La conquesta de la Catalunya insular

Per no perdre el costum, aquest Nadal el tió m'ha cagat un nou còmic de l'Oriol Garcia Quera: Mallorca 1229 (editorial Casals). I ja en van quatre, després de Rocaguinarda, Barcelona 1714 i Pallars 1487. Aquest cop, el títol fa referència a la conquesta de la més gran de les illes balears per part de les hosts catalanes comandades pel rei Jaume I. Avui, 31 de desembre, els mallorquins que no reneguen de les seves arrels celebren la festa de l'Estendard, en què es commemora l'entrada del Conqueridor a Ciutat de Mallorca; la Madina Mayurqa dels musulmans, de la qual encara es conserven els banys àrabs i el palau de l'Almudaina. 

Aleshores, Jaume I tot just tenia 20 anys. Com a València el 1238 i Múrcia el 1265, les pretensions catalanes sobre les Mallorques venien d'antic, però la puixança andalusina i la manca de potencial demogràfic per retenir-les va fer inviable l'empresa fins llavors: l'expedició internacional formada per catalans, provençals, pisans, sards i corsos de l'any 1115 dirigida pel comte Ramon Berenguer III va ser eminentment una operació destinada al saqueig i la rapinya. 

A l'entorn de l'any 1057, l'emir de Dénia, Alí Ibn Mujâhid, hauria reconegut la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Barcelona sobre els cristians de la seva taifa. Això comprenia Dénia i Oriola, al sud del País Valencià, però també Mallorca, Menorca i Eivissa. Segons qui va ser professor meu d'Història d'al-Andalus a la UAB, Miquel Barceló, aquest document és una falsificació del segle XIII amb ànims justificatius. Tanmateix, el 1169 el papa Alexandre III va emetre una butlla en què confirmava l'ascendent del bisbe barceloní sobre Maioricam et Minoricam. I així va ser com, finalment, les Corts catalanes de desembre de 1228 van acordar-ne la conquesta. 

La campanya de Mallorca marca un punt d'inflexió en la política d'expansió del casal comtal de Barcelona, i de la Corona d'Aragó en el seu conjunt. Fins a la data, l'avanç sobre els sarraïns havia tingut per objecte la repoblació del territori amb pagesos de remença; això és, sotmesos al pagament d'agrers i de rendes i a la prestació de treballs en benefici d'un senyor feudal. Si bé va ser-ne l'executor, no va ser aquesta només una empresa liderada per l'estament nobiliari. Al darrere hi havia l'impuls comercial i l'interès reial. El partit dels mercaders, cada cop més influent en el món urbà, cuitava per dominar l'illa com a passa prèvia per estendre els seus intercanvis comercials a la Mediterrània occidental. La monarquia, al seu torn, requeria construir un estat fort enfront als feudals, un cop superada la crisi política derivada de l'annexió dels comtats occitans per part de França i de la successió de Pere I el Catòlic, mort a la batalla de Muret el 1213. Com recorda Josep-David Garrido, aquelles Corts van ser "les primeres on participen d'una manera positiva i convincent els membres del braç popular"; és a dir, els representants de les principals ciutats i viles del país, totes sota jurisdicció del rei. 

Una empresa bàsicament catalana 

A l'esquerra, el comte Hug d'Empúries amb el cavaller Pedro de Sangarrén. A la tenda reial, Jaume I amb Nunó Sanç, comte del Rosselló, Gilabert de Cruïlles, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, i Ramon de Centelles.

L'annexió de Mallorca per la força de les armes va ser obra eminentment dels comtes catalans, liderats pel de Barcelona, i auxiliats per l'orde del Temple i diverses milícies urbanes, com les de Montpeller, Marsella o Narbona. A diferència de València, Sicília o Sardenya, les Corts aragoneses van declinar participar-hi. Hi van prendre part, això sí, alguns nobles amb les seves mainades; com Pedro de Sangarrén i una trentena de prohoms més integrats en l'host o bandera reial. A la majoria de nobles aragonesos, com als magnats lleidatans, els interessava més l'expansió vers al sud i es negaren a finançar l'empresa. Per això a les illes, després de reduir a l'esclavatge i la deportació la població islàmica, la llengua hegemònica va ser el català, a diferència del regne de València: on els aragonesos van tenir un paper destacat. 

El repartiment de l'illa entre el comte i els nobles es va fer segons els costums de Barcelona -els Usatges-, i la repoblació resultant va ser efectuada amb gent dels comtats d'Empúries, del Rosselló i de Barcelona. Tot plegat va motivar que, bo i ostentar la condició de regne entre 1276-1285 i 1289-1343, les illes no gaudissin de Corts pròpies: els menorquins acudien a les catalanes i els mallorquins s'aplegaven a les Corts generals de tota la corona. 

La barba del 'rei' moro 

La pirateria almoràvit. Aquesta va ser l'excusa esgrimida el 1115 per assolar Mallorca. El 1229, el casus belli fou similar. Pirates sarraïns havien capturat dues galeres catalanes. Segons el cronista Bernat Desclot, el valí mallorquí, aconsellat per mercaders genovesos, va desoir el requeriment Jaume I per alliberar les naus en creure que "rei és de poc poder". 

Amb la benedicció del pontífex Gregori IX, que va beneir l'acció de represàlia com a croada, el 5 de setembre, 150 vaixells van salpar de Salou, Tarragona i Cambrils. Els dies 11 i 12 van tenir lloc les batalles de Santa Ponça i Portopí, que van aplanar el camí cap a Madina Mayurqa. Després d'un setge temorenc, en què els prohoms cristians feien el ronso a ulls del rei -segons queda consignat al Llibre dels feits-, el monarca va prendre personalment les regnes i va rendir la plaça després d'agafar el valí Abu Yahyia per la barba -tal com havia promès abans d'embarcar-se- i donar-li mort, abans de lliurar-se a una carnisseria contra la població civil. La ciutat tenia aleshores 3.492 cases i vora 15.000 habitants. Durant la invasió, els cristians van comptar amb l'ajut d'alguns musulmans: Alí de Dragonera i, sobretot, Ben Aabet, el qual és qualificat com a "àngel de Déu" per Jaume I. Cal tenir en compte que en vigílies de l'expedició s'havia produït un intent de sublevació d'elements almoràvits i nadius berbers contra les autoritats almohades. 

Entre els defensors de Mallorca hi havia contingents de diversa procedència ètnica: pèl-rojos (conversos, mercenaris o rifenys), berbers, àrabs i sud-saharians.

La resistència, per la seva part, va plantar cara durant dos anys més, liderada per Xuaip de Xivert; però al final Jaume I va aconseguir el seu propòsit: fer la "mellor cosa que féu hom cent anys ha". D'ençà de llavors, només ell podrà dir que Déu "ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no pot acabar"; un regne que, segons el cavaller Guillem de Montcada, val més "que si en conqueríets tres en terra". No li mancava pas raó: la seva conquesta facilità la travessia cap als mercats orientals. És el començament de l'expansió comercial catalana i de l'hegemonia política i militar d'Aragó a la Mediterrània fins a ben entrat el segle XIV.

Un submarí anomenat Podemos

Podemos està de moda i el seu líder, Pablo Iglesias, és omnipresent. Els mitjans de comunicació en van plens -a favor i en contra- i les enquestes avisen: en aquests moments, Podemos seria primera en intenció de vot directe en cas d’eleccions legislatives, tot i que en còmput global quedaria segona, a poca distància del PP. La seva irrupció a Catalunya i Euskadi, per bé que més matisada, posa potes enlaires els respectius parlaments, especialment el segon, on arracona EH-Bildu i amenaça l’hegemonia nacionalista. 

Ahir, El Periódico obria la seva edició dominical amb una entrevista a Pablo Iglesias, acompanyada d’un parell d’articles que li feien la gara-gara: un de Xavier Sardà (‘Jo m’autoinculpo’), a la contraportada, i un altre del seu director, Enric Hernàndez (‘El cavall de Troia’). Es diria que, caigut en desgràcia el PSC, el diari de referència del Grupo Zeta abandona la nau oficialista -només l’integrista Joaquim Coll segueix fidel a la línia- i s’uneix a l’armada mediàtica que dóna suport a la tercera via que encarna el xicot de la cueta: l’única que, sumada a la resta de posicions immobilistes, pot llençar per la borda el procés català cap a la independència. El viratge d’El Periódico respon a dos factors: la necessitat d’adaptar-se als possibles escenaris polítics de futur que s’obren al país per seguir venent i influint sobre l’opinió pública catalana, i l’oferta de l’empresari José Manuel Lara per adquirir el 23% de les accions del diari. Recordem que Iglesias és qui és, en bona part, gràcies a les seves aparicions televisives a La Sexta i la resta de plataformes del Grupo Planeta.

Mala peça al teler

Amb Podemos comparteixo l’anàlisi sobre la situació política i econòmica -com ja la compartia el 15M, tot i les meves reserves sobre l’heterogeneïtat d’aquell moviment-, i algunes de les receptes, però m’indigna –quin verb tan escaient!- la cascada de renúncies ideològiques i la moderació en el llenguatge que s’han produït en tan poc temps: just el que va de les eleccions europees als últims sondejos demoscòpics. Si tot això ja passa sense tenir cap peu a les institucions, quantes coses quedaran al calaix quan toquin poder! Ja no hi haurà “impagament” o “quitació” del deute il·legítim, sinó “reestructuració”; ni renda mínima garantida, i la pensió serà als 65 anys, i no pas als 60. Altres coses que m’inquieten: no són republicans -però tampoc monàrquics-, ni d’esquerres. Podemos diu que representa “la gent” i més concretament la “de baix”, però la seva gènesi política sembla dissenyada mes aviat des “de dalt”. En relació a Catalunya han deixat escrita alguna frase que sona bé, com ara que “la societat catalana té especificitats que no es poden tutelar”, però això sona tan vague, i tan manipulable! Tot plegat, lideratge, discurs i renúncies, ens recorda el Felipe González dels primers temps i el PSOE sorgit de Suresnes: un president i un partit que en només una dècada van acabar podrits, abraçant el terrorisme d’Estat i la corrupció. Quan hi ha, en la proposta de Pablo Iglesias, d’honestedat i quan d’impostura i de mercadotècnia? 

En les darreres setmanes s’han prodigat a Catalunya els articles i les reflexions sobre Podemos. L’ex-alellenc Joan Martínez Alier en signa una en què no dubta a definir-ne el discurs i les formes com a populistes i les assimila, més concretament, al peronisme argentí. També han estat moltes les opinions suscitades a les xarxes socials des d’una òptica estrictament catalana. El seu líder ha fet mèrits: la setmana passada va omplir a vessar el pavelló de la Vall d’Hebron, tot un avís per a navegants. A ICV estan ben acollonits i Joan Herrera ja pidola una coalició... 

Iglesias, súbdit del rei 

La visita d’Iglesias a Barcelona va estar marcada per la seva picabaralla amb la CUP via Twitter; sana i de bon rotllo. Els independentistes van emplaçar-lo a través d’una carta oberta a parlar sense embuts del dret a decidir, i ell se’n va voler escapolir proclamant que no abraçaria mai Artur Mas, a diferència de David Fernàndez. Als pocs instants circulava per la xarxa una fotografia seva encaixant la mà al rei Felip VI. L’antropòleg Manuel Delgado, que també té un article interessant sobre l'auge d'aquest fenonem polític a Catalunya, va ser taxatiu: “aquest home i jo hem acabat”, va tuitar. 

De les concomitàncies i les diferències entre la CUP i Podemos n’ha parlat, per exemple, Vilaweb. Nosaltres ho deixem per a més endavant. El que interessa constatar aquí és que la CUP ha aconseguit centrar el debat i que, malgrat l’estirabot, Iglesias no ha pogut eludir-lo. La prova és que les cinc primeres preguntes de l’entrevista a El Periódico versen sobre aquesta qüestió. La reiteració és símptoma de les seves evasives. Amb tot, algunes coses són meridianes: Catalunya no és “subjecte polític sobirà”, raó per la qual no hi ha lloc ni per a un “referèndum acordat” com l’escocès, ni per a una “declaració unilateral d’independència”. Enlloc d’això, Iglesias planteja “un procés constituent per obrir el cadenat de 1978” i discutir-ho tot democràticament. I remarca: “totes les possibilitats són totes”. Però no concreta més. Qui ho ha de discutir: els partits, els governs o els electors? I quins electors: només els catalans o tots els espanyols? 

L’enemic a batre? 

Coincidint amb la gira d’Iglesias pel cinturó roig barceloní -amb entrevista a Els Matins de TV3 inclosa-, el portaveu de CDC, Josep Rull, va definir la nova formació com a “cavall de Troia” del sobiranisme. Carregar les tintes contra Podemos únicament contribueix a enfortir-la. No errem, doncs, l’objectiu. Podemos no és l’enemic. 

La formació té molts números d’esdevenir el pol de referència no sols dels descontents, sinó també d’una part significativa dels sentiments espanyols a Catalunya. Més enllà de frenar l’ascens de C’s i d’erosionar el PSC-PSOE, ICV i PP, allà on Podemos promet fer forat és en l’abstenció: gent empipada que no votava i que ara ho farà. Constitueix, per tant, l’única oferta capaç de revertir la majoria social mobilitzada a favor de la independència i situar-la per sota del 50% gràcies a la incorporació al joc polític d’antics abstencionistes. Com escriu el director d’El Periódico: “Iglesias apunta al cor metropolità [...] Si vota la Catalunya immune a l’imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem[os], sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir”. 

Podemos és una proposta política espanyola, dissenyada i dirigida per spin doctors de la Universidad Complutense de Madrid, adreçada a l’elector hispanocèntric. És una oferta de regeneració democràtica interessant -indefugible, gosaria dir- per a Espanya, però contraproduent per a Catalunya. 

El submarí ha emergit en el pitjor moment per als interessos independentistes. La culpa, com sempre, és només nostra: hem anat massa lents i se’ns ha covat l’arròs. En els pròxims mesos, Podemos farà la feina bruta al bipartidisme, avortarà el procés d’emancipació nacional perquè capgirarà la correlació de forces a Catalunya, però no governarà Espanya perquè PP-PSOE li faran la pinça o, en el seu defecte, els poders fàctics l’enfonsaran com han desacreditat abans altres persones i moviments mitjançant les males arts i la filtració de dossiers secrets. 

Per la part que ens toca, l’esquerra independentista ha de saber estar a l’alçada, com fins ara ha fet. I això passa per oblidar-se de Mas i de Junqueras -perquè són ells que estan enterrant el procés- i per forjar una aliança anticapitalista i independentista a l’entorn de la CUP, Procés Constituent i tants col·lectius compromesos amb les lluites socials com sigui possible. Aquesta és la nostra Syriza.

Nadal de 1184: morir a la foguera

Aquest migdia, quan ens hem entaulat a l’entorn de l’escudella l’Arç ja sabia que el tió que va cagar anit no era de veres. Ara fa passar el tràngol jugant al Catan en bona companyia al costat de la llar de foc. Pobre Arçonet... 

És clar que pitjor ho va passar el joglar Artuset, que va ser cremat viu tal dia com avui de fa 830 anys, o poder més, a mans d’una colla de jueus. La cosa va anar més o menys així: “l’Artuset va prestar al rei Alfons dos-cents morabatins; i el va portar ben bé un any amb ell i no li'n va tornar ni cinc. I un dia s'esdevingué que el joglar Artuset es va barallar amb un jueu, i els jueus es van llançar sobre Artuset i el van ferir greument, a ell i a un company seu. I Artuset i el seu company van matar un jueu; i a causa d'això els jueus van anar a veure el rei i li van pregar que per venjar-se'n els donés Artuset i el seu company per matar-los, i a canvi li donarien dos-cents morabatins. I el rei va accedir a lliurar-los-els i va acceptar els dos-cents morabatins. I els jueus van fer cremar Artuset i el seu company el dia de Nadal, tal com conta Guillem de Berguedà en un sirventès on diu mal del rei”. En deixà testimoni el trobador occità Bertran de Born, gràcies al qual ens ha pervingut la composició original. 

L’any 2003, Francesc Ribera -cantant, entre d’altres, de Brams, Aramateix i Dijous Paella- va adaptar i musicar l’obra coneguda del seu paisà: 31 composicions directes i punyents dirigides contra el rei, el bisbe d’Urgell i diversos nobles. A l’esquerra en teniu l’original i, a la dreta, la versió d’en Titot, que podeu escoltar clicant aquí. 

E fetz una mespreison / I va fer un greuge 

don om no’l deu razonar / que no li hauríem de perdonar 

q’el jorn de la Naïsion fetz dos crestias brusar / [Alfons, rei de l'Aragó] per Nadal va fer cremar 

Artus ab autre, son par / Artuset i un bon germà

e non degra aisi jutgar / no els havia de lliurar 

a mort ni a passion / a morir en tal passió

dos per un juzieu felon / per un jueu traïdor.