L'embranzida

Crida a la insubmissió fiscal contra Espanya

2012-01-25T11:57:00.002Z

L'Andreu Bartolomé i la Maria Casademunt, una parella de ramaders i restauradors de Siurana, al Priorat, van anunciar ahir en una roda de premsa al Col·legi de Periodistes que a partir del mes d'abril deixaran de pagar l'IVA i l'impost de societats a l'Agència Tributària espanyola per protestar contra la situació de submissió i d'espoli fiscal que pateix Catalunya.

No es tracta de cap il·legalitat perquè aquests impostos no els deixaran de pagar, sinó que els ingressaran en un número de compte de l'Agència Tributària de Catalunya i deixaran en mans de la Generalitat el destí que s'hagi de donar a aquests diners. En paraules de l'Andreu: "Volem complir com a ciutadans catalans; la Generalitat no recapta ni el 5% de l'IVA, i per això som on som. Volem ajudar a fer pujar aquest percentatge perquè els nostres governants puguin ajudar les empreses del país".

L'Andreu i la Maria inicien, d'aquesta manera, la campanya Diem prou, que ja té el suport de més de 4.000 persones i de diverses entitats i partits polítics, i de la qual els seus impulsors han volgut fer coneixedors a l'ONU, el defensor del poble de la Unió Europea, les conselleries de Justícia i d'Economia i el mateix president de la Generalitat.

De moment, el president Artur Mas no els ha respost cap de les dues cartes que li han fet arribar. Sí s'hi ha pronunciat, en canvi, el portaveu del Govern, Francesc Homs, per a qui "el malestar creixent s'expressa d'aquesta manera i d'altres". Homs ha assegurat que "respectem aquest tipus d'expressions", tot i que l'executiu no hi pugui donar suport "perquè com a Govern ens hem d'atendre estrictament a les regles del joc". "No són actuacions que ens poguem dedicar a fomentar", ha dit. També ho ha fet Jordi Pujol. En una entrevista al programa Divendres, de TV3, l'expresident de la Generalitat va valorar la campanya com un "gest positiu".

Altres exemples

Enfundada amb guant de vellut, la mà opressora i repressora de l'Estat espanyol segueix espoliant Catalunya sota l'aparença d'una democràcia formal i d'un sistema tributari regit pel principi de solidaritat interregional.

De la insubmissió fiscal fa anys que se'n parla, i cada cop més. De fet, el mecanisme que proposen l'Andreu i la Maria no és del tot nou i s'inspira, en part, en els precedents següents:

- El tancament de caixes: L'any 1899, els industrials i botiguers barcelonins, liderats pel seu alcalde, el Dr. Bartomeu Robert, es van revoltar contra l'impost d'utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, que s'aplicaven amb uns tipus més alts a Catalunya que a Madrid. La protesta va consistir a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il·legal. L'acció s'escampà a altres poblacions (Mataró, Manresa, Sabadell, Vilafranca...) i alguns comerciants foren tancats a la presó com a represàlia.

- La protesta contra el cànon de l'aigua: Entre els anys 1990 i 2000 el moviment veïnal de l'àrea metropolitana de Barcelona va lliurar la seva particular 'guerra de l'aigua'. En només dos anys (1991-1992) el rebut domèstic es va encarir el 40% a causa de l'augment del pes dels impostos. És a dir, no va ser tant la tarifa que cobrava la companyia subministradora la que va incrementar-ne el cost, sinó sobretot els impostos afegits per les administracions amb competències en el cicle hidrològic: Generalitat, Entitat Metropolitana i ajuntaments. Al principi la protesta va ser titllada d’irresponsable i desconsiderada envers els valors ambientals, però el seu desenllaç va propiciar l’avenç cap a una nova cultura de l'aigua més sostenible: es van modificar els blocs de consum existents -amb l'establiment d'un primer bloc de consum bàsic assequible per a tothom- i es va adoptar un model de gestió centrat en la demanda i no tant en l'oferta. Transitòriament, milers de famílies, representades per 180 associacions de veïns, van deixar de pagar el rebut íntegre de l'aigua, i únicament n'abonarien la part corresponent al consum real en un compte bancari propi. La situació es va normalitzar l'any 1999, amb la modificació del rebut de l'aigua.

- La insubmissió al servei militar: La fi del servei militar acordada l'any 2001 va ser producte de la lluita encetada pels col·lectius antimilitaristes a través de la negativa explícita i declarada d'incorporar-se a files. Des de 1989, en comptes de presentar-se a les casernes assignades, els insubmisos es presentaven davant d'un jutge militar. Davant de les proporcions del fenomen, el govern va contraatacar de dues maneres: d'una banda va passar el delicte a la justícia civil, i de l'altra va regular legalment l'objecció de consciència amb la creació d'una Prestació Social Substitutòria (PSS).

Davant l'anunci fet per l'Andreu i la Maria, veurem ara quina és la reacció de les autoritats fiscals espanyoles: si és intel·ligent i contemporitzadora, o si és matussera i cau en la temptació de la repressió individualitzada. Si fos així, podria donar origen a una espiral d'acció-reacció que acabés desbordant les mateixes autoritats, com va passar amb el moviment d'insubmissió al servei militar.

Perquè tothom ho entengui: el problema real per a l'Estat espanyol no era tenir ocupats desenes de milers d'objectors durant 13 mesos de PSS com a mà d'obra gratuïta; sinó el dèficit democràtic que representaven uns quants centenars d'insubmisos que s'enfrontaven, des de les presons, a condemnes de 2 anys 4 mesos i 1 dia de privació de llibertat.

I aquests xicots de Siurana tornen a apuntar al mateix lloc: a la consciència.

Elogi d'un outsider

2012-01-20T17:49:00.002Z

Fa tot just una setmana, l'alcalded'Alella, Andreu Francisco anunciava via bloc i tweet que presentava la seva candidatura a presidir la Federació de la RegióMetropolitana de Barcelona d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres dies més tard posava en marxa la plataforma web en què explica a lamilitància qui l'acompanya i per què.

La seva llista fa patxoca,i ja calia que en fes -i molta- perquè la cursa electoral no tenia pinta de sergens fàcil, ja que s'enfrontava a una altra que, en principi, comptava amb l'avalde la direcció nacional. El candidat de Junqueras per aquesta contesa era unaltre: Gerard Piñero,que ja va ser president regional de les joventuts del partit entre 1999 i 2005.

La incògnita, per tant, no s'haviade dilucidar fins al dia 28, en què els militants del partit al Baix Llobregat,el Barcelonès Nord, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental estavencridats a les urnes. Ahir, però, en vam conèixer eldesenllaç. Contra pronòstic, Piñero s'ha retirat de la cursa i deixa a Franciscoel camí expedit a la presidència. En aquests moments, l'equip de Francisco valorala possible integració d'algun membre de l'altra candidatura a la seva proposta.

La designació de Francisco avant la lettre té una explicació: s'hoha treballat. La seva llista, em diuen, és "pencaire" i "solvent".Els qui conec bé ho són: en Xavi Mir, l'Emma Peiró i, sobretot, l'Anna Teixidó;tot un encert. A les seves aptituds -és discret, seriós i tenaç-s'afegeixen les actituds: Francisco és una persona de fortes conviccions que nos'arronsa, ni té por escènica. Personalment m'ho ha demostrat en més d'unaocasió al llarg de dos mandats; en especial quan vam jugar a fons la carta dela desclassificació de la vall de Rials com a sòl urbanitzable en un moment enquè, fora de La Garnatxa, només ell hi creia.

La veu del municipalisme

Sense disparar cap tret, Franciscoha guanyat aquesta batalla; una victòria que li reserva un lloc a l'executivanacional del partit. Aquesta és la clau de volta que explica perquè Franciscos'ho ha jugat tot en aquesta maniobra. I tot vol dir tot: dit per ell mateix,aquesta podria haver estat la darrera passa endavant que feia per ser escoltati tingut en compte per l'aparell del partit.

En certa manera podríem dir ques'hi havia vist abocat; que no li havien deixat cap més remei. Ell hauria desitjat-com molts altres alcaldes, regidors i presidents de seccions locals d'arreudel país- que el relleu en la cúpula del partit que ha encarnat el tàndemformat per Oriol Junqueras i Marta Rovira hagués donat entrada al món localdins l'Executiva nacional. Tot i la petició expressa formulada per l'alcalde d'Alellai avalada per molts altres càrrecs electes perquè la veu del municipalismecomptés amb un representant propi a l'executiva,la nova direcció no s'hi va mostrar prou sensible. Al capdavall i malgrat eldiscurs oficial de renovació, el joc de les cadires va tornar a asseure al'entorn de la taula vells quadres orgànics (Eduard López, Marc Sanglas...) pertanyents als diversos sectors ofamílies, de manera que el món local només hi és present per la via indirecta:secretaris sectorials i presidents de federacions regionals que són, alhora,alcaldes de les seves poblacions.

Aparentment, res no canvia iFrancisco serà a l'executiva com un president regional més. Però Francisco aspira a representaralguna cosa més; aspira a ser la veu del municipalisme d'ERC, que al cap i a lafi és la veu del carrer. I sap de què parla: de la necessitat del partitd'abocar-se en les reivindicacions del món local, i de la urgència per teixircomplicitats i bastir ponts de col·laboració amb altres sectors socials. Nomésaixí es pot vertebrar un partit fort a la regió metropolitana -un territoricomplex pel que fa a les identitats nacionals i especialment castigat per lacrisi, les retallades socials i les agressions al territori- en el qual si ERCno s'hi consolida serà difícil que l'independentisme avanci cap a la majoriasocial al conjunt del país.

I si d'alguna cosa pot presumir Francisco és d'haver predicat amb l'exemple. Ho ha fet a escala local, i no només ambvistes a les eleccions -primer amb La Garnatxa (2003 i 2007) i després amb laplataforma ciutadana Sumem per Alella (2011)-, sinó dia a dia. ERC porta tresrevàlides electorals trencant motllos a les municipals, mentre el partitsegueix fent figa a les nacionals, les generals i les europees.

Potser encara no ho sap, però Junquerasté al seu costat una persona que val.

Monstres de ferro

2012-01-17T22:33:00.001Z

El diari La Vanguardia informa avui que els càrtels de la droga mexicans usen "tancsblindats" per protegir la seva mercaderia d'altres grups rivals. Enrealitat es tracta de vehicles blindats de fabricació casolana o artesanal. AMèxic, tothom els anomena monstres pel seu "aspectesinistre" quan surten de la foscor. Només operen de nit, i el fet que només siguinvisibles per la llum que desprenen dels seus fars davanters els confereix un aspecteterrorífic; talment els ulls d'una bèstia.

Segons els responsables de la lluitacontra el narcotràfic, aquests ginys no trepitgen mai l'asfalt. Transiten sempre per les pistes, fondalades i camins del desert. La seva funcióés escortar i procurar cobertura de foc a les caravanes de vehicles lleugersamb què es transporta la droga o es fa contraban d'armes o de persones. Una deles rutes més transitades entre Centre Amèrica i els EstatsUnits és el camí sense pavimentar que neix a la Laguna Madre del Golf de Mèxic iarriba fins al poble de San Fernando, als estats fronterers amb Texas de Tamaulipas yNuevo León.

La guerra intestina per l'hegemonia de l'activitat delictivaenfronta en aquesta regió els càrtels del Golf i Los Zetas -format per desertors de les forces especialsde Mèxic i Guatemala-, la qual cosa ha obligat els dosbàndols a extremar les defenses i reforçar els seus vehicles. A tot això s'hi afegeix la guerra oficial contra el narcotràfic declarada el desembre 2006pel president de Mèxic, Felipe Calderón, i que ha situat cara a cara els sicarisi l'exèrcit -amb 50.000 efectius mobilitzats- en un conflicte que s'hacobrat prop de 40.000 víctimes i que no té perspectives aparents de victòria.

Quatre generacions

En els darrers mesos, la IV Regió de l'exèrcitmexicà ha decomisat més d'un centenar d'aquests vehicles. Si bé la seva facturasegueix sent artesanal, els models capturats mostren una gran evolució, tantpel que fa a les prestacions com al blindatge.

Els monstres sóncada cop més ràpids -han passat dels 40 km/h de les primeres versions als 110km/h de la quarta generació- i sofisticats: molts estan equipats amb airecondicionat i compten amb aïllament tèrmic i habitacles insonoritzats ambescuma de poliuretà per silenciar el soroll dels trets. N'hi ha que fins i totincorporen un mecanisme a la part posterior que permet llançarclaus i oli en cas de persecució.

En la majoria de casos, el xassís dels vehicles finalitza en punxa-com les antigues locomotores- per apartar cotxes, enderrocar parets i fer amiques qualsevol obstacle, i el seu interior ha estat adaptat per encabir-hicabines amb espiells per albergar tiradors (fins a 12 pistolers, a més delconductor). També n'hi ha que tenen torretes giratòries sobre el sostre, comels tancs de debò.

En general, sol a tractar-se de camions pesants de tres eixos-però també hi ha remolcs i vehicles tractors- que han estat blindats entallers clandestins. La Vanguardiacita un cas extrem: una de les últimes unitats intervingudes tenia capacitatper a 20 persones i superava les 30 tones de pes, ja que les seves defenseshavien estat reforçades amb rails de ferrocarril.

Els monstres estan protegits amb planxes d'acersoldades d'una polzada com a mínim (2,5 centímetres). Aquest gruix els faimmunes als atacs amb armes curtes, fusells d'assalt i granades de 40 mm. Aixòpreocupa l'exèrcit, ja que el seu blindatge faria necessari recórrer a l'úsd'obusos antitanc per poder-los neutralitzar.

Mílicies al front

L'autor de l'article assegura que els monstres "evoquen escenes de la pel·lícula Mad Max". A mi, en canvi, tant ladescripció dels models com les seves fotografies més aviat m'han recordat elsartefactes blindats de primera hora que acompanyaren les milícies antifeixistesal front d'Aragó coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil, l'estiu de 1936.

Elresultat i el procés de tunejat erasimilar, en especial durant els primers dies del conflicte: es partia devehicles de sèrie -camions Federal, Ford i Hispano-Suiza- requisats per lescentrals sindicals (CNT-FAI i UGT) o els partits polítics (POUM i PSUC), queeren portats a tallers i fàbriques metal·lúrgiques sota control dels obrers.Allí, eren revestits amb planxes d'acer banyades en una solució de crom iníquel i equipats amb armament lleuger de fabricació nacional (generalment amb unametralladora Hotchkiss de 7 mm i altres vegades ambun simple Màuser).

Elgran dibuixant colomenc Carlos Azagra, autor dels mítics personatges d'ElJueves Pedro Pico i Pico Vena, ha tributat el seu particular homenatge aaquells vehicles i els ha reproduït en còmic en diverses ocasions per il·lustrarles facècies d'aquesta parella d'antifeixistes formada per un punk i un skin.La seva tasca de documentació prèvia és evident, com queda palès en la següent imatge (publicada a l'àlbum núm. 56 de la col·lecció 'Pendones del humor').

Ha mort un feixista

2012-01-16T17:42:00.000Z

Ahir va morir Manuel Fraga Iribarne. Ho va fer a Madrid, al llit i a l’edatde 89 anys. La dreta sociològica espanyola el plany mentre l’esquerra progressistapassa de puntetes sobre la seva figura i trajectòria. Fins i tot el president dela Generalitat n’ha lamentat la pèrdua a través d’un comunicat oficial decondol.

Segons la Casa Reial, “ha mort un gran servidor de l’Estat”. Segons els principis morals de la democràcia i la llibertat –contradictoris,per se, amb la institució monàrquica-, ha mort un feixista.

Ni oblit, ni perdó

Sens dubte, Fraga ha estat un dinosaure de la política espanyola i ell n’eraperfectament conscient; per això mai no va renegar del seu passat: “No meavergüenzo de nada de lo que he hecho por España. En mi vida”. I “en mi vida” vol dir, en aquest cas, mentrevisqui.

En democràcia, Fraga ha estat diputat al Congrés (1977 i 1987),eurodiputat a Brussel·les (1987-1989), president de la Xunta de Galícia (1989-2005)i senador (2005-2011), però amb anterioritat va ser secretari general des de1951 de diversos ministeris i titular de dues carteres en etapes molt fosques i controvertides:una en dictadura (1962-1969), i una altra durant el primer govern de laTransició sota la tutela dels poders fàctics (1975-1976).

Com a ministre d’Informació i Turisme durant el règim del general FranciscoFranco, va impulsar una llei de premsa –l’anomenada Llei Fraga- que va rebaixarles restriccions: va canviar la condició de censura prèvia per l’autocensuradels mitjans escrits i va permetre l’edició de les primeres publicacions enllengua catalana d’ençà de la Guerra Civil, després de Serra d’Or.

Com a responsable de propaganda de la dictadura, el seu paper consistia amaquillar la realitat dins i fora de les fronteres: seu és l’eslògan Spain isdifferent encunyat per atraure el turisme europeu de sol i platja, i seva ésla versió oficial que descrivia com a suïcidi l’assassinat de l’estudiantEnrique Ruano, llançat al buit per la policia.

Però de la seva etapa com a falangista –ell pertanyia al sector blau, encontraposició als tecnòcrates de l’Opus Dei- n’han transcendit dos episodisconcrets: el capbussó que suposadament va fer a Palomares (Almeria) després que unbombarder B-52 nord-americà es precipités al mar i n’escampés el material radioctiuque duia, i la firma que va estampar sense miraments sobre la sentència de mort aldirigent comunista Julián Grimau. Dos ministres s’hi van negar, però no pasFraga.

Mort el dictador, va ocupar provisionalment el ministeri deGovernació sota la presidència interina de Carlos Arias Navarro. Es tractava de deixar-ho tot “lligat i benlligat” en una transició modèlica cap a la monarquia parlamentària, i Fraga vaesdevenir l’amo del carrer: la policia va assassinar cinc manifestants que s’havienrefugiat dins la catedral de Vitòria –ens ho recorda Lluís Llach, a Campanades a morts-, i els elements de l’extrema dreta operaven amb impunitat absolutasota les sigles del Batallón Vasco Español i els Legionarios de Cristo Rey, en connivènciaamb els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Ho van fer a Montejurra (Navarra) perescapçar el nou carlisme d’arrel autogestionària, i ho van fer contra els militants abertzales refugiats a l'altre costat de la muga.

De ‘pare’ de Constitucióal desastre del ‘Prestige’

Lluny d’ingressar a la Unió de Centre Democràtic (UCD), Fraga va fundar l’any1976 Aliança Popular; un partit inequívocament de dretes com ho demostra el fetque promogués l’abstenció en el referèndum sobre la Constitució, tot i que Fraga n’havia estat undels seus ponents. Per aquest motiu és considerat un dels pares de la Carta Magna.

En l'actualitat, i ja sota unes noves sigles, el PartitPopular (PP) aglutina sense fissures l’espectre electoral que va delcentre-dreta a l’extrema dreta i ha convertit la defensa i sacralització de la Constitució en la raó de la seva existència. Aquests són els principals mèrits ambquè els autodenominats 'partits democràtics' pretenen fer taula rasa del passatfranquista del personatge.

Ala seva homologació democràtica també hi ha contribuït el fet d’haver estat elcandidat més votat a les eleccions al Parlament gallec en cinc ocasions (1989,1993, 1997 i 2001 i 2005), les quatre primeres amb majoria absoluta. El seuèxit s’explica, en part, per l’adopció d’un galleguisme de tall popular –però inofensiuper a Espanya i perjudicial per al prestigi i l’ús social de la llenguagallega- i la reproducció d’una xarxa clientelar basada en el caciquisme rural.I va ser precisament com a president de la Xunta que Fraga va cometre l’oprovi i l'escarni de dispositar flors sobre la tomba de LluísCompanys en motiu d’una visita a Barcelona acompanyat del seu homòleg català, Jordi Pujol. Ell, que el 2007, en una entrevista a El Faro de Vigo,va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases pera una Espanya amb més ordre", va assegurar.

Nomésel desastre ecològic i la ineptitud de les autoritats del PP a l’hora d’abordarla crisi i de salvaguardar el litoral i el sector pesquer de l’arribada massiva del cruvessat en el naufragi del petroler Prestige van posar fi al seu regnat alcapdavant de la Xunta, gràcies a la mobilització ciutadana duta a terme per la plataforma Nunca Máis.

Aleshores,el vicepresident espanyol era un altre gallec, Mariano Rajoy, per a qui allò noera cap marea negra, sinó uns simples "hilitos con aspecto de plastilina”.

AvuiRajoy governa Espanya i ahir Fraga va morir al llit: una mostra més de l’amnèsiade la societat i la Justícia espanyoles a l'hora de retre comptes amb el passat.