La repressió no s'atura, nosaltres tampoc

Fa un mes ben bo que no escric res al bloc. I no és per falta de ganes: fixeu-vos si n’han passat, de coses, en 30 dies! 

La investidura de Mariano Rajoy gràcies al suport majoritari del grup socialista al Congrés ha donat ales al nou Govern espanyol del PP. A la Villa y Corte tenen motius per estar eufòrics, tot i que oficialment el nou executiu ha moderat les formes: José Manuel García-Margallo i Jorge Fernández Díaz abandonen els ministeris d’Afers Exteriors i d’Interior, respectivament, i la Llei d’Educació de l’ínclit José Ignacio Wert sembla tenir els dies comptats. És la política del pal i la pastanaga; allò tan vell de “hágase el efecto sin que se note el cuidado”. El mateix passa a Catalunya, on Enric Millo –àlies Pillo- acaba de substituir la inquisidora María de los Llanos de Luna. 

I així, mentre s’apel·la retòricament al diàleg, l’Estat va fent el seu joc subterrani. Després de les empreses de l’IBEX, la patronal i els sindicats majoritaris, ara és el torn de l’ofensiva judicial. En aquests moments hi ha més de 400 causes obertes contra ajuntaments catalans per haver aprovat acords i declaracions polítiques a favor de la independència; hi ha un magistrat de l’Audiència de Barcelona suspès de feina i sou per haver redactat un esborrany de constitució catalana a hores mortes, i, sobretot, hi ha imputades les màximes autoritats institucionals del país: un president de la Generalitat, Artur Mas, i tres exconsellers, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau, per haver fet possible la consulta del 9-N, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver permès un ple de la cambra en què es va aprovar una resolució política. 

En dates recents hem vist la imatge penosa de veure desfilar tots aquests representants polítics davant les diverses instàncies judicials espanyoles per prestar declaració, i les tornarem a veure ben aviat. Era només qüestió de temps que els mateixos tribunals que van trigar anys a resoldre el recurs d’inconstitucionalitat del PP contra l’Estatut de Catalunya de 2006, ara actuïn amb la màxima celeritat. Com era també només qüestió de temps que aquells alcaldes i regidors que no reconeixen l’autoritat d’una justícia forana fossin declarats escàpols abans de ser detinguts a trenc d’alba al seus domicilis i portats per la força davant el jutge. És el cas de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, i ho serà probablement també del regidor de Vic Joan Coma. Ep, i de tants d’altres que, quan arribarà el moment, sabran estar-ne a l’alçada! 

A la vista de tot plegat és clar, i ningú no en podia dubtar, que els espanyols juguen brut. La pregunta és: i nosaltres, els catalans, per ventura no estarem també practicant el joc subterrani? Espero que sí, tot i que en sóc escèptic. Moltes vegades sembla que anem amb una mà al davant i l’altra al darrera. Així m’ho fa pensar la reacció del bloc independentista (AMI, partits i entitats sobiranistes) a l’ofensiva judicial, construïda sobre la marxa. Detenen un representant de la voluntat popular i no hi ha ni un trist comunicat conjunt preparat... En fossin més o menys de 80.000 les persones congregades el 13-N davant les fonts de Montjuïc a favor de la democràcia i en contra de la judicialització del plet català, la reacció va ser improvisada. O al capdavall simplement va ser això: una resposta. 

Quina desobediència? 

La deserció de l’Estat de la taula de negociacions aboca el mandat democràtic de desconnexió amb Espanya a la via unilateral. És, per tant, evident que per culminar el procés de ruptura caldrà practicar la desobediència, però com, quan i en quin grau? Ja ho hem vist: n’hi ha qui vol desobeir aquí i ara en diversos fronts, donant peu a una guerra de guerrilles, i qui promet fer-ho més endavant d’una sola tacada, quan s’haurà aprovat la llei de Transitorietat Jurídica. 

La pluralitat ideològica del moviment explica i justifica que cada facció defensi un model determinat de país, però això no hauria de donar més munició a l’artilleria de l’Estat. Mentre no hi hagi acord entre les parts en les passes del camí que cal recórrer, l’Estat en sortirà reforçat. 

Sempre he dit que la iniciativa i la força de la gent són l’únic que tenim. I en molts aspectes requereixen unitat d’acció. Recuperem-les.