Llepaculs

No només al País Valencià s'ofrenen cada dia noves glòries a Espanya. A Catalunya, la submissió als dictats de la Moncloa per part del govern de Convergència i Unió (CiU) és constant; en bona part, perquè els interessos de la dreta espanyola i regional són coincidents: protegir els seus privilegis de classe a costa d'escanyar el poble menut.

Ahir, el portaveu de l'autodenominat govern dels millors, Francesc Homs, va anunciar que recorreria davant el Tribunal Constitucional la retallada sanitària del Partit Popular per invasió de competències autonòmiques. Va evitar dir que segurament no quedava altre remei. Tot i la claredat meridiana amb què s'expressa el dictamen emès pel Consell de Garanties Estatutàries, Homs es va encongir d'espatlles i va advertir els ciutadans de Catalunya que no esperessin cap heroïcitat dels seus representants: el Govern complirà la legalitat i aplicarà la normativa; no fos cas que algú es molestés. 

L'anunci completava una jornada per emmarcar; un dia que ens dóna la mida exacta de la contribució que ara i adés CiU realitza a l'estabilitat política, econòmica i institucional del Regne d'Espanya. Ahir al matí, la Mesa del Congrés de diputats espanyol va rebutjar amb els vots de CiU la sol·licitud per crear una comissió d'investigació sobre la Casa Reial, tal com havien demanat els grups d'IU-ICV, ERC i BNG, amb l'argument que la pretensió "és contrària a la Constitució". 

En la mateixa sessió i gràcies un altre cop als vots de CiU, la Mesa va desestimar la compareixença que havien sol·licitat els grups parlamentaris d'esquerres perquè el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, donés explicacions pels seus enigmàtics viatges a Marbella. La petició pretenia aclarir la finalitat i l'abast econòmic d'una vintena de desplaçaments i estades en establiments de luxe de Puerto Banús pagats amb càrrec a l'erari públic, sense que se n'hagi pogut justificar cap mena d'activitat oficial. 

Dívar considera que els diners esmerçats són "una misèria" -"no és veritat que anés a hotels de luxe; eren hotels de 4 estrelles"- i que els viatges tenien "caràcter reservat", per la qual cosa no pensa retre comptes ni tampoc dimitir: "No he comès cap irregularitat jurídica, moral o política". Queda palès, d'obra i de paraula, que el personatge en qüestió és una joia; un ultramuntà de cap a peus: profundament religiós i tradicionalista, té per costum pelegrinar de tant en tant a Terra Santa, és conferenciant habitual de l'Arxiprestat de Madrid i atribueix a la Verge de Fàtima la seva salvació en un atemptat d'ETA el 2003. 

Al servei de l'antic règim

Dívar és el paradigma de la magistratura espanyola, impúdicament refractària a l'ús del català en l'administració de justícia i majoritàriament avesada, en cor i ànima, a una interpretació sempre restrictiva de la norma, des d'una òptica recalcitrant i centralista. Per les seves nissagues familiars -foguejades en l'exercici de la funció judicial durant el franquisme en el Tribunal d'Ordre Públic-, i les seves connexions amb l'Església catòlica, l'extrema dreta i els dos principals partits polítics espanyols -només cal recordar el vergonyant episodi de la cacera organitzada el 2009 a Jaen en què van coincidir el ministre de Justícia, el socialista Mariano Sánchez Bermejo, i el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón-, el poder judicial és el marmessor del règim franquista; l'encarregat de vetllar per les essències pàtries i de portar fins a les últimes conseqüències l'última voluntat del dictador: deixar-ho tot "lligat i ben lligat". 

Per tot plegat, l'administració de justícia constitueix un dels estaments més rancis de l'Estat juntament amb les forces armades, però amb moltíssima més transcendència pública, ja que les seves sentències incideixen en la vida de les persones i condicionen la concepció i l'articulació de l'Estat. 

Salvar el cul, quan no es pot salvar la cara 

Aquesta és la cara de la justícia espanyola. Tothom la coneix i no cal salvar-l'hi, de tan impresentable com és. Per això a Dívar el PP i CiU li han salvat el cul, que no és poc, sinó que gairebé ho és tot. Amb un sopar de duro -la teòrica divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial-, el col·laboracionisme de CiU empara i justifica, un cop més, l'opacitat i la impunitat dels ressorts de l'Estat i contribueix, una miqueta més, al descrèdit de la democràcia. 

Segons el president Mas, CiU exercita a diari el seu sentit d'Estat "sense demanar res a canvi". L'afirmació fa riure. La història demostra que CiU no ha fet mai res -ni el gest més insignificant- a canvi de res: Ho fa sempre a canvi de treure'n profit, no necessàriament per a Catalunya, sinó per al partit. Aquest cop, el rescat de les natjades del rei i del màxim representant de la judicatura espanyola ha tingut contrapartida immediata a Catalunya. Ahir mateix, el PP va anunciar que evitarà, amb els seus vots, que Artur Mas comparegui al Parlament per parlar del finançament il·legal de la seva formació a través del Palau de la Música. 

Les circumstàncies han canviat molt des de la creació de la Lliga Regionalista el 1901, però els mals que ens afligeixen i els actors polítics que mouen els fils són essencialment els mateixos. El qui fóra un dels pares del republicanisme federal, Valentí Almirall (1841-1904), no en tenia cap dubte: "Sé bé que els enemics més terribles de Catalunya no són pas els que obertament l'ataquen des de fora, sinó que, més que d'ells, ha de témer de la decadència en què han caigut molts dels seus fills". Qui vulgui entendre, que entengui.