L’espantall unionista de Pi i Margall

Mai no m’havia atansat gaire a la figura de Francesc Pi i Margall, i encara menys a la seva obra filosòfica i doctrinal. En coneixia algunes coses, com ara que va ser un home savi i humil que va morir més pelat que una rata als 77 anys (sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado). També que va ser un líder espiritual per als seus i un pròcer respectat i ben considerat per molts dels seus rivals, encara que el partit que suposadament dirigia –el Partit Republicà Federal– patís successives escissions per l’esquerra –els intransigents– i la dreta –els moderats– i que, en definitiva, el balanç de la seva participació en la política activa no fes justícia a l’abast del seu programa ideològic. Divulgador de les idees de Proudhon, fou president de la primera República espanyola només 37 dies, de juny a juliol de 1873, i a la seva mort, el 1901, el partit s’ensorrà; però la seva llavor va fecundar per ressorgir amb força l’any 1931. 

Fins aquí, les quatre pinzellades que en sabia fins ara. Què ho fa, que ara li dediqui tanta atenció? 

M’hi ha posat sobre la pista la utilització del seu nom que n’estan fent alguns elements de l’esquerra unionista, començant pel Grup de Periodistes Pi i Margall i diversos articulistes com Javier Santamaría, d’El Viejo Topo. Fins i tot Albert Rivera, el líder de C’s, se’n proclama hereu. Tots ells el reivindiquen com a fill preclar de l’entesa i la concòrdia entre les diverses regions peninsulars i contraposen el seu cosmopolitisme al teòric reduccionisme de l’independentisme català. 

Però aquest cop qui ha rebut de valent ha estat Joan Josep Nuet. I tot per haver declarat en una entrevista que les concepcions federalista i independentista “no són incompatibles, sinó complementàries”. Concretament, el secretari general d’EUiA afirma que “el federalisme autodeterminista, el nacionalisme i l’independentisme d’esquerres es poden donar la mà” per combatre “l’hegemonia del nacionalisme conservador” i suplantar-lo per “l’hegemonia del catalanisme popular”. 

Seguint les tesis de Joan-Lluís Marfany i Jordi Solé Tura, Santamaria parteix de la base que “el catalanismo popular es una entelequia, almenos en sus orígenes” i su subordinación a los postulados del nacionalismo, ahora independentismo, pequeñoburgués representado por ERC y CUP y que resultan contradictorios con las inquietudes sociales y sentimientos identitarios de su base social”. Per això, Santamaría acusa Nuet de “confusión” i “malabarismo teórico”, així com d’un “profundo desconocimiento del pensamiento de Pi i Margall o una manipulación de sus ideas para [...] acomodarlo a sus objetivos políticos”. Vés que no passi al revés –vaig pensar– i no sigui Santamaría i tota aquesta tropa qui ofèn la veritat! 

Desconfiat de mena 

La cançó de Madrid, composició crítica i satírica per celebrar 

la instauració de la República federal i la fi del centralisme 

publicada el 1873 al setmanari La Barretina. La cançó comença 

dient: "Xuclador de la sanch nostre, la teva hora ja ha arribat". 

I conclou: "D'avuy endevant, Madrit, nosaltres nos fem la lley".

I així va ser com aquests dies m’he agafat fort a les lectures de Pi i Margall. De bell antuvi, diversos aspectes feien pudor de socarrim, començant per la veneració que li tenia tota l’esquerra catalana del primer terç del segle XIX. Si, com diu Santiago Izquierdo a la seva obra Panoràmica de l’esquerra nacional –i Antoni Rovira i Virgili abans que ell–, Pi i Margall “és l’autor que ha tingut un radi més ampli d’influència a Catalunya” i “el seu federalisme ho impregna tot, fins al punt que no sembla exagerat situar Pi a l’inici de la genealogia de les esquerres catalanes”, per què el reivindica la caverna espanyola? 

Per a Izquierdo, “Pi i Margall és, alhora, un demòcrata radical, un promotor del progrés material i moral de la classe treballadora i un convençut de les virtuts de la distribució territorial del poder. Dit amb altres paraules, filosòficament és un anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. [...] Des dels anarquistes fins a l’esquerra nacionalista catalana, sense excloure el nacionalisme conservador, Pi i Margall se situa en la cruïlla entre democràcia i revolució social, i fou un dels grans pensadors catalans del segle XIX i té força sobrada per resistir amb èxit la comparació amb els grans constructors d’idees polítiques de l’Europa de l’època”. Heus ací una de les raons d’aquest intent d’apropiació. 

També m’hi feia sospitar Josep Pla. Quin un per badar boca! Ell, que va treballar per al feixisme, acusava Pi i Margall d’estar “dominat per una vanitat personal insuportable”, d’aliar-se amb el caciquisme i de ser el culpable de “donar entrada a la via pública” catalana a la “bandarreria” d’Alejandro Lerroux. “Lerroux –escrivia Pla– sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible [...] perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista”. 

L’escriptor de la boina anava fort: “Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que [...] no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals [...], Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar”. 

La insídia espanyolista 

Pla considerava el federalisme un llop amb pell de xai, una disfressa “castellanista” i “castellanitzadora”, com si el franquisme que ell va contribuir a encimbellar hagués portat res de bo. L’homenot empordanès arriba a l’extrem d’atribuir a Pi i Margall una desconsideració per la llengua catalana que no és certa, atès que els seus articles, per bé que redactats sempre en castellà, són farcits de referències al seu prestigi i a la necessitat d’estendre’n l’ús social. Quan mor Rubió i Ors, un dels pares de la Renaixença cultural, Pi i Margall li dedica un escrit on reconeix que “no han tingut mai els catalans a Castella homes com Verdaguer, com Soler, com Apel·les Mestres, com Guimerà, com Oller, com el mateix Balaguer i tants d’altres”. 

Però no perdem el fil i vegem per què l’aliança estratègica que planteja Nuet ha desfermat les ires d’aquests federalistes de matriu mesetària, i com pensen combatre-la. La consigna és molt clara i molt vella: amb la desautorització d’una part de l’esquerra i la seva suplantació per l’esquerra autèntica. “La izquierda catalana, en vez de subordinarse a la hoja de ruta soberanista, debería oponerse firmemente al proyecto secesionista y plantear una alternativa que, en la tradición de Pi i Margall, pasa por la reivindicación por la República Federal como el marco de convivencia para los pueblos y naciones que conforman el Estado español”. És cert, com diu Santamaria, que “Pi y Margall siempre se mostró contrario a la separación de los pueblos y naciones que conforman España” i posa com a exemple “una de las muchas citas que podríamos sacar a colación, extraída de su principal obra teórica Las Nacionalidades”. El fragment que reprodueix conclou dient que “la unidad nacional [...] subsiste porque la sujetan vínculos cien veces más fuertes [que la política]: la comunidad de la historia y sentimientos, las relaciones civiles y los intereses económicos”. 

La torna 

No es tracta, ara i aquí, de provocar el moviment invers i pretendre investir el vell federal d’un pensament que no tenia per l’època que va viure. Simplement es tracta de contrastar les afirmacions que fan els unionistes per boca seva, i contradir algunes cites amb d’altres que se situen en les antípodes i van ser escrites amb posterioritat. Com passa amb els testaments, les últimes voluntats són les que prevalen. Aquest serà, doncs, el meu mètode. 

Si Santamaria hagués utilitzat un text de 1854 de La reacción y la revolución, Pi i Margall hauria passat per anarquista. En canvi, s’ha servit d’un text de 1877 perquè li convenia. Ja ho deia ell, que “de lògica, no n’hi ha, malauradament, a Espanya. Tampoc no hi ha vergonya”, essent els més despietats els que evoquen “el fantasma del separatisme”. Així doncs, al fragment triat per Santamaria hi contraposaré d’altres que van de 1898 a 1901. Aquest període es caracteritza per l’auge del catalanisme polític -que és anomenat, indistintament, regionalisme-, un fenomen al qual Pi i Margall s’aproxima amb molt d’interès i de manera recurrent. 

Començarem amb un article titulat Els separatistes publicat el primer de maig de 1897 en què sostenia que “els federals com els regionalistes volem [...] reduir les funcions de l’Estat; establir la unitat de manera que lluny d’oprimir, alliberi, i lluny de destruir la varietat, la mantingui i l’harmonitzi”. En canvi, “al cap dels unitaris, àdhuc dels unitaris lliurepensadors, està profundament arrelada la idea que la unitat ha concebut l’Església catòlica. Volen per aquest motiu per a tot el regne una sola constitució, unes mateixes lleis, un mateix patró per al règim de totes les regions i de tots els municipis que la componen”. 

Coincidint amb la publicació d’un manifesta contrari a la Guerra de Cuba per part de la Unió Catalanista el juny de 1898, Pi i Margall qualifica de “grata” la seva lectura. “Tant de bo parlessin en el mateix to i en igual sentit totes les regions d’Espanya! Urgeix que reclamin totes la seva personalitat i impedeixin que els destins de la nació continuïn a la mercè d’uns pocs homes. Autònomes i fortes, elles serien les que regissin el poder central, no les regides. No ens precipitarien mai a guerres tan insensates com les que avui patim. Cercarien sempre la satisfacció dels interessos i no la d’un foll orgull. No sacrificarien a paraules buides la riquesa, la sang ni el benestar dels pobles”. I prossegueix: “Assenyada, molt assenyadament pensa la Unió Catalanista. Quina llàstima que no sigui amb nosaltres! Guanyaria en amplitud d’idees: no donaria a les seves manifestacions aparença d’egoisme, ni donaria peu perquè ningú no les qualifiqués de separatistes. De tot cor estem nosaltres amb ella pel que fa a l’autonomia de les regions: en tota la resta voldríem estar-ho. Catalanistes! [...] No oblideu que units podríem fàcilment transformar les condicions de vida del país i dins d’elles assegurar la puixança de la nostra estimada Catalunya. Feliços tots si tots plegats aconseguíssim transformar-les sota la República!” 

El novembre d’aquell any, en parlar de La idea federal, Pi i Margall s’hi torna a adreçar “tant perquè són els més convençuts i els que més raó es donen del seu regionalisme, com perquè són els que més sospitosos apareixen a ulls dels unitaris. Tampoc no és cert que entre els regionalistes i els federals hi hagi, com alguns suposen, abismes [...] Els uns i els altres volen organitzar políticament i econòmicament la nació sobre les mateixes bases. Tots donen a la regió i a la nació les mateixes funcions […] Regionalistes i federals volen, en una paraula, l’organització federal de Suïssa i els Estats Units […] Autònomes les regions, es diu a la fi, continuarien com ara i més que ara sotmeses al caciquisme. Al caciquisme tenint Corts pròpies, govern propi, tribunals propis, Administració pròpia, milícies pròpies, Hisenda pròpia! El caciquisme, el sosté la cadena que va del govern a tots els caps civils, econòmics i militars de totes les províncies, i a tots els batlles dels pobles. Trencada la cadena, el caciquisme mor”. 

Quan la repressió de l’Estat s’abraona sobre seu, s’hi solidaritza: “són idèntics el catalanisme i el federalisme pel que fa a la reorganització de l’Estat i l’autonomia de les regions. O són il·legals tots dos, o tots dos són legals. No per allò que els separa sinó per allò que els uneix hom combat el catalanisme”. Això passava el febrer de 1900. 

L’agost de 1901 hi torna amb dos nous articles: Els catalanistes i els federals, i Els federals i els catalanistes. En el primer explica que “els catalanistes vingueren a les Corts, i parlaren clarament i explícita. Vet aquí el que digueren […] Determinen les funcions de l’Estat com ho fem nosaltres, les redueixen al règim dels afers nacionals i els internacionals. Li veden tota ingerència en la vida interior de les regions. En què difereixen de nosaltres? En res pel que fa a la reorganització de l’Estat. Els hem de mirar o podem mirar-los com enemics? ¿No aconsellen, al contrari, el seny, la moral i la política, que visquem amb ells en bones relacions i junts anem cap a la destrucció de l’unitarisme que tots avorrim? Volent-ho o sense voler, haurem de caminar junts, puix perseguim idèntics fins”. 

En el segon, sosté que “Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que s’anomena federal, un altre que s’anomena regionalista [...] Tots dos volen destruir aquell absurd règim centralista que, com dèiem fa poc, s’entesta a portar al mateix pas pobles de diferent grau de cultura, de diferent aptitud, de diferents aspiracions i fins i tot pobles de diferent llengua i de diferents lleis. Tots dos odien aquest centralisme, que no és sinó un carro de desiguals rodes que camina sempre ensopegant [...] Tots dos defineixen de la mateixa manera els atributs de l’Estat i de les regions. Vulguin o no vulguin, els dos partits han d’anar junts, ja que els seus fins són idèntics”. D’aquella conjunció d’interessos, Pi i Margall en deia “vies confluents” i no comprenia “l’alarma de certs federals”, ja que “només els unitaris podran veure amb mals ulls que catalanistes i federals ens acostem, només a ells els interessa portar-nos a la victòria”. 

Doncs bé, han passat 116 anys i tot torna. A Catalunya es donen les condicions per acabar amb amb “aquesta iniqua forma de govern” que és la monarquia i instaurar la República, però no hi ha ningú a l’altra banda. Ni Pablo Iglesias és Pi i Margall, ni Podemos té prou força per provocar el canvi a casa seva.

És veritat que Pi i Margall no contemplava el “principi de les nacionalitats” -el que avui en diríem el dret a l'autodeterminació dels pobles-, però no és menys cert que concebia les nacions com a realitats socials i polítiques: “éssers col·lectius i lliures” susceptibles de modificar el seu estatus i reconstituir-se per donar origen a una unitat nacional diferent, d'acord amb la voluntat democràtica del seus ciutadans. “De baix cap a dalt”, un principi que l'esquerra catalana en el seu conjunt no hauria de negligir.

La Constitució de l’Estat català de 1883

Tal com estableix la doctrina del republicanisme federal, la federació entre dos o més subjectes polítics (nacions, regions, províncies, municipis, tant se val el nom com l’escala) només és possible a través del consentiment mutu i del pacte entre iguals per la via democràtica del sufragi universal. 

Els republicans federals del segle XIX sabien perfectament –i per això la denunciaven– que la unitat d’Espanya no obeïa a aquest esquema, sinó que descansava en les armes i el semen d’Àustries i Borbons. 

Per això, i a l’objecte de generar un nou contracte social concorde amb aquests principis, el Partit Federal va celebrar del 23 d’abril al 3 maig de 1883 un Consell Regional per debatre i aprovar un projecte de Constitució per a Catalunya. Aquesta eina “concreta y tangible” havia de servir per cercar aquell “Pacte sobre’l cual aspirem á reconstituhir la nació espanyola”. El Consell estava presidit per Josep Maria Vallès i Ribot, que poc després donaria carta de naturalesa a l’esquerra nacionalista, i entre els seus membres hi havia Baldomer Lostau i Prats, el diputat municipalista que havia combatut els carlins i que deu anys abans havia proclamat l’Estat català a Barcelona. 

El manifest fet públic pel Consell Regional qualificava de “fet capital y transcendentalíssim” la Constitució de l’Estat català i la inseria en una perspectiva de “reparació, reconstrucció i reconstitució” històrica i social “de aquest antich Principat, feta ab lo concurs lliure y espontani de las entitats que’l composan, com reivindicació de sa unitat sellada per la naturalesa y per la historia”. Amb la seva aprovació, diu el manifest, “s’ha iniciat una obra de verdadera reparació, reconstruhint la patria catalana, retallada y dividida per lo centralisme”, fins al punt que “ella entranyava la desaparició de las cuatre actuals provincias en que Catalunya’s divideix, y per consegüent la desaparició de entitats que per artificals que sigan, contan llarchs anys d’existencia, gracias á lo que s’han creat á la seva sombra molts interessos”. D’ençà d’aleshores han passat 134 anys i el més calent encara és a l’aigüera. 

Delegació de competències 

Capçaleres de l'any 1872 dels dos principals setmanaris republicans:

a Catalunya: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.

En l’Estat federal, la cessió de competències i sobirania es fa a l’inrevés que en l’estat centralista: són les entitats que l’han de compondre les que fixen abans “las condicions baix las cuals la regió celebraria lo Pacte federal ab las demés regions espanyoles ó ibéricas”, la qual cosa constitueix la demostració palmària que l’estat autonòmic és un succedani i una mera estratagema de l’unitarisme.

Vegem ara quines van ser “las facultats que Catalunya, en us de sa sobiranía, delegaría á la Federació ó conjunt dels Estats espanyols ó ibérichs”. L’any 1883 se’n van determinar únicament nou, moltes de les quals han perdut, avui dia, la seva raó de ser; per la qual cosa l’Estat federal ibèric seria realment esquifit.

En primer lloc, es va delegar el control de duanes i costes, la legislació fluvial i marítima, les comunicacions de correus i telègrafs, l’emissió de moneda i el codi de comerç. En segon lloc, la llicència de patents i la gestió de la propietat intel·lectual. En tercer lloc, “las relacións políticas, administrativas y jurídicas entre las Regions ó Estats de la Federació”. A continuació se cedeixen un seguit de “facultats” necessàries per garantir els drets elementals i la igualtat de tots els ciutadans de la federació, com ara el veïnatge civil, la convalidació de títols i contractes o l’accés a la justícia. Per últim, quedaria “tot lo referent á la Diplomacia, á la Pau, á la Guerra y á la celebració de Tractats”, així com “la organisació de tribunals federals y de un exércit y una armada, aixís com la fixació dels gastos, imposició y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions”. En aquest punt hi ha dos aspectes a ressenyar: un, que l’exèrcit federal només pot intervenir per “ajudar a restablir” l’ordre públic “sempre que la regió ho reclami”, i, dos, que la contribució econòmica dels territoris a la caixa comuna ha de ser “proporcional”. No es detalla en base a què -si la població o la riquesa generada a cada Estat-, però el criteri de proporcionalitat evita el dèficit fiscal i encamina els territoris cap a l’autogestió. 

Estat sobirà, social i de dret 

Vistos els prolegòmens, anem al text. La Constitució és “el Códich polítich fonamental pera regirse y gobernarse l’Estat de Catalunya”. S’estructura en set títols i 113 articles. El 48 estableix que “la forma de gobern del Estat catalá es la República democrática representativa”. El 49, assenyala que “tots los poders son electius, amovibles y responsables” (inclòs el judicial) i el 50, que “la sobiranía originaria” residia en tots els majors de 21 anys, “los cuals la exerceixen per medi del sufragi universal”. 

Per definició, el territori federat és una entitat sobirana i indivisible, la qual cosa farien bé de retenir aquells que amenacen a segregar Miami Platja o l’Hospitalet del Llobregat. Ho deixa clar el títol primer (Del territori de Catalunya): 

“Art. 1. L’Estat Catalá es sobirá y autónomo, sens altres limitacions que las derivadas del Pacte federal que l’uneix á las demés Regions espanyolas. Totes las atribucions ó facultats no delegadas expressament á la Federació en virtut de dit pacte, s’entenen compresas dins de la Sobiranía de Catalunya". 

“Art. 2. Cap poder te la facultat de rompre la unitat de la regió catalana, que queda reconstituhida en virtut del present Pacte, ni de enagenar per cap concepte’l tot ó part de dit territori, ni de mermar en lo més mínim los atributs constitutius de sa sobirania”. 

El títol segon és especialment garantista i fixa els drets i deures deIs catalans i els residents al país. Entre els primers s’hi compten “tots los drets naturals, xó es: lo dret á la vida, á la seguritat y á la dignitat de la vida; lo dret al lliure exercici, manifestació y difusió del pensament, y á la lliure expressió de la conciencia; lo dret de reunió y de associació pacíficas; la llibertat del treball, de la industria, del comers interior y del crèdit; lo dret de propietat; la igualtat devant la lley” i “lo dret á ser Jurat y á ser jutjat per los Jurats, y lo dret á la defensa llibérrima en judici”. Es decreta la inviolabilitat del domicili i les comunicacions i s’estableixen sancions per als funcionaris i autoritats que la conculquin. 

L’Estat català és un país laic, i no sols aconfessional com ho és l’espanyol. En virtut de l’article 41, “l’exercici de tots los cultes es lliure á Catalunya”; pel 42, “queda separada la Iglesia del Estat, prohibintse subvencionar directa ni indirectament cap culte”; pel 45, “quedan secularisadas la Ensenyansa y la Beneficiencia, dependents del Estat y de las Municipalitats”. En aquest sentit, la Constitució faculta els municipis a “organisar y reglamentar la ensenyansa pública local” i els obliga “á sostenir Gimnasis y Escolas de noys, de noyas y de adults, en los cuals se’ls hi donguia la instrucció primaria obligatoria y gratuita pera son desenrotllo físich, intelectual y moral”. 

Divisió de poders 

A diferència del marc autonòmic, a l’Estat català el poder se sustenta en tres potes: el legislatiu, exercit per unes Corts bicamerals compostes de Congrés i Senat; l’executiu, representat per un Consell format pel president i tres ministres (de Foment, Governació i Hisenda), i el judicial, “exercit per jurats y jutges, cual nombrament no dependirá jamay dels altres Poders públichs”.

Entre les facultats dels poders públics hi ha la política fiscal i recaptatòria, el deute i l’emprèstit regional, la sanitat, els serveis socials, l’ensenyament superior i secundari, l’obra pública, la xarxa viària i ferroviària, l’ordre públic i l’exèrcit. És a dir, tot el contingut dins de les actuals carteres de la Generalitat en matèria d’Economia i Hisenda, Ensenyament, Universitats i Recerca, Afers Socials, Salut, Territori i Sostenibilitat, i Interior (a més de Defensa), però sense les ingerències del Govern central. 

Índex de percepció sobre la independència del poder judicial 

que tenen els ciutadans europeus. L'Estat espanyol, a la cua,

 només per davant de Bulgària i Eslovàquia. 

En l’àmbit de la Justícia, que tants favors està fent al PP, la Constitució catalana de 1883 també se situa a anys llum de l'espanyola de 1978. Els articles 87 i 95 determinen que “lo Poder judicial no emanará del executiu, ni del llegislatiu”, sinó que “lo Tribunal Suprém Regional se compondrá de nou magistrats y sis suplents, elegits tots per sufragi universal directe de tots los electors de Catalunya”. A més, “tots los Tribunals serán col·legiats”, “s’estableix lo Jurat pera tota classe de delictes” i es preveu que “en cada Municipi hi haurá un tribunal ó mes nombrats directament per lo poble y encarregats d’entendre en la correcció de las faltas, judicis verbals de petita cuantía y actes de conciliació”. 

Altres factors novedosos són l’abolició de “la pena de mort y totas las perpetuas” i l’ordenació de “jurats mixtos d’obrers y patrons pera la resolució de las diferencias y conflictes”. En el marc laboral, ara que l’Estat espanyol ha suspès la llei catalana d’horaris comercials, “l’Estat Regional se reserva entre las sevas facultats llegislativas, la de fer lleys regularisant las horas de treball”. 

Corts i Generalitat 

Tot i ser una teorització republicana, el text recull bona part de la tradició institucional catalana, com les Corts i la Diputació General. D’aquesta manera, “lo Congrés se compondrá de Diputats elegits per las comarcas ó circumscripcions” per sufragi universal a raó d’un diputat per cada 20.000 vots, mentre que “los Senadors serán elegits per los Ajuntaments, los cuals ne nombrarán dos per cada una de las ditas comarcas”. “Las Corts se renovarán en sa totalitat cada dos anys” i es reuniran almenys quatre mesos en dos períodes de sessions, “comensant la primera tots los anys lo quinze de Mars y la segona lo quinze d’Octubre”. Entretant, “las Corts nomenarán la Diputació general de Catalunya composta de cuatre Diputats ellegits per lo Congrés i cinch Senadors ellegits per lo Senat”. “Com á Comissió permanent de Corts”, la Diputació “vetllará per la observancia de las lleys per part del Poder executiu; convocará las Corts en reunió extraordinària [...] y formará lo Memorial de agravis, ó siguia la compilació de totas las queixas rebudas contra lo Poder executiu durant l’intermitj de la llegislatura, pera presentarlo á les Corts en la mes immediata”. Com s’estilava en temps reculats, “las Corts podrán esser convocadas pera cualsevol ciutat ó vila de Catalunya, designatse en cada llegislatura lo punt de reunió de la següent”, la qual cosa és un bon antídot contra la macrocefàlia barcelonina. 

Lluny de qualsevol presidencialisme i tal com passa ara, segons l’article 80, “lo President será nomenat per lo Congrés y lo Senat reunits, á pluralitat de vots. Son cárrech durará dos anys y será amovible y reelegible á voluntat dels cossos collegisladors”. 

Funcionaris catalans 

Un altre dels trets particulars de la tradició confederal dels Estats de la Corona d’Aragó és l’obligació legal que “sols los ciutadans compresos en l’article 4, son admisibles als empleos y cárrechs públichs dependents del Estat de Catalunya”. Això és, només aquells ciutadans que tinguin la nacionalitat catalana per naixement, descendència o veïnatge poden exercir la funció pública (una prescripció que cal entendre en reciprocitat amb la resta d’estats federats i que, a simple vista, faria pujar com l'escuma l’ús de la llengua catalana en àmbits com el de la Justícia i la seguretat ciutadana, ideològicament retrògrads i culturalment impermeables). 

Organització territorial 

Suprimida la divisió provincial, l’article 51 reconeix únicament dos nivells administratius: “lo Municipi y l’Estat Regional”, si bé l’article 104 contempla “com á órgano intermitj de comunicació entre’ls Municipis y l’Estat regional [...] la comarca ó circumscripció”. D’acord amb l’article 105, una llei ulterior “determinará l’extensió y límits d’aquestas comarcas, procurant restablir las antiguas catalanas, y atenent pera formarlas á las condicions geográficas, á la comunitat de interessos y afinitats históricas dels Municipis qu’hagin de constituirlas y previa consulta d’aquéstos”; una mica com hauria de passar algun dia amb les vegueries. 

Forces Armades 

La creació d’un exèrcit català és un tema controvertit dins l’independentisme. La Constitució de 1883 establia el servei militar obligatori i l’article 106 consagrava l’existència d’un “exércit regional” permanent i una reserva: “Lo permanent se compondrá sols de voluntaris. La reserva la compondrán tots los ciutadans de Catalunya de 21 á 40 anys, quedant en absolut abolidas las redencions y las substitucions”. 

Reforma de la Constitució 

Les lleis rarament són modificades quan són segrestades i vampiritzades per qui ostenta el poder. Garantista com hem dit que era, la Constitució de l’Estat català va dissenyar un mecanisme de validació ciutadana de doble volta. En primera instància, “las Corts podrán acordar la reforma de la present Constitució, senyalant al efecte l’article ó articles qu’hagin de alterarse”; “acordada la reforma’s cridará al poble catalá pera que per sufragi universal directe voti en plebiscit si vol ó no la reforma”; “si lo resultat del plebiscit es afirmatiu’s convocarán novas Corts pera dintre de tres mesos á fi de que portin á cap la reforma”, i, finalment un cop “executada la reforma se sometrá de nou á la aprobació popular per lo mateix medi del plebiscit, y si d’aquest resulta aceptada quedará vigent la reforma constitucional”. Res a veure amb la reforma exprés acordada l’agost de 2011 pels dos grans partits dinàstics espanyols, PP i PSOE. 

Aspectes innovadors 

Com més llegeixo, més a punt estic de fer-me federalista. Però federalista de 1883, que quedi clar. Malgrat el temps transcorregut, aquella Constitució posava fil a l’agulla a moltes de les reivindicacions dels moviments socials sorgits a l’entorn del 15-M per combatre l’absentisme i l’acumulació de càrrecs, així com per posar límits a les prebendes del polítics professionals, com ara: “Las Corts podrán pendre midas que obliguin als diputats y senadors á concorre á las sessions” (art. 71); “lo cárrech de Diputat y Senador es absolutament incompatible ab tot altre cárrech públich, ja sia honorífich, ja retribuït [...] sense que sigui necessaria cap mena de manifestació expressa (art. 72); “ni lo president del Poder executiu, ni’ls individuos del mateix, poden ser Diputats ni Senadors (art. 74), o “lo Congrés te’l dret d’acusar devant del Senat al President y als ministres; lo Senat te’l dret de declarar que hi ha lloch ó no á la formació de causa, y lo Tribunal Suprem á jutjarlos y sentenciarlos”. 

'Lo que portan los Reys', segons La Campana de Gràcia:
"Consums, abusos y quintas / y altras cargas y altras mals
Los reys son bons pe'ls dolents / mes pe'ls bons son  infernals
Puig com jo'ls hi tinch molt odi / no'ls puch veurer ni tragar"

La norma bàsica de l’Estat català és radicalment democràtica. Ara que tant es qüestiona la legitimitat d’adoptar determinades decisions per majoria simple i s’exigeixen majories qualificades de dos terços o més per obstruir el canvi i la regeneració, la Constitució de 1883 ho resolia absolutament tot “a pluralitat de vots” (art. 70), i a córrer! En el cas que el dissentiment sobre la tramitació d’una llei entre Congrés i Senat no es pogués resoldre a través d’una “comissió mixta de igual número de senadors y de diputats pera veure si’s pot arrivar á una avinensa [...] se suspendrá lo projecte de lley per aquella llegislatura. Si’s reprodueix en la inmediata, y continúa lo dissentiment, s’acudirá al plebiscit, en lo cual, per sufragi universal, decidirá lo poble votants «si» ó «no», si aproba ó rebutja la lley”. 

I, ja per acabar, el cim de totes les mesures de radicalitat democràtica: en virtut de l’article 46, “quedan abolits los títols de noblesa”. Així les coses, el rei ja no seria ningú i les palles mentals d’un Estat federal plurinacional dins la monarquia hispànica que prediquen –sense gaire convenciment, tot sigui dit- el PSOE, Podem i els comuns se n’anirien al patarri. “Habéis quedado retratados”, que diria Josep Pedrerol.

Federalistes de saló

Des de la restauració de la monarquia l’any 1976 (abans, per tant, de la Constitució), hi ha una paraula proscrita a Espanya: República. La prova és que no hi ha cap partit d’àmbit estatal que la reivindiqui obertament. Només a Catalunya es té certa consciència del seu ascendent i significat, gràcies al testimoniatge d’Esquerra Republicana i al fil històric de continuïtat amb la legitimitat de la Segona República que representa la Generalitat com a institució d’autogovern. 

Assassinats als vorals de les carreteres i enterrats en fosses comunes, els republicans espanyols que van sobreviure al feixisme van mantenir-ne viva la flama a l’exili i la clandestinitat fins que l'esquerra espanyola va transigir a liquidar-la definitivament amb els pactes de la Transició (o va ser la Traïció?). A partir de llavors, tots els vestigis que n’han quedat han estat purament retòrics: com l’organització federal del PSOE.

El follet del federalisme 

Després de dècades sense parlar-ne –bé, en va parlar Pasqual Maragall, però ni els seus no li fotien cas–, l’efervescència independentista que es viu a Catalunya ha motivat l’aparició de multitud d’organitzacions que s’autotitulen federalistes. No han sorgit per generació espontània, sinó com a reacció induïda pel poder polític i econòmic per contrarestar el separatisme amb el miratge d’una tercera via: l’organització federal d’Espanya. 

L’operació va començar amb el tonto útil de Pere Navarro i el seu follet del Polònia i es va recolzar en manifestos i fòrums d’opinió d’arrel pretesament cívica, com Federalistes d’Esquerres (a qui diria allò de digues-me d'on vens i et diré qui ets). 

El punt àlgid de l’ofensiva federalista va tenir lloc entre 2013 i 2014. En el terreny polític, el PSOE va aprovar, el 6 de juliol de 2013, l’anomenada Declaració de Granada, que en realitat es titulava Un nuevo pacto territorial. La España de todos, com el cafè de les autonomies. En el front mediàtic, la maniobra va merèixer l’atenció de tota la premsa progressista i va arribar al paroxisme amb la publicació, el 14 de maig de 2014, d’un article d’opinió titulat Pi y Margall, unionista a El País. 

Amb el temps i un cop vista la seva escassa incidència sobre l’opinió pública catalana a eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, tant el PSOE com El País han abandonat aquest camí i s’han dedicat a garantir l’estabilitat política i els interessos de l’IBEX-35 i a carregar a tort i a dret contra l’independentisme. Pel camí, el PSC ha estat devorat.

Federalisme a l’espanyola 

Si fem una anàlisi dels dos textos suara esmentats, veure’m amb quin desvergonyiment opera l’esquerra oficialista espanyola. El PSOE, que ha fet sempre gala del seu constitucionalisme, es presenta a la Declaració de Granada com el principal valedor per dur a terme una reforma de la Carta Magna. En tot el document, la Constitució apareix esmentada 13 vegades com a substantiu i cinc més com a adjectiu (en la forma "constitucional"). Per contra, la paraula federal apareix cinc cops com a adjectiu ("vocación federal", "estructura territorial de caràcter federal", "Estado de corte federal"), dels quals dos són per parlar dels “Estados federales” en sentit ampli, mentre que el substantiu federalisme apareix un sol cop, totalment buit de contingut: “El Estado autonómico contiene desde su origen una evidente vocación federal; pero en su diseño y en su desarrollo han faltado piezas que forman parte esencial de los Estados federales que mejor funcionan [...] La solución, una vez más, es la reforma en profundidad. El Estado de las Autonomías tiene que evolucionar [...] en su sentido natural: avanzando hacia el federalismo, con todas sus consecuencias”.

A aquest text, al qual se segueix agafant Miquel Iceta com a ferro roent, contraposarem el desmentiment d’una periodista com Lidia Falcón: “Es falso que los redactores de esa perversa Constitución se propusieran construir un Estado Federal. Ni en 1978 ni en 2015. Desde el mismo momento en que aceptaron la Monarquía sabían que estaban aherrojando a los pueblos de España. Para eso la escribieron, para seguir explotando a los trabajadores y las trabajadoras, para impedir que se proclamara la III República, para que no se pudiera articular la forma de Estado como una Federación. Sometido el país al Ejército como garante de la unidad de España. Ni aunque ahora el PSOE invente esa farsa de federalismo tiene voluntad de implantarlo, porque lo primero que es preciso para ello es proclamar la III República. Nunca se ha visto mayor disparate político y jurídico que el de una Monarquía Federal”. L’advertiment de Falcón val també per als comuns. 

Al seu torn, en el seu article a El País, Daniel Guerra sostè que “algunos federalistas plurinacionales identifican la capacidad de los territorios que pactan para formar un Estado, con el derecho posterior a la separación. Es decir, entienden que la soberanía previa para pactar la mantienen después del pacto. Tanto Pi como el federalismo contemporáneo rechazan esa posibilidad: el libre consentimiento es para unirse, no para separarse”. L’autor fonamenta aquest parer en el fet que “los contratos no se anulan o rescinden por la voluntad de uno de los contratantes”, com va escriure Francesc Pi i Margall en el capítol dotzè de Las nacionalidades, l'any 1877: “Por el mutuo consentimiento se formaron y solo por el mutuo disentimiento se disuelven cuando no se ha cumplido el fin para que se hicieron ni los afecta ninguno de los vicios que los invalidan”. Per a Guerra, Pi i Margall “contempla la disolución o disgregación de una federación, pero no la secesión de una parte del territorio, proponiendo incluso medidas de fuerza para garantizar la unidad del conjunto” i cita, textualment, l’article 155 de la Constitució. Per tot plegat, l’autor considera el vell federalista un “precursor” de l’unitarisme. 

Escrits com aquest constitueixen una tergiversació històrica i una estafa ideològica en tota regla. El seu autor oblida que al costat de la llibertat (la democràcia) i la igualtat (el socialisme), “el tercer ideal de la revolución liberal, la fraternidad, es a Pi la organización solidaria de los humanos en círculos concéntricos de radio ilimitado, que, mediante el pacto o alianza entre iguales (el foedus), une a las personas con sus municipios, sus territorios históricos, sus naciones políticas, su continente y el mundo entero. La finalidad de esa armonía de lealtades es la paz universal entre las naciones. El federalismo es ante todo una forma de concebir la unidad del planeta en la diversidad de pueblos, culturas e idiomas. Es la única alternativa democrática al imperialismo autoritario y bélico, fase cenital del capitalismo explotador”. No ho dic jo. Ho escrivia el 29 de novembre de 2001, coincidint amb el centenari de la mort de Pi i Margall, José Antonio González Casanova al diari El País, precisament. 

La nostra república 

Deixem, doncs, que el mort es defensi i sigui ell qui parli. El 1891, Pi i Margall escrivia sengles articles al setmanari federal El Nuevo Régimen. En el primer, titulat El consentiment, afirma que “sense el lliure consentiment de dos o més homes, no hi ha societat possible; sense el lliure consentiment de l’home i la dona no és possible ni tan sols la família [...] No podem comprendre com sense el lliure consentiment es puguin fundar legítimament societats polítiques. La manca de consentiment vicia tot contracte: és suficient a ulls de la mateixa Església per dissoldre els matrimonis i anul·lar-los com si mai no haguessin existit”. I rebla: “Allò que és viciat des del seu origen no és possible que es refaci amb el pas del temps -encara que hagin passat 300 anys, hi afegeixo jo-, però és indubtable que allò que viciosament es funda és possible que es refaci per la voluntat dels fundadors, és a dir, per un nou contracte”. 

En aquest punt, la història ens ensenya que Catalunya no ha donat mai el seu consentiment en els termes expressats per Pi i Margall, sinó que s’hi ha vist arrossegada per les ínfules militaristes de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, com a successor seu. I els federals, diu Pi i Margall, “no admetem [la unitat] que neix de la força”. 

Per si algú en dubta, el qui fóra segon president de la I República descriu com hauria d'haver estat si no hagués caigut tan d'hora. A La nostra república, exposa: “Nosaltres no volem la república unitària. Simple substitució d’un poder hereditari per un poder electiu, no és més que una de les fases de la monarquia. Deixa dempeus l’omnipotència de l’Estat [...] cerca la uniformitat, que és la mort; dicta una llei provincial per a totes les províncies i una llei municipal per a tots els municipis, sense consentir que cap província ni municipi no es dirigeixi ni mogui segons la seva especial índole. Atrofia per aquest sistema municipis i províncies, concentra en la capital totes les energies, i fa possibles i fins i tot fàcils les dictadures. Som partidaris de la república federal [que] reconeix com a autònoms com la nació les regions i els municipis, i per tant els sostreu de la tirania de l’Estat [...] Acaba a més amb els cacics, amb la influència de l’Estat en els col·legis electorals, amb la prepotència del poder executiu, amb el desordre de l’Administració i de la Hisenda. Per tots els organismes de la nació escampa, en fi, l’escalfor i la vida”. 

I acaba: “Cada regió és dintre de la nostra república un estat independent en tot allò que li és peculiar i propi. Té el seu govern, les seves Corts, els seus jutges i magistrats, la seva Administració, la seva Hisenda, la seva milícia, els seus serveis; i en tot allò que constitueix la seva vida interior, és a dir, en tot el que no afecta els interessos de les altres regions, actua com si fos la nació tota; dicta lleis, les executa i les aplica als casos de la vida pràctica; atén i fomenta el conreu, la indústria, el comerç, la instrucció, la beneficència, les obres públiques, les arts; pressuposta els seus ingressos i despeses, estableix i recapta tributs, aixeca emprèstits; manté l’ordre interior i posa a recer del crim els drets dels ciutadans; examina i resol, segons el seu particular criteri, fins i tot els ardus problemes socials que avui agiten el món”. 

Segons Pi i Margall, quedarien únicament en mans de l’Estat la declaració de guerra (no pas l'exèrcit, però!), la signatura de tractats internacionals i els serveis generals: “els correus, els telègrafs, els ferrocarrils i els camins que travessin la terra de dues o més regions. També els senyals i mitjans de canvi, com la moneda, les mesures i els pesos, ja que han de servir per al comerç de tota Espanya”.

Amb independència que ara, amb la Unió Europea, la moneda única i Internet, les competències de l'Estat quedarien reduïdes a la mínima expressió, on ho diu tot això, la Declaració de Granada del PSOE o l’acta constituent d’Un País en Comú? 

Catalunya serà sobirana o no serà

Per si algú n’havia tingut mai dubtes, la sentència de l’Estatut marca un abans i un després en el procés de recentralització de l’Estat espanyol per tot el que se n’ha derivat a nivell polític i judicial, ja que els greuges culturals i econòmics ja estaven descomptats de molt abans. És una ofensiva àmplia i de llarg abast que va afecta l’escola, la llengua, les infraestructures, els serveis i les prestacions públiques, l’economia i el mercat laboral. L’objectiu és el de sempre: interferir en els afers catalans i reduir Catalunya a les lleis de Castella. 

En certa manera, doncs, té raó Artur Mas quan diu que la reacció sobiranista que viu el país des de 2012 és un moviment d’autodefensa. Però és molt més, i això no ho explica l’expresident: és el projecte polític que trenca amarres amb l’Estat espanyol per impedir, per damunt de tot, que les elits catalanes garanteixin l’alienació i la pau social del país a canvi d’usufructuar el poder autonòmic. La independència, doncs, és l’única garantia de posar punt i final a la política de peix al cove i de tenir uns serveis públics i unes prestacions socials d’acord amb les nostres necessitats i la nostra capacitat de generar riquesa. Si els governants o els partits de la República catalana fossin corruptes, o si el català no se’n sortís com a llengua de futur, la culpa seria només nostra i no pas de Madrid. Així les coses, la independència és també l’únic antídot contra el victimisme. 

Un País en Comú

Precisament ahir va prendre forma un nou actor polític a Catalunya: es fa dir Un País en Comú, tot i que el nom encara no és definitiu, i és la confluència de les cendres d’ICV i EUiA amb la Barcelona en Comú d’Ada Colau i un sector de Podem dissident amb la direcció. La nova formació es defineix com a “filla d'un nou temps alhora que hereva de la millor tradició de les esquerres, el catalanisme popular, com també del feminisme, l’ecologisme i el republicanisme de la nostra terra”. En l’eix social, Un País en Comú assegura que ve “a fer un pas endavant perquè ningú no hagi de fer un pas enrere” mitjançant la creació d’un “nou bloc històric del canvi” per guanyar no només unes eleccions, sinó per “guanyar un país” sencer. 

Però aquest país, en l’eix nacional, neix voltat d’indefinició. Rebutjada l’esmena independentista d’un sector de l’assemblea, el nou partit s’ha decantat per la tesi confederal i defensa la consecució d’una “república social, democràtica i ambientalment justa com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional” en el marc d’un “estat plurinacional” i d’acord amb tot un seguit “d’aliances fraternes” amb altres pobles ibèrics. En essència, la declaració recorda molt la proposta d’ICV d’un “pacte de sobiranies amb l’estat” de 2015. 

Sobre el referèndum, ahir Gerardo Pisarello va declarar que “som aquí per construir un espai catalanista i sobiranista que vol exercir el dret de decidir sense permís”, si bé la posició oficial continua passant per la celebració d’una consulta “pactada” amb l’Estat. De fet, Un País en Comú segueix pensant que Espanya es pot reformar si Podemos i les seves aliances territorials s’imposen en les pròximes eleccions legislatives. Però això, a més d’unes dosis ingents d’il·lusionisme, vol temps, i la majoria independentista al Parlament ja hi ha posat un termini i ben aviat anunciarà la data i la pregunta. 

La qüestió, en aquest punt, és saber què farà Un País en Comú quan arribarà el moment. Triomfaran les tesis unionistes de Coscubiela, Rabell i Herrera, o les autodeterministes de Nuet, Colau i Pisarello? La renúncia d’última hora a participar en l’assemblea constituent per part del sector oficialista de Podem encapçalat pel seu secretari general, Albano-Dante Fachín, i la seva companya, Marta Sibina, afebleix els lligams orgànics amb partits estatals i inclina la balança del costat dels segons. Es tracta, en aparença, d’una bona notícia. 

Puta i ramoneta

Fins ara, ecosocialistes i comuns han nedat entre dues aigües i han anat modulant el seu discurs a l’entorn del referèndum segons com bufava el vent, sempre dins d’una ambigüitat ben mesurada. La indefinició respon a la diversitat dels seus electors i té com a mínim tres objectius: evitar la trencadissa interna, atraure els votants progressistes desencantats amb el PSC i erigir-se en una alternativa de govern a Catalunya. 

Gens convençut del viratge sobtat dels convergents, el 2012 l’exsecretari d’ICV, Joan Herrera, treia pit i assegurava sense embuts que els ecosocialistes “hem defensat la sobirania de Catalunya més vegades que CiU” i es mostrava partidari de l’Estat propi "si no és possible un pacte amb l'Estat". Aleshores, Herrera assegurava que “la tensió amb l'Estat” es resoldria “amb la convocatòria d'un referèndum” i precisava que “reconèixer els drets nacionals de Catalunya no significa reconèixer el dret a fer una votació i prou, sinó reconèixer el dret a l'autodeterminació del poble català, que no prescriu mai”. Ara, en canvi, Herrera, que és director de l'Escola Superior de Quadres de CCOO a Madrid, diu que l'independentisme està "en via morta” i que "Catalunya no serà sobirana" pel simple fet –diu ell- que “Espanya tampoc no ho és”. 

Encara que sembli increïble, el temps, els resultats electorals i les enquestes avalen aquestes fintes. Hi ha molta gent progressista amb el cor dividit que sotaposa -i sotaposarà- la decisió fins al darrer instant. 

Quan el xoc de trens es produeixi veurem si el nou espai polític dels comuns uneix les seves forces a l’independentisme per forçar la ruptura o si espera que l’Estat l’esclafi per passar aleshores a gestionar les misèries d’un país capcot. 

Dies enrere, el diputat al Parlament i coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, denunciava la “persecució ideològica” de l’independentisme per part de l’Estat i evocava la màxima de Bertolt Brecht (aquella que comença dient que “primer vingueren a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no ho era”), donant a entendre que a tothom li pot tocar el rebre. 

Esperem, doncs, que, arribada l’hora, la consciència s’imposi a l’estratègia.

Com Irlanda: una república, però diferent

Dies enrere, un digital d’economia publicava els resultats d’un estudi sobre el prestigi dels segells made in dels diferents estats del món realitzat entre 54.000 consumidors d’arreu del planeta en què la marca fabricado en España se situava en el vintè lloc del rànquing. És simptomàtic que la Marca España sigui més ben considerada a Algèria que dins de les seves fronteres, però encara és més il·lustratiu constatar que per davant seu hi ha països similars a Catalunya en dimensió i/o població com ara Finlàndia, Noruega, Holanda, Dinamarca o Irlanda. 

Sens dubte, l’estudi referma la idea que els estats petits són tan o més competitius que les grans economies i dóna ales a la viabilitat econòmica i financera de la futura República Catalana. Tanmateix, tot va ser una: expressar-me en aquests termes al meu mur de Facebook i rebre la censura d’un vell amic. L’exregidor d’ICV a Alella em deia que ell no mudava la marca, “i menys per la d’un mini paradís fiscal”. A mi també m’indigna que la Unió Europa permeti operar societats com Airbnb, per exemple, tributant a Dublín només el 3% dels beneficis que genera en altres latituds, amb Barcelona al capdavant. 

Per tant, de res no hauria servit intentar convèncer-lo explicant-li que segurament no és ètic, però sí perfectament legítim que un govern sobirà triï la política fiscal que vol aplicar, oimés tenint en compte que l’illa va ser una colònia de Londres fins al 1916 –qui, de fet, encara en reté una porció– i un país rural sotmès a la fam i l’emigració durant molts segles.

Llavors vaig provar d’estovar-lo amb el rugby, les pintes de cervesa –negra, of course– i la música celta. Dels murals de Belfast no en vaig dir ni ase. El meu interlocutor va admetre que li agradava l’ambient del pub, però no va aclarir-me si s’estimava més els Dubliners o els Chieftains. Així que vaig proposar-li una tercera opció que no podria refusar: una cançó dedicada als compatriotes que van lluitar al costat de la República en la Guerra Civil espanyola anomenada Viva la Quinta Brigada. La va escriure Christy Moore el 1983 i forma part de l’imaginari col·lectiu irlandès gràcies a molts altres intèrprets com Charly & The Bhoys, The Dubliners, The Wakes o Podgie. També la coregen, partit rere partit, els seguidors del Celtic de Glasgow; però això ja són figues d'un altre paner. 

Socialisme i antifeixisme 

Amb la revolta de Pasqua de 1916, els nacionalistes irlandesos van obrir el camí a la guerra d’alliberament de la Gran Bretanya. Proclamada la República Lliure d’Irlanda el 1919 als comtats del sud, quedaven pendent la reunificació i la revolució. De la primera lluita se n’encarregaria l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA): el braç armat del partit que va inspirar a Francesc Macià la creació de Nosaltres Sols, el Sinn Féin. 

En canvi, la segona de les divises no tenia un valedor clar. Per això, després del rebuig de l’IRA a la moció socialista plantejada el març de 1934 per Frank Ryan, el capità Peadar O’Donnell i George Gilmore, partidaris d’empeltar el republicanisme amb el socialisme, els tres líders van abandonar l’organització i aquell mateix setembre van fundar el Congrés Socialista. Paral·lelament, Michael Price i els germans Roddy i Nora Connolly van fer una crida a construir una República dels Treballadors i un partit republicà que aplegués obrers i camperols. Naixia així l’United Front. 

Com totes les societats occidentals, també la Irlanda dels anys 30 assistia a la pugna ideològica i la violència al carrer que enfrontaven el feixisme i el socialisme, de manera que quan va tenir lloc l’alçament militar a Espanya totes dues faccions es van afanyar a enviar-hi combatents. L’extrema dreta catòlica, patrocinada pel cardenal MacRory i el feixista Eoin O’Duffy, va crear una Brigada Irlandesa que va lluitar al costat de Franco sota el nom de Bandera de Irlanda. La lletra de La Quinta Brigada narra com va anar la cosa: 

Many Irishmen heard the call of Franco

Joined Hitler and Mussolini too 

Propaganda from the pulpit and newspapers 

Helped O'Duffy to enlist his crew 

... 

When the Bishops blessed the Blueshirts in Dun Laoghaire

As they sailed beneath the swastika to Spain. 

Acte seguit, la cançó explica la reacció de les forces d’esquerres per reclutar voluntaris i enviar-los a la península. La majoria va arribar-hi a través de França, o bé en tren -en una imatge que recorda la pel·lícula Land and freedom, de Ken Loach- o bé creuant clandestinament la frontera guiats per passadors nord-catalans després de diversos dies de marxa. 

They came to stand beside the Spanish people 

To try and stem the rising fascist tide 

Franco's allies were the powerful and wealthy 

Frank Ryan's men came from the other side. 

Eren majoritàriament socialistes i comunistes –amb el seu secretari general, Jim Pendergast, al capdavant–, però també n’hi va haver d’anarquistes, com Pat Read, que ja havia combatut amb els canadencs a la Primera Guerra Mundial, i Jack White, que fa un elogi dels catalans a la seva arribada a Barcelona com a sanitari de la Creu Roja. També n'he trobat dos que van combatre en les files del POUM: Patrick O'Hara, de Belfast, i Patrick Trench, de Dublín. N’hi havia, per tant, d’extracció catòlica i protestant, car compartien les consignes polítiques –Down with British imperialism i No free speech for fascists- i l’anticlericalisme. El mateix White explicava al butlletí de la CNT que procedia “of an Ulster Protestant family” i tanmateix honorava cada any “the memory of the Republican dead who fell in Easter week 1916”. En les seves files hi havia fins i tot un reverend. La cançó se’n fa ressò: 

Bob Hilliard was a Church of Ireland pastor 

From Killarney across the Pyrenees he came 

From Derry came a brave young Christian Brother 

And side by side they fought and died in Spain. 

Es calcula en 150 el nombre aproximat d’irlandesos del Nord i del Sud que van fornir les Brigades Internacionals, però la xifra s’eleva fins als 250 si seguim la norma que atorga aquesta nacionalitat a tothom qui és fill d’irlandesos, independentment d’on hagi nascut. De fet, entre els brigadistes britànics vinguts de ciutats industrials com Liverpool i Manchester hi havia irlandesos de soca-rel com Frank Deegan, George MacClure o Bernard McKenna, i molts escocesos de Glasgow com Jim Maley, Jock Cunningham i Syd Quinn eren també emigrants o hi tenien ascendents. 

Des de la seva arribada a l’octubre de 1936, la majoria va ser enquadrada en el IX Batalló francès i la primera companyia del Batalló britànic, però sense barrejar-s’hi. A partir de gener de 1937, una part important del contingent va votar a favor d’integrar-se en el XVè Batalló americà Abraham Lincoln (heus ací el perquè del nom de La Quinta [La Quince, en realitat] Brigada) i encara més endavant la majoria va lluitar sota la bandera de la Columna [James] Connolly. Aquesta unitat devia el nom al líder socialista que fer costat a la rebel·lió republicana de 1916 contra el domini britànic, i per la qual cosa va ser afusellat. 

En combat 

Els primers voluntaris van entrar en acció al front de Còrdova el mes de desembre. L’objectiu era ocupar la població de Lopera, però l’operació va ser un desastre i nou irlandesos hi van deixar la pell. Entre ells hi havia Tommy Woods, un xicot de 17 anys que havia après a disparar a les files de l’organització juvenil paramilitar Fianna Éireann. La cançó en fa memòria: 

Tommy Woods age seventeen died in Cordoba 

With Na Fianna he learned to hold his gun 

El següent enfrontament va tenir lloc el febrer de 1937 a la batalla del Jarama. A partir de llavors, la sang dels voluntaris irlandesos va anar regant els fronts de Madrid, Aragó i Catalunya. A l’ofensiva Ebre, els irlandesos van rebre de valent, en especial el 23 de setembre de 1938. A la cota 481, prop de Gandesa, van caure Danny Boyle, James Domegan, George Fuller, Georges Gorman, George Green, Thomas Kerr, Harry McGrath, Liam McGregor, James Murphy, Jack Nalty, Thomas O’Flaherty i Jim Straney, entre d’altres. Després de la desfeta va venir la retirada per Marçà i els Guiamets fins arribar a Ripoll, on van ser desmobilitzats i llicenciats. La majoria va abandonar Espanya, però no tots van poder tornar al seu país, ni la rebuda dispensada per les autoritats va ser gaire cordial. 

El cas de Frank Ryan

Frank Ryan, a l'esquerra, i John Robinson, voluntaris de la XV Brigada.

Amb l’avanç dels nacionals sobre Catalunya, almenys 16 irlandesos van ser capturats a Calaceit i internats la primavera de 1938 en el camp de concentració de San Pedro de Cardeña, a Burgos. Entre ells hi havia el carismàtic Frank Ryan, el jueu Frank Levitas, el jove Jimmy Rutherford i Bob Doyle, el qual en va deixar testimoni en uns memòries publicades l’any 2002. Al cap de poc temps van rebre la visita d’un representant del Govern britànic amb la intenció d’interrogar els brigadistes, a la qual cosa es van oposar seguint el raonament de Ryan “que nunca se protegería tras la Union Jack. Así pues, decidimos declararnos irlandeses aunque sabíamos que, debido a la hostilidad e histeria que había en Irlanda, ello podría demorar nuestra liberación”. 

La majoria s’hi va estar onze mesos abans de ser repatriats l’abril de 1939 via Hendaia, llevat de Rutherford, que va ser afusellat amb 22 anys, i de Ryan. El Generalísimo va retenir-lo, aparentment, com a trofeu de guerra. Després de condemnar-lo a mort i commutar-li la pena a cadena perpètua, l'agost de 1940 el règim franquista va lliurar-lo al servei de seguretat de la Wermacht i va ser transferit a Alemanya. Diverses fonts suggereixen que Ryan s'hauria avingut a actuar com a agent alemany per aconseguir el suport de l'IRA i del govern d'Eamon de Valera davant d'una eventual invasió de la Gran Bretanya per part dels nazis. Un informe dels serveis secrets britànics fins i tot assenyala que l'agost de 1942 "es diu que ha estat rebut per Hitler". En qualsevol cas, Ryan ja no es va moure mai més d'Alemanya, on va morir, en un sanatori proper a Dresden, el 1944. L'any 2012 es va estrenar una pel·lícula sobre la seva vida, titulada L'enigma de Frank Ryan.

Independència i internacionalisme 

Com passa amb totes les experiències humanes, també d’aquest episodi històric se’n poden treure lliçons. Davant la incomprensió de la majoria dels seus coetanis revolucionaris, el 1916 el socialista James Connolly va unir el seu Exèrcit Ciutadà Irlandès a les forces burgeses i republicanes que es van revoltar a Dublín contra l’Imperi britànic. Per a ell, la submissió a Londres era el principal obstacle per al triomf de la revolució, de la mateixa manera que l’Estat espanyol ho és per a la llibertat i el progrés social de Catalunya. Contradicció? Cap ni una. La prova és que 20 anys de la seva mort, els internacionalistes irlandesos que van combatre el feixisme en els camps de batalla ho van fer sota el nom i la bandera d’un dels pares de la pàtria emancipada. Amb el puny enlaire i un missatge de fraternitat universal als llavis: 

Truth and love against the force of evil 

Brotherhood against the fascist clan. 

'No Pasaran', the pledge that made them fight 

'Adelante' was the cry around the hillside

Comença el compte enrere

Ahir, el Tribunal Suprem va condemnar l’exportaveu del Govern Francesc Homs a un any i mig d’inhabilitació i a una multa de 30.000 euros per la seva participació en la consulta del 9-N. Com ja va passar amb les sentències de Mas, Ortega i Rigau del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Suprem espanyol ha declarat Homs culpable d’un delicte de “desobediència greu” i l’ha absolt del càrrec de prevaricació, la qual cosa no sé com es menja... 

I mentre això passava a Madrid, a Barcelona el Parlament de Catalunya va aprovar el pressupost del 2017 i la llei d’acompanyament, que inclou una partida per organitzar un referèndum d’autodeterminació el mes de setembre a través de la disposició addicional 31a. Per la seva part, el Govern espanyol i els partits unionistes van anunciar fa temps que impugnarien l’acord i en demanarien la suspensió per part del Tribunal Constitucional. 

Els dos trens, doncs, s’han posat en marxa. Veurem si topen o arriben a alguna destinació. De moment, la por escènica ha pogut amb el nervis de més d’un. L’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, reconeix ara obertament que la Moncloa deu “molts favors” a altres estats a canvi d’haver-se arrenglerat oficialment al costat d’Espanya, i el pròxim dimarts el president del Govern central, Mariano Rajoy, viatjarà a Barcelona per presentar un "contundent" paquet d'inversions en infraestructures a Catalunya. 

Aquest vertigen també es va viure ahir al Parlament. El pressupost va comptar amb l’aval dels 62 vots de Junts pel Sí i de 2 dels 10 diputats de la CUP. Els altres 8 es van abstenir i van neutralitzar els 62 vots en contra de la resta de grups. Abans de la votació, els juristes del Consell de Garanties Estatutàries havien advertit els parlamentaris que aprovar la disposició addicional 31a del referèndum implicaria desobeir el Tribunal Constitucional, i la diputada de la CUP Anna Gabriel els va acusar de tenir “por” al “procés de democratització del país perquè poden perdre els seus privilegis” i d’intentar fer prevaler “més els drets dels lletrats que els del 80% de la població”. 

Referèndum unilateral i/o acordat 

A més dels comptes públics de 2017, el ple del Parlament va votar dues esmenes de modificació del text de la disposició addicional 31a: una de CSQP i una altra de la CUP. La primera introdueix la necessitat que el referèndum sigui pactat amb l’Estat, mentre que la segona suprimeix la referència a dur-lo a terme "en el marc de la legislació vigent en el moment de la seva convocatòria". Per als ponents, ambdues són contradictòries, mentre que per a Junts pel Sí són perfectament complementàries. Així les coses, la primera va rebre el vistiplau de JxS i CSQP i la segona va comptar amb el suport de JxS, la CUP i el vot particular i plenament conscient de la diputada de Podem Àngels Martínez perquè considera que el pressupost ha de garantir els diners per fer la consulta “per una via o l’altra”. 

Davant del caire que prenien els esdeveniments, els representants de C’s, PSC i PP es van automarginar de la votació i van alçar els palmells de les mans en un gest eloqüent de desenteniment. 

Els llepafils 

Si bé el consell polític de la CUP reunit a Vilafranca del Penedès va anunciar el passat 28 de gener que el grup parlamentari facilitaria la tramitació del pressupost, el mateix dia que ho feia possible un sector de la formació se’n desmarcava i feia públic un manifest amb les seves raons. 

Els motius són respectables, tot i que el pressupost només n’és l’excusa. No són els primers que voldrien guanyar la guerra i fer la revolució alhora. En tot cas, aquesta dissidència constitueix un senyal inequívoc més que el procés encara la seva recta final i que no tothom se sent prou còmode per afrontar el repte. En les properes setmanes veurem nous desmarcatges en l’àmbit social, polític i econòmic de col·lectius i persones que semblaven simpatitzar amb la causa independentista. Alguns d’aquests ni tan sols aspiren a guanyar la guerra. És el tremolor de cames o el mal de panxa que alguns senten abans de creuar el Rubicó (al·legoria utilitzada ahir pel portaveu de C's Carlos Carrizosa). 

Seria ingenu pensar que anem al xoc en les millors condicions. Ni que esperéssim cinc anys més no sabem si acumularíem més forces. Ben al contrari, sabem que la composició social del país és la que és i que no anem sobrats d’efectius per guanyar el referèndum i encara menys per resistir, l’endemà d’haver-lo guanyat, l’embat de l’Estat, dels mercats i la diplomàcia internacional; però per damunt d’aquestes consideracions, cada generació de catalans té l’obligació històrica i el deure cívic i moral de mantenir encesa la flama i fins d’intentar conquerir la llibertat d’acord amb quina sigui la conjuntura social, econòmica i política de cada moment. 

Qui no s’ha mogut del seva zona de confort d’ençà de la sentència de l’Estat ja no ho farà mai, tret que es produeixi un canvi d’escenari per via democràtica i pacífica que doni pas a una nova legalitat i qui sap si també a una dualitat de poders.

I convé recordar que som o som i afrontem ara el desenllaç del procés en millor disposició que no ho faríem amb Mas al capdavant gràcies a l’ortodòxia ideològica –i a les maquinacions– d’algunes organitzacions dins el consell polític de la CUP, que primer van enviar l’expresident “a la paperera de la història” i després van obligar de facto a prorrogar els pressupostos retallats del 2015. En certa manera i vist en perspectiva, gairebé podem concloure que el veto d’Endavant ha preservat incòlumes les aspiracions independentistes de molta gent de l’erosió associada a tots els casos de corrupció de CiU que s’estan jutjant darrerament. Esperem que la propera vegada no hàgim de retractar-nos –jo el primer!– i tornar a donar la raó als maximalistes.