Catalunya serà sobirana o no serà

Per si algú n’havia tingut mai dubtes, la sentència de l’Estatut marca un abans i un després en el procés de recentralització de l’Estat espanyol per tot el que se n’ha derivat a nivell polític i judicial, ja que els greuges culturals i econòmics ja estaven descomptats de molt abans. És una ofensiva àmplia i de llarg abast que va afecta l’escola, la llengua, les infraestructures, els serveis i les prestacions públiques, l’economia i el mercat laboral. L’objectiu és el de sempre: interferir en els afers catalans i reduir Catalunya a les lleis de Castella. 

En certa manera, doncs, té raó Artur Mas quan diu que la reacció sobiranista que viu el país des de 2012 és un moviment d’autodefensa. Però és molt més, i això no ho explica l’expresident: és el projecte polític que trenca amarres amb l’Estat espanyol per impedir, per damunt de tot, que les elits catalanes garanteixin l’alienació i la pau social del país a canvi d’usufructuar el poder autonòmic. La independència, doncs, és l’única garantia de posar punt i final a la política de peix al cove i de tenir uns serveis públics i unes prestacions socials d’acord amb les nostres necessitats i la nostra capacitat de generar riquesa. Si els governants o els partits de la República catalana fossin corruptes, o si el català no se’n sortís com a llengua de futur, la culpa seria només nostra i no pas de Madrid. Així les coses, la independència és també l’únic antídot contra el victimisme. 

Un País en Comú

Precisament ahir va prendre forma un nou actor polític a Catalunya: es fa dir Un País en Comú, tot i que el nom encara no és definitiu, i és la confluència de les cendres d’ICV i EUiA amb la Barcelona en Comú d’Ada Colau i un sector de Podem dissident amb la direcció. La nova formació es defineix com a “filla d'un nou temps alhora que hereva de la millor tradició de les esquerres, el catalanisme popular, com també del feminisme, l’ecologisme i el republicanisme de la nostra terra”. En l’eix social, Un País en Comú assegura que ve “a fer un pas endavant perquè ningú no hagi de fer un pas enrere” mitjançant la creació d’un “nou bloc històric del canvi” per guanyar no només unes eleccions, sinó per “guanyar un país” sencer. 

Però aquest país, en l’eix nacional, neix voltat d’indefinició. Rebutjada l’esmena independentista d’un sector de l’assemblea, el nou partit s’ha decantat per la tesi confederal i defensa la consecució d’una “república social, democràtica i ambientalment justa com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional” en el marc d’un “estat plurinacional” i d’acord amb tot un seguit “d’aliances fraternes” amb altres pobles ibèrics. En essència, la declaració recorda molt la proposta d’ICV d’un “pacte de sobiranies amb l’estat” de 2015. 

Sobre el referèndum, ahir Gerardo Pisarello va declarar que “som aquí per construir un espai catalanista i sobiranista que vol exercir el dret de decidir sense permís”, si bé la posició oficial continua passant per la celebració d’una consulta “pactada” amb l’Estat. De fet, Un País en Comú segueix pensant que Espanya es pot reformar si Podemos i les seves aliances territorials s’imposen en les pròximes eleccions legislatives. Però això, a més d’unes dosis ingents d’il·lusionisme, vol temps, i la majoria independentista al Parlament ja hi ha posat un termini i ben aviat anunciarà la data i la pregunta. 

La qüestió, en aquest punt, és saber què farà Un País en Comú quan arribarà el moment. Triomfaran les tesis unionistes de Coscubiela, Rabell i Herrera, o les autodeterministes de Nuet, Colau i Pisarello? La renúncia d’última hora a participar en l’assemblea constituent per part del sector oficialista de Podem encapçalat pel seu secretari general, Albano-Dante Fachín, i la seva companya, Marta Sibina, afebleix els lligams orgànics amb partits estatals i inclina la balança del costat dels segons. Es tracta, en aparença, d’una bona notícia. 

Puta i ramoneta

Fins ara, ecosocialistes i comuns han nedat entre dues aigües i han anat modulant el seu discurs a l’entorn del referèndum segons com bufava el vent, sempre dins d’una ambigüitat ben mesurada. La indefinició respon a la diversitat dels seus electors i té com a mínim tres objectius: evitar la trencadissa interna, atraure els votants progressistes desencantats amb el PSC i erigir-se en una alternativa de govern a Catalunya. 

Gens convençut del viratge sobtat dels convergents, el 2012 l’exsecretari d’ICV, Joan Herrera, treia pit i assegurava sense embuts que els ecosocialistes “hem defensat la sobirania de Catalunya més vegades que CiU” i es mostrava partidari de l’Estat propi "si no és possible un pacte amb l'Estat". Aleshores, Herrera assegurava que “la tensió amb l'Estat” es resoldria “amb la convocatòria d'un referèndum” i precisava que “reconèixer els drets nacionals de Catalunya no significa reconèixer el dret a fer una votació i prou, sinó reconèixer el dret a l'autodeterminació del poble català, que no prescriu mai”. Ara, en canvi, Herrera, que és director de l'Escola Superior de Quadres de CCOO a Madrid, diu que l'independentisme està "en via morta” i que "Catalunya no serà sobirana" pel simple fet –diu ell- que “Espanya tampoc no ho és”. 

Encara que sembli increïble, el temps, els resultats electorals i les enquestes avalen aquestes fintes. Hi ha molta gent progressista amb el cor dividit que sotaposa -i sotaposarà- la decisió fins al darrer instant. 

Quan el xoc de trens es produeixi veurem si el nou espai polític dels comuns uneix les seves forces a l’independentisme per forçar la ruptura o si espera que l’Estat l’esclafi per passar aleshores a gestionar les misèries d’un país capcot. 

Dies enrere, el diputat al Parlament i coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, denunciava la “persecució ideològica” de l’independentisme per part de l’Estat i evocava la màxima de Bertolt Brecht (aquella que comença dient que “primer vingueren a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no ho era”), donant a entendre que a tothom li pot tocar el rebre. 

Esperem, doncs, que, arribada l’hora, la consciència s’imposi a l’estratègia.

Com Irlanda: una república, però diferent

Dies enrere, un digital d’economia publicava els resultats d’un estudi sobre el prestigi dels segells made in dels diferents estats del món realitzat entre 54.000 consumidors d’arreu del planeta en què la marca fabricado en España se situava en el vintè lloc del rànquing. És simptomàtic que la Marca España sigui més ben considerada a Algèria que dins de les seves fronteres, però encara és més il·lustratiu constatar que per davant seu hi ha països similars a Catalunya en dimensió i/o població com ara Finlàndia, Noruega, Holanda, Dinamarca o Irlanda. 

Sens dubte, l’estudi referma la idea que els estats petits són tan o més competitius que les grans economies i dóna ales a la viabilitat econòmica i financera de la futura República Catalana. Tanmateix, tot va ser una: expressar-me en aquests termes al meu mur de Facebook i rebre la censura d’un vell amic. L’exregidor d’ICV a Alella em deia que ell no mudava la marca, “i menys per la d’un mini paradís fiscal”. A mi també m’indigna que la Unió Europa permeti operar societats com Airbnb, per exemple, tributant a Dublín només el 3% dels beneficis que genera en altres latituds, amb Barcelona al capdavant. 

Per tant, de res no hauria servit intentar convèncer-lo explicant-li que segurament no és ètic, però sí perfectament legítim que un govern sobirà triï la política fiscal que vol aplicar, oimés tenint en compte que l’illa va ser una colònia de Londres fins al 1916 –qui, de fet, encara en reté una porció– i un país rural sotmès a la fam i l’emigració durant molts segles.

Llavors vaig provar d’estovar-lo amb el rugby, les pintes de cervesa –negra, of course– i la música celta. Dels murals de Belfast no en vaig dir ni ase. El meu interlocutor va admetre que li agradava l’ambient del pub, però no va aclarir-me si s’estimava més els Dubliners o els Chieftains. Així que vaig proposar-li una tercera opció que no podria refusar: una cançó dedicada als compatriotes que van lluitar al costat de la República en la Guerra Civil espanyola anomenada Viva la Quinta Brigada. La va escriure Christy Moore el 1983 i forma part de l’imaginari col·lectiu irlandès gràcies a molts altres intèrprets com Charly & The Bhoys, The Dubliners, The Wakes o Podgie. També la coregen, partit rere partit, els seguidors del Celtic de Glasgow; però això ja són figues d'un altre paner. 

Socialisme i antifeixisme 

Amb la revolta de Pasqua de 1916, els nacionalistes irlandesos van obrir el camí a la guerra d’alliberament de la Gran Bretanya. Proclamada la República Lliure d’Irlanda el 1919 als comtats del sud, quedaven pendent la reunificació i la revolució. De la primera lluita se n’encarregaria l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA): el braç armat del partit que va inspirar a Francesc Macià la creació de Nosaltres Sols, el Sinn Féin. 

En canvi, la segona de les divises no tenia un valedor clar. Per això, després del rebuig de l’IRA a la moció socialista plantejada el març de 1934 per Frank Ryan, el capità Peadar O’Donnell i George Gilmore, partidaris d’empeltar el republicanisme amb el socialisme, els tres líders van abandonar l’organització i aquell mateix setembre van fundar el Congrés Socialista. Paral·lelament, Michael Price i els germans Roddy i Nora Connolly van fer una crida a construir una República dels Treballadors i un partit republicà que aplegués obrers i camperols. Naixia així l’United Front. 

Com totes les societats occidentals, també la Irlanda dels anys 30 assistia a la pugna ideològica i la violència al carrer que enfrontaven el feixisme i el socialisme, de manera que quan va tenir lloc l’alçament militar a Espanya totes dues faccions es van afanyar a enviar-hi combatents. L’extrema dreta catòlica, patrocinada pel cardenal MacRory i el feixista Eoin O’Duffy, va crear una Brigada Irlandesa que va lluitar al costat de Franco sota el nom de Bandera de Irlanda. La lletra de La Quinta Brigada narra com va anar la cosa: 

Many Irishmen heard the call of Franco

Joined Hitler and Mussolini too 

Propaganda from the pulpit and newspapers 

Helped O'Duffy to enlist his crew 

... 

When the Bishops blessed the Blueshirts in Dun Laoghaire

As they sailed beneath the swastika to Spain. 

Acte seguit, la cançó explica la reacció de les forces d’esquerres per reclutar voluntaris i enviar-los a la península. La majoria va arribar-hi a través de França, o bé en tren -en una imatge que recorda la pel·lícula Land and freedom, de Ken Loach- o bé creuant clandestinament la frontera guiats per passadors nord-catalans després de diversos dies de marxa. 

They came to stand beside the Spanish people 

To try and stem the rising fascist tide 

Franco's allies were the powerful and wealthy 

Frank Ryan's men came from the other side. 

Eren majoritàriament socialistes i comunistes –amb el seu secretari general, Jim Pendergast, al capdavant–, però també n’hi va haver d’anarquistes, com Pat Read, que ja havia combatut amb els canadencs a la Primera Guerra Mundial, i Jack White, que fa un elogi dels catalans a la seva arribada a Barcelona com a sanitari de la Creu Roja. També n'he trobat dos que van combatre en les files del POUM: Patrick O'Hara, de Belfast, i Patrick Trench, de Dublín. N’hi havia, per tant, d’extracció catòlica i protestant, car compartien les consignes polítiques –Down with British imperialism i No free speech for fascists- i l’anticlericalisme. El mateix White explicava al butlletí de la CNT que procedia “of an Ulster Protestant family” i tanmateix honorava cada any “the memory of the Republican dead who fell in Easter week 1916”. En les seves files hi havia fins i tot un reverend. La cançó se’n fa ressò: 

Bob Hilliard was a Church of Ireland pastor 

From Killarney across the Pyrenees he came 

From Derry came a brave young Christian Brother 

And side by side they fought and died in Spain. 

Es calcula en 150 el nombre aproximat d’irlandesos del Nord i del Sud que van fornir les Brigades Internacionals, però la xifra s’eleva fins als 250 si seguim la norma que atorga aquesta nacionalitat a tothom qui és fill d’irlandesos, independentment d’on hagi nascut. De fet, entre els brigadistes britànics vinguts de ciutats industrials com Liverpool i Manchester hi havia irlandesos de soca-rel com Frank Deegan, George MacClure o Bernard McKenna, i molts escocesos de Glasgow com Jim Maley, Jock Cunningham i Syd Quinn eren també emigrants o hi tenien ascendents. 

Des de la seva arribada a l’octubre de 1936, la majoria va ser enquadrada en el IX Batalló francès i la primera companyia del Batalló britànic, però sense barrejar-s’hi. A partir de gener de 1937, una part important del contingent va votar a favor d’integrar-se en el XVè Batalló americà Abraham Lincoln (heus ací el perquè del nom de La Quinta [La Quince, en realitat] Brigada) i encara més endavant la majoria va lluitar sota la bandera de la Columna [James] Connolly. Aquesta unitat devia el nom al líder socialista que fer costat a la rebel·lió republicana de 1916 contra el domini britànic, i per la qual cosa va ser afusellat. 

En combat 

Els primers voluntaris van entrar en acció al front de Còrdova el mes de desembre. L’objectiu era ocupar la població de Lopera, però l’operació va ser un desastre i nou irlandesos hi van deixar la pell. Entre ells hi havia Tommy Woods, un xicot de 17 anys que havia après a disparar a les files de l’organització juvenil paramilitar Fianna Éireann. La cançó en fa memòria: 

Tommy Woods age seventeen died in Cordoba 

With Na Fianna he learned to hold his gun 

El següent enfrontament va tenir lloc el febrer de 1937 a la batalla del Jarama. A partir de llavors, la sang dels voluntaris irlandesos va anar regant els fronts de Madrid, Aragó i Catalunya. A l’ofensiva Ebre, els irlandesos van rebre de valent, en especial el 23 de setembre de 1938. A la cota 481, prop de Gandesa, van caure Danny Boyle, James Domegan, George Fuller, Georges Gorman, George Green, Thomas Kerr, Harry McGrath, Liam McGregor, James Murphy, Jack Nalty, Thomas O’Flaherty i Jim Straney, entre d’altres. Després de la desfeta va venir la retirada per Marçà i els Guiamets fins arribar a Ripoll, on van ser desmobilitzats i llicenciats. La majoria va abandonar Espanya, però no tots van poder tornar al seu país, ni la rebuda dispensada per les autoritats va ser gaire cordial. 

El cas de Frank Ryan

Frank Ryan, a l'esquerra, i John Robinson, voluntaris de la XV Brigada.

Amb l’avanç dels nacionals sobre Catalunya, almenys 16 irlandesos van ser capturats a Calaceit i internats la primavera de 1938 en el camp de concentració de San Pedro de Cardeña, a Burgos. Entre ells hi havia el carismàtic Frank Ryan, el jueu Frank Levitas, el jove Jimmy Rutherford i Bob Doyle, el qual en va deixar testimoni en uns memòries publicades l’any 2002. Al cap de poc temps van rebre la visita d’un representant del Govern britànic amb la intenció d’interrogar els brigadistes, a la qual cosa es van oposar seguint el raonament de Ryan “que nunca se protegería tras la Union Jack. Así pues, decidimos declararnos irlandeses aunque sabíamos que, debido a la hostilidad e histeria que había en Irlanda, ello podría demorar nuestra liberación”. 

La majoria s’hi va estar onze mesos abans de ser repatriats l’abril de 1939 via Hendaia, llevat de Rutherford, que va ser afusellat amb 22 anys, i de Ryan. El Generalísimo va retenir-lo, aparentment, com a trofeu de guerra. Després de condemnar-lo a mort i commutar-li la pena a cadena perpètua, l'agost de 1940 el règim franquista va lliurar-lo al servei de seguretat de la Wermacht i va ser transferit a Alemanya. Diverses fonts suggereixen que Ryan s'hauria avingut a actuar com a agent alemany per aconseguir el suport de l'IRA i del govern d'Eamon de Valera davant d'una eventual invasió de la Gran Bretanya per part dels nazis. Un informe dels serveis secrets britànics fins i tot assenyala que l'agost de 1942 "es diu que ha estat rebut per Hitler". En qualsevol cas, Ryan ja no es va moure mai més d'Alemanya, on va morir, en un sanatori proper a Dresden, el 1944. L'any 2012 es va estrenar una pel·lícula sobre la seva vida, titulada L'enigma de Frank Ryan.

Independència i internacionalisme 

Com passa amb totes les experiències humanes, també d’aquest episodi històric se’n poden treure lliçons. Davant la incomprensió de la majoria dels seus coetanis revolucionaris, el 1916 el socialista James Connolly va unir el seu Exèrcit Ciutadà Irlandès a les forces burgeses i republicanes que es van revoltar a Dublín contra l’Imperi britànic. Per a ell, la submissió a Londres era el principal obstacle per al triomf de la revolució, de la mateixa manera que l’Estat espanyol ho és per a la llibertat i el progrés social de Catalunya. Contradicció? Cap ni una. La prova és que 20 anys de la seva mort, els internacionalistes irlandesos que van combatre el feixisme en els camps de batalla ho van fer sota el nom i la bandera d’un dels pares de la pàtria emancipada. Amb el puny enlaire i un missatge de fraternitat universal als llavis: 

Truth and love against the force of evil 

Brotherhood against the fascist clan. 

'No Pasaran', the pledge that made them fight 

'Adelante' was the cry around the hillside

Comença el compte enrere

Ahir, el Tribunal Suprem va condemnar l’exportaveu del Govern Francesc Homs a un any i mig d’inhabilitació i a una multa de 30.000 euros per la seva participació en la consulta del 9-N. Com ja va passar amb les sentències de Mas, Ortega i Rigau del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Suprem espanyol ha declarat Homs culpable d’un delicte de “desobediència greu” i l’ha absolt del càrrec de prevaricació, la qual cosa no sé com es menja... 

I mentre això passava a Madrid, a Barcelona el Parlament de Catalunya va aprovar el pressupost del 2017 i la llei d’acompanyament, que inclou una partida per organitzar un referèndum d’autodeterminació el mes de setembre a través de la disposició addicional 31a. Per la seva part, el Govern espanyol i els partits unionistes van anunciar fa temps que impugnarien l’acord i en demanarien la suspensió per part del Tribunal Constitucional. 

Els dos trens, doncs, s’han posat en marxa. Veurem si topen o arriben a alguna destinació. De moment, la por escènica ha pogut amb el nervis de més d’un. L’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, reconeix ara obertament que la Moncloa deu “molts favors” a altres estats a canvi d’haver-se arrenglerat oficialment al costat d’Espanya, i el pròxim dimarts el president del Govern central, Mariano Rajoy, viatjarà a Barcelona per presentar un "contundent" paquet d'inversions en infraestructures a Catalunya. 

Aquest vertigen també es va viure ahir al Parlament. El pressupost va comptar amb l’aval dels 62 vots de Junts pel Sí i de 2 dels 10 diputats de la CUP. Els altres 8 es van abstenir i van neutralitzar els 62 vots en contra de la resta de grups. Abans de la votació, els juristes del Consell de Garanties Estatutàries havien advertit els parlamentaris que aprovar la disposició addicional 31a del referèndum implicaria desobeir el Tribunal Constitucional, i la diputada de la CUP Anna Gabriel els va acusar de tenir “por” al “procés de democratització del país perquè poden perdre els seus privilegis” i d’intentar fer prevaler “més els drets dels lletrats que els del 80% de la població”. 

Referèndum unilateral i/o acordat 

A més dels comptes públics de 2017, el ple del Parlament va votar dues esmenes de modificació del text de la disposició addicional 31a: una de CSQP i una altra de la CUP. La primera introdueix la necessitat que el referèndum sigui pactat amb l’Estat, mentre que la segona suprimeix la referència a dur-lo a terme "en el marc de la legislació vigent en el moment de la seva convocatòria". Per als ponents, ambdues són contradictòries, mentre que per a Junts pel Sí són perfectament complementàries. Així les coses, la primera va rebre el vistiplau de JxS i CSQP i la segona va comptar amb el suport de JxS, la CUP i el vot particular i plenament conscient de la diputada de Podem Àngels Martínez perquè considera que el pressupost ha de garantir els diners per fer la consulta “per una via o l’altra”. 

Davant del caire que prenien els esdeveniments, els representants de C’s, PSC i PP es van automarginar de la votació i van alçar els palmells de les mans en un gest eloqüent de desenteniment. 

Els llepafils 

Si bé el consell polític de la CUP reunit a Vilafranca del Penedès va anunciar el passat 28 de gener que el grup parlamentari facilitaria la tramitació del pressupost, el mateix dia que ho feia possible un sector de la formació se’n desmarcava i feia públic un manifest amb les seves raons. 

Els motius són respectables, tot i que el pressupost només n’és l’excusa. No són els primers que voldrien guanyar la guerra i fer la revolució alhora. En tot cas, aquesta dissidència constitueix un senyal inequívoc més que el procés encara la seva recta final i que no tothom se sent prou còmode per afrontar el repte. En les properes setmanes veurem nous desmarcatges en l’àmbit social, polític i econòmic de col·lectius i persones que semblaven simpatitzar amb la causa independentista. Alguns d’aquests ni tan sols aspiren a guanyar la guerra. És el tremolor de cames o el mal de panxa que alguns senten abans de creuar el Rubicó (al·legoria utilitzada ahir pel portaveu de C's Carlos Carrizosa). 

Seria ingenu pensar que anem al xoc en les millors condicions. Ni que esperéssim cinc anys més no sabem si acumularíem més forces. Ben al contrari, sabem que la composició social del país és la que és i que no anem sobrats d’efectius per guanyar el referèndum i encara menys per resistir, l’endemà d’haver-lo guanyat, l’embat de l’Estat, dels mercats i la diplomàcia internacional; però per damunt d’aquestes consideracions, cada generació de catalans té l’obligació històrica i el deure cívic i moral de mantenir encesa la flama i fins d’intentar conquerir la llibertat d’acord amb quina sigui la conjuntura social, econòmica i política de cada moment. 

Qui no s’ha mogut del seva zona de confort d’ençà de la sentència de l’Estat ja no ho farà mai, tret que es produeixi un canvi d’escenari per via democràtica i pacífica que doni pas a una nova legalitat i qui sap si també a una dualitat de poders.

I convé recordar que som o som i afrontem ara el desenllaç del procés en millor disposició que no ho faríem amb Mas al capdavant gràcies a l’ortodòxia ideològica –i a les maquinacions– d’algunes organitzacions dins el consell polític de la CUP, que primer van enviar l’expresident “a la paperera de la història” i després van obligar de facto a prorrogar els pressupostos retallats del 2015. En certa manera i vist en perspectiva, gairebé podem concloure que el veto d’Endavant ha preservat incòlumes les aspiracions independentistes de molta gent de l’erosió associada a tots els casos de corrupció de CiU que s’estan jutjant darrerament. Esperem que la propera vegada no hàgim de retractar-nos –jo el primer!– i tornar a donar la raó als maximalistes.

El ple d’Alella s’adhereix al Pacte Nacional pel Referèndum

Aquest vespre, el ple municipal d’Alella ha aprovat l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte Nacional pel Referèndum amb els vots a favor dels dotze regidors d’ERC+Sumem per Alella, Gent d’Alella, PDeCAT, Alternativa per Alella-CUP i Alella Primer, i l’únic vot en contra de la representant del PP. 

L’alcalde, Andreu Francisco, ha afirmat que amb aquest acord “es renova el compromís de l’Ajuntament i el poble d’Alella amb el procés per la consecució d’un referèndum” i ha fet “una crida a la ciutadania a decidir el futur del país”. 

La portaveu de Gd’A, Mercè Marzo, ha destacat que el seu grup es manifesta “100% a favor del dret a decidir i 100% a favor del referèndum” i ha apuntat la conveniència “d’estendre aquest dret a d’altres àmbits a nivell municipal”. 

El representant d’Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, ha incidit en la necessitat que el referèndum se celebri “abans de setembre per no repetir les escenes de 2014” i s’ha mostrat satisfet perquè “des de llavors s’ha avançat molt, com ho demostra el suport pràcticament unànime del ple”. 

Efectivament, a diferència de la moció d’adhesió al Pacte pel Dret a Decidir, que el juliol de 2013 va concitar l’abstenció dels regidors Josep Bardés, de Gd’A, i Glòria Mans, del PSC; aquest cop tots dos s’hi han sumat. La portaveu d’Alella Primer ha justificat el canvi perquè la resolució planteja el referèndum com una “eina inclusiva” que apel·la a “un debat escrupolosament democràtic i en igualtat de condicions de totes les opcions”. Mans ha afirmat que “s’ha de poder votar” i ha criticat que es digui que el referèndum divideix la ciutadania perquè “la societat ja està fraccionada i hi ha un punt en què no podem avançar”. 

El PP, en contra 

La regidora del PP, Annerose Bloss, ha envestit a fons: “lo que ustedes llaman dret a decidir es realmente pedir la independencia y nuestra postura es claramente no a la independencia porque es ilegal y es la forma que tienen algunos políticos de asegurarse el suedo y engañar a las personas con falsas esperanzas”. Interpel·lant directament l’alcalde, Bloss li ha dit: “Ocúpese de velar por la seguridad del pueblo y déjese de independencia. Basta ya de hacer el ridículo. Haga quitar las esteladas y cuelgue la bandera [espanyola] en lo alto del edificio, ahora que ya que la ha puesto en la sala de plenos”. 

Francisco s’hi ha tornat: “m’agrada que falti a la veritat i que hagi estat vostè qui ha agafat la bandera i l’ha col·locada a la sala. Avui es aquí, demà ja veurem on para”, ha presagiat l’alcalde. 

Llavors la portaveu del PP ha esgrimit un altre argument: “el otro dia me tragué la entrevista dels Matins [de TV3] al [diputat Joan] Tardà y dijo que teníamos el derecho de votar lo que quisiéramos. Esto vale mucho dinero. Y si acaso tendría que votar toda Espanya”, a la qual cosa Francisco ha respost que “més car és l’espoli fiscal”. 

El regidor del PDECat, Esteve García-Ossorio, s’ha declarat “sorprès” per “la barra del PP”. “Després veiem com als condemnats vinculats a determinats sectors els deixen lliures, i als que roben per poder menjar els foten a la presó. El dret a decidir és el cim de la democràcia. La resta és demagògia barata del PP”. 

Per treure-hi una mica de ferro, Josep Bardès hi ha intercedit i ha recomanat Bloss que parli amb el president espanyol: “Annerose, el derecho a decidir es un derecho básico. Las encuestas dan al sí un 50%. Tú que tienes línea directa con Rajoy le dices que haga una campaña a favor de la unidad, que con cuatro cositas os lo llevabais de calle: que si el corredor mediterráno por aquí, que si el puerto por allá…”

I mentrestant, 25.000 persones de dins i fora de Catalunya ja s'han adherit al Pacte a favor de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. 

Comuns, la sobirania és la clau!

He sentit que l’enfant terrible del periodisme a Espanya, Jordi Évole, va llançar un dard enverinat als representants institucionals de la Generalitat des de l’escenari del concert de suport als refugiats celebrat dissabte al palau Sant Jordi. “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu per aconseguir resoldre aquest problema, però altres us refugieu i dieu que aquest és un problema de competències”, va ventar-los. 

Geni i figura, avui el periodista estrella de La Sexta s’hi ha refermat. Des de la seva llotja particular a El Periódico, el follonero ha ensenyat la poteta: “si es conformen tan ràpid amb l’argument que no tenen competències, per què segueixen insistint en un referèndum –que jo també vull celebrar- per al qual tampoc no en tenen? En unes coses sí que insisteixen tot i que no tinguin competències i en d’altres no?” 

Les crítiques d’Évole han merescut diversos aclariments, com el de la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, i la portaveu del Govern, Neus Munté; i els comentaris punyents de Gabriel Rufián o de l’europarlamentari Ramon Tremosa, entre d’altres. Qui més qui menys li ha explicat que a Catalunya existeix un Programa català de refugi amb 1.200 places que no es poden ocupar perquè la condició jurídica de refugiat només la poden atorgar els estats. L’article 138 de l’Estatut retallat pel PP-PSOE no dóna per a més. 

Vet aquí per què el diputat de JxS Lluís Llach li ha recomanat que “si no vols incompetència, guanya’t la independència”. La cupaire Mireia Boya també li ha esmenat la plana: “Doncs jo crec que va de sobiranies i desobediències, més que de competències i incompetències”. 

Falsa equidistància 

Efectivament, el tema de fons és la sobirania del poble de Catalunya, representat a través del seu Parlament. Manta vegades al llarg de la història s’ha fet palès l’antagonisme ideològic amb Espanya. Serveixi com a exemple el referèndum sobre la permanència a l’OTAN. 

Ahir mateix, el periodista Eduard Voltas recordava que en aquests precisos instants ja “hi ha a Catalunya les majories socials i parlamentàries per tancar CIEs, per acollir refugiats, per la dació en pagament o per la pobresa energètica”. També les trobaríem, de ben segur, pel dret a una mort digna, per la renda mínima garantida o pel corredor mediterrani. Voltas deia que “es pot reconèixer això i actuar en conseqüència, o es pot continuar amb la gracieta de l’equidistància” i advocava per la celebració del referèndum com “la millor eina per retratar tothom”. També ho va dir Rufián a Alella no fa pas gaire. 

No en tinc cap dubte: cal desemmascarar les organitzacions polítiques que llancen la pedra i amaguen la mà en tots els àmbits del debat polític, també en la qüestió nacional; no pas perquè els ciutadans no tinguin el dret individual a inhibir-se en aquesta o qualsevol altra contesa, sinó perquè qui es manté neutral en una situació de conflicte –i aquest ja fa massa anys que dura– esdevé còmplice d’un dels bàndols. En puritat, la màxima de l’activista sud-africà antiapartheid Desmond Tutu és més descarnada (if you are neutral in situations of injustice, you have chosen the side of the opressor), però la deixarem així per no ferir susceptibilitats. 

En el nostre cas, rere els postulats aparentment progressistes d’algunes marques electorals s’amaga en realitat la seva afecció o tirada a Espanya (traduïu-ho per “apego” i “querencia”, respectivament). Si no ho manifesten obertament és perquè els avergonyeix coincidir en aquest punt amb la dreta espanyola, tan cavernícola ella, i perquè Espanya és un projecte fracassat i un artefacte polític decebedor segrestat per la burocràcia d'Estat i les elits extractives. Ho és pel seu passat, ho és pel present i res no fa pensar que deixi de ser-ho en el futur. 

Rere la targeta de presentació de molts “ciutadans del món” en realitat hi ha una bona pila d’espanyols acomplexats. És així com trobem tants esquerrans que critiquen el nacionalisme català, però passen per alt els exabruptes de l’espanyolisme. Succeeix el mateix amb els “federalistes” d’upa: individus que ignoren a gratcient que la federació és un acord entre iguals i que per federar-se abans cal haver exercit la independència i haver pres la decisió en llibertat, sense tuteles, amenaces ni coaccions. 

Només així s’explica que aquestes organitzacions pretesament ecosocialistes, federalistes o confederals no s’hagin sumat encara a la demanda social d’un Estat propi per a Catalunya. Reneguen d’una Catalunya independent perquè eventualment podria caure en mans de la dreta nacionalista –amb un PDeCAT a la baixa, amb 25 diputats segons les enquestes més optimistes- i en canvi s’estan de braços creuats en una Espanya governada per un PP que retalla drets i serveis. Sorprèn en gran manera que compatriotes d’esquerres prefereixin malviure com a súbdits en una monarquia imposada pel franquisme que participar en la construcció d’una república catalana. Qui anteposa, aleshores, els seus prejudicis nacionals a una ideologia, a uns valors ètics i morals i a la consecució, encara que sigui parcial, del seu programa polític? Qui és, doncs, l’autèntic nacionalista? 

Quan parlem de revolucionaris i de conservadors, la línia està molt clara: uns volen exercir la sobirania i els altres la declinen, la deleguen i l’entreguen als poders fàctics. Dit d’una altra forma: l’exercici de la sobirania marca avui dia la frontera entre les forces del canvi i els agents del sistema; entre transformadors i immobilistes; entre demòcrates i autoritaris; entre revolucionaris i reaccionaris. La sobirania, qui la vol?

De la farsa del 6-F a la Festa de l’Homenatge

Aquesta tarda ha quedat vist per a sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici sumaríssim als responsables polítics del procés participatiu del 9 de novembre de 2014: el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. De la consistència jurídica del cas, del desenvolupament de la vista oral i de l’estratègia dels encausats ja en parlarem un altre dia. 

Avui m’interessa ressenyar la gravetat que suposa que la justícia espanyola s’hagi brindat a actuar com a braç armat del Govern de l’Estat i hagi processat la màxima autoritat institucional del país pel seu capteniment en un conflicte de naturalesa política. Artur Mas ha declarat que, sigui quina sigui la sentència, el judici haurà estat un “greu error”. Ja ho veurem. Per a mi és una autèntica vexació, i una mostra més –com la sentència de l’Estatut o la inacció del Constitucional davant l’incompliment de 34 de les seves resolucions per part del Govern central– que al Regne d’Espanya no existeix la separació de poders. 

Que l’autodenominada i autocomplaent democràcia espanyola –entesa en sentit ampli: amb el seu executiu, les seves cambres de representants i el seu sistema de partits polítics– amagui el cap sota l’ala i no tingui cap altra resposta al plet català que portar els seus interlocutors davant un fiscal i tres magistrats diu molt poc al seu favor. O més ben dit, ho diu tot. 

Com l'oli i l'aigua, aquest nou pas pels jutjats –i en vindran més, de la mà de Carme Forcadell i Francesc Homs– ha tornat a contraposar l’estupefacció de molts catalans a la satisfacció de molts espanyols. “Ya era hora”, “se lo tenían merecido”, “proceso querían, proceso tienen”, ¿Qué se habían creído, estos catalufos?”. 

Alguns editorialistes, articulistes i tertulians encara ho han trobat tot massa tebi. Com l'exdiputada popular Cayetana Álvarez de Toledo, per citar només un exemple. Per a la marquesa de Casa Fuerte i directora de l’àrea internacional de la FAES, tot és molt més senzill: condemna d’inhabilitació; suspensió de l’autonomia, del Govern i del Parlament; depuració dels Mossos i de TV3; assumpció del poder per part de la delegació del Govern, i declaració de l’estat d’excepció a Barcelona. La mateixa reacció que l’octubre de 1934. 

Davant l’enyorança d’alguns unionistes per la violència exercida en el passat, nosaltres apel·lem al record de la dignitat. 

Dilluns, milers de persones van fer costat als processats pel 9N pels carrers de Barcelona: des del Palau de la Generalitat fins al Passeig de Lluís Companys, passant pel Fossar de les Moreres i l’Arc de Triomf. Tant se val si van ser 40.000 o 50.000 els concentrats, perquè a la pràctica érem molts més els que hi érem també en esperit. 

L’escena recorda la que es va viure al mateix indret el 20 de maig de 1906, quan els barcelonins van sortir a rebre els diputats i senadors que s’havien oposat a la llei de “represión de los delitos contra la patria y contra el ejército” –l'anomenada Llei de jurisdiccions militars– dissenyada ad hoc per combatre la puixança del catalanisme. A tots ells se'ls acusava d'atemptar “contra la integridad de España”. Exactament com ara. 

Han passat 111 anys i el problema català segueix irresolt. Malgrat les dictadures, la guerres i els moviments migratoris que han incidit en el pensament i la composició social del país, la història ens demostra, com deia el savi, que “potser Catalunya no és prou forta per independitzar-se, però Espanya tampoc no ho és per assimilar-la”. 

L’única diferència respecte de 1906 és que aquell dia, entre els polítics aclamats pel poble, hi havia l’andalús Nicolás Salmerón: el qui fóra president de la Solidaritat Catalana. Dilluns no en va venir cap, segurament perquè a Espanya ja no queden republicans. Esperem que la seva absència faci obrir els ulls a més d'un i ens situï més a prop de l'autèntica Festa de l'Homenatge: la independència.

El cap d’Artur Mas: de la paperera al cadafal

No sé quants cops més hauré de dir-ho per no ser suspecte de res: ni Artur Mas, ni encara menys els membres d’aquell Govern dels millors que va començar esmolant les tisores de les retallades i pactant amb el PP, són sants de la meva devoció. Això no treu que no sàpiga veure una maniobra política del Govern de l’Estat rere els judicis que s’han instruït al Tribunal Suprem contra el portaveu del seu executiu, Francesc Homs, i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra ell, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Les acusacions estan mancades de base jurídica, tal com van acreditar els fiscals catalans en el seu moment, i obeeixen únicament a la voluntat de Madrid de reescriure la història del 9-N per castigar els seus responsables i atemorir les tietes. 

L’Estat –ho han dit en les darreres setmanes el president, la vicepresidenta i els ministres d’Exteriors i Justícia– contempla tots els escenaris, i “actuarà d’una manera o una altra amb proporcionalitat a quin sigui el desafiament independentista”. 

De les tres potes que fins al moment han donat suport explícit al procés d’independència, l’espai polític i sociològic del PDeCAT constitueix la baula més feble. No tant per manca de convicció –evident, d’altra banda, en alguns dels seus quadres– sinó pel llast del passat. 

A la CUP, l’Estat només la pot atacar –fins a il·legalitzar-la– vinculant-la a actes de violència –ni que fossin de baixíssima intensitat– que sortosament no s’han produït, per a desgrat, probablement, de gentola com Jorge Fernández Díaz o Jordi Cañas. 

A ERC, que ha passat a ocupar un lloc central en la política catalana, tampoc no sembla fàcil erosionar-la: fins al moment s’ha mantingut en un discret i astut segon pla, sense escàndols de corrupció coneguts, presta a prendre’n el relleu. 

Així les coses, l’Estat ha concentrat tota l’artilleria sobre els exconvergents. Si la jugada li surt bé, Catalunya no serà independent (potser a costa del seu decantament cap a l’esquerra), i si li surt malament, almenys morirà matant i haurà escapçat el centredreta català. 

Una senzilla anàlisi DAFO ens mostra un escenari en què al règim del 78 ja li està bé que el poder polític a Catalunya es desplaci cap a Esquerra i els comuns, ja que són formacions amb un discurs teoritzant, però sense cap element real d’inserció i connexió amb el poder i les elits econòmiques (patronals, lobbies i escoles de negocis). A Esquerra i els comuns se’ls pot aïllar, pontejar o fer-los caure, si convé, amb l’ajut de la premsa afí. Al nou PDeCAT, en canvi, cal destruir-lo, o reduir-lo a la mínima expressió –i totes dues coses passen per la decapitació de Mas–, per fer-li pagar el seu atreviment; la seva traïció a l’ordre constitucional, que és considerada més una traïció de classe que no pas un canvi sincer d’adscripció nacional. Qui sap quants lligams familiars i financers de l’oasi no se’n deuen haver ressentit ja al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el Liceu o els reials clubs de Polo i Tennis! 

Als que el van enviar a la paperera de la història o simplement no l'han votat mai tot això els relliscarà i els sonarà a teoria de la conspiració, però no és una qüestió banal. Mas encara és un actiu important per als seus, i els seus són necessaris per culminar el procés democràticament (tret que es produeixi una conversió massiva a l'independentisme en el camp dels comuns). Encara que s'oposi al referèndum, l'Estat sap que cada vot compta i per això el vol mort i enterrat (políticament parlant, és clar).   

El PSC i els acòlits de Duran i Lleida han estat molt més obedients i no han queixalat la mà que els alimentava. Només Mas sap si ho ha fet per convicció, per conveniència o forçat per les circumstàncies. El temps dirà, però els escorcolls i les detencions mediàtiques practicades a batzegades per la Guàrdia Civil en relació a la trama de finançament il·legal del 3% fan pudor de socarrim. Per la forma, no pel fons; que quedi clar.