Hi he posat un signe d’admiració, però no va alçar la veu. Ho va dir tranquil·la, suaument, pausada. Sense immutar-se. Ho va dir dimecres la portaveu del grup parlamentari de la CUP-Crida Constituent, Anna Gabriel, -sí, la Gabriel, com m’agrada aquesta dona!- en ocasió del debat previ a la proposta de reforma del reglament de la cambra catalana que hauria de permetre aprovar determinats tràmits per la via ràpida; com fan tots els Estats democràtics del món, i com correspon a una situació de fustigació per terra, mar i aire per part de la justícia, la policia i el Govern espanyols. Si recupereu el vídeo de la seva intervenció, sabreu perquè alguns grups hi van votar en contra, perquè el consell de ministres de divendres la va recórrer davant del Tribunal Constitucional i perquè els seus inquisidors ja n’han suspès cautelarment l’article 135. El reglament, a ells, tant se’ls en fot. Ells, el que no volen, és que el poble prengui la paraula.
- "Nosaltres treballem per fer possible un marc de decisió en el qual s'expressi la gent del sí i del no, i vosaltres només doneu veu a la gent del no", va dir Gabriel.
I va dir més:
- "Si la legislació vigent no contempla el dret a l'autodeterminació dels pobles, és una legislació que s'ha de desbordar".
- "El règim del 78 es va fundar sobre una llei d'amnistia que no permetia que traguéssim els nostres morts dels vorals i ha avalat la tortura durant tot aquest temps. I vosaltres preteneu que aquest règim ens doni lliçons de democràcia? El que passa és que ens heu pres les paraules perquè li dieu democràcia i no ho és!"
Veritats com punys, encara que a molts diputats de CSQP no els agradés sentir-les. Allò de la revolució anava per a ells, per a una esquerra que amaga el cap sota l’ala: uns fan manifestos espanyolistes –amb Boada i López Bulla al capdavant–, d’altres fan de trilers –com la Colau i en Domènec– i a un dels pocs que entomen el repte –l’Albano Dante– li mouen la cadira des de Madrid, encara que faci campanya a favor del no en el referèndum.
Tot plegat, ben esperpèntic. Com els personatges de Valle-Inclán a Luces de Bohemia –el poeta Máximo Estrella i el seu pigall don Latino de Hispalis–, per als vells psuqueros i els comuns del 15-M “la Revolución es aquí tan fatal como en Rusia”, convençuts que “nos moriremos sin verla”, tot i tenir-la als morros.
I mentrestant, davant la seva indolència, als contestataris ja sabem quin destí ens espera si fracassem: l’Audiència Nacional. Exactament el mateix que el presoner que veu esmunyir-se la vida als calabossos del Ministeri de la Governació.
- “¿Quién eres, compañero?”, pregunta Max.
- “Un paria”, respon el reu.
- “¿Catalán?”
- “De todas partes”
- “¿Eres anarquista?”
- “Soy lo que me han hecho las leyes”.
Català i represaliat, un axioma que ve de lluny. Internacionalista, com no pot ser cap altra manera. Lluitador anònim, ell també va desobeir:
- “No quise dejar el telar por ir a la guerra y levanté un motín en la fàbrica [...] Conozco la suerte que me espera: cuatro tiros por intento de fuga [...] Por siete pesetas, al cruzar un lugar solitario, me sacarán la vida los que tienen a su cargo la defensa del pueblo. Y a esto lo llaman justícia los ricos canallas!”
Efectivament,
- “Tú, catalán, disponte!”, ordena el carceller.
- “Van a matarme, ¿qué dirá mañana esa prensa canalla?”, demana l’anarquista.
- “Lo que le manden”, contesta el poeta.
Luces de Bohemia es va publicar com a comèdia folletinesca el 1920, però la crítica al sistema polític espanyol és la mateixa que es podria fer ara. Ja ho diu el seu autor, en boca dels seus personatges: “En España manda Felipe II”. O Felipe VI, tant se val. La premsa segueix venuda al poder i el capital, dels fons de rèptils en diuen ara fons reservats, de la llei en diuen Constitució i Ciutadans és la versió 2.0 de la camarilla d’Acción Ciudadana, una associació dretana que “col·laborava” amb el Govern a mantenir l’ordre públic (i social). Aquesta és l’essència d’Espanya.
