O Esquerra, o res

Estic completament off. Sens dubte que hi han influït els esdeveniments i els despropòsits acumulats en els darrers anys, però tampoc no és la primera vegada que em passa. La meva desconnexió mental d'Espanya ve de lluny. Ja el 1993, amb 18 anys acabats de fer, ho tenia claríssim: a Madrid no hi hem d'anar a fer res. 

Reconec, però, que he tingut moments de debilitat. O de rauxa. Al Congrés he anat a votar dues vegades; al Senat, cap. El 1996 vaig votar Pilar Rahola amb el propòsit de trencar l'hegemonia pactista del nacionalisme de Pujol i Arzalluz i crear, alternativament, un grup parlamentari anomenat Galeusca que aplegués els diputats independentistes d'ERC, Eusko Alkartasuna i BNG, i encara el 2004 vaig votar Josep Lluís Carod-Rovira després que el PSOE imposés a Pasqual Maragall la seva defenestració com a conseller en cap del Govern de la Generalitat amb l'excusa que s'havia entrevistat amb membres d'ETA a Perpinyà. Val a dir, però, que en tots dos casos em van decebre: el 1996 no es va obtenir el nombre mínim de cinc parlamentaris per fer-ho possible, i el 2004 perquè a les primeres de canvi Carod Rovira va abandonar a Madrid un capital mai vist de vuit diputats independentistes i se'n va tornar cap a casa a intrigar dins el partit i a potinejar la reedició d'un nou Govern presidit per José Montilla.

A la vista de tot això, què faré diumenge? Res de votar en blanc, nul o al PACMA. Només contemplo dues opcions: quedar-me a casa, o votar ERC sabedor que ho faré sense la convicció de les altres vegades i amb el convenciment, en canvi, que els republicans em tornaran a aixecar la camisa. La pregunta és: et pot defraudar algú de qui no n'esperes res?  

Qui vol els vots de la CUP 

Sempre que he tingut oportunitat de votar la CUP ho he fet, i a les espanyoles la CUP no s'hi presenta. És més, aquest cop, lluny de passar-hi de puntetes, la formació ha emès un comunicat oficial en què crida els seus simpatitzants a abstenir-se; exactament el mateix que feia la CNT els anys trenta quan volia castigar els partits republicans i socialistes, amb resultats funestos, val a dir. 

És evident que, poc o molt, la consigna cupaire farà forat -poca broma: estem parlant de 333.657 vots el 27-S-, però no tant com esperen els seus promotors. La meva cunyada m'assabentava dels possibles efectes contraproduents: "només perquè han adoptat un posició oficial ja em vénen ganes de desobeir-la". Fet i fet, aquests darrers dies hem sentit opinions per a tots els gustos. Els exdiputats David Fernàndez i Quim Arrufat, per exemple, han manifestat la seva propensió a votar i a fer-ho, respectivament, per ERC i per En Comú Podem. Un i altre palesen, a la seva manera, la diversitat del projecte anticapitalista. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), un terç dels votants de la CUP el 27-S ho faran el 20-D per la formació d'Oriol Junqueras i una quarta part per la de Pablo Iglesias. 

Personalment, fa molt de temps que vaig dir adéu a Ibèria (la confederació de pobles hispànics, no la companyia aèria). El meu marc mental, cultural i polític de referència són els Països Catalans, i això invalida qualsevol possibilitat de votar els podemites. I menys si, com Ada Colau, coven esperances que Madrid torni a ser "la nostra capital". 

L'ImPPeri contraataca 

Podria votar ERC? Psè... En aquests moments, la probabilitat és del 10%. Trobo que els republicans s'han escarrassat poc per guanyar-se el vot dels cupaires. En Joan Tardà n'ha dit alguna cosa, però poc seductora ("només abandonen les trinxeres els exèrcits derrotats", tela!). Esperava, honestament, que els republicans els haurien donat un cop de mà en les negociacions amb Junts pel Sí, però a la seu nacional del carrer de Calàbria tot és tacticisme. 

A nivell local, els ànims estan més refredats que mai, i això que el meu alcalde va de número 9 a les llistes. Malauradament no vaig poder assistir al míting que Andreu Francisco i Xavier Roger van celebrar aquest dilluns a Can Manyé, però he vist la paròdia d'animació d'Star Wars que ha penjat el partit a les xarxes socials -sota l'inspiradíssim títol d'State Wars- i m'ha agradat prou. Després de veure'l, les probabilitats ja són del 15%, tot i que hi ha alguns papers que no colen: ni en Tardà és en Han Solo (en Chewbacca potser sí), ni la Marta Rovira és la princesa Leia.   

L'espantall de C's 

Ni la presumpta fi del bipartidisme a Espanya, ni l'arenga de l'Antoni Bassas en el seu editorial televisat no em semblen arguments de pes. Només he sentit una raó perquè els independentistes anem a votar el 20-D: evitar a tota costa el possible triomf electoral de C's a Catalunya. Es tracta d'un argument absurd i reactiu, impropi de qualsevol demòcrata i molt propi, en canvi, dels apologetes del discurs de la por. 

Si extrapoléssim els resultats del 27S al 20D el triomf del sobiranisme seria esclatant, però no serà el cas. Personalment no em faria cap vergonya que C's guanyés a casa nostra, que també és casa seva; no ho oblidéssim. Seria, d'altra banda, la conseqüència lògica del transvasament massiu de vots del PSC-PSOE cap al partit d'Albert Rivera. 

El problema de fons és tot un altre: si els independentistes catalans ja som majoria social al país i estem convençuts que anem a fundar un Estat propi, i d'altra banda sabem que a Espanya som una minoria demogràfica territorialitzada que pot ser sistemàticament ultratjada, què caram fem al Congrés, i encara menys si hi anem dividits? La resposta a aquesta pregunta és molt vaga, i poc creïble. S'hi va, en primer lloc, per la menjadora (per als partits la pela és la pela, ja se sap). Això que diuen la rana Gustavo i l'Iniesta de Santa Coloma -és a dir, Quico Homs i Gabriel Rufián- d'aterrar-hi com a enviats de bona voluntat de la futura República catalana no té solta ni volta. On s'és vist una ambaixada bicèfala, amb representants diplomàtics tutti colori d'ERC i de Democràcia i Llibertat? 

Les legacions internacionals no s'escullen en unes eleccions. Arribat el cas, els termes de la secessió només els poden negociar, bilateralment, els dos governs. I si al nostre Parlament tenim diputats amb mentalitat de colons o de colonialistes -que de tot n'hi ha- és el seu problema. També hi seran a la carrera de San Jerónimo; almenys els del PSC-PSOE, PP i C's. A aquestes alçades de la pel·lícula, els independentistes sabem a quin poble i quines institucions ens devem i ja fa temps que hauríem hagut d'actuar consegüentment. Unilateralment.