 anys que "no serveix ni per fer de puta", tot i que podria ser la seva filla. 

Algú m’ha dit que els meus posts són excessivament pessimistes. La veritat és que no vull deprimir ningú. Aquest bloc és per acumular forces que ens permetin de subvertir el sistema, així que avui m’he proposat veure el got mig ple. Per fer-ho, tornaré a parlar del País Valencià per sumar-me a la tesi de Vicent Partal, per a qui “el PP valencià és avui un partit desconcertat. Que els seus amos de Madrid no entenen ni controlen, disgustats i clarament preocupats [...] Tenim un règim en descomposició que en cosa de setmanes ha perdut la tensió que el feia fort i on cadascú ara intenta salvar-se a si mateix i on ja no mana ningú, barallats tots amb tots. Un règim que si algú ho sap fer bé podria caure en qualsevol moment sota la pressió del carrer”. 

I és d’aquesta pressió, precisament, i de la maldestre reacció del règim a aquesta pressió, del que avui vull parlar. 

A València s'acaba la paciència

Hi ha milers de catalans emprenyats i esgarriats. De valencians també, tot i que molts no ho sabíem, a tenor dels resultats electorals. O no ens ho havien explicat. Molta gent n’està tipa, de la corrupció i el cofoisme del Partit Popular (PP), de la destrucció del territori, de la dictadura dels mercats, del pensament únic, de la socialització dels sacrificis i de la privatització dels beneficis. Podem dir que la pressió fa anys que es covava i que, d’unes setmanes ençà, ha esclatat i ha pres els carrers de les viles i pobles en forma de manifestacions: pressió a favor de l’escolarització en valencià; pressió contra el veredicte d’absolució a Francisco Camps; pressió a favor de la restitució del senyal de televisió de TV3; pressió per denunciar la censura i la manipulació informativa de Canal 9 i Ràdio 9; pressió contra les retallades a l’educació pública i, ara també, pressió per solidaritzar-se amb les víctimes de la repressió policial i per exigir-ne responsabilitats polítiques i tecnocràtiques. 

Les primeres afecten el cap superior de policia i la delegada del govern central al País Valencià per la brutalitat exhibida per les forces de seguretat. Les segones, en canvi, incumbeixen als directius dels mitjans de comunicació autonòmics a causa de la manipulació barroera que fan del relat informatiu dia sí i dia també.  

Quan el poble és l’enemic

Les imatges i les cròniques que arriben aquests dies de València fan feredat. Esgarrifen i indignen (si us atreviu a fer un tast de sadisme, cliqueu aquí). No cal comparar-les amb la dictadura o la transició; en democràcia hem vist coses molt grosses protagonitzades per cossos policials de tota mena: des de la Policia Nacional als nostrats Mossos d’Esquadra. Ja sabem com les gasten: indiscriminadament, a puntades de peu i cops de porra, sense placa identificativa o amb armes no reglamentàries. Tot plegat ens remet a aquell poema de Bertolt Brecht: primer van ser els okupes –o els independentistes, vés a saber-, després els activistes antiglobalització –o els universitaris contraris al pla Bolonya, tant se val-, més tard els indignats del 15-M i ben aviat ho serà tota la ciutadania. Més ben dit: qualsevol ciutadà que alci la veu. 

En aquest cas, els zombis de blau –“si no teniu cervell per què porteu el casc”, cridaven els manifestants- han estomacat de valent xiquets i xiquetes de secundària de l’Institut Lluís Vives de València. Adolescents de dotze a disset anys que protestaven contra les retallades en matèria d’ensenyament; unes retallades –de salaris dels docents i de recursos- que han deixat sense calefacció molts centres educatius com a conseqüència de l’impagament dels rebuts per part de la Generalitat Valenciana. Hi ha alumnes que han estat expulsats per haver divulgat a través de les xarxes socials imatges en què apareixien ells o els seus companys, assistint a classe, abrigats amb mantes. 

Per això ara els escalfa la policia. Per això i perquè el cap superior de policia, Antonio Moreno, els ha assenyalat amb el dit. Ha assegurat que aquells adolescents armats amb llibres són “l’enemic” que cal combatre. De retop també han rebut mestres, pares i alguns vianants, periodistes i diputats, com Joan Baldoví, que ahir va exigir al Congrés que Moreno i la delegada del govern espanyol, Paula Sánchez de León, dimiteixin i se’n tornin a casa. El balanç, fins al moment, és de quaranta detinguts –la majoria, menors- i desenes de ferits. 

Això, el ressò mediàtic a nivell internacional i el fet de posar potes enlaire la ciutat durant un grapat d’hores semblen raons de pes perquè algú pagui els plats trencats, tot i que no sembla probable. 

Aquesta tarda, a les sis, hi ha convocada una nova manifestació sota el lema 'Som el poble, no l'enemic'. La manifestació sortirà de l’IES Lluís Vives i acabarà davant la delegació del govern espanyol per reclamar dimissions. Sánchez de León ja ha deixat clar que se’n renta les mans perquè són els avalots responen a “coses tècniques de la policia” i ha promès obrir, a tot estirar, un expedient informatiu per aclarir si va existir “extralimitació”; cosa que ja ha fet, d’altra banda, el Síndic de Greuges, José Cholbi, per valorar la "possible vulneració dels drets dels menors" durant les protestes. 

El president de la Generalitat, Alberto Fabra, diu que els estudiants "han excedit els límits de l'estat de dret" i ha fet una crida a posar fi a les “protestes violentes”, mentre el responsable d’Interior del Govern espanyol, Jorge Fernández Díaz, ha recorregut a la insídia després d’una resposta inicial un pèl vacil·lant. D’acord amb el llibre d’estil del Ministeri, ha denunciat –de paraula, sense proves- que entre els manifestants hi havia “grups violents”. És la vella cantarella de la infiltració de radicals; una teoria repetida fins a la sacietat que fou ideada per contrarestar un axioma que no falla mai: policia = aldarulls. 

I mentre parlem d’això no és parla del fons de la qüestió -de les retallades en drets i despesa social-, però no és menys cert que fer-ho obre la porta a una altra constatació. A les envistes d’un nou 23-F -i amb la imatge a la retina Milans del Bosch i els tancs al carrer-, l’aparell repressor de l’Estat segueix temptat de reaccionar amb la mateixa pulsió: utilitzant la força bruta per matar mosques a canonades. 

Han passat 30 anys. Aleshores tothom tenia por. Avui, gairebé ningú.