El senyor alemany
Avui la Laura s’acomiadava de l’àvia a Collserola, voltada d’amics, companys i familiars. Les seves paraules –breus i emocionades- han estat franques i sentides, a diferència del rèquiem recitat pel mossèn de torn, que ha resultat llarg, vacu i retòric alhora. La situació –tot i els anys transcorreguts- m’ha recordat la ràbia i la incredulitat que vam sentir –jo i el seu nét Ramon, m’atreviria a dir- en el sepeli de l’Antoni Anglada. Ell, que havia estat militant de pedra picada d’Estat Català i que les havia passades magres com a conseqüència de les seves conviccions ideològiques, no encaixava gens ni mica amb el retrat robot del cristià bo i mesell que mossèn Brossa dibuixava des de l’altar. I m’he recordat també, com no, de la meva iaia, una santa dona que va passar directament del tanatori al nínxol sense sentir cap lletania, més per voluntat de la família que no pas per la seva.
Avui la Laura m’ha fet trontollar. Com la Manuela, en Paco tampoc no és el meu avi. No és l’avi que havia conegut, l’avi geniüt que em cridava, que em duia a pescar i que m’apallissava quan jugàvem a frontó. Com la Manuela, el Paco també té la mirada absent i el seu cos fa tres anys que hostatja una altra persona; una individu malcarat, egoista i desvalgut alhora que mina la convivència i la pau familiar, que enrareix les relacions de parella dels pares i que malmet la salut de la seva única filla.
Avui el senyor alemany m’ha fet plorar. A ma mare, cada dia.