ERC, la CUP i la CNT

Tot i preuar-nos de conèixer molt bé la nostra història, continuo pensant que els catalans no aprendrem mai les lliçons que ens brinda un passat ple de malastrugances i de cagades colossals. Som així i no hi podem fer més. També diem que n'estem molt de la nostra llengua i després li fotem ganivetades a tort i a dret. 

Tot això ve a tomb de l'esmena a la totalitat que va plantejar ahir pel grup parlamentari de la CUP als pressupostos del Govern de la Generalitat, la qual cosa n'ha impedit l'aprovació i ha acabat de dinamitar els últims ponts de contacte que existien entre Junts pel Sí i la formació de l'esquerra anticapitalista. 

85 anys després 

La necessitat d'escriure aquest article m'ha obligat a publicar-ne un altre de previ titulat Déjà vu per presentar el quadre d'aquest nou exercici d'acronia, un recurs consistent a entrellaçar dues línies temporals: l'adveniment de la República l'abril de 1931 i la conformació d'un govern independentista al Principat, el desembre de 2015. Els paral·lelismes són diversos: tots dos són períodes d'il·lusió col·lectiva per a amplis sectors, que veuen l'oportunitat no sols d'operar un veritable canvi social, sinó també de comandar-lo. I tots dos governs, amb 85 anys de diferència, són fruit d'acords polítics agafats amb pinces que es construeixen sobre la base d'una enorme heterogeneïtat ideològica: la República va arribar de rebot després d'unes eleccions municipals en què les esquerres es van imposar en els grans centres urbans, i el Govern de Junts pel Sí va ser possible després de sacrificar Artur Mas i d'exhaurir tots els terminis legals. 

Malgrat el temps transcorregut, els espais polítics d'abans i d'ara són perfectament reconeixibles, amb actors igualment intercanviables. A grans trets hi ha la dreta espanyola (ara el PP, abans la CEDA); la dreta catalana (ara CDC, abans la Lliga); la democràcia cristiana (ara Demòcrates, abans UDC); el populisme espanyolista (ara C's, abans el Partit Radical de Lerroux); l'esquerra espanyola (ara i abans el PSOE); l'esquerra comunista (ara CSQP, abans el PCC); el centreesquerra d'obediència catalana (MES, abans Acció Catalana) i ERC, immutable fins a l'actualitat. I la CUP on quedaria? Alguns diran, no sense raó, que el 1931 equivaldria al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Ja us avanço que aquest article tindrà almenys una seqüela en què afinaré aquesta aproximació, però per exigències del guió direm, així d'entrada, que la CUP seria com la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). Era -i és!- un sindicat apolític i per tant defugia la concurrència electoral, però es poden identificar algunes semblances: l'assemblearisme, la radicalitat i un extremisme polític pròxim a l'acció directa que predicaven els anarquistes. 

Pressing CUP anarconsindicalista

Com li passa sovint a la CUP, la CNT va estar sempre sota sospita per part de la policia i del poder constituït, i exposada a una gran pressió mediàtica. Prendrem com a exemple una sèrie de tres articles (La Esquerra y la CNT, Mi respuesta a Font y Ferrán, i Continua mi respuesta a Font y Ferrán) signats els dies 22 de maig i el 2 i 4 de juny de 1932 a Solidaridad Obrera pel dirigent confederal Joan Peiró en resposta a un article del jove periodista Rafael Font i Ferran a les pàgines de L'Opinió, "el diario policíaco de Barcelona". La polèmica és la següent: Font i Farran considera que els anarcosindicalistes, que travessen una greu crisi interna [com la CUP], estan posant en risc l'estabilitat i el futur del nou règim republicà amb les seves accions i actituds "pertorbadores"; la qual cosa suposaria "una desfeta amarga" [com passa ara amb el Govern de Junts pel Sí]. En concret, el periodista acusa la CNT de trair i incomplir un suposat compromís adquirit per alguns dels seus dirigents, en tractes amb determinats sectors republicans i socialistes, per fiançar i donar suport, arribat el moment, a la República. Us sona, oi? 

Font i Farran -que més endavant serà l'advocat de la vídua d'Andreu Nin- centra la seva crítica en l'oferiment formulat pel professor racionalista Joan Roigé davant el Comitè nacional dels confederals reunit el 1928 a París perquè la CNT "firmara un compromiso en que se estableciera que durante seis meses, después de proclamada la República, no declararía ningún conflicto ni huelga alguna que pudieran comprometer la estabilidad del nuevo régimen". 

Peiró ho desmenteix de pla: "La Esquerra [aleshores al Govern de la Generalitat] juega con el equívoco de un pretendido compromiso de no poner dificultades a la vida del régimen naciente. Yo afirmo categóricamente que ese compromiso, escrito o por escribir, no lo ha contraído jamás la CNT". És com l'acord de governabilitat entre Junts pel Sí i la CUP, pel qual els anticapitalistes s'haurien obligat a no unir mai els seus vots als de la resta de l'oposició si això posava en risc la majoria parlamentària en aspectes crucials. 

Com els cupaires del morro fort, Peiró especula que fins i tot en el cas que "dejemos como un hecho cierto, firme, inexcusable, que el compromiso existía, entonces nos encontraremos con este otro hecho: la CNT no ha establecido ningún compromiso que no fuera para ir a un hecho insurreccional". És el mateix escenari de la declaració sobre l'inici del procés aprovada el 9-N i de les consegüents crides de la CUP a la desobediència desoïdes pel Govern. Per als cupaires, la desconnexió d'Espanya passa per no participar en les eleccions legislatives del 20-D i el 26-J: "Desde el momento mismo en que los políticos se decidían a intentar la solución del problema por medio de unas elecciones, esos políticos quebrantaban terminante y absolutamente todos los compromisos. ¿Está claro?", demana Peiró. 

Hi ha més punts de contacte, com l'ordre públic, la repressió i la impunitat policial: "Hubo una promesa -sosté Peiró- que no se ha cumplido: ahí está el cuerpo de Mozos de Escuadra, cuya disolución fue prometida a cambio de que la organización sindical acordara la vuelta al trabajo" després de la vaga general del 14 d'abril. I rebla: "Antes de la República, los hombres de la Esquerra tronaban contra las prisiones gubernativas. En República, esos hombres, salvo honrosas excepciones, no han levantado la voz contra las torturas y apaleamientos perpetrados en los centros policiacos". 

El vet al pressupost 

Davant la magnitud de la tragèdia, la CUP ha fet públic un comunicat en què detalla els motius pels quals ni tan sols ha admès a tràmit la discussió parlamentària del projecte de pressupost. Les raons són diverses, però tenen un denominador comú: la despesa social és insuficient, el pes de la tributació segueix recaient sobre les classes mitges i els sectors populars i es mantenen els concerts amb l'escola privada. Com escriu Peiró, "yo espero ansioso [...] la labor socializante de la Generalitat", ja que els "principis socialitzants" que pregonava no es veien enlloc. "Qué quiere el nou, que la CNT y sus militantes digan a todo amén, que se sumen a la comparsa, que contribuyan a esos aparatos apoteósicos de que se rodea la ERC? [...] Pretenderá, acaso, el absurdo que significaría el que la CNT dejara de perturbar la digestión de los políticos, por muy catalanes que sean?" 

Com sostenen alguns sectors de la CUP, el líder confederal assenyala que al llarg d'aquest temps "se han malogrado immejorables posibilidades revolucionarias anheladas por el país" i retreu Esquerra que no hagi "podido demostrar hasta ahora su esquerranisme", fins al punt de concloure que "entre la ERC y la CNT no hay ni ha habido nunca nada de común". Val a dir, en aquest punt, que Peiró és un dirigent moderat: s'oposa al sector més radicalitzat de l'organització i, esclatada la guerra l'any 1936, es mostra partidari de l'entrada de la CNT al Govern de la Generalitat; una contingència rebutjada en tot moment per la CUP, teòricament capficada a eixamplar la base social de l'independentisme des del carrer. 

Crisi interna 

Com ja és habitual, a cada nova sotragada el gruix del sobiranisme social i mediàtic s'ha abraonat sobre la CUP, a qui identifica com a únic culpable de tot plegat. Dins l'esquerra independentista, la divisió és un fet i cada cop és més elevat el risc de trencadissa. El vet als comptes de la Generalitat reobre les ferides de l'assemblea de Sabadell i de l'acord de governabilitat del desembre. 

Com a la CNT el 1932, hi ha dos sectors enfrontats. "No creo -deia aleshores Peiró- en la sinceridad de sus lamentos por la 'desfeta amarga' y, en cambio, no tengo inconveniente alguno en declarar con la mayor claridad que existe una crisis interna en la CNT" que "no es la primera, ni será la última". I advertia: "no cifre ninguna esperanza sobre este accidente. La CNT le dará grandes disgustos a la Esquerra y a todos los partidos políticos [...] Después de todo, ¿qué importa que la CNT se estrelle? [...] Como no sea para celebrarlo... No quiero decir que a nosotros no nos importe y que dejemos de lamentar este momento crítico de la CNT. Quiero decir que no nos aflige ni nos desconsola. La CNT resurgirá -si es que no resiste esta insuperable e incalificable ofensiva del régimen-, más potente y prometedora que nunca". 

No es pot dir mai, però ara com ara tot sembla indicar que més aviat pinten bastos. En tot cas el que menys m'amoïna és el futur de la CUP, sinó que els independentistes tornem a caure en el parany de la història i ens passi els mateix que a Peiró i Font i Ferran: que després d'heure-se-les públicament van acabar patint el feixisme en carn pròpia (els camps de concentració, l'exili, el nazisme, la mort) per la manca d'entesa entre els sectors progressistes.

Déjà vu

Com alguns ja sabeu, aquest trimestre estic fent un curs d'història a Can Lleonart: De les guerres de Cuba a la Guerra Civil. Segurament es tracta d'un defecte professional, però diria que les reivindicacions socials i nacionals de finals del segle XIX i el primer terç del XX són pastades a les que actualment hi ha en voga. 

Llegint els discursos dels principals polítics del moment diria que som ben bé allà mateix, i que la seves paraules retronen encara ara en boca d'alguns dels actuals líders del país. 

Quan el 7 d'abril de 1914 Enric Prat de la Riba va prendre possessió del càrrec de president de la Mancomunitat, el dirigent de la Lliga era plenament conscient que "aquest any se'n compleixen 200 que Catalunya lluita en torn a qüestions dinàstiques va perdre el règim autonòmic" i que, a partir de llavors, "cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre que és el demà, que és el pervindre, que és lo desconegut". 

L'esdevenidor s'intuïa difícil: "la Mancomunitat ens planteja un altre problema, un problema de poder [...] L'Estat no s'ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la mancomunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat [...] és la capsa buida, és el vas que espera el contingut". Prat de la Riba sabia que "l'obstacle més gros serà la resistència, la tradició d'absorció, d'abassegament de funcions i medis del poder públic a Espanya", que disposa per decret "de les caixes provincials, gravant els nostres pressupostos amb càrregues de l'Estat i deixant totalment indotades les hisendes locals". I ho comparava amb Alemanya, on "l'Estat ha dirigit amb cura minuciosa l'enfortiment de la vida local; per dotar-la de medis econòmics que són font primera de poder". 

La voluntat del poble i l'Estatut nonat de 1919

Efectivament, l'obstrucció estatal va fer veure les institucions catalanes que calia anar més enllà i el 1919 el Palau de la Música va acollir l'assemblea d'ajuntaments encarregada de sancionar el projecte d'Estatut d'autonomia aprovat per la Mancomunitat, abans d'enviar-lo a Madrid, on el van desar dins d'un calaix. 

La crònica de La Vanguardia recull les intervencions del conservador Francesc Cambó, del republicà Francesc Macià i del socialista Francisco Largo Caballero.

Cambó -o era Artur Mas?- assegura que "si los poderes del Estado español rechazan esta expresión habrán perdido los títulos legítimos para regirnos: porque contra la voluntad de un pueblo no se puede gobernar; es posible destruirle, esclavizarle, arrastrarle pero no gobernarle porque gobierno significa la síntesis de la voluntad del pueblo".

Macià -que bé podria ser Oriol Junqueras- es mostra partidari d'aprofitar el context internacional de "reorganització" després de la Primera Guerra Mundial perquè Catalunya "hallara eco [...] y presentara el pleito de su libertad frente al Estado español. Nuestro pleito es de libertad; es el pleito que venimos sosteniendo desde que la perdimos". Macià reivindica "el problema de la nacionalidad catalana libre e independiente, no fomentando como muchos dicen el separatismo, sino la federación de las nacionalidades de España; la soberanía completa de Cataluña, pero pactando con las demás regiones. Con quien no quería pactar era con el Estado español por ser ya un organismo muerto". 

Per últim, reproduirem l'al·locució de Largo Caballero, diputat del PSOE, en aquella ocasió per la demarcació de Barcelona. "En cuantas ocasiones el Partido Socialista ha defendido el ideal internacional ha sido acusado de enemigo de la patria [...] Estos acusadores son los que creen, al oir en las Ramblas el grito de 'Visca Catalunya!', que este viva significa odio y rencor a otros pueblos. Los socialistas desean la libertad de los pueblos y de las regiones porque cuando exista la libertad colectiva será más fácil llegar a la individual y a la de toda la humanidad. Pero a este ideal sabemos que debemos acercarnos por etapas. La autonomía municipal sólo es posible en la cantidad que necesitan los pueblos catalanes, cuando Cataluña obtenga la propia. En las cuestiones sociales el poder central no ha hecho casi nada. Y creemos que la clase obrera catalana obtendrá más fácilmente la reivindicación de sus aspiraciones con el poder regional". 

Com podeu veure som al cap del carrer, amb la diferència, substancial, que ara els poca-soltes del PSC-PSOE (i d'ICV, CSQP, En Comú Podem...) deuen pensar que el poder regional ja el tenim i que amb això n'hi ha prou.

Alella, 1984

La societat descrita per l'escriptor George Orwell a la novel·la 1984 no té res a veure, aparentment, amb Alella; tret que els habitants d'un món i de l'altre creiem que podem viure feliços en les nostres respectives torres de marfil. Fins que adquirim consciència que el Gran Germà existeix i ens tutela. 

L'especialització residencial del Maresme -afegida als estralls de la crisi econòmica i a l'establiment de nous rics procedents d'altres latituds- fa de la comarca terreny adobat per a un negoci molt lucratiu: els robatoris en domicilis particulars. A Alella, l'activitat delictiva genera puntes d'alarma social, així com una gran sensació d'inseguretat i de vexació entre les víctimes. De tot plegat se n'aprofiten les empreses instal·ladores d'alarmes, que ràpidament envien els seus comercials a picar les portes dels barris afectats amb meravelloses ofertes promocionals, una mica a l'estil dels voltors de les entitats d'estalvi quan toca la grossa de Nadal.

Aquest clima d'indefensió exerceix cíclicament una certa pressió sobre l'Ajuntament i pot donar lloc a algunes peticions irracionals per part dels veïns, com ara equipar amb quads una patrulla de la Policia Local per vigilar la muntanya o instal·lar càmeres de videovigilància en els accessos als barris. Davant la pressió, el govern municipal finalment ha claudicat i aquesta setmana ha començat a instal·lar una vintena de càmeres a tots els veïnats de la població. Es tracta d'una xarxa de lectors de matrícules connectada a una base de dades sobre vehicles robats o sospitosos dels Mossos d'Esquadra.

La mesura, que comportarà una despesa de 150.000 euros el primer any, només ha rebut les crítiques d'Alternativa per Alella-CUP. Aquest grup municipal en qüestiona tant les garanties legals com l'eficàcia i el cost, i en condiciona el seu desplegament a les conclusions del Pla de Seguretat Local que tots els partits s'han compromès a redactar al llarg dels pròxims mesos; raons, totes elles, per les quals el considera un gest "apriorístic i de cara a la galeria".

Cost, eficàcia i vulneració de drets: tot en contra 

Il·lustració: Ramon Anglada

El desplegament d'un sistema de videocontrol a Alella genera dubtes raonables sobre la violació de diversos drets fonamentals de l'individu i té com a única finalitat provocar un efecte placebo, sense cap efectivitat real ni en la persecució del delicte, ni sobre la seva recurrència. 

El fenomen no és nou. Segons el consistori, els pitjors exercicis van ser 2008 i 2009, amb 76 i 71 robatoris, respectivament, i el més fluix, 2012, amb tot just una desena. El 2014 l'activitat va remuntar fins arribar als 66 furts, i el 2016 es va cloure amb una xifra rècord: 86 robatoris i 18 temptatives frustrades, la qual cosa representa un increment del 23% respecte de l'any anterior. 

Davant d'aquest escenari, la Policia Local advoca per les mesures preventives, com ara "no tenir el joier al dormitori, i no tenir totes les coses de valor al mateix lloc". En privat, alguns agents desautoritzen la instal·lació de càmeres, ja que "els lladres acostumen a actuar des del bosc i si fugen per carretera com a molt veurem la matrícula d'un cotxe robat". Segons un informe realitzat el 2009 per Scotland Yard, la resolució d'un crim gràcies a les proves gravades li costa a cada contribuent britànic més de 6 milions d'euros: "una despesa enorme per a una eficàcia mínima". Aquell any, només 8 dels 269 sospitosos d'haver comès algun crim a la capital anglesa van ser identificats gràcies a les càmeres, raó per la qual el cap de la policia metropolitana de Londres opina que els agents haurien de dedicar més esforços a trepitjar el carrer que no pas a refiar-se de les imatges. 

Un altre problema de les gravacions és la subjectivitat de qui les processa. Potencialment, la policia podria fer un seguiment de qualsevol persona o vehicle que aixequés sospites, i hi ha la possibilitat que aquestes imatges quedin emmagatzemades en algun servidor o fitxer per si de cas. De fet, el mecanisme de gravació s'activa en detectar un simple moviment al seu voltant, de manera que també enregistra vianants i ciclistes. En principi, l'Ajuntament s'ha compromès a usar-lo només amb finalitats dissuasòries, però la tecnologia permetria utilitzar-lo també per identificar vehicles sense assegurança o ITV. I així arribem al moll de l'os: la conculcació dels drets elementals de la persona a la intimitat i a la lliure circulació, així com a la presumpció d'innocència. Des del moment en què tothom és sospitós i susceptible de ser gravat i identificat, l'estat de dret entra en fallida.

L'Ebre: feixisme i transvasament

"La història no es vota", piulava dies enrere la Falange miserablement complaguda després de conèixer el resultat del referèndum celebrat a Tortosa. I és cert, els fets històrics són els que són i marquen la vida de les persones que els viuen, i fins i tot la de les generacions que vingueren després: és el cas de la llarga nit del franquisme. Però no estem parlant de reescriure el passat, sinó d'interpretar-lo. I, en aquest sentit, com diu el company Jordi Albaladejo: "fer memòria és fer justícia". 

Afirmava Buenaventura Durruti que "el feixisme no es discuteix, es destrueix". La dictadura va esborrar el nomenclàtor republicà i revolucionari dels carrers i places de Catalunya i va enviar a les catacumbes municipals les estàtues del doctor Robert a la plaça de la Universitat o de Pi i Margall al Cinc d'Oros de la Diagonal. I això és el que tocaria haver fet l'endemà de la mort del general Franco amb el monument a la batalla de l'Ebre. No es va fer llavors -craso error!- i a les terres de l'Ebre es va revestir de formes democràtiques un franquisme sociològic del qual n'és hereu l'actual alcalde de Tortosa, el convergent Ferran Bel (com ho va ser el seu predecessor: el socialista Joan Sabaté). 

No és ara, però, ni l'hora ni el lloc de reprendre els tortosins perquè el país és ple de petites misèries. A Alella, per exemple, tenim una plaça dedicada en temps recents a Josep Maria Gispert Guinovart, que fou alcalde franquista, i al Masnou són almenys tres els espais públics batejats pels nacionals: la plaça d'Espanya i els carrers d'Itàlia i Navarra. 

Demà milers d'ebrencs tornaran a Barcelona per manifestar-se contra el Pla Hidrològic del Govern espanyol. Quan la riuada humana discorrerà per l'avinguda Laietana els seus integrants passaran per davant de l'estàtua i el carrer de Francesc Cambó i per la plaça d'Antoni Maura, al pla de la Catedral, on finalitzarà la concentració. L'alcaldessa de la ciutat també hi serà. Farà bé Ada Colau de prendre nota de qui eren aquests prohoms i en quines circumstàncies els seus noms van ser encimbellats.

Llops amb pell de xai

El destí és cruel, i avui el nom d'aquests estadistes es donen la mà a la cantonada de l'edifici que acull la seu de la patronal catalana. La presència d'aquestes dues plaques -i de l'edifici que els fa de frontissa- constitueixen una ofensa a la memòria democràtica, obrera i popular de Barcelona. 

Conservadors i catòlics fins al moll de l'os, tots dos es presentaven com a regeneracionistes en l'Espanya de la Restauració borbònica: un com a nacionalista espanyol i l'altre com a regionalista català. La seva singladura s'inicia a les acaballes del segle XIX i atansa la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que ambdós van veure amb bons ulls. 

L'advocat i polític mallorquí va ser president del consell de ministres cinc cops. El 1909 encapçalava el govern que va ordir el pla per fer pagar a l'alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia els plats trencats de la Setmana Tràgica, comdemnant-lo a mort en un judici militar ple d'irregularitats i fent oïdes sordes a les peticions de clemència que arribaven des de l'estranger. Aleshores el partit de Cambó va donar cobertura a la repressió i va sostenir, a través del diari La Veu de Catalunya, una campanya ignominiosa a favor de la delació que va fer esclatar pels aires la unitat d'acció de la Solidaritat Catalana i que va lliurar definitivament la Lliga a braços de la dreta més classista. 

El pedagog llibertari va donar nom a l'actual plaça d'Urquinaona.

Insensibles a la qüestió social, tots dos actuar com a crosses del rei Alfons XIII, que va fer-los coincidir en els governs de concentració de 1918 i 1921 per fer front a la inestabilitat política provocada pels conflictes socials i la crisi econòmica: Maura com a cap del gabinet i Cambó com a ministre de Foment, primer, i de Finances, després. 

La historiadora Soledad Bengoechea explica a El locaut de Barcelona (1918-1920) que formaven el tàndem preferit no sols pel monarca, sinó també per la poderosa Federació Patronal catalana formada per la Cambra de Comerç i el Foment del Treball, per liderar una "dictadura civil" o almenys "un govern de fort" per espolsar-se de sobre el perill roig que representaven els treballadors anarquistes. 

I així fou com Cambó per grat, i Maura per omissió, van afavorir la dictadura militar de Primo de Rivera. El nomenclàtor oficial de Barcelona assegura que "el 1923 [Maura] condemnà la dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d'una reforma constitucional". Mentida: de fet, va ser sota l'hègira del general que el 1927 es va mudar el nom de la plaça del conseller en cap Joan Fiveller pel de Maura. 

El bust de Cambó, davant de la seu de Caixabank. Imatge: JC Arranz

A Cambó el reconeixement li arribaria més tard, però també en dictadura: el 1972. Amb ell el nomenclàtor oficial de l'Ajuntament torna a adulterar la història i únicament ressenya que fou un "propulsor de la cultura catalana", i n'obvia el costat fosc. Res no diu del seus pronunciaments públics, de la seva col·laboració i del finançament que va facilitar a les dues dictadures del segle passat. Políticament parlant va ser una rata de claveguera: quan va esclatar la Setmana Tràgica -recordem-ho: per l'oposició del poble a la guerra colonial del Marroc- ell era de vacances a París, a punt de realitzar un creuer per les illes Spitsbergen; la mateixa ciutat des d'on va veure passar la Guerra Civil provocada pel cop d'estat contra la República. 

L'origen del carrerer 

Maura i Cambó són només la punta del iceberg: dos noms que en aplicació d'una veritable política pública de reparació històrica haurien de desaparèixer dels carrers del cap i casal. Però n'hi ha més: els conquistadors Balboa i Pizarro, a la Barceloneta; els reis i reines de la casa de Borbó i els militars que, al seu servei, van bombardejar Barcelona. El carrer del Duc [de la Victòria], situat a Ciutat Vella, fa referència al general Baldomero Espartero, el mateix que després de llançar 1.014 projectils sobre la ciutat el 1842 va retolar els carrers amb plaques de marbre i lletres de plom fos per recaptar la multa de 12 milions de rals que va imposar al conjunt de barcelonins, ja que fins llavors els noms i els números dels carrers estaven pintats a les parets i els veïns els esborraven per restar en l'anonimat. 

El nomenclàtor oficial també falseja la biografia de Joan Prim, un altre dels nostres fills de puta, que diria Henry Kissinger. El general reusenc no té un carrer, sinó tota una rambla al districte de Sant Martí i una estàtua eqüestre al parc de la Ciutadella: un lloc molt escaient si tenim en compte que com a governador militar de la plaça, Prim va llançar sobre la ciutat 5.223 bombes! 

Epíleg: legionaris i futbol 

La lluita contra el Pla Hidrològic ve de lluny i ha estat sempre una mostra de fraternitat amb la gent de l'Ebre. Com ho serà també demà. Com diu la lletra de L'estaca, més tard o més d'hora, el monument de Tortosa "segur que tomba i ens podrem alliberar". 

La pregunta és: serà capaç el cap i casal de fer els deures? M'agradaria que demà Colau se n'adonés, però la marxa sobre Barcelona dels legionaris de dissabte passat i de la decisió municipal d'instal·lar pantalles gegants per seguir les evolucions de la selecció espanyola de futbol a la pròxima Eurocopa em fa sospitar que un cop més imperarà la màxima aquella que resa "antes roja que rota".

Lluís Llach a Alella: "Mentre hi hagi majoria, el procés és imparable"

Injecció de moral directa a la vena. "La necessitàvem", confessaven a la sortida de l'acte alguns membres de l'ANC d'Alella. 

Com ells, entre 200 i 250 persones es van atansar ahir al vespre al poliesportiu d'Alella per escoltar Lluís Llach. El cantautor de Verges és un optimista de pedra picada i una de les veus més respectades de l'independentisme gràcies a la credibilitat que suscita algú que es nega a participar en cap acte de partit i que, per contra, es brinda a l'ANC per reforçar i provar d'eixamplar un discurs d'unitat. Llach s'hi va lliurar en cos i ànima: dues hores llargues responent totes les preguntes del públic. 

Ahir, però, la mitjana d'edat era elevada i entre l'auditori hi havia poques cares desconegudes; una prova més que això costarà. Fet i fet, el periodista de Vilaweb Pere Cardús, que actuava com a moderador, va recordar que el 90% dels catalans s'informen a través de mitjans espanyols. 

Sempre positiu

Malgrat les perspectives actuals, Llach es va mostrar convençut que el pròxim Onze de Setembre serà multitudinari perquè més important que la mobilització constant són "els pics" -les demostracions de força- en els moments estratègics. Mireu-vos al mirall: "tot depèn de vosaltres. Sou la baula més important de la cadena". 

Per la part que els toca, creu que els polítics faran la seva part. "Hi ha 72 diputats independentistes. Tenim majoria absoluta i estem determinats a fer la independència. Mentre hi hagi majoria, nosaltres tirem". Per a Llach, "el procés és imparable", com ho demostren els canvis de discurs que ha fet l'Estat espanyol. "Al principi deien que això era una cosa teledirigida des de quatre despatxos i no se'n van sortir". Per això és molt simptomàtic que després recorreguessin al discurs de la por, tan propi de la dictadura franquista: "això abans Espanya ho resolia amb capitans generals. Però la força democràtica no es pot aturar de cap manera". 

La singularitat cupaire 

En el torn de preguntes del públic, alguns assistents li van demanar per l'actitud de la CUP i l'esmena a la totalitat dels anticapitalistes al projecte de pressupostos del Govern. "No aprovar els pressupostos seria gravíssim, però a la independència també s'hi pot anar amb uns pressupostos autonòmics, tot i que en pitjors condicions". 

El diputat va reiterar que ell, ideològicament, segueix basculant entre ERC i la CUP, si bé va reconèixer que "en algunes qüestions plantegen camins discordants. Esperem que no siguin divergents", va desitjar. 

Per a Llach els diputats de la CUP "estan tan o més determinats que els de Junts pel Sí, però representen un espai polític diferent: a Junts pel Sí tothom ha renunciat a alguna cosa per anar plegats i ells no". En qualsevol cas, "representen més de 200.000 persones i els necessitem". 

Si finalment la CUP no negocia els pressupostos Llach es va mostrar partidari de dir prou: "llavors la història els jutjarà" i va albirar "conseqüències nefastes per al seu electorat". 

Merkel i el 26-J 

Sobre la capacitat d'influència del gran capital -en al·lusió a Caixabank i Banc Sabadell- per avortar el procés, Llach opina que "seria una estupidesa actuar contra una economia tan dinàmica. El 90% del teixit productiu català està format per mitjanes i petites empreses mancades d'un Estat que legisli per a elles, sinó per a l'oligarquia". I va posar com a exemple, enmig de gran aplaudiments, la indemnització amb diners públics a la plataforma de gas Castor, propietat de Florentino Pérez.

A nivell internacional, "Catalunya és la tercera economia d'Europa i Barcelona, la segona o tercera ciutat del món amb més consolats. De fora estant ens veuen com un país", va afirmar Llach. "Per això -va dir- no hem descuidar el front internacional". A nivell econòmic, "el 60% de la inversió alemanya a l'Estat espanyol es concentra a Catalunya i Angela Merkel no pagarà aranzels per aquests productes". I a nivell polític, "Europa ha de jugar un paper determinant i ha de veure que ho intentem tot", i això implica, segons ell, participar en el joc electoral. 

En absència d'una candidatura unitària a les eleccions espanyoles del 26 de juny, Llach va confessar que "al final votarem una de les llistes" perquè "mentre hi hagi una sola cosa que ens incumbeixi hem de ser-hi per decidir i per denunciar. Hem de jugar totes les cartes i a Europa tenim trumfos boníssims a la mà que si els sabem jugar ens donaran resultats esplèndids", va pronosticar. 

Tan convençut n'estava que va abandonar el pavelló saludant amb el clàxon.

Quo vadis, Tsipras?

El desallotjament per la força del camp de refugiats en trànsit d'Idomeni d'avui per part de la policia grega ens ha tornat a mostrar la pitjor cara d'un estat membre de la Unió Europea i, per extensió, de tots els estats d'Europa, que en són còmplices. La utilització de gasos lacrimògens contra població indefensa i desvalguda (nens, dones i ancians ...) i la seva deportació cap a no-llocs s'afegeix al tracte vexatori i degradant que fins ara els han dispensat les autoritats. 

L'abandó humanitari és total. Són les organitzacions de voluntaris les qui estan salvant els refugiats de morir ofegats, les qui els alimenten i les úniques que vetllen pel respecte dels seus drets com a persones. En aquesta hora d'indignitat, els cooperants i no pas els governs són qui mantenen encesa la flama de la solidaritat entre éssers humans. Aquest cap de setmana, en les jornades de cooperació internacional organitzades a Teià, vam poder escoltar de viva veu l'experiència sobre el terreny de les voluntàries d'Eko Project i de l'Equip de Rescat i Emergències de Catalunya. Esfereïdor: mostraven armilles salvavides que no suren i que les màfies turques venen com a tals als refugiats que s'arrisquen a creuar l'Egeu. 

Decebut amb Syriza 

La majoria dels electors grecs es van lliurar a Syriza com a taula de salvació. Era l'últim cartutx: un conglomerat de forces d'esquerres que havia de combatre la troica des del Govern de Grècia, però que poc temps després només es dedica a fer-li el joc. Si més enllà del procés que estàvem vivint a Catalunya alguna vegada en aquests darrers anys he dipositat certa esperança en un moviment polític ha estat en Syriza. Ara en renego. Apostato, per utilitzar una paraula d'arrel hel·lènica.

I no en sóc l'únic. Per estrany que pugui semblar m'ensumo que en la pròxima campanya electoral espanyola no veurem Pablo Iglesias visitant l'acròpoli ni brindant amb retsina a la plaça Síndagma.

Europa -això és, Alemanya, la troica, la Comissió- ha deixat caure Grècia fins al punt on li ha interessat. A partir d'aquí: qui mana sobre la policia i l'exèrcit, qui maltracta i humilia els refugiats, qui obstaculitza la feina dels mitjans de comunicació i qui deté, processa i expulsa cooperants té un nom i es diu Alexis Tsipras. És una imatge deplorable: el pobre acarnissant-se amb el miserable. 

La Unió Europea ja sabem on va. I tu, Tsipras, on creus que vas?

El llegat de Joaquim Ferrer: cristianisme i Catalunya

La mare d'en Benjamí, en Joan del carrer del Canonge, la Neus de la merceria... i en Joaquim Ferrer. Ahir fa tot just una setmana l'església parroquial de Sant Feliu d'Alella va tornar a quedar petita per acollir les exèquies d'aquest historiador, polític i alellenc d'adopció. Va morir als 78 anys, després d'una malaltia fulminant, emparat pel seu entorn familiar: la seva companya, Rosa Domènech, i una nodrida colla de nebots i nebodes d'edats ben diverses. Uns i altres van glossar la figura del tiet, cadascun des de la seva òptica, però destacant-ne tots ells el seu tarannà pacient i dialogant i la seva fe en l'ideal cristià i en la consecució de la plena sobirania per a Catalunya i la lluita contra l'exclusió: "la cohesió social és una condició indispensable per avançar i la debilitat en altres èpoques en aquest nivell ha estat l'origen de la fallida general", va deixar escrit en un dels seus apunts. No van faltar tampoc les referències a la crisi dels refugiats i al compromís individual de construir un món molt més just. I a la defensa de la llengua. Ferrer va ser un dels promotors de la campanya El català a l'escola, per la qual cosa fou detingut i jutjat l'any 1968. 

Des de la llunyania ideològica, Ferrer encarnava aquella baula perduda de la socialdemòcracia catalana que es va diluir en la pugna per l'hegemonia política dels anys 80 entre la dreta autonomista i l'esquerra sucursalista. Com una part de la societat, ell també va canviar de parer en els darrers anys. Els seus escrits a la secció Fil roig entre 2008 i 2015 ens permeten d'identificar i datar les fases d'aquesta evolució, en passar de defensar un "segon Estatut harmònic" a exposar sense recances "per què el catalanisme ha canviat d'objectiu". 

El polític 

Imatge: CEDOC (UAB)

De ben jove, Ferrer va participar activament en el moviment escolta com a espai, més o menys clandestí, d'expressió del catalanisme polític d'arrel cristiana. Durant el funeral, oficiat per tres religiosos, van ressonar les paraules del bisbe Torras i Bages i el cant del Virolai: "Rosa d'abril, morena de la serra..." 

També va sonar una versió instrumental d'Al vent, de Raimon; un tribut justificat si tenim en compte que a les acaballes del franquisme Ferrer va ser un dels fundadors de Reagrupament Socialista juntament amb Josep Pallach, tot i que finalment va fer carrera a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Fou diputat al Congrés per aquesta formació (1983-1985), conseller de Cultura amb Jordi Pujol (1985-1988) i, més endavant, diputat al Parlament (1988-2003) i senador per designació autonòmica (1988-1999). En el moment del seu traspàs seguia al capdavant de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i anteriorment havia presidit les fundacions Trias Fargas i CatDem, ambdues vinculades a CDC. 

Per tots aquests motius i pel seu ascendent personal, el funeral va aplegar alguns pesos pesants de l'escena política, econòmica i intel·lectual del país. Entre aquests darrers hi trobem l'exsenador i actual president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, l'escriptor Vicenç Villatoro i l'historiador i editor Agustí Colomines. Al front de la família convergent hi havia l'expresident Jordi Pujol i alguns companys de gabinet de Ferrer. També hi havia el diputat de Junts pel Sí Jordi Turull -a tots dos els va tocar en el seu dia donar explicacions sobre els convenis signats amb el Palau de la Música- i el portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés, Francesc Homs. 

Imatge: CEDOC (UAB)

La representació institucional de la Generalitat estava encapçalada per l'actual conseller de Cultura, Santi Vila, i els titulars de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i de Salut, Toni Comín. La presència del filòsof revestia un caràcter eminentment personal per la seva proximitat a la vídua a través del seu fòrum Debat Social de l'Ateneu Barcelonès i de l'entitat Impuls a l'Acció Social. De fet, ni la seva assistència ni la d'Homs no havien estat prèviament anunciades i això va generar un cert enrenou que va fer que alguns regidors els cedissin el lloc, com Fede Salas i Anna Fernández. També hi va treure el nas Annerose Bloss, del PP. 

A escala local, la família del difunt va estar acompanyada per l'alcalde, el republicà Andreu Francisco, i per antics companys de la secció local de CDC com Miquel Minguell, Glòria Riera, Josep Ignasi Casanovas, Francesc Reverter i Josep Saurí, i d'UDC, com Cayo Alegre. Si també hi eren en Joan Tatger i l'exalcalde Lluís Rius no ho puc certificar. Sí hi vaig veure l'exalcalde del Masnou, Josep Azuara. En canvi no hi van ser ni el portaveu actual de la formació al municipi, Esteve García-Ossorio, ni cap altre membre de la junta que no fos Xavier Torrents. 

L'obituari del partit no sé si li fa justícia, però una cosa és segur: amb menys paraules es poden dir més coses.   

Ferrer i Alella 

Ironies del destí, el mateix dia que acomiadàvem Ferrer, però de fa 30 anys -l'11 de maig de 1986, feia tot just 30 anys que havia inaugurat en qualitat de conseller de Cultura el trasllat de la biblioteca Ferrer i Guàrdia de l'escola Fabra a l'hort de la Rectoria. D'aquella època recordo el masteler amb la senyera quadribarrada sempre hissada al jardinet d'entrada a casa seva, al Solell. A la sortida del temple, en Cinto ens explicava que era una persona excel·lent i que tots dos van fer amistat en una època en què el duia amb el taxi a la casa que la família tenia a Pals, a l'Empordà, després que a Ferrer li retiressin el carnet de conduir durant una temporada. 

No hi vaig parlar mai; tampoc no vam coincidir gaire. Recordo la seva honradesa científica i la seva capacitat expositiva a l'hora de tractar el procés contra Francesc Ferrer i Guàrdia en el marc de les Jornades d'Innovació Pedagògica que duien el seu nom. Estructurat, concís i diàfan, com tota la seva obra. 

Historiador del moviment obrer 

De totes les facetes, n'admiro la seva contribució a la recerca i la divulgació del món obrer a Catalunya en un moment en què "republicanisme i obrerisme són una mateixa cosa". 

Per raons que no vénen al cas, en els darrers temps he llegit dos dels seus treballs: Francesc Layret 1880-1920 (1971) i El primer Primer de Maig a Catalunya (1973). L'assaig sobre Layret va ser reeditat l'any 2009 per la Fundació Josep Irla d'ERC, la qual cosa va donar peu a més d'una especulació. El llibre paga la pena i us el podeu descarregar lliurement en aquest enllaç. 

De Layret va escriure que "forma part d'aquella memòria col·lectiva en la que guardem [...] el millor del que hem donat com a poble". I hi afegia: "No fou un defensor de la cultura o de la justícia social o de les transformacions econòmiques i polítiques, no, fou tot això i alhora". Salvant les distàncies, em fa l'efecte que s'hi veia reflectit. 

Tot i que procedia d'una tradició política molt diferent, Ferrer se sentia atret per l'exemple de pensadors com Valentí Almirall i de sindicalistes com el mateix Layret, Salvador Seguí o Simó Piera. Potser perquè cap d'ells -ni l'historiador, ni els historiats- no era marxista. En qualsevol cas, la fascinació hi era i segurament responia a una coincidència, sinó en el mètode, sí en l'objectiu: "El segle XIX fou el de la llibertat política. Els servents passaren a la categoria de ciutadans. El segle XX serà el de la llibertat econòmica, fent que cada home tingui, en la riquesa col·lectiva, una part més important que avui, sobretot més justa. Aquesta llibertat econòmica culminarà, completarà, la llibertat política, que, sense aquella, serà sempre defectuosa". 

I aquí som ara encara com a societat i com a cultura, picant pedra. Per tancar el cercle era lògic que la cerimònia acabés amb el cant dels Segadors. Bon cop de falç, Quim.